diumenge, 14 de setembre de 2008

Totó

Hi ha un període del cinema europeu, a la postguerra de la Segona Guerra Mundial, que encara no està oblidat, sortosament, i que caldria no oblidar en aquests moments de cinema d'alt pressupost i altíssims efectes especials i digitalització: el neorealisme.


Als anys quaranta la indústria italiana del cinema vol desmarcar-se del període feixista i es treballa una forma distinta d'enfocar la realitat: amb sensibilitat poètica. Els fets socials, l'oposició a la propaganda oficial, l'horror i l'absurd de la guerra, la presa de consciència per la derrota, la reconstrucció del país, la nova llibertat ... són els temes que els nous directors italians plasmaran en les seves pel·lícules, amb nous personatges, noves metàfores, amb el tractament agosarat dels finals, de les vides i miracles dels protagonistes.


Dins d'aquest món, no me'n puc estar, hi tinc el meu preferit: Totó. Napolità (1898-1967), fill il·legítim d'un marquès fou un gran actor de teatre de varietats i l'actor per excel·lència de l'imaginari dels films neorealistes italians. Podem destacar:



i els episodis: "La terra vista dalla luna" http://www.youtube.com/watch?v=XlnAGuR9fAo (1967, de "Les bruixes") i "Che cosa sono le nuvole" http://www.youtube.com/watch?v=kfMNoapQCiY&feature=related (1967, da "Capriccio all'italiana"), dirigides per Pier Paolo Passolini.


No les he pogut veure totes, perquè costa molt de trobar-ne algunes. Només sé que quan vaig anar a Roma l'única cosa que em vaig comprar va ser una fotografia de Totó i Aldo Fabrizzi a Guardie e Ladri. Veure aquestes velles pel·lícules ens parla d'intel·ligències brillants, homes i dones que també sabien veure la realitat i, malgrat tot, sempre trobar un punt d'esperança, amarg, si, però esperança al cap i a la fi.