dimecres, 18 de maig de 2011

La rata (iII)

Desprendiments a la carretera que duu a Sa Pa

Dies entre 5 i 8.

Arribats a Sa Pa de nou, recuperem l'equipatge, alguna bossa no s'ha salvat de la mullena, res que no es pugui arreglar. Mengem i de retorn al bus per prendre el tren i retrobar-nos amb Ha Noi, la capital del nord del Vietnam, que ara ens sembla un territori amable i conegut. Sol succeir quan ja has passat el primer impacte i has digerit tot allò que t'és aliè i incòmode. Arribem de matinada i la ciutat no dorm, els mercats són plens de vida i, com no pot ser d'una altra manera, els carrers plens de motocicletes amb hanoiencs entossudits en fer-se valer a cops de clàxon. Aprofitem per a fer tai-txi al davant del llac, un clàssic, mentre esperem per menjar alguna cosa i seguir viatge.

Un altre autobús ens durà a la badia de Ha Long. Comença a ser difícil enumerar la quantitat de medis de transport fets servir, a part de les hores i els dies. El viatge es fa pesat, a la xafogor cal afegir-hi el cansament de la caminada i de les emocions. Una aturada per anar al lavabo en unes naus fetes expressament per als turistes. Allí, homes i dones víctimes de les conseqüències de l'agent taronja, proven de sobreviure elaborant artesania que vénen després als turistes occidentals. Una mescla d'horror, repugnància, llàstima i culpa ens abassega i passegem silenciosos pel davant dels souvenirs que comprarem per no sentir-nos tan malament. Sortim d'allí amb la sensació que la culpa dels mals del món és nostra, i no és cert. Normalment, amb prou feines arribem a ser responsables de la nostra manca d'informació i de sobreviure creient que res es pot fer. És ben clar que el silenci ens aclapara durant una pila de quilòmetres.
'Cooooco de Gandia, que lo robo de noche y lo vendo de díaaaa'. Ai, no, que això era a Sitges.

Pararem més endavant, en un bar de carretera. Al voltant de les taules hi ha hamaques ben disposades i ens serviran coco acabat de tallar i cacahuets sense torrar. El coco és bo, no cal dir, després les dones que duen el negoci n'extrauran, a cops de matxet, la polpa, ben sucosa. Els cacahuets sense torrar són com els tramussos, indigeribles. El nostre guia, en Chi, no para de parlar per telèfon. Sembla que intenta que un seu amic, capità d'un dels creuers de Ha Long, estigui disponible per a nosaltres sols. Ens caldrà esperar i això vol dir anar a perdre el temps en un comerç de perles. Una altra "atracció turística". Bé, comprar no comprarem, però ens donen te i s'agraeix.

El vaixell que ens va fer de casa a Ha Long
Finalment, a Ha Long, una barcassa ens duu fins al nostre vaixell. Per contrast, ens mostrem entusiasmats. El millor del sudest asiàtic és que passes d'una situació precària a una de luxe, asiàtic, és clar, en qüestió de segons. Tot sembla estar bé i tot conviu sense gaire manies. La majoria d'angúnies provenen de la nostra forma de veure i comprendre el món, de tot allò que ens han inculcat des de la més tendra infantesa. Aquí se't mesclen cristianisme, pel·lícules de la guerra de Vietnam, missatges pacifistes, l'angúnia dels ninja i Ming de Mongo tot en un. I tan aviat et trobes mirant de reüll a tort i a dret esperant que algú et pispi la cartera, com et preguntes que hi fas allí i et sentis malament perquè un cambrer et serveix amablement una beguda, com, d'altra banda, faria un cambrer de Barcelona.

Un cop enfilats al vaixell i deixats els equipatges als camarots ens dirigim al menjador. Les taules estan parades, tota la fusta llueix esplèndida i les viandes, agençades com només en saben els orientals que de qualsevol tomàquet o pastanaga en fan una obra d'art, ens esperen temptadores. Seiem i una cambrera - després es canviarà i serà netejadora, venedora de records i el que convingui- amb guants de plàstic es dedica a pelar-nos les gambes perquè ni ens embrutem els dits a l'hora de menjar-nos-les. És evident que aquest costum deriva del fàstic que els fa als anglosaxons aquest aliment. Per a nosaltres, escuradors de caps professionals, resulta un drama i veiem com els saborosos caparrons de tan deliciosos animalets desapareixen de la nostra vista sense ser degudament escurats, xerrupats, llepats i triturats. Res és perfecte, ai.

Malgrat la decepció amb el marisc, hem xalat, i ara, satisfets els nostres estómacs i amb la sensació d'haver somniat els dies precedents, tenim una nova sorpresa: un gintònic de debò! Les exclamacions d'alegria són unànimes i, ben provistos amb els gots, pugem a la coberta superior per contemplar el paisatge, beure la pòcima medicinal per a la digestió i sentir-nos bons i amables amb el món sencer.
La coberta superior. Trobava a faltar el capità Stubbin, la Julie, en Goofer ...

Els uns aprofiten per prendre el sol que s'esquitlla entre uns núvols, els altres contemplen les illes que, en forma de cua de drac, xinès, és clar, enfonsat a l'aigua i fins a tres mil, ens envolten. Aquella parelleta encisadora, recolzats en la barana de proa, entrellacen les mans i somriuen, si és per la màgia del lloc, per la il·lusió pel futur o perquè l'alcohol i l'àpat ja fan efecte, o si per totes tres coses a l'hora no ho sé, però fan bonic de veure. Les converses són amables, de frases curtes, i tots tendim a l'evocació. Romanc asseguda al terra de fusta polida i brillant, l'esquena reposa contra el màstil amb la vela aplegada i lligada. Un cop en la meva espatlla esquerra i un tacte tebi fan que giri el cap vagament intrigada. Ens mirem als ulls encuriosides, decideix que aquest no és el lloc que li correspon i, amb agilitat, baixa pel meu braç i desapareix en un racó. Li veig el tou de les potetes molsudes i el paner procaç amb una cua esplèndida.

- Té, mira, una rata. - Ho dic amb calma, gairebé amb peresa, cosa que em fa encara més incomprensible la reacció fulgurant de la majoria dels meus companys. Ho trobo excessiu, en els vaixells ja se sap que hi ha rates, i en un de fusta encara més. Pel meu posat impertèrrit suposen que he vist algun ratolinet i no m'acaben de creure. No insisteixo, no cal. Més endavant, quan sostingui emocionada i ompli de petons una pitó de dos metres, no dubto que començaran a creure'm.
Ah! i de servidora en kimono cantant ranxeres fent karaoke no us en penso dir ni piu. Guardeu-me'n el secret, si us plau!

18 comentaris:

Vicicle ha dit...

Caram, quina bomba de gintònic: rates, pitons, kimonos i ranxeres. No seria Tanqueray, suposo. ;)

Clidice ha dit...

Si hagués estat Tanqeray, Vicicle, hores d'ara encara hi fóra ;P Però, ai las!, el Vietnam és un país sense gaire sensibilitat per aquesta beguda medicinal. Res és perfecte, ja se sap :)

Puigcarbó ha dit...

no pots anar de vacances a Cancún com la gent normal? - la envidia me corroe. Ep! però enveja sana, ep!

Allau ha dit...

Clídice, crec que aquesta apoteosi de la rata no te la podré superar (encara que això de les ranxeres en quimono gairebé t’ho igualaré).

Ángel ha dit...

Eso son aventuras!!!!,
La de "bichitos" que hay en Vietnam, je,je,je ... y algunos hasta se comen
las describes de tal manera que me haces revivir la aventura.
Ando pensando en publicar una serie fotográfica sobre los mercados del Mecon, a ver si las termino de preparar ...
Un abrazo

Brian ha dit...

Ah, doncs, per la foto, sembla simpàtica la rata... Això sí, que no et deixin xarrupar els caps de les gambes em sembla una falta de cortesia, per molt orientals que siguin.

Galderich ha dit...

Jo a casa (vivíem fora de Barcelona) vaig tenir un ratolí camperol al cap que se'm va enfilar des de dalt de la finestra quan el perseguia a la cuina.

garbi24 ha dit...

quines vacances més eixerides...jo quan sigui gran també ho vull fer.
Ja cal que m'espavili

Casiopea ha dit...

Genial!

Vida ha dit...

Quin senyor viatge, Clidice. Ara...jo això de la rata no sé si ho suportaria. Em fan pànic!

Elfreelang ha dit...

Si senyora un viatge de bandera narrat amb tremp ....estàs segura que era una rata? entre el dinar i el gintònic....tanmateix la rata va ser prou educada oi? va girar cua i prou

El porquet ha dit...

Cooooi quins viatges! M'estàs fent agafar ganes de desempolsar la motxilla viatgera! (que la muntanyenca no en té ni mica)

Alberich ha dit...

Un molt bon viatge i uns excel·lents vivències...ja et veig cantant ranxeres i animant?el cotarro'...
Salut.

marta ha dit...

Petonejes pitons??? Ecsss :)

Eduard Ariza ha dit...

M'has recordat a quan era petit que vaig tenir hamsters varies vegades. Una d'elles amb cries i tot. Si us plau, penja l'agència de vitges i tal que pot ser un s'anima. ;)

Clidice ha dit...

Puigcarbó Cancun? naaaa, per la platja em quedo al país, de tota la vida :)

Allau és que una rata té molta enjundia, i la cosa de les ranxeres és fàcil de superar, només cal la quantitat de gintònics adequada ;)

Ángel me encanta compartirla, y espero que te decidas, que esos mercados son brutales :)

Brian oi? molt i molt descortesos, tots aquells caparrons suculents ... ;P

Galderich veus? si són tots iguals, uns descocats, aquí i a la Xina Pop ... ai, no al Vietnam :)

garbi24 hahaha, tranquil, quan els fills no vulguin venir és el moment! pren-los la paraula! :)

Clidice ha dit...

Casiopea gràcies xula!

Vida la veritat és que a mi em fan por les aranyes, si hagués estat una aranya m'estalvio l'avió de tornada, del bot que faig. Però mira, la resta de bestioles no em fan gran cosa :)

Elfreelang és que les rates orientals són molt corteses ;) i si, n'era, que jo presumeixo molt de la cosa del beure però en realitat dono per poc, que de seguida m'adormo :)

El porquet vinga! ànims! el món està allí, esperant-te :)

Alberich aquesta vegada el cotarro l'animava tothom, la conga va ser memorable, que érem una colla d'elements de divisió d'honor :)

marta les pitons solen ser bona gent, suaus i càlides, una meravella :)

Eduard Ariza l'agència és del meu poble, n'hi ha algunes d'aquestes al país, no gaires, però són agències que procuren treballar el turisme conscient, treballant amb els operadors locals i petits. Val molt la pena estalviar i compartir amb la gent que t'acull. :)

Carme ha dit...

Doncs, jo no és que les rates em facin pànic com diu Vida, però ni que sigui per la sorpresa hagués fet un crit que m'haguessin sentit des de casa...:)

Un viatge moolt aventurer... m'ha agradat conèixer el Vietnam des de les teves paraules.