Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, veig que hi passa la meva amiga Núria amb una pila de llibres sota el braç que deu tornar a la biblioteca. Veure-la em fa somriure en pensar en el sopar de dissabte i en com vam riure, la Núria, la Gemma, la Carme i jo. Amb els anys aprecio cada cop més aquesta virtut que és el riure deseixidament, amb ganes, de debò, per escassa, no, què dic! escassíssima.
La Núria és una dona pitiminí com li dic jo, al seu costat sempre em sento enorme, grossa i maldestra de tan menudeta que és. En canvi ella està carregada de manies, ara diu que es vol fer una liposucció. Una lobotomia li vaig dir jo que semblava que li havien fet, com pot fer-se una liposucció? Que li faran a la Jijonenca? amb una palleta per beure orxata? I si ella s’ha de fer una liposucció jo què faig? Dono el meu cos a una fàbrica de sabons?
Me n’adono de què totes estem esclavitzades en aquesta falera del culte al cos. Però, a quin cos? Perquè el nostre no ens agrada. Parlis amb qui parlis, tothom, o gairebé tothom, et diran que no els agrada el seu cos. Et destacaran suposats defectes i veuràs com s'aniran denigrant a si mateixos exposant un reguitzell de tares diverses que els fa, ens fa lletjos.
Talment Charlotte Brontë li fa fer a la seva protagonista Jane Eyre, manta vegades he fet aquest exercici autodestructiu, que és analitzar-se peça a peça comparant-te amb totes les suposades beutats del nostre temps. Això, a part de ser aliment per la bulímia, l'anorèxia i ves a saber quantes malalties derivades de l'autoodi més, és un exercici va i estúpid. Malgrat tot, hi ha una compulsió que et provoca fer-lo una vegada i una altra: mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa ... en definitiva, 2.000 anys d'història són molt difícils d'esborrar.
Què és allò que fa que vulguem ser infeliços? Què és allò que fa que contínuament ens sentim insatisfets, fins i tot si tenim una vida raonablement decent? El meu cos explica la meva història, els meus trets són fruit de la combinació de gens d'una interminable cadena que em connecta al primer mico, no és això, per se, prou important? La forma del nas, la grandària dels pits, el color dels ulls, no són meres anècdotes davant d'allò tan important com és estar aquí?
El meu cos també explica que he infantat dos fills, tothom sap que una femella amb cadells no té el mateix cos que una sense. En altres segles i en altres cultures una dona amb fills era més ben considerada perquè se sabia que podia tenir-los, tenia més rang que les que no havien estat mares, i doncs perquè ara he d'estar mirant pressupostos per a liposuccions i cirurgia estètica per a treure les estries per intentar posar-me un absurd piercing per a semblar una joveneta?
Quins grans escarafalls no fem quan veiem una dona musulmana amb el mocador al cap, ho considerem un símbol de submissió al mascle i nosaltres, les superdones alliberades, ens sacrifiquem una vegada i una altra amb potingues, operacions, massatges, depilacions i dietes per encabir-nos en ridícules peces de roba que, no només no ens afavoreixen, sinó que ens deixen ara i adés la sensació d'insatisfacció contínua. Sempre mirant de reüll als aparadors: “uix la panxa, uix el michelin, uix quin fàstic”.
I quina és la nostra finalitat de tots aquests càstigs que ens inferim? És agradar un home? És agradar deu homes? Vint-i-cinc? I si al que li agrado físicament l'importa una merda allò que penso? I si al que li agrado físicament no m'agrada a mi? És agradar-me a mi mateixa? Com em puc agradar si em van educar per a odiar-me? Si tots els missatges, tots els inputs que rebo del meu entorn estan dedicats a fer-me sentir malament dins la meva pell per a aconseguir que consumeixi i el meu pobre greix serveixi per greixar la màquina de fer diners dels productes dietètics i de “bellesa”.
Miro l’agenda al mòbil, avui tinc Natur House, això vol dir que em pesaran i que em sentiré culpable de la llesca de pa extra d’ahir. La Núria torna a passar amb més llibres, déu n’hi do com els devora, ja m’agradaria poder estar-me a casa, amb els meus llibres, la meva butaca, els meus gelats, estofats, plats de pasta, pastissos imaginaris ... fa tant de temps que només els imagino ... I, entretant, jo aquí, escrivint ...
La Núria és una dona pitiminí com li dic jo, al seu costat sempre em sento enorme, grossa i maldestra de tan menudeta que és. En canvi ella està carregada de manies, ara diu que es vol fer una liposucció. Una lobotomia li vaig dir jo que semblava que li havien fet, com pot fer-se una liposucció? Que li faran a la Jijonenca? amb una palleta per beure orxata? I si ella s’ha de fer una liposucció jo què faig? Dono el meu cos a una fàbrica de sabons?
Me n’adono de què totes estem esclavitzades en aquesta falera del culte al cos. Però, a quin cos? Perquè el nostre no ens agrada. Parlis amb qui parlis, tothom, o gairebé tothom, et diran que no els agrada el seu cos. Et destacaran suposats defectes i veuràs com s'aniran denigrant a si mateixos exposant un reguitzell de tares diverses que els fa, ens fa lletjos.
Talment Charlotte Brontë li fa fer a la seva protagonista Jane Eyre, manta vegades he fet aquest exercici autodestructiu, que és analitzar-se peça a peça comparant-te amb totes les suposades beutats del nostre temps. Això, a part de ser aliment per la bulímia, l'anorèxia i ves a saber quantes malalties derivades de l'autoodi més, és un exercici va i estúpid. Malgrat tot, hi ha una compulsió que et provoca fer-lo una vegada i una altra: mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa ... en definitiva, 2.000 anys d'història són molt difícils d'esborrar.
Què és allò que fa que vulguem ser infeliços? Què és allò que fa que contínuament ens sentim insatisfets, fins i tot si tenim una vida raonablement decent? El meu cos explica la meva història, els meus trets són fruit de la combinació de gens d'una interminable cadena que em connecta al primer mico, no és això, per se, prou important? La forma del nas, la grandària dels pits, el color dels ulls, no són meres anècdotes davant d'allò tan important com és estar aquí?
El meu cos també explica que he infantat dos fills, tothom sap que una femella amb cadells no té el mateix cos que una sense. En altres segles i en altres cultures una dona amb fills era més ben considerada perquè se sabia que podia tenir-los, tenia més rang que les que no havien estat mares, i doncs perquè ara he d'estar mirant pressupostos per a liposuccions i cirurgia estètica per a treure les estries per intentar posar-me un absurd piercing per a semblar una joveneta?
Quins grans escarafalls no fem quan veiem una dona musulmana amb el mocador al cap, ho considerem un símbol de submissió al mascle i nosaltres, les superdones alliberades, ens sacrifiquem una vegada i una altra amb potingues, operacions, massatges, depilacions i dietes per encabir-nos en ridícules peces de roba que, no només no ens afavoreixen, sinó que ens deixen ara i adés la sensació d'insatisfacció contínua. Sempre mirant de reüll als aparadors: “uix la panxa, uix el michelin, uix quin fàstic”.
I quina és la nostra finalitat de tots aquests càstigs que ens inferim? És agradar un home? És agradar deu homes? Vint-i-cinc? I si al que li agrado físicament l'importa una merda allò que penso? I si al que li agrado físicament no m'agrada a mi? És agradar-me a mi mateixa? Com em puc agradar si em van educar per a odiar-me? Si tots els missatges, tots els inputs que rebo del meu entorn estan dedicats a fer-me sentir malament dins la meva pell per a aconseguir que consumeixi i el meu pobre greix serveixi per greixar la màquina de fer diners dels productes dietètics i de “bellesa”.
Miro l’agenda al mòbil, avui tinc Natur House, això vol dir que em pesaran i que em sentiré culpable de la llesca de pa extra d’ahir. La Núria torna a passar amb més llibres, déu n’hi do com els devora, ja m’agradaria poder estar-me a casa, amb els meus llibres, la meva butaca, els meus gelats, estofats, plats de pasta, pastissos imaginaris ... fa tant de temps que només els imagino ... I, entretant, jo aquí, escrivint ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada