I ...

Apardalada fins dilluns. Salut.

Guia excursionista

La Guia excursionista: Olesa de Montserrat i Entorns, és un bon regal pels malalts de la cosa de voltar per la nostra terra. En Joan Soler Gironès, un autor molt jove, ha confegit aquesta guia amb 20 itineraris diferents pel terme d'Olesa de Montserrat, una part de Vacarisses i una altra part d'Esparreguera. Informació patrimonial, històrica i de natura, amb pròleg de l'alcalde d'Olesa, Salvador Prat i del meteoròleg de TV3 Dani Ramírez.

Aquesta guia, derivada del Treball de Recerca de Batxillerat de l'autor, és una obra remarcable per l'excel·lent resultat i el disseny amb què ens arriba. La publicació ha anat a càrrec de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat i la Comunitat Minera Olesana, entre altres. L'autor també manté un blog i també és coautor del quadern número tres de la col·lecció "Quaderns d'Olesa", anomenat El nostre patrimoni social i ecològic: la pedra seca a Olesa de Montserrat i entorns.

Cal remarcar que pels olesans, els "entorns" és l'eufemisme emprat per parlar d'Esparreguera, per això no me n'estic d'incloure una de les pàgines de la guia d'aquesta bonica vila veïna d'Olesa de Montserrat. Esparreguera, és clar!

Un dia seré ... papallona dels cards!

d'aquí

La gent del CREAF i del Museu de Ciències Naturals de Granollers, s'han dedicat a perseguir papallones una distància prou considerable: més o menys 6.500 kilòmetres! I és que aquesta és la distància que es desplaça anualment la papallona dels cards, Vanessa cardui, tot i que ho fa en diverses generacions. A mi m'agradaria fer-ho en una de sola, però no parar mai quieta en un sol lloc, perquè començo a trobar-ho tot massa igual.

L'agulla del centre del món, el morter hindú i un indi amb un matxet (iII)

L'indi, i l'ensurt, van desaparèixer camí avall. La veritat és que tinc una gran capacitat d'encaixar situacions aparentment inversemblants, per la qual cosa vaig seguir, muntanya amunt, tot l'impertèrrita que em permetia la calor i la panxa. Un cop arribats a la Puerta del Sol, vaig mirar enrere per veure ... el que havia vist tota la vida en les fotografies. Però he de reconèixer que la satisfacció de ser-hi em va atenuar, en part, la frustració que m'havia envaït en veure aquelles ruïnes destinades només a l'explotació econòmica. Ser-hi i aquella vegetació fascinant, no cal dir. L'espai on està enclavat el Machu Picchu és una meravella natural difícilment superable.

Vaig haver de seure, tenia molta set i una mandarina me la va treure a l'hora que m'acabava d'espatllar la panxa. Diguem que passava els dies amb un sí però no constant, però quan viatges, si no és per un motiu prou poderós, cal seguir els plans previstos, no hi sol haver pla B, si més no quan ets a l'altra banda de món i tens dia d'arribada i de sortida, i per això, tantes vegades, arrossegues la teva malmesa anatomia amunt i avall, entrant i sortint del sopor, per tal de gaudir "oficialment" d'allò que tant havies somniat. Cal que aclareixi que és l'única vegada en la vida que m'he trobat molt malament viatjant, al menys fins que un company va recordar que duia uns antibiòtics rars que em van fer un efecte meravellós. Resulta fascinant els alijus que podem arribar a dur, quan viatgem, sota el nom de farmaciola.

El famós pont de l'Inca

Finalment vam retornar a les ruïnes i en Jorge, el guia, ja ens esperava, impecable, amb el seu salacot i l'armilla de mil i una butxaques. Aviat em temo que el recordaré com un personatge dibuixat d'Hergé. Vam començar la visita: el Templo del sol, la casa del Inca, la silla del Inca, el váter del Inca (sic) ... No faré cap més comentari sarcàstic respecte a aquest senyor Inca que (ens) causa tanta admiració, perquè en vaig tenir ben bé un  tip. Imagineu-vos que passeu vint dies seguint-li la petja al timbaler d'El Bruc. Torturador, oi? Perquè resulta que l'Inca no eren tots, sinó el senyor de l'assumpte, el putu amo, vaja.

En qualsevol cas, ara, les ruïnes patien de menys densitat demogràfica que no pas un parell d'hores abans. Així, vam poder gaudir de l'espai, les explicacions del guia, les llames, les alpaques i les vizcachas per a nosaltres sols, o gairebé.

A la fi, vam accedir a la joia de la corona, el Templo de las tres ventanas, que dic jo que les ventanas hi devien ser algun dia, i allí, al centre, la Intihuatana, el rellotge solar: "uno de los mayores misterios de la cultura incáica. Diariamente centenares de turistas sienten la energía que emana de este monumento de piedra semejante a un obelisco en miniatura que parece concentrar toda la fuerza telúrica de la ciudadela de Machu Picchu."

Com què en aquell lloc sí que hi havia una pila de gent, si més no al voltant d'aital meravella, vam seure per allí esperant que totes aquelles senyores angleses -o alemanyes, o franceses, o ves a saber-, acabessin d'acaparar l'energia de la pedra. Les nobles dames, de cabells grisos i arrissats, donaven voltes al monument fent un soroll amb uns morters metàl·lics a les mans, que em va recordar el soroll que fan les copes de cristall quan els passem un dit mullat per la vora (un clàssic de qualsevol festa familiar).

- Jorge, que están haciendo estas señoras?
- Ah! bueno, vienen aquí a sentir la energía de la piedra.
- Pero eso que llevan en la mano son morteros, no?
- Sí, és verdad, muchas los traen, son de la India, y dicen que hacen algo como chupar más energía, o yo que sé.
- Ah!
- Dicen que esta piedra está calculada milimétricamente como reloj, y que por ella fluye la energía del centro de la tierra.
- Ah!

En Jorge va riure lleument.

- Lo que no saben esas señoras es que estuvieron hace un par de años aquí unos chilenos, filmando una película -aclarir que sembla que chileno i papu vénen a ser sinònims pels peruans-, y, sin querer, rompieron la aguja. Luego la pegaron como pudieron pero quedó torcida, o sea que si alguna energia fluye, tendrá que travesar la capa de pegamento y no se yo si estando torcida además ...

I vam decidir que potser tampoc no ens calia atrapar més energia de la terra. Segurament unes pizzes ens en donarien més, així acabaria de destrossar-me la panxa ben de gust. I és que, ja se sap, l'escepticisme sempre acaba desfent les il·lusions del més pintat. Això sí, em vaig quedar amb moltes, moltíssimes, ganes de tornar al Perú i perdre'm a la selva, o a l'altiplà, o enfilar-me a un nevado. Perquè, què voleu que us digui, res millor que les persones i la natura per carregar-nos d'energia.

I mira que ja fa dies de tot plegat, però l'apunt dels lemúrids de l'Allau m'ho ha fet venir al cap.

L'agulla del centre del món, el morter hindú i un indi amb un matxet (I)

Arribar al Machu Picchu havia estat un dels meus somnis d'infantesa en aquells temps on només viatjava per mitjà dels llibres d'aventures i, com a molt, arribàvem a França a veure l'oncle. Per això, malgrat que en els dies que feia que voltàvem en furgoneta pel Perú, semblava que prendre el tren que ens duria al mite, era la culminació d'alguna mena de camí iniciàtic.

Prendre un tren de gasoil on se separa turistes i indígenes ja no em va fer cap mena de gràcia i si, al damunt, hi afegeixes problemes gàstrics derivats de ves a saber quin bacteri inca, la cosa no millora. Malgrat tot, la visió de la selva, la de bo de bo, em va distreure el suficient com per aïllar-me de tot allò que no m'abellia.

El paisatge passava pel meu davant i no podia evitar la sensació de déjà vu, maleïts llibres! Finalment vam arribar a Aiguas Calientes, o un Andorra, o un Lourdes, no ho sé pas, el cas és que era un tinglado prou angoixant com per tenir ganes de perdre'l de vista. En Jorge, el guia que ens havien adjudicat ens va dur uns cistells de pícnic de l'hotel i vam enfilar en un autobús-llençadora -jo n'hagués dit kamikaze-, que ens duria camí amunt, cap la mítica muntanya vella.

A l'entrada vaig tenir la sensació que, al darrera del torn, m'esperava el Park Jurassic o Port Aventura. Els caragolins a la panxa eren intensos i feia calor, molta calor. Tienen suerte - va exclamar optimista el guia-, no hay niebla hoy!.

de la xarxa

Finalment vam entrar, i aleshores en Jorge, el guia, va tenir una bona idea, o és que potser tenia algú més a qui guiar i volia matar dos pardals d'un tret (o dos còndors, que no sé pas que es mata, metafòricament of course, per aquells verals).

- Hay mucha gente hoy, porque muchos tienen que tomar el tren de la noche, si les parece, como ustedes se quedan en Aguas Calientes a pasar la noche, les dejo que den un paseo y quedamos aquí al mediodía, así la gente se habrá ido a comer y podremos visitar las ruinas casi solos.

No ens va semblar pas malament, hi havia una munió de gent de tot el món i, la veritat, moure's entre les ruines entre tanta gernació no semblava gens atractiu. La colla ens vam separar, alguns volien anar al Puente del Inca i d'altres vam optar per la Puerta del Sol. Serà que tinc tirada a anar amunt el primer tram, així, de tornada, tot sol ser baixada. L'excusa oficial era veure una vista més aèria de la zona i poder fer fotos de les ruines amb el Huayna Picchu al darrera.

Machu Picchu vist des de la Puerta del Sol, on s'arriba pel Camino del Inca. El camí que s'observa a sota és per on passen, amunt i avall, els autobusos kamikaze que van i vénen d'Aiguas Calientes.

Feia calor, ja us ho he dit, i malgrat els dies d'aclimatació notàvem l'alçada, la pujada era prou forta i la meva panxa havia decidit torturar-me com un afegit simpàtic a l'excursió. El camí no el fèiem gaires persones i, com sol passar, poc a poc ens anàvem separant, de manera que vaig acabar caminant sola. Reconec que, malgrat tot, no podia parar d'observar la vegetació que m'envoltava, i les muntanyes plenes de selva. Si bé les ruines, hores d'ara, ja m'havien decebut del tot -més pedres de muchos ángulos señora, mire, mire!-, la natura que s'albirava al darrera, em temptava d'allò més a prendre una motxilla i anar endavant, sense girar.

En aquestes ensonyacions anava ben distreta quan vaig sentir unes passes d'algú que baixava. Se sentia el panteix d'algú que corre i se'm va acudir que potser era algun turista d'aquests esportistes que avui te'ls ensopegues sota les pedres. Arribada al revolt, un indi, vestit únicament amb una faldilla, amb la cara pintada i un matxet enorme en una mà, baixava esperitat pel camí. Vaig fer un bot i em vaig arrambar el màxim possible a la paret per deixar-lo passar. L'indi, sense parar de córrer, i amb el matxet massa prop meu, va mirar-me, va somriure i va dir:

- Buenos dias!

I va seguir camí avall.

Bé, d'acord, ja sé que no resulta una anècdota especialment aterridora, però ja m'agradaria veure-us a vosaltres en aquesta tesitura. Aleshores vaig seguir enfilant-me, camí amunt.

(continuarà)

Batalletes

Riu Okavango

Una foguera en un campament a la riba d'un riu, al costat d'unes tendes de campanya. Al cel brilla la creu del sud, i, de la boirina que s'escampa, arriba el xipolleig dels hipopòtams, alguns esbufecs i alguns grunys. Tres persones, amb sengles gots d'un beuratge altament alcohòlic a la mà, estan il·luminats per les flames de la foguera. Són dos homes i una dona. Un dels homes, amb accent argentí, diu: che, si viajar no te cambia, mejor no te movés de casa, l'altre home i la dona se'l miren, aixequen el got i brinden en silenci. Estan molt borratxos, aviat es ficaran a la tenda i, quan surti el sol, hauran de seguir el camí. Per què viatgen? És fàcil, per poder tornar.

(A vegades, fas un comentari a casa d'un amic i penses: té, mira, aquest em serviria pel blog)

Web de la setmana: Itineri.de

En Ferran és un berlinès català que viu a Berlín, o a Berlín i aquí, o quan viu a Berlín viu aquí i quan volta per aquí és com si visqués a Berlín, o ... Bé, bromes a banda, aquest company blogaire, mitjançant la seva WEB, ens ofereix l'oportunitat de poder conèixer una de les ciutats que més ens fascinen els últims anys. El que no tinc gaire clar és si ens ofereix l'oportunitat de prendre un xucrut amb la senyora Merkel, però bé, feu-hi un cop d'ull, que potser ens ho explica en alguna banda.

Bon cap de setmana!

La rata (iII)

Desprendiments a la carretera que duu a Sa Pa

Dies entre 5 i 8.

Arribats a Sa Pa de nou, recuperem l'equipatge, alguna bossa no s'ha salvat de la mullena, res que no es pugui arreglar. Mengem i de retorn al bus per prendre el tren i retrobar-nos amb Ha Noi, la capital del nord del Vietnam, que ara ens sembla un territori amable i conegut. Sol succeir quan ja has passat el primer impacte i has digerit tot allò que t'és aliè i incòmode. Arribem de matinada i la ciutat no dorm, els mercats són plens de vida i, com no pot ser d'una altra manera, els carrers plens de motocicletes amb hanoiencs entossudits en fer-se valer a cops de clàxon. Aprofitem per a fer tai-txi al davant del llac, un clàssic, mentre esperem per menjar alguna cosa i seguir viatge.

Un altre autobús ens durà a la badia de Ha Long. Comença a ser difícil enumerar la quantitat de medis de transport fets servir, a part de les hores i els dies. El viatge es fa pesat, a la xafogor cal afegir-hi el cansament de la caminada i de les emocions. Una aturada per anar al lavabo en unes naus fetes expressament per als turistes. Allí, homes i dones víctimes de les conseqüències de l'agent taronja, proven de sobreviure elaborant artesania que vénen després als turistes occidentals. Una mescla d'horror, repugnància, llàstima i culpa ens abassega i passegem silenciosos pel davant dels souvenirs que comprarem per no sentir-nos tan malament. Sortim d'allí amb la sensació que la culpa dels mals del món és nostra, i no és cert. Normalment, amb prou feines arribem a ser responsables de la nostra manca d'informació i de sobreviure creient que res es pot fer. És ben clar que el silenci ens aclapara durant una pila de quilòmetres.

'Cooooco de Gandia, que lo robo de noche y lo vendo de díaaaa'. Ai, no, que això era a Sitges.

Pararem més endavant, en un bar de carretera. Al voltant de les taules hi ha hamaques ben disposades i ens serviran coco acabat de tallar i cacahuets sense torrar. El coco és bo, no cal dir, després les dones que duen el negoci n'extrauran, a cops de matxet, la polpa, ben sucosa. Els cacahuets sense torrar són com els tramussos, indigeribles. El nostre guia, en Chi, no para de parlar per telèfon. Sembla que intenta que un seu amic, capità d'un dels creuers de Ha Long, estigui disponible per a nosaltres sols. Ens caldrà esperar i això vol dir anar a perdre el temps en un comerç de perles. Una altra "atracció turística". Bé, comprar no comprarem, però ens donen te i s'agraeix.

El vaixell que ens va fer de casa a Ha Long

Finalment, a Ha Long, una barcassa ens duu fins al nostre vaixell. Per contrast, ens mostrem entusiasmats. El millor del sudest asiàtic és que passes d'una situació precària a una de luxe, asiàtic, és clar, en qüestió de segons. Tot sembla estar bé i tot conviu sense gaire manies. La majoria d'angúnies provenen de la nostra forma de veure i comprendre el món, de tot allò que ens han inculcat des de la més tendra infantesa. Aquí se't mesclen cristianisme, pel·lícules de la guerra de Vietnam, missatges pacifistes, l'angúnia dels ninja i Ming de Mongo tot en un. I tan aviat et trobes mirant de reüll a tort i a dret esperant que algú et pispi la cartera, com et preguntes que hi fas allí i et sentis malament perquè un cambrer et serveix amablement una beguda, com, d'altra banda, faria un cambrer de Barcelona.

Un cop enfilats al vaixell i deixats els equipatges als camarots ens dirigim al menjador. Les taules estan parades, tota la fusta llueix esplèndida i les viandes, agençades com només en saben els orientals que de qualsevol tomàquet o pastanaga en fan una obra d'art, ens esperen temptadores. Seiem i una cambrera - després es canviarà i serà netejadora, venedora de records i el que convingui- amb guants de plàstic es dedica a pelar-nos les gambes perquè ni ens embrutem els dits a l'hora de menjar-nos-les. És evident que aquest costum deriva del fàstic que els fa als anglosaxons aquest aliment. Per a nosaltres, escuradors de caps professionals, resulta un drama i veiem com els saborosos caparrons de tan deliciosos animalets desapareixen de la nostra vista sense ser degudament escurats, xerrupats, llepats i triturats. Res és perfecte, ai.

Malgrat la decepció amb el marisc, hem xalat, i ara, satisfets els nostres estómacs i amb la sensació d'haver somniat els dies precedents, tenim una nova sorpresa: un gintònic de debò! Les exclamacions d'alegria són unànimes i, ben provistos amb els gots, pugem a la coberta superior per contemplar el paisatge, beure la pòcima medicinal per a la digestió i sentir-nos bons i amables amb el món sencer.

La coberta superior. Trobava a faltar el capità Stubbin, la Julie, en Goofer ...

Els uns aprofiten per prendre el sol que s'esquitlla entre uns núvols, els altres contemplen les illes que, en forma de cua de drac, xinès, és clar, enfonsat a l'aigua i fins a tres mil, ens envolten. Aquella parelleta encisadora, recolzats en la barana de proa, entrellacen les mans i somriuen, si és per la màgia del lloc, per la il·lusió pel futur o perquè l'alcohol i l'àpat ja fan efecte, o si per totes tres coses a l'hora no ho sé, però fan bonic de veure. Les converses són amables, de frases curtes, i tots tendim a l'evocació. Romanc asseguda al terra de fusta polida i brillant, l'esquena reposa contra el màstil amb la vela aplegada i lligada. Un cop en la meva espatlla esquerra i un tacte tebi fan que giri el cap vagament intrigada. Ens mirem als ulls encuriosides, decideix que aquest no és el lloc que li correspon i, amb agilitat, baixa pel meu braç i desapareix en un racó. Li veig el tou de les potetes molsudes i el paner procaç amb una cua esplèndida.

- Té, mira, una rata. - Ho dic amb calma, gairebé amb peresa, cosa que em fa encara més incomprensible la reacció fulgurant de la majoria dels meus companys. Ho trobo excessiu, en els vaixells ja se sap que hi ha rates, i en un de fusta encara més. Pel meu posat impertèrrit suposen que he vist algun ratolinet i no m'acaben de creure. No insisteixo, no cal. Més endavant, quan sostingui emocionada i ompli de petons una pitó de dos metres, no dubto que començaran a creure'm.

Ah! i de servidora en kimono cantant ranxeres fent karaoke no us en penso dir ni piu. Guardeu-me'n el secret, si us plau!

La rata (I)

El Fanxipan Express, un vagó ok, en la resta es podia fer feina d'antropologia, arqueologia, sociologia, filosofia, equilibris en forat per lavabo i inspeccions de sanitat a desdir. Ah! i beure cervesa en un vagó "restaurant" ple d'oficials comunistes que en duien més al cap que als peus.

Dia 3. 5:46 Lao Cai

Ens han despertat amb un cop a la porta del compartiment del tren. Tenim el temps just per posar-nos les xancletes, anar al lavabo, desmuntar la paradeta i sortir enmig de la pluja amb una pila de venedors de paraigües i tot el merder d'una estació vietnamita. Ens espera un microbús amb un conductor i un guia local, en Hao. Sortim en direcció a Sa Pa en ben poca estona, trigarem una hora en arribar-hi i passarem dels 600 metres d'altitud als 1.600.

Des de Sa Pa, el camí que ens espera.

Dia 4. 3/4 i 5 de 8 del matí. Sa Pa.

Ara mateix no sé el dia que és, o sigui que, si me'n recordo, després ho preguntaré a algú i ho anotaré. El paisatge que ens envolta són muntanyes plenes de verdor, malgrat que no hi hagi cap arbre, tot són plàtans i bambú. El poble i l'entorn em recorden els Pirineus, sinó fos que als Pirineus no hi fa aquesta xafogor enganxosa. Enllà veiem terrasses de conreu d'arròs. El guia que ens acompanya aquests dies, a més d'en Hao, en Chi, ens duu al mercat. Allí veurem carn de gos, però ens diuen que no la podrem tastar, miren d'esquivar-nos quan en fem esment. Sembla que no val qualsevol gos per a ser consumit, en tot cas els vietnamites els tenen, també, com a animals de companyia.

En Chi ha aconseguit un grup de motocicletes, des de Ha Noi que ens venia molt de gust anar "a la vietnamita", però ell, encertadament, no ens ho ha permès fins a arribar aquí. Conduir enmig del caos absolut no és gaire aconsellable si aquell dia es té ganes de seguir viu. Cal saber-ne molt per ficar-se en el trànsit de la ciutat. Ha estat una tarda espectacular per camins de muntanya, enmig d'arrossars. Al vespre ens hem assegut en un dels molts "restaurantets" que munten al carrer a menjar broquetes de ... coses que mengen. Estava tot molt bo, excepte el tofu, al que mai m'acostumaré. Una música ens ha cridat i ens hem escolat en una festa local, on es ballava saltant uns bambús que els grans feien picar a terra. Sembla que és un ball destinat a trobar parella en aquests verals.

Ball tradicional H'mong. Cal procurar no tenir els peus enmig quan tanquen els bambús. La coreografia i l'organització són inexistents quan no es tracta de fer espectacle per als turistes.

Dia 7. 2/4 i 5 de 8 del matí. Badia de Ha Long.

Com em passa sovint, se m'ha descontrolat el calendari i ja no sé massa en el dia que visc. Volíem veure la sortida de sol però hi ha boira. M'estic a la coberta superior, en aquesta hora es pot gaudir de solitud. Al meu davant hi veig les cases flotants de les famílies que viuen de la pesca en aquesta badia i un grapat de creuers turístics. Estem ancorats al davant d'una gruta que visitarem aquest matí. El vaixell és força bonic, tot de fusta i només per la colla. Com és natural, es posa a ploure. Baixo al menjador on hi trobo en J.M. Hem intentat endevinar quin dia del mes és, però em temo que estem tots una mica perduts, normal després de tants vols i tants desplaçaments amunt i avall. Cap a migdia tots se n'aniran en kaiac i em quedaré tota sola al vaixell amb la tripulació. Tot un privilegi, aprofitaré per escriure el que va passar entre els dies 4 i 7.

De Sa Pa vam sortir caminant muntanya amunt cap el territori dels H'mong, a la frontera amb la Xina, a uns 2.000 metres d'altitud. El fang ens ha estat colgant fins als genolls bona part dels disset quilòmetres que hem caminat. Ens han estat acompanyant dones H'mong del poblat on anem a passar la nit. Ha estat divertit com "la meva" sherpa feia cara d'astorament quan li he respost a la seva pregunta: "Wat's your name?". Evidentment que "Montserrat" no és una paraula fàcil per a ells. Ella es diu Li. Com què no me la treia del damunt i s'entestava en ajudar-me tothora l'hi he dit amb mala cara que fes el favor de caminar allunyada de mi. No he tingut por d'ofendre-la, poden arribar a ser una veritable plaga en el seu intent d'encolomar-te qualsevol dels bibelots que vénen. Ha estat un prodigi de discreció, només ha "aparegut" les poques vegades que he estat a punt de caure, realment admirable. Així, de passada, em marcava com "la seva turista" i es garantia que, un cop arribades a destinació seria a ella a qui compraria tot el que li vingués de gust vendre'm a canvi de perdre-la de vista a ella i la seva cantarell: buy me madam, buy meeeeee. Si, ja ho sé, queda molt colonial, però ha de ser així quan dues persones no parlen la mateixa llengua.

Nens H'mong de les muntanyes de Sa Pa. Vas trobant cases on no veus cap adult, sembla que tots són al camp i les criatures se la campen com bonament poden.

A falta de poca estona per arribar on farem nit, parem a menjar: pa, formatge, paté de tonyina, embotit i fruita. Un banquet. Arribats a l'alberg, on hem pogut gaudir d'una dutxa "de rajolí", ha començat a ploure tota l'aigua del món. Hem vingut tement el monzó i sabem que ens la juguem en les muntanyes en aquest període. Esperem que no vagi a més. No podem fer res més que passar l'estona jugant a cartes i anar veient com el cel es buida de mala manera. Al vespre mengem sopa de carabassa i els nem (rotlles de primavera a la vietnamita) que trobem arreu. Tot està molt bo, encara que, a la muntanya sempre ho trobo tot bo. Anar a dormir en un matalàs al damunt del terra de fusta i, sobretot, parar bé la mosquitera i l'mp3, estri imprescindible quan has de compartir habitació amb més persones.

La nit anterior ha plogut de valent i ha fet força malvestats, els conreus, però, no es poden abandonar.

Al matí sembla que serà impossible que vingui cap vehicle a recollir-nos, l'aiguat ha estat prou important com per haver deixat la carretera impracticable i haver ensorrat tres cases a Sa Pa. Fins i tot l'hotel on hem deixat l'equipatge s'ha negat d'aigua. Sort de la previsió de viatjar amb bosses impermeables i no amb maletes. Alguns lloguen motocicletes i la resta carreguem motxilles i emprenem el camí de tornada per la carretera. Això ens permetrà observar com aquí el món segueix girant, estigui practicable la carretera o no. Al riu la gent "pesca" llenya i a la muntanya tothom treballa els pendissos amb els bous, és temps de collir el blat de moro. Les criatures volten soles, els nens més grans (cinc o sis anys) duen els més menuts penjats de l'esquena i somriuen, sempre somriuen.

Redacció: el cap de setmana i2, o mar i muntanya

Les vuit, en Factor X es desperta, avui ell anirà a fer els 55 km en bicicleta que repetirà el dia 10, o sigui que jo podré fer, amb tota llibertat, el que més m'agrada: passar quatre o cinc hores corrent i caminant per la muntanya. I tinc vambes noves!

M'ho prenc amb calma, estrenar calçat vol dir haver de reduir les expectatives, no fos cas que comencés a encetar-me per tot arreu. O sigui que decideixo que avui "baixaré" a Montserrat. "Baixar a Montserrat" és una broma que ens fem quan tenim ganes de caminar per la vora del riu i volem fer una circular.

Esmorzo amb el portàtil al davant i aprofito per munyir les vaquetes del Facebook, algun dia hauré d'anar a algun centre a desintoxicar-me dels jocs de Zynga. Vaig al lavabo, faig les meves ablucions matinals, m'embetumo amb crema solar, em poso la roba d'esport i, finalment, amb tota la cerimònia em calço les sabates noves.A la motxilla hi duré apòsits per si de cas. Bastons i barret d'ala ampla són els complements últims.

Colònia Sedó, a dalt, Esparreguera. D'aquí

Surto de casa en direcció a la Colònia Sedó, tot baixada, passo per la font de la Barona, que encara raja. Els vells plàtans, amb l'enforcadura baixa, em recorden un munt de tardes fent campana i una pila d'intents (malauradament reeixits) en això d'aprendre de fumar, fa eons ja. Depasso la Colònia i enfilo cap a Can Vinyals, sota Can Castells, on abans feien les Aromes. El riu baixa gras, veig la resclosa, on anàvem a pescar amb en Factor X i el meu sogre, son pare. Quantes tardes d'estiu a l'ombra, amb una fanta i ganxitos, empipant els peixos (pesca sense mort) i fent-la petar. Al davant veig la indústria química que ens ha entaforat l'ajuntament d'Olesa, t'agradi o no, i el polígon industrial. Em pregunto com és que som capaços de destruir el nostre territori amb tanta alegria. Sembla que als amos dels terrenys només els convenç el guany ràpid, i així veiem esvorancs en les muntanyes, i clapes de formigó en tot el territori. Recordo que dilluns he d'intervenir en un debat sobre urbanisme, però no hi vull pensar gaire, sé perfectament el que vull dir. Comprovo que el cavall blanc encara hi és en la seva finca. Fa temps que, quan passo per aquesta urbanització, em miro un cavall blanc que tenen en el jardí d'una casa. M'agraden tant els cavalls que, només de veure'n un, ja em sento feliç.

Passat Can Vinyals enfilo cap a La Puda. No puc evitar fer el camí dels records cap a Güemes, de quan vaig afegir-me a una colla que feien el Camino del nord entre Bilbao i Santiago de Compostela. Van ser dies feixucs, caminant sota la pluja amb un ritme endimoniat, que em va costar una tendinitis d'aquelles "de per vida", un dia que vam sobrepassar els quaranta-cinc quilòmetres sobre asfalt i carregats amb les motxilles. Va ser una mala decisió anar-hi, sobretot perquè jo venia d'un altre ritme i unes altres cabòries fent el GR-11.

Arribant a Güemes ens van informar que el capellà del poble tenia un alberg. Ens hi vam arribar, un home, tret d'una fotografia d'un d'aquests capellans de la teologia de l'alliberament, amb el cabell esborrifat i la barba blanca, ens va rebre, en català. Considerant que el poble estava a Cantàbria això ens va sorprendre prou. N'Ernesto Bustio, càntabre, va ser ordenat a Solsona, fill de càntabres emigrats, i aprofitava qualsevol ocasió que tenia per practicar la llengua que fou seva durant la infantesa i bona part de la seva joventut. Recordo com ens va oferir unes habitacions, les dutxes i el menjar gratuïts, només, si volies, deixaves la voluntat en una caixa. Després del dinar que vam fer entre tothom, peregrins, caminants i gent del poble, sobre les tres de la tarda, els meus companys van marxar al poble, a jugar al dòmino. Jo vaig prendre el llibre i em vaig emperesir al davant de la llar de foc. L'Ernesto es va quedar amb mi i vam començar a xerrar d'això i d'allò. Si mireu l'hipervincle que hi ha en el seu nom, podreu saber part de les aventures que vaig conèixer aquella tarda. Recordo que li vaig preguntar què passava que tots els boscos que trobàvem eren d'eucaliptus. Em va explicar que la gent es venia al negoci ràpid i havia tallat els boscos autòctons per plantar aquest arbre de creixement ràpid, per vendre'ls a les industries del paper. El mal és que aquests arbres són un problema ecològic terrible, perquè dessequen el territori. El guany ràpid, com sempre. Tant li fa si destrueixes la terra dels teus avantpassats si en comptes d'un Seat pots tenir un Audi, o si en comptes de viure en un pis pots viure en una casa, ni que la parella i tu us hàgiu de comunicar per walkie-talkies. Després de sis hores xerrant amb ell, ens vam adonar que fèiem tard per coure el sopar, la gent va començar a aparèixer i jo vaig despertar d'un somni ben estrany.

Ernesto (Ernest) Bustio

Sempre més tindré l'Ernest en la meva memòria com la d'un home del qui, en una sola tarda, vaig aprendre més del que podria aprendre en moltes vides i en moltes escoles. Tant li fa la seva condició de religiós, el que compta és la seva condició d'humà en tota l'extensió del terme. La seva visió de la seva terra, de les barbaritats comeses amb els boscos artificials d'eucaliptus i en les urbanitzacions fantasmagòriques, per buides, enormes (en vaig veure una on havien partit una muntanya per la meitat, literalment), fetes en el territori d'aquell president amb nom de xoriço i que sembla tan simpàtic, sempre m'ha donat un punt de vista immillorable per visualitzar el nostre propi territori.

Pel darrera de La Puda, l'antic balneari ara en ruïnes, que fa una llàstima que trenca l'ànima, enfilo cap a Can Tobella, aquesta serà de les poques pujades del trajecte d'avui. De moment, el calçat respon a la perfecció i no em cal baixar el ritme. Ensopego amb molts ciclistes, es nota que hi ha la Portals a tocar, encara que hi ha molta tradició ciclista en aquesta zona. El Camí de la Sal és un camí perfecte per fer els dies de calor, ombrejat i humit, segueix el curs del Llobregat camí de Monistrol. Em quedo a l'Aeri, el prendré fins el monestir, no tinc cap mena d'intenció d'enfilar-me pel tub.

Can Tobella, sota el Tossal Rodó. D'aquí

Mentre el camino el penso, aquest territori. M'emociona trepitjar-lo, sentir-lo. La sang no m'hi lliga, sóc filla de lleidatans, però m'hi lliga el naixement i la creixença. Ho vulgui o no, és aquí on he nascut i crescut, és aquesta la terra roja que m'embrutava els genolls, són aquestes pedres les que em feien traus i esgarrinxades, no pas d'altres. I l'estimo, l'estimo tant, que fins i tot em cal fugir ben lluny per tenir ganes de tornar-la a veure, unes ganes que poden arribar a fer mal i tot. Per això m'enfurismo de mala manera quan veig com la maltracten els mateixos que se'n diuen amos.

El trajecte amb l'aeri no s'hauria d'acabar mai, l'avantatge de no tenir vertígen és com en pot ser de plaent un viatge dins un cistell penjant. Un cop dalt del monestir no m'aturo i, sense solució de continuïtat, ni perdre ritme, m'enfilo a Sant Miquel. Quan perdré de vista la gentada buscaré algun mirador i aprofitaré per menjar una mica de xocolata enmig del romaní florit i les abelles que el pol·linitzen. El sol escalfa de valent i demà tindré un bonic to bicolor, però no em preocupa, a finals de temporada, amb tantes robes distintes, estaré a quadres. Després de la xocolata, baixo corrent pel camí de les bateries. Tinc una visió: m'acabo d'enamorar i les dipositàries del meu amor per sempre són dues, de color verd i es diuen Bestard Energy. Baixar corrents per camins pedregosos, notar com la sola s'arrapa a la pedra, sense relliscar ni un milímetre, ensopegar un parell de cops, més que res per allò que no s'adormi l'adrenalina, i arribar a Collbató amb una sensació de felicitat explosiva és tot una.

Finalment arribo a casa després de "baixar" a Montserrat en quatre horetes justes. Potser demà les tornaré a treure a passejar, haver-les conegut bé mereix una celebració!

...

Diumenge. Evidentment no me n'he pogut estar i hem sortit a passejar juntes, les meves vambes i jo. Més que res per desentumir la musculatura uns sis quilòmetres. Avui la mare ha fet arròs i ha comprat tortell, vol celebrar que el Barça va guanyar, em sembla, o era que el Madrid va perdre? Ehem ;)

Els pilars del cel

Tot és llunyà
i em sembla més un somni que no pas una certesa
allò que la memòria em preserva.

Vuit hores de trànsit a Singapore. Vuit llargues, tedioses i avorridores hores tancats en un aeroport, llegint els detalls més ínfims dels productes del duty free, passejant pels passadissos emmoquetats, mirant les carpes vermelles de l'estanyol artificial del centre comercial, fent cua per accedir a Internet, bevent tasses i més tasses d'un beuratge catalogat com a te en gots de plàstic ... i tot això a tocar d'una de les ciutats més prodigioses dels nostres temps.

L'sky line de Singapore des de l'aeroport

A ningú pot estranyar que, poca estona més tard, estiguem al davant d'un policia que ens observa comparant-nos amb la imatge del passaport, mentre ens fa una fotografia amb una webcam, ens pregunta el motiu de la nostra entrada a la república i ens posa el segell preceptiu. Ens dirigim al metro que arriba fins l'aeroport. L'andana està protegida per tal que ningú pugui baixar a les vies. Els vagons són moderns, nets i la sensació és la d'estar "a casa". Fem una mica de broma i topem amb mirades somrients i benevolents de la resta de passatgers. En aquestes terres la gent sol somriure'ns amb bonhomia, com se somriu a una criatura una mica trapella. Ens veuen alts, grossos, estranys i riallers, i ells corresponen amb facilitat.

Sortir del metro i comprovar que, realment, aquelles columnes estrevistes de lluny, sostenen la volta del cel.

Jo diria

que és gairebé diví; no he vist mai res

tan noble a la natura

El centre de la ciutat ens aclapara. En l'aire hi sura una sensació d'irrealitat que ens costa d'associar a una idea concreta. La xafogor és immensa però ja ens hi hem acostumat fa dies, no hi ha gent pels carrers, tot plegat sembla un gran escenari. Uns quants automòbils de gama alta circulen amb calma, les poques persones que arribem a veure són alguns empleats de les oficines que ocupen aquests edificis mentre fumen al carrer. Gent somrient, ben vestida, de distints tipus ètnics, comunicant-se en anglès.

Oh quin prodigi

i quin estol de belles criatures!

Que bella és la humanitat!

Ah, magnífic món nou, on hi viu gent així!

Els nens Alfa van vestits de color gris. Treballen molt més de ferm que nosaltres, perquè són molt intel·ligents. Jo m'alegro moltíssim de ser Beta, perquè no he de treballar tant.

Cap malvestat no pot regnar en un temple així. Si els esperits dolents tinguessin una casa tan bella, les nobleses també hi voldrien viure.

Un sol centímetre cúbic guareix deu sentiments malenconiosos.

Alguns dels edificis estan en les últimes fases de construcció, tot respira novetat. Comentem amb sorpresa l'olor de flors que se sent per arreu, enlloc la mescla de claveguera, contaminació i freginats a la que estem acostumats a casa nostra. Ens ha calgut una inspecció molt detallada per aconseguir trobar una punta de cigarreta en un espai amagat. El terra impecable, l'aire net, els edificis brillants, hi ha quelcom d'inquietant en tot plegat.

... i els nens Deltes van de color caqui. Oh, no, jo no vull jugar amb nens Deltes. I els Èpsilons encara són pitjors. Són tan estúpids que no saben llegir ni escriure. A més van vestits de negre, que és un color lletgíssim. M'alegro molt de ser Beta.

No aconseguim trobar un pas de vianants per accedir a l'altra vorera, caminem  una bona estona sentint-nos absurds. Finalment un homenet de pell fosca se'ns adreça veient-nos despistats. Amablement ens acompanya fins a una porta i l'obre, ens fa baixar una llarga escala, l'espai és auster i no podem evitar comentaris burletes respecte a on ens estan conduïnt, una altra porta al final ens trasllada on resideix la vida real: unes galeries que semblen no tenir fi s'obren en el subsòl de la ciutat. L'homenet ens acompanya i s'espera, pacientment, com qui mena un ramat d'oques, a que ens reagrupem, els uns al lavabo (talment un quiròfan), els altres en una botiga, o en una altra ... "ei! que el senyor aquest s'espera!", "per què?", "diu que no vol que ens perdem!".

La màquina gira, gira, i ha de seguir girant ... per sempre. Si es para, és la mort. Mil milions formiguejaven per la crosta de la nostra terra. Les rodes van començar a girar. Al cap de cent cinquanta anys eren dos mil milions. [...] Les rodes han de girar regularment; però no sense que algú les vigili. Hi ha d'haver homes que les vigilin, homes tan regulars i segurs com les rodes als seus eixos, homes de seny, homes obedients, estables, satisfets.

L'homenet ens assenyala una porta que ens durà a unes galeries comercials de superfície i es despedeix de nosaltres. Des dels aparadors ens contemplen temptacions impossibles que coneixem per les pel·lícules, sobretot per exhibicions com Sex and the city. Sortim fora, és possible que hi hagi aire condicionat al carrer? Grups d'homes paquistanesos vagaregen per les places un cop finalitzada la seva jornada laboral, són els constructors de les catedrals, els nous serfs de la gleva. Un serpentí elevat, de formes capricioses, ens ruixa delicadament per fer-nos passar la calor. Ja ens apropem a l'objecte del nostre desig, el Marina Bay, l'edifici més espectacular de la ciutat, mostra dels prodigis de l'arquitectura i paradigma de la felicitat occidental. La nova religió: ser feliç.

... La felicitat sempre resulta una cosa migrada comparada amb les compensacions que comporta la desventura. I, no cal dir-ho, l'estabilitat no és tan espectacular com la inestabilitat, ni de molt. I estar satisfet no té l'encís d'una bona lluita contra la desventura ni el pintoresquisme d'un combat contra la temptació, contra la passió fatal o el dubte. La felicitat no té grandesa. Mai.

Hom pot prendre's unes vacances de la realitat sempre que vol, i tornar-ne sense ni una migranya ni cap mitologia.

... seixanta-dues mil quatre-centes repeticions fan una veritat [...] M'encisa volar -murmuraven-. M'encisa volar, m'encisa tenir vestits nous, m'encisa ...

Se'ns fa tard, no pujarem al Marina Bay, 24$, entrarem en una cafeteria plena de pastissos temptadors i farem l'acte d'interactuar amb la ciutat, per poder-la associar a l'aroma del cacau, la maduixa, la nata, el te... res exòtic avui, però d'una qualitat exquisida, hagués estat impensable d'una altra manera. Ens endinsem de nou al metro per tornar a l'aeroport, la moqueta, les carpes, Internet, el te que no és te ...

Els nostres jocs s'han acabat. Aquests actors,
tal com t'havia dit, tots eren esperits,
tots s'han anat fonent dintre l'aire més fi;
igual com l'edifici sense fonament d'aquesta visió,
les torres coronades de núvols, els palaus sumptuosos,
els temples més solemnes, tot el món mateix, sí,
i tots els qui l'heretin, desapareixeran,
i, igual com s'ha esvaït aquesta festa sense cos,
no deixaran cap rastre. Tots estem fets de la matèria
de què estan fets els somnis, i és el somni que encercla
les nostres vides.

Agraïments:

a Pròsper i Miranda, de La tempesta de William Shakespeare

a Aldous Huxley i el seu llibre Un món feliç

Bon solstici d'hivern!

 Himba, Epupa falls, riu Cunene, Namíbia, 2008

Ni pessebres, ni establies,
ni santsjoseps, ni ases, ni bous,
al món continuen naixent criatures en una cabana.
Ni plors, ni pors,
ni cares balbes de fred,
la vida només creix com cal si hi ha somriures.

Bon solstici d'hivern!

(el pessebre complet al Factor X)

Coses que passen a ... Xàtiva

I mira que n'és de grossa la cosa, que només havia estat a la zona de València tot passant esverada amb el cotxe per anar a Alacant. I amb això d'El Penjoll i de tenir un cap de setmana d'aquells que dius: "ves que ara faria un Thelma & Louise", ja ens tens a la Glòria i a mi dalt d'un tren en direcció a Xàtiva.

Què se'ns hi havia perdut? Res i tot, les opcions eren Amsterdam, massa fred ara ja, Puerto Urraco, massa tètric, i Xàtiva. La tria era evident, a Xàtiva, a més, parlen una llengua similar a la nostra, alguns descerebrats en diuen català, però compte! no us equivoqueu! Que va quedar clar i patent que sense traductor no ens n'haguéssim sortit pas: és valencià, una llengua absolutament diferent de la nostra, que va néixer fora de qualsevol contacte amb la nostra i que no podem ni entendre ni parlar nosaltres, perquè no ens en sortiríem pas.

Fer turisme peninsular està molt bé, i aprofitar-lo per desvirtualitzar al personal està millor, sobretot si és al voltant d'una taula ben proveïda. La crònica del viatge: aquí. Les curiositats? Doncs que a Xàtiva se'ls diu "socarrats", sembla que després que el "campechano" de Felipe V passés per allí i es descuidés d'apagar la torxa. I tenen una cervesa a la que han anomenat, també, Socarrada. Cervesa de mel i romaní, curiós i xocant el gust.

Evidentment, fruit de la ingesta de la Socarrada, una ha d'anar al servei. No, al militar no, que també podria ser, sinó a l'altre. I alguns dels sospitosos habituals de la casa ja saben que quan vaig als lavabos públics no ho puc evitar: acabo fent fotos. Al final haurem d'inaugurar una nova secció: art porcellànic li podríem dir, o artistes de Can Felip, mai més ben dit. Però és que la gent sempre m'acaba sorprenent. Sinó digueu-me si no és una preciositat això:

Té mèrit oi? La porta és negra, doncs ens proveïm d'un retolador blanc! Faltaria més! I no val un tipp-ex no! ha de ser retolador, veieu el traç, la cadència? I que me'n dieu de l'adjectiu? Paladegeu-lo: furrrrrrcia! I la paraula, ja en desús, lligada a "Sheyla", un nom tan exòtic. Serà una Sheyla aliena o nostrada? L'estil i el traç de la lletra ens parlen d'algú que no és pas una illetrada. Faig servir el femení atenent que estic en un lavabo de dones. Alguna cosa deu tenir el mot "furcia", aplicat a la Sheyla, que mereix substituir a la clàssica, avorrida i vulgar "puta".

"Sheyla es una furcia", condensació poètica, entropia contundent que m'emociona i em fa oblidar que algú truca volent entrar. "Ocupat!" exclamo sense parar de llegir, afamada, tots els rètols en blanc i vermell del cubicle ara elevat a la categoria d'exposició artística.

A la fi, arriba el sublim:

La cua comença a ser preocupant a fora. Però el món és així, la Sheyla és una fúrcia, però malgrat tot, estimo el Gorgonzola. Les cames em fan figa i m'assec a la tassa, aclaparada, al davant d'un descobriment tant cabdal per la meva existència. I és que és del tot cert: adoro el Gorgonzola! Ara, la veritat, no conec cap Sheyla i menys que sigui fúrcia. Potser que en parli amb la cambrera.

Anna Karènina

Sabeu allò que ens passa a tothom que de certes decisions en fem una posse? A mi em passa sovint, no me n'amago, i per això em veig en l'obligació de rectificar més d'una i més de deu vegades. Tampoc és que em sàpiga molt greu això de dir: "família, l'he cagat!", al final t'acostumes a viure amb la impresentable que portes sota la pell.

Bé, això és el que m'ha passat amb Anna Karènina, d'en Lleó Tolstoi (abans "Tostón" per a mi, en un acudit fàcil i patètic i de qui només havia llegit Els cosacs i La mort d'Ivan Illich i altres narracions). El volum, mai més ben dit, ha viatjat amb mi i ha tornat a falta de ser llegides les seves últimes pàgines, que han resultat saldades en dos dies més.

Penso que haver-la llegit molt lluny de casa, en situacions i llocs insòlits, m'ha permès viure-la amb més intensitat. Quan obria el llibre érem ell i jo, la resta, per inabastable, no feia nosa. Tant si has de passar catorze hores dalt d'un avió, com cinc entaforada en una barca riu amunt, com haver de trobar un lloc per terra per seure en una duana d'aquelles que sembla que no s'hagi d'acabar mai, aquest és un d'aquells llibres que justifiquen plenament la despesa de temps. Ara sé, i ho puc dir, que vaig viatjar com ho vaig fer per tal de poder llegir amb tranquil·litat la Karènina.

M'he descobert a mi mateixa llegint i afirmant amb el cap, fent exclamacions d'admiració després d'un capítol o un paràgraf, sentint-me subjugada per la capacitat de l'autor de traslladar al món pla de les pàgines d'un llibre, la tridimensionalitat de la realitat. Alhora que llegim la història d'una dona que va en contra de tota la societat de la seva època, ens endinsem en la realitat cultural, política i científica de la Rússia del segle XIX.

He subratllat molt en aquest llibre, si, sempre em procuro dues edicions, la "bona" i la de subratllar. Cada subratllat seria un apunt o deu, Tolstoi aguanta això i més, però aquest m'ha fet una certa gràcia atenent que és un tema que sovint surt en la blogosfera, sobretot en l'àrea més literària. La frisança de l'autor per ser llegit i la falsa modèstia que tots exercim cara la galeria.

"Durant aquest temps s'havia produït un esdeveniment important en la vida de Serguei Ivànovitx: la publicació d'un llibre, fruit d'un treball de sis anys, que portava per títol Assaig sobre els fonaments i les formes de l'Estat a Europa i a Rússia. La introducció i alguns fragments havien estat publicats en revistes i, a més, Serguei Ivànovitx havia llegit els passatges més importants a persones del seu cercle, de manera que les idees de l'obra no podien ésser una novetat completa per al públic; però tanmateix, esperava que l'aparició del llibre produiria una seriosa impressió en l'opinió pública i, sinó una revolució en la ciència, en tot cas una veritable sensació en el món científic.

Feia un any que, després d'una acurada revisió, l'obra havia estat editada i tramesa a les llibreries.

Serguei Ivànovitx no preguntava res a ningú, contestava de mal grat i amb indiferència fingida a les preguntes dels seus amics sobre l'acolliment que havia tingut el llibre, ni tan solament s'informava prop dels llibreters de si l'obra es venia; però estava atent a les primeres impressions que produiria el llibre en l'opinió pública i en la literatura.

Passà una setmana, una altra, i una altra, sense que es remarqués cap impressió en l'opinió pública. Uns quants amics, especialistes i homes de ciència, li'n parlaren, evidentment per polidesa. Els altres coneguts, que no s'interessaven per un llibre de caràcter científic, no li deien ni una paraula. I en l'opinió pública, sobretot ara que s'ocupava d'altres coses, regnava la indiferència més completa. En les revistes tampoc no va aparèixer, durant tot un mes, ni una sola paraula sobre el llibre.

Serguèi Ivànovitx havia calculat fins al detall el temps necessari per a escriure les crítiques, però s'escolà un mes, se n'escolà un altre, i continuava el silenci." (p. 825-6)

 Mekong, fotografia del Factor X

Si encara no l'heu llegit i teniu previst passar força estona sense poder fer res "de profit", preneu-lo. Us aprofitarà, segur.


Tolstoi, Lev. Anna Karènina. Barcelona, 2008. Proa

Ha Noi: primer impacte

Si arribes a Ha Noi procura que sigui en diumenge, així no et sotraguejarà tant el caos circulatori i tindràs tot un dia per fer-te a la resta de curiositats que té la ciutat per a un occidental.

Diu la dita, no sé si en Pàmies la té recollida, que: "a la Xina condueixen per la dreta com els europeus, al Japó per l'esquerra, com els britànics, i al Vietnam per tot arreu".

Això es comprova de forma empírica en pic surts de l'hotel i sents un clàxon de motocicleta que t'obliga fer un bot i a tornar portes endins. Evidentment la vorera és un lloc tan bo com un altre per a circular.

Així, per la mateixa regla de tres, els semàfors són merament aproximatius. Al davant del llum vermell l'opció d'aturar-se es basa en el criteri personal: les ganes o la predisposició que se'n tingui.

I, sobretot, el més important, essencial diria jo, és tocar el clàxon. Els habitants de Ha Noi, i de gairebé tot el Vietnam, segueixen la màxima: "toco el clàxon ergo existeixo". Sinó seria difícilment comprensible com, a les cinc de la matinada, i circulant un tipus tot sol pel carrer en una motocicleta, fes els mec-mec de rigor diverses vegades.

Sortosament hi ha molts pocs cotxes al Vietnam, resulten caríssims i el trànsit s'autoregula força bé gràcies a què no corren gaire. Aquí en teniu un testimoni que també en parla. També he sentit a dir que tot hanoienc té dues motos, l'una per a circular i l'altra per a tenir-la aparcada a la vorera.

La policia? Bé, no vam veure'n gaires d'agents de policia, que en vietnamita es diu "canh sat" (i no és conya). Només en vam veure un parell que, en una cantonada, es dedicaven a parar de tant en tant alguna jove motorista i la tenien entretinguda demanant-li els papers.

Aquest vídeo, de Mat To, il·lustra amb força precisió com funciona la cosa del trànsit allí. Ah! i no cal patir-hi t'hi acostumes aviat i et sembla el més normal del món veure les motos a la vorera i tu circulant a peu enmig del trànsit.

Trajet Moto Hanoi from Mat To on Vimeo.

Les fotografies pertanyen a l'àlbum familiar.