Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, acaba de passar fent bots irregulars una pilota espellifada. Se senten crits i rialles de criatures que, acte seguit apareixen en el meu camp de visió. Són en Lagbib, l’Aziz i en Hassan, de sis, set i vuit anys, els segueix a punt de caure a cada pas la petita Leila de dos anys, calçada amb unes xancletes, de les que s’usen a la piscina. La petita Leila té uns rínxols negres preciosos i els ulls grans, amb unes pestanyes quilomètriques. Estic convençuda que el perill més greu que corre és desequilibrar-se per culpa de les pestanyes, quina preciositat de criatura! Són els únics infants que juguen en aquesta hora a la plaça, se’ls sent com garlen en la seva llengua, criden i riuen i es donen quatre clatellots. Recullen la pilota i desapareixen discutint i gesticulant sense parar, deixant la plaça deserta una altra vegada.
El telèfon em distreu, és un client d’aquells que no s’acaben mai els problemes. Explicar-li a algú com funciona el sistema recaptador de l’Impost sobre el Valor Afegit és senzill però és força complex quan en realitat el que vol aquella persona és no pagar. Mentre intento fer-li entrar al cap a aquell que es fa dir empresari que ha de pagar, tant si li agrada com si no, penso en què cal que afegeixi quatre ratlles al meu currículum si vull començar a buscar una nova feina. Caldrà que faci una llista de possibles empreses ...
Finalment el meu client fa veure que ho ha entès, segurament el que farà serà vendre en negre o demanar-li a algun amic autònom que li faci una factura inexistent. Perquè serà que tothom té algun amic autònom? Me’n faig creus de la barra que té la gent! Vénen a plorar pels impostos i després es passegen amb cotxes 4x4 últim model. Si de mi depengués ... però sóc jo qui depèn d’ells, per tant val més callar.
Ara torna a haver-hi gent a la plaça. És la perruquera de baix, amb la seva néta de cinc anys. La nena estrena bicicleta, pel meu gust massa rosa xiclet, nena i bicicleta. Rosa xiclet la bicicleta, rosa xiclet el casc, les genolleres, les sabatilles esportives, els pantalonets, la samarreta ... és la nena rosa xiclet que maldestra pedala amb tanta ortopèdia i amb ben poca traça amunt i avall per la plaça. S’hi estan no gaire més de deu minuts, veig l’àvia amb cara de fàstic que contínuament repta la nena: cauràs! Finalment l’àvia se n’atipa i pren amb una mà la nena i l’altra la bicicleta i se l’enduu a la perruqueria. Serà millor que s’entretingui jugant a posar bigudins a les nines.
Un vell ve amb tota la parsimònia i s’asseu en un banc, les mans agafant el bastó i mira un parell de mares que travessen empenyent sengles cotxets de criatura, amb la bossa del pa i fumant, mentre els seus bebès roseguen bastons de pa. Se senten rialles i penso que per fi vénen més criatures, són els alumnes de l’Escola de Música que passen en ramat amb les fundes dels seus instruments i els llibres de solfeig. Per la cantonada giren uns quants nois amb bosses d’esport, són els que van a entrenament de bàsquet i per sota el campanar passen els que van a futbol i que se saluden amb dos germans, amb els vestits blancs de judo, que van a classe sense bossa, perquè així la seva mare s’estalvia tot l’embalum de roba extra i la bossa d’esport, al cap i a la fi el gimnàs és tan aprop...
Torna a quedar la plaça deserta i jo quadrant balanços vaig aixecant el cap ara i adés amb l’esperança de què passi algú o quelcom que em distregui d’una feina tan avorrida. Només es veuen mares, àvies i avis que passen de pressa, carregades amb motxilles i bosses d’esport després de deixar nens i nenes a totes les tasques extra-escolars; la Marieta també passa, amb la motxilla de la Júlia, la seva néta. Just al banc del davant d’on està assegut el vell s’hi asseu en Joan Pere amb aquella cara que li ha quedat després de què amb les drogues es va xutar una sobredosi, sembla que té el cervell fet farinetes i camina lentament, fa cada dia la mateixa ruta fins que ve sa mare a cercar-lo i se l’enduu a casa a sopar. Tornen en Lagbib, l’Aziz i el Hassan amb la pilota, ja no duen la petita Leila, segurament l’han deixat a casa, però només estan de pas, cap a la pista de futbol. I, entretant, jo aquí, escrivint ...
El telèfon em distreu, és un client d’aquells que no s’acaben mai els problemes. Explicar-li a algú com funciona el sistema recaptador de l’Impost sobre el Valor Afegit és senzill però és força complex quan en realitat el que vol aquella persona és no pagar. Mentre intento fer-li entrar al cap a aquell que es fa dir empresari que ha de pagar, tant si li agrada com si no, penso en què cal que afegeixi quatre ratlles al meu currículum si vull començar a buscar una nova feina. Caldrà que faci una llista de possibles empreses ...
Finalment el meu client fa veure que ho ha entès, segurament el que farà serà vendre en negre o demanar-li a algun amic autònom que li faci una factura inexistent. Perquè serà que tothom té algun amic autònom? Me’n faig creus de la barra que té la gent! Vénen a plorar pels impostos i després es passegen amb cotxes 4x4 últim model. Si de mi depengués ... però sóc jo qui depèn d’ells, per tant val més callar.
Ara torna a haver-hi gent a la plaça. És la perruquera de baix, amb la seva néta de cinc anys. La nena estrena bicicleta, pel meu gust massa rosa xiclet, nena i bicicleta. Rosa xiclet la bicicleta, rosa xiclet el casc, les genolleres, les sabatilles esportives, els pantalonets, la samarreta ... és la nena rosa xiclet que maldestra pedala amb tanta ortopèdia i amb ben poca traça amunt i avall per la plaça. S’hi estan no gaire més de deu minuts, veig l’àvia amb cara de fàstic que contínuament repta la nena: cauràs! Finalment l’àvia se n’atipa i pren amb una mà la nena i l’altra la bicicleta i se l’enduu a la perruqueria. Serà millor que s’entretingui jugant a posar bigudins a les nines.
Un vell ve amb tota la parsimònia i s’asseu en un banc, les mans agafant el bastó i mira un parell de mares que travessen empenyent sengles cotxets de criatura, amb la bossa del pa i fumant, mentre els seus bebès roseguen bastons de pa. Se senten rialles i penso que per fi vénen més criatures, són els alumnes de l’Escola de Música que passen en ramat amb les fundes dels seus instruments i els llibres de solfeig. Per la cantonada giren uns quants nois amb bosses d’esport, són els que van a entrenament de bàsquet i per sota el campanar passen els que van a futbol i que se saluden amb dos germans, amb els vestits blancs de judo, que van a classe sense bossa, perquè així la seva mare s’estalvia tot l’embalum de roba extra i la bossa d’esport, al cap i a la fi el gimnàs és tan aprop...
Torna a quedar la plaça deserta i jo quadrant balanços vaig aixecant el cap ara i adés amb l’esperança de què passi algú o quelcom que em distregui d’una feina tan avorrida. Només es veuen mares, àvies i avis que passen de pressa, carregades amb motxilles i bosses d’esport després de deixar nens i nenes a totes les tasques extra-escolars; la Marieta també passa, amb la motxilla de la Júlia, la seva néta. Just al banc del davant d’on està assegut el vell s’hi asseu en Joan Pere amb aquella cara que li ha quedat després de què amb les drogues es va xutar una sobredosi, sembla que té el cervell fet farinetes i camina lentament, fa cada dia la mateixa ruta fins que ve sa mare a cercar-lo i se l’enduu a casa a sopar. Tornen en Lagbib, l’Aziz i el Hassan amb la pilota, ja no duen la petita Leila, segurament l’han deixat a casa, però només estan de pas, cap a la pista de futbol. I, entretant, jo aquí, escrivint ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada