Les hores no passen en aquestes carreteres. Amb rectes de fins a 80 quilòmetres i un paisatge uniforme l'única distracció és quan et trobes amb un ramat de vaques o de cabres que t'obliguen a frenar. A vegades tens més sort i són girafes o elefants, però això ja és més difícil perquè les zones obertes són escasses. A banda i banda de la carretera tota la vegetació és idèntica i monòtona, acàcies petites de la mateixa alçada i, de tant en tant, algunes de més grans que sorgeixen com illes. Com que la majoria són finques privades, romanen tancades al darrera d'una filferrada contínua, per això els animals més “vistosos” no poden creuar la carretera, ja que es troben o bé als parcs o bé dins les finques tancades.
Aquestes finques són propietat dels blancs, difícilment en podríem trobar una amb un propietari negre. Malgrat que l'”appartheid” ja es va acabar, si més no nominalment, és pot observar arreu amb molta facilitat que només ha estat en els papers: els blancs tenen molt clar qui mana i els negres, també.
Que se't trenqui l'embragatge del vehicle a Namíbia, al mig del no res, és quelcom complicat a l'hora de solucionar. No tens l'opció de: “m'arribo al proper poble i que s'ho miri algun taller”, el proper “poble” són quatre barraques que poden estar a dos-cents quilòmetres i tampoc pots telefonar al RACC, per tant només et queda la resignació, intentar engegar en tercera i, si ho aconsegueixes, continuar fins a arribar a alguna població una mica gran i esperar, amb paciència africana, que hi hagi algun mecànic que hi entengui una mica. Per sort duem aigua, alguns queviures i, on arribem hi trobarem Coca-cola, Fanta, Pepsi-cola i Mirinda, i jo que em creia que ja havia desaparegut de la Terra la Mirinda!. Un metge segurament que no però refrescos els que vulguem, a preu d'or, és clar.
Mentre decidim que fem cau la nit, la cosa comença a fer basarda. No estem sols perquè els pocs cotxes que passen es paren a veure si ens poden donar un cop de mà. No deixa de ser curiós que en el país més despoblat del món hi hagi tres cotxes aturats per a ajudar-nos, en canvi no crec que es parin gaire aquí, en alguna autovia, és clar que allí no deuen tenir la “banda dels peruans”. Aleshores comença una discussió entre el xofer i els que s'han parat, potser només és una amigable xerrada mescla d'anglès i un parell o tres de dialectes distints, però per l'acalorament que demostren a nosaltres ens sembla una discussió. Què es pot fer en aquests casos? Molt fàcil: esperar. Probablement no ens en sortirem però el ritual cal passar-lo.
Para una pick-up i en surt un africà blanc. Podríem dir que sembla més africà que els propis negres. Té la imatge del boër salvatge, criat a l'Àfrica, el bategem ràpid: Orzowei. Gairebé dos metres, amb la caixa corresponent, barba retallada, camisa, pantalons curts amb butxaques i descalç. S'atansa al nostre guia, al xofer i als altres que s'han aturat i sens dubte estem al davant d'un “amo”. La gent calla per a saludar-lo i l'escolta, potser és pel seu posat decidit, ves a saber.
Finalment la decisió és unànime, el nostre Orzowei ens indica que uns quilòmetres enrera, uns cinquanta, per on ja hem passat, hi ha un campament, que si aconseguíem fer entrar la tercera ens hi podríem arribar. Ens acomiadem de tothom, donem les gràcies efusivament, i girem cua. La sensació és de desastre, aquesta només ha estat una pega menor de totes les que hem estat vivint fins ara i no podem evitar de sentir-nos ben poca cosa. El xofer no aconsegueix fer entrar la tercera per la qual cosa ens sembla que no hi arribarem mai al campament.
Tothom calla, la tensió és important. Els llums del camió il·luminen la carretera però no podem evitar pensar que si se'ns creua un ramat de vaques podem patir un accident. Ja n'hem vist abans, quan hem avançat un quatre per quatre que ha donat voltes de campana per haver atropellat una cabra. De sobte el xofer s'aparta de la carretera i para, veiem els llums de dos vehicles que venien en direcció contrària com frenen, giren i se situen al davant del camió.
Dos “Jeep”, un d'ells amb remolc i amb el distintiu de “Roy's Camp” han vingut a salvar-nos. El nostre Orzowei baixa de l'altre, obre la porta del vehicle i diu una de les millors frases que he sentit mai: “The ladies first”. Emocionant! Perfecta! Ens encabim totes les dones dins el “Jeep” amb la sensació d'estar ocupant un bot salvavides només assignat a nosaltres. Qui ens ho hagués dit que un anacronisme d'aquest calibre ens fes sentir tant bé. El cas és que quan tens fred, son i gana, el millor que hi ha és que et malcriïn una mica.
Finalment, un cop embarcats tots, el xofer anirà venint, marxem i en menys de vint minuts arribem al campament Roy. Han encès tot de quinqués i espelmes per donar-nos la benvinguda i han preparat un sopar d'emergència, no són hores. Ens sentim com si fóssim damnificats d'algun desastre i arribéssim a alguna instal·lació destinada a ajudar-nos. Muntem les tendes en un no res i correm afamats i amb poca elegància, tot sigui dit, cap el menjador on, entre pells i calaveres d'antílop, de búfal, de zebra i altres bestioles similars, ens cruspim un àpat d'estil nord-europeu finalitzat amb una fumejant tassa de te de “rooibos” i un “gin-tònic”, per pair, al voltant d'un foc, amb el nostre Orzowei que resulta que és guia de la zona i ens explicarà tot d'històries de “boiximans”. Finalment arriba en Kosmas, el xofer amb el camió, el pobre per fi podrà sopar, s'ho mereix.
Aquestes finques són propietat dels blancs, difícilment en podríem trobar una amb un propietari negre. Malgrat que l'”appartheid” ja es va acabar, si més no nominalment, és pot observar arreu amb molta facilitat que només ha estat en els papers: els blancs tenen molt clar qui mana i els negres, també.
Que se't trenqui l'embragatge del vehicle a Namíbia, al mig del no res, és quelcom complicat a l'hora de solucionar. No tens l'opció de: “m'arribo al proper poble i que s'ho miri algun taller”, el proper “poble” són quatre barraques que poden estar a dos-cents quilòmetres i tampoc pots telefonar al RACC, per tant només et queda la resignació, intentar engegar en tercera i, si ho aconsegueixes, continuar fins a arribar a alguna població una mica gran i esperar, amb paciència africana, que hi hagi algun mecànic que hi entengui una mica. Per sort duem aigua, alguns queviures i, on arribem hi trobarem Coca-cola, Fanta, Pepsi-cola i Mirinda, i jo que em creia que ja havia desaparegut de la Terra la Mirinda!. Un metge segurament que no però refrescos els que vulguem, a preu d'or, és clar.
Mentre decidim que fem cau la nit, la cosa comença a fer basarda. No estem sols perquè els pocs cotxes que passen es paren a veure si ens poden donar un cop de mà. No deixa de ser curiós que en el país més despoblat del món hi hagi tres cotxes aturats per a ajudar-nos, en canvi no crec que es parin gaire aquí, en alguna autovia, és clar que allí no deuen tenir la “banda dels peruans”. Aleshores comença una discussió entre el xofer i els que s'han parat, potser només és una amigable xerrada mescla d'anglès i un parell o tres de dialectes distints, però per l'acalorament que demostren a nosaltres ens sembla una discussió. Què es pot fer en aquests casos? Molt fàcil: esperar. Probablement no ens en sortirem però el ritual cal passar-lo.
Para una pick-up i en surt un africà blanc. Podríem dir que sembla més africà que els propis negres. Té la imatge del boër salvatge, criat a l'Àfrica, el bategem ràpid: Orzowei. Gairebé dos metres, amb la caixa corresponent, barba retallada, camisa, pantalons curts amb butxaques i descalç. S'atansa al nostre guia, al xofer i als altres que s'han aturat i sens dubte estem al davant d'un “amo”. La gent calla per a saludar-lo i l'escolta, potser és pel seu posat decidit, ves a saber.
Finalment la decisió és unànime, el nostre Orzowei ens indica que uns quilòmetres enrera, uns cinquanta, per on ja hem passat, hi ha un campament, que si aconseguíem fer entrar la tercera ens hi podríem arribar. Ens acomiadem de tothom, donem les gràcies efusivament, i girem cua. La sensació és de desastre, aquesta només ha estat una pega menor de totes les que hem estat vivint fins ara i no podem evitar de sentir-nos ben poca cosa. El xofer no aconsegueix fer entrar la tercera per la qual cosa ens sembla que no hi arribarem mai al campament.
Tothom calla, la tensió és important. Els llums del camió il·luminen la carretera però no podem evitar pensar que si se'ns creua un ramat de vaques podem patir un accident. Ja n'hem vist abans, quan hem avançat un quatre per quatre que ha donat voltes de campana per haver atropellat una cabra. De sobte el xofer s'aparta de la carretera i para, veiem els llums de dos vehicles que venien en direcció contrària com frenen, giren i se situen al davant del camió.
Dos “Jeep”, un d'ells amb remolc i amb el distintiu de “Roy's Camp” han vingut a salvar-nos. El nostre Orzowei baixa de l'altre, obre la porta del vehicle i diu una de les millors frases que he sentit mai: “The ladies first”. Emocionant! Perfecta! Ens encabim totes les dones dins el “Jeep” amb la sensació d'estar ocupant un bot salvavides només assignat a nosaltres. Qui ens ho hagués dit que un anacronisme d'aquest calibre ens fes sentir tant bé. El cas és que quan tens fred, son i gana, el millor que hi ha és que et malcriïn una mica.
Finalment, un cop embarcats tots, el xofer anirà venint, marxem i en menys de vint minuts arribem al campament Roy. Han encès tot de quinqués i espelmes per donar-nos la benvinguda i han preparat un sopar d'emergència, no són hores. Ens sentim com si fóssim damnificats d'algun desastre i arribéssim a alguna instal·lació destinada a ajudar-nos. Muntem les tendes en un no res i correm afamats i amb poca elegància, tot sigui dit, cap el menjador on, entre pells i calaveres d'antílop, de búfal, de zebra i altres bestioles similars, ens cruspim un àpat d'estil nord-europeu finalitzat amb una fumejant tassa de te de “rooibos” i un “gin-tònic”, per pair, al voltant d'un foc, amb el nostre Orzowei que resulta que és guia de la zona i ens explicarà tot d'històries de “boiximans”. Finalment arriba en Kosmas, el xofer amb el camió, el pobre per fi podrà sopar, s'ho mereix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada