dilluns, 31 d’agost del 2009

Jo o els altres jos


"Quan va passar això, Orlando va fer un sospir d'alleujament, va encendre un cigarret i va fumar en silenci durant un minut o dos. Després va dir, indecisa, com si la persona que cridava pogués no ser allí:

- Orlando?

Perquè si hi ha (per ventura) setanta-sis temps diferents que bateguen alhora en la ment quantes persones diferents no hi ha -que Déu ens ajudi- allotjades en un moment o altre en l'esperit humà? Alguns diuen que dues mil cinquanta-dues. Per tant, és la cosa més natural del món que una persona, quan està sola, cridi Orlando (si aquest és el seu nom), volent dir amb això Vine, vine! N'estic farta, d'aquest jo particular. En vull un altre. D'aquí els canvis sorprenents que veiem en els nostres amics. Però aquest no és un camí fàcil, perquè podem dir, com digué Orlando (segurament perquè era al camp i necessitava un altre jo), Orlando?, i en canvi l'Orlando que necessitem no ve; aquests jos de què estem fets, l'un damunt l'altre, com els plats acaramullats a la mà d'un cambrer, tenen lligams a altres bandes, simpaties, petites constitucions i drets propis, anomeneu-los com vulgueu (i per a moltes d'aquestes coses no hi ha cap nom), de manera que un d'ells només ve si plou, i l'altre només ve a una cambra amb cortines verdes, i l'altre quan no hi ha la senyora Jones, un altre només si li prometeu un vas de vi -i així successivament-; perquè cadascú pot multiplicar, a partir de la pròpia experiència, les condicions diferents que plantegen els diferents jos -i alguns són massa bojament ridículs per esmentar-los per escrit." (Op. cit. pàgs. 282-283)

diumenge, 30 d’agost del 2009

dissabte, 29 d’agost del 2009

TINC SON!!

Abans de llegir el següen text us agrairia que llegíssiu aquest article.

Reconec que estic cometent un error, no hauria d'escriure el que escriuré en aquest estat, però he de dir que ho faig com a teràpia. Cal que us feu una imatge mental de com em trobo en aquests moments, els ulls injectats en sang després de no haver dormit ni una sola nit sencera en dues setmanes.

I és que el meu problema és aquest: el no dormir o haver-ho de fer amb Vàlium i altres potingues. I perquè?, us preguntareu. Potser és perquè es passa les nits escrivint la novel·la de la seva vida? Potser és que té un problema amorós greu? L'home l'ha abandonada per una cabaretera deixant-la amb sis criatures en la misèria més absoluta? S'ha quedat sense feina i no té cap dret, ni del tipus xerraire de fira que ofereix avui el nostre ínclit govern de per allà la meseta? (toquem fusta)

No, res d'això. Com alguns sabeu visc en un poble. Viure en un poble representa que és d'allò més idíl·lic i saludable i us puc ben assegurar que això acabarà amb mi, al frenopàtic o a la presó, encara no ho sé, però acabarà amb mi.

Recordo quan era petita que a casa teníem gat, bé, a casa no, que les bèsties no viuen amb les persones, segons deia la meva àvia. El gat vivia al negoci, amb una funció ben precisa: caçar ratolins. Una feina necessària, sobretot en un supermercat.

Ara no, ara tothom té mascota i moltes vegades no una, dues o les que convingui. Perquè les persones són "amants dels animals", i els veus tot cofois passejant els seus gossos, alguns de marca, amb aquelles corretges extensibles que fan caure a les senyores maries i als ciclistes, fent les seves necessitats a tort i a dret, perquè no n'hi ha prou amb recollir aquelles tofes repugnants, que les bèsties també marquen el territori amb el pipí, i ja n'estic tipa que el seu territori tingui un córner a la porta de casa!

Evidentment, com que vivim en un poble, la tofa, altrament dita excrement, merda o cagarro, no cal pas plegar-la, sempre hi ha un terreny buit, al costat de casa meva, on poder dur el ca a que faci allò que ha de fer, mentre ens fumem un cigarret tan tranquils, i després: au! cap a casona! oi que sí belluguet de la mare? en aquest punt és quan la feliç propietària de l'animal defecant l'agafa a coll i li fa una morrejada, i a servidora se li regira l'estómac.

Els senyors propietaris d'animals domèstics no destinats al consum humà, no saben que abans quan un gos cagava al carrer no passava res perquè la merda era pràcticament seca, derivada de l'arròs i els òssos que solia menjar la bèstia? Ara mengen pinsos que fan que "allò" sigui pràcticament idèntic al d'un humà, en tamany, consistència i, per suposat, aspecte repugnant. Quan veig que ho agafen amb la bosseta vomitaria, però quan ho deixen ... sort que en aquest país està prohibit tenir armes.

El que em sembla més al·lucinant, i que penso que diu molt de la malaltia de la nostra societat, és que en un poble de 20.000 habitants hi hagi TRES veterinaris, i els caps de setmana un metge d'urgències per a una zona d'uns 100.000 humans. Hi ha gairebé un gos per casa, cosa que fa que augmenti percentualment la quantitat de gossos mal ensinistrats i propetaris susceptibles de caure víctimes d'un atemptat esquizoide.

Perquè jo no "sento veus" jo "sento lladrucs". Com que les bèsties ens estimen tan i són tan bones, (algú és va creure la frase idiota de: "com més conec els homes més m'estimo el meu gos"), i a més toooooooothoooooom qui estima els animals ha vist Liberad a Willy, ara del que es tracta és de què els gossos passin la nit a la serena. Alguns en format: au va, surt al carrer i ja tornaràs demà al matí, i els altres amb el format: au va, al pati, que jo dormo a l'altra banda de la casa.

Personalment sempre he odiat la Tuna, em sap greu pels tunos, però que algú disfressat vingués sota la meva finestra a cantar allò de: "claveliiiiiiitoooooos", em posava, com si diguéssim, els nervis nerviosos. Però una tuna de gossos que vingui nit rere nit a cantar una versió udolada del "clavelitos" sota la meva finestra ho trobo, amb tota la franquesa, un excés.

Crec, honestament que no se'm pot demanar que m'agradi. El pitjor? no s'hi pot fer res. Ni l'Ajuntament ni la Guàrdia Urbana no hi poden fer res, només alguna vegada ve el cotxe patrulla i els persegueix amb pedres, les bèsties marxen i, quan els policies ja no hi són tornen a la zona a seguir la serenata. Amb el benentès que, no n'hi ha prou amb els udols de la canilla que s'ha reunit, sinó que s'hi afegeixen les respostes dels altres animalons de les cases.

Que les bèsties no en tenen cap culpa? evidentment. Però em sembla terrible allò que fan les persones amb els gossos. Els neguen la seva espècie, les seves necessitats, els seus instints a canvi de tenir a casa seva una cosa que es belluga i que sempre està contenta quan ells ho volen. Entenc que no és el mateix adoptar bèsties de la gossera que comprar-ne. La segona cosa hauria d'estar penada per llei, i no pas poc, en comptes d'unes Las Vegas als Monegros hi podrien fer camps de deportació, per exemple. Però el que em sembla indignant és que estiguem en el món queixant-nos de tot, mentre tanquem la porta als morros al veí, perquè és moro, o negre i només té criatures que fan soroll, i alimentem i malcriem cadells de gos.

El pitjor de tot és que a mi m'agraden els gossos, i els gats, que hi he crescut amb ells, però de la mateixa manera que els pares i els avis no eren condescendents amb les criatures, menys ho eren amb els animals. No s'ha de molestar als veïns, perquè ELS VEÏNS SÓN PERSONES COM VOSALTRES.

No sé pas com acabarà, ara com ara ens sentim indefensos, no tenim dret al descans perquè els "amants dels animals" ens el neguen, només podem dormir amb medicació i tot tancat, encara que faci una calor de mil dimonis. Algú creu, de debò, que provocar això als veïns és ser amant dels animals? Penseu-vos-ho molt abans d'agafar-ne un i quan ho feu, o si ho heu fet, analitzeu molt bé la vostra conducta i la de la vostra bèstia, perquè no teniu cap dret a malmetre la vida dels vostres conciutadans.

I, sobretot, si sou dels que teniu bèsties d'aquestes i mai en unes eleccions a la presidència de la Generalitat veieu que em presento: NO EM VOTEU, perquè el primer que faré serà anar per vosaltres.


divendres, 28 d’agost del 2009

Orlando i les virtuts

La Veritat. Per Jules-Élie Delaunay

Orlando jeu inconscient a la seva cambra de l'ambaixada anglesa a Constantinoble, amb ell la Puresa, la Castedat i la Modèstia:

"S'acosten a Orlando com si el volguessin cobrir amb els seus vestits. Aleshores les trompetes retronen:

- La Veritat i només la Veritat!

Ara les Germanes intenten tapar les boques de les trompetes amb els seus vels per fer-les callar, però és debades, perquè les trompetes retronen totes juntes:

- Horribles Germanes, fora!

Les germanes enfolleixen i gemeguen a l'uníson, encara bellugant i sacsejant els seus vels.

- No sempre ha estat així! Però ara els homes ja no ens volen, i les dones ens detesten. Ens n'anem, ens n'anem. Jo (diu la Puresa) als pals del galliner. Jo (diu la Castedat) als cims inviolats de Surrey. Jo (diu la Modèstia) a un amagatall acollidor ple d'heures i de cortines.

- Car allí, i no aquí (parlen totes juntes amb les mans agafades i fent gestos de comiat i de desesperació vers el llit on Orlando jeu adormit) encara habiten, en nius i en lligadors, en oficines i tribunals de justícia, aquells que encara ens estimen, aquells que ens honoren, verges i homes de negocis, advocats i doctors, aquells que prohibeixen, aquells que neguen, aquells que respecten sense saber per què, aquells que lloen sense entendre, l'encara nombrosa (gràcies a Déu) tribu dels respectables, dels qui prefereixen no veure, desitgen no saber, estimen la fosca, aquells que encara ens adoren, i amb raó, perquè els hem donat Benestar, Prosperitat, Comoditat, Tranquil·litat. Amb ells anem, a vosaltres us deixem. Anem, Germanes, anem. Aquí no hi ha lloc per a nosaltres." (Op. cit. pàgs. 124-125)

dijous, 27 d’agost del 2009

enyor a curt termini


quina fetilleria ha fet

que et trobi a faltar

on abans mai no hi eres?

hauré d'esperar els sis mesos de rigor

per a retrobar la pau d'esperit

i retornar al costum

de no trobar-te on no hi ets?

dimecres, 26 d’agost del 2009

Es bo saber que no estem sols ..., ja em disculpareu la feblesa


Sovint em sento atrapat
Pel meu propi malson

I tinc ganes de cridar.
Cada dia en algun lloc
Surt el tren de mitjanit.
Hi ha poetes que s'han perdut
Pintant "graffities" en les seves parets.
Molta gent que es troba sola
Cada dia en algun lloc puja al tren de mitjanit.

Sovint em sento enganyat
Quan em veig en el mirall
No en tinc prou amb somniar,
Necessito desfer-me d'aquest pes
Que em lliga el cor.

Hi ha sirenes que estan cantant
La llegenda d'un vell mariner.
Molta gent que es troba sola
Cada dia en algun lloc
puja al tren de mitjanit.

Si ets llunàtic i estàs espantat
Si vius als núvols i estàs deprimit
Si la boira ja t'acompanyat
Cada dia en algun lloc pots pujar
Al tren de mitjanit.

N'he conegut molts com tu i jo
És bo saber que no estem sols,
Això és bo.
No sempre s'està de sort
No sempre trobaràs el mar darrere el port.

Hi ha Julietes buscant Romeus
Hi ha princeses que busquen dolors.
Si tens el cor solitari
Cada dia en algun lloc
puja al tren de mitjanit.

Si ets llunàtic i estàs espantat
Si vius als núvols i estàs deprimit
Si la boira ja t'acompanyat
Cada dia en algun lloc pots pujar
Al tren de mitjanit.(x2)

dimarts, 25 d’agost del 2009

Diu la meva amiga Glòria ...


... que els claus que més sobresurten són els que s'emporten més cops.


Doncs això.

diumenge, 23 d’agost del 2009

Orlando i els escriptors (i2)


"... Però no fou fins quan la malvasia corria generosament per la taula que Orlando va gosar esmentar la qüestió que no podia deixar de considerar molt més important que els Green o les vaques: la qüestió sagrada de la poesia. Només de sentir la paraula, els ulls del poeta escopiren foc, va deixar de banda l'elegant posat de cavaller que havia mantingut, va colpejar la taula amb el vas i es va embrancar en la més llarga, envitricollada, apassionada i amarga de les històries que Orlando havia sentit mai, com no fos en llavis d'una dona abandonada, sobre una obra seva, un altre poeta i un crític. Sobre la naturalesa intrínseca de la poesia, Orlando només en va pescar que era més difícil de vendre que la prosa i que, tot i que les ratlles eren més curtes, duien més feina d'escriure. Així, la conversa va continuar amb disquisicions interminables, fins que Orlando es va atrevir a insinuar que també ell havia tingut l'audàcia d'escriure ... però aquí el poeta va fer un bot de la cadira. Una rata havia fet carrisquejar l'enteixinat, digué. El cert era, explicà, que tenia els nervis tan a flor de pell que un crec de rata el deixava alterat quinze dies. Sens dubte la casa era plena de bestioles, però Orlando no les havia sentit mai. Aleshores el poeta va explicar a Orlando tota la història de la seva salut durant els deu anys passats. Havia estat tan malalt que era sorprenent que encara fos viu. Havia tingut paràlisi, gota, tercianes, hidropesia i tres castes de febres una rere l'altra; calia afegir, a més, que tenia el cor dilatat, la melsa massa gran i el fetge malalt. Però sobretot, va exlicar a Orlando, tenia uns dolors indescriptibles a l'espinada. Tenia un bony a la tercera vèrtebra començant per dalt que cremava com el foc, i un altre a la segona de baix, fred com el gel. A vegades es despertava amb el cervell com plom. Altres matins era com si hi tingués mil espelmes de cera enceses i la gent hi fes esclatar focs d'artifici. Va dir que podia notar una fulla de rosa a través del matalàs, i que se sabia gairebé tot Londres pel tacte de l'empedrat sota els peus. En conjunt, era un engranatge tan ben fet i tan curiosament conjuntat (aquí el poeta va alçar la mà inconscientment, i, en efecte, era una mà bellíssima), que no podia comprendre com només havia venut cinc-cents exemplars del seu poema, cosa que naturalment era deguda a la conspiració en contra d'ell. Tot el que podia dir, va concloure colpejant la taula amb el puny, era que l'art de la poesia havia mort a Anglaterra.

Orlando no es podia explicar què se n'havia fet de Shakespeare, Marlowe, Ben Jonson, Browne, Donne, tots ells encara vius o tot just acabats de morir, i enfilava els noms dels seus herois favorits.

Greene va riure irònicament. Shakespeare, ho admetia, havia escrit algunes escenes força bones. Però les havia copiades de Marlowe. Marlowe fou un noi que prometia, però què se'n podia dir, d'un minyó que havia mort abans de fer els trenta? Pel que feia a Browne, li havia agafat per escriure poesia en prosa, i la gent aviat es va cansar de tanta arrogància. Donne era un xerraire que amagava la seva manca de significat en grans paraules. Els ximples shi embadocaven, però d'aquí a un any l'estil estaria passat de moda. I Ben Jonson ... Ben Jonson era un amic, i ell no parlava mai malament dels amics.

No, va concloure, l'edat d'or de la literatura ha passat; l'edat d'or de la literatura eren els grecs, l'època elisabetina era inferior en tots els aspectes a l'època grega. En aquelles èpoques els homes alimentaven una ambició divina que ell en deia La Gloire (va pronunciar "glaur", de manera que Orlando al principi no en va entendre el significat). Ara tots els joves escriptors estaven a sou dels llibreters i abocaven qualsevol rampoina susceptible de vendre's. Shakespeare era el principal culpable d'aquesta situació i ja en començava a pagar la pena. La nostra època, digué, està marcada per buidors preciosistes i experimentacions boges -els grecs no haurien tolerat ni un moment res de tot això. I per molt que li dolgués dir-ho, car ell estimava la literatura com la seva vida, no sabia veure res de bo en l'actualitat i no tenia cap esperança per al futur. Aquí es va servir un altre vas de vi." (Op. cit. pàgines 79-81)

dissabte, 22 d’agost del 2009

Orlando i els escriptors


"Fou justament per aclarir aquesta qüestió que va decidir, després de molts mesos de tasca enfebrida, de trencar la solitud d'any i comunicar-se amb la resta del món. A Londres hi tenia un amic, un tal Giles Isham de Norfolk, que malgrat que era noble de naixença, estava relacionat amb escriptors i sens dubte el podia posar en contacte amb algun membre d'aquella beneïda, mes aviat sagrada, germandat. Car per a Orlando, en l'estat en què es trobava aleshores, un home que havia escrit un llibre i l'havia publicat emanava una glòria que enfosquia totes les glòries de la sang i del llinatge. S'imaginava que àdhuc els cossos dels qui estaven animats per aquells pensaments divins s'havien de transfigurar. Havien de tenir aurèoles en comptes de cabells, encens en comptes d'alè, i els havien de créixer roses entre els llavis -cosa que, evidentment, no els passava ni a ell ni al senyor Dupper. No es podia imaginar felicitat més gran que poder seure darrere una cortina i sentir parlar aquells homes. En imaginar-se aquella conversa audaç i bigarrada, el record d'allò que xerrava amb els seus companys cortesans -sobre un gos, un cavall, una dona, un joc de cartes- li semblava extraordinàriament ordinari. Recordava amb orgull que sempre li havien dit lletraferit, i es burlaven de la seva afecció a la solitud i als llibres. Mai no havia estat un conversador brillant. Romania dret com un estaquirot, envermellia i caminava a grans gambades com un granader dins les estances de les dames. Havia caigut dues vegades del cavall, de tan encantat que anava. Una vegada, tot intentant trobar una rima, va trencar el ventall de lady Winchilsea. Recordant delerosament aquests i altres exemples de la seva ineptitud per a la vida de societat, es va sentir posseït per la convicció inefable que totes les confusions de joventut, l'esburbament, les calrades fàcils, les llargues passejades i aquella seva afecció al camp demostraven clarament que pertanyia més a la raça sagrada que no pas a la noble -que era un escriptor de naixement més que no pas un aristòcrata. I per primera vegada d'ençà de la nit de la gran riuada, va ser feliç."


WOOLF, Virgínia. Orlando. Barcelona, 2005. Ed. Proa. Pàgines 75-76.

divendres, 21 d’agost del 2009

Se m'acut que ...

alguna gent no entén la felicitat si és aliena i, curiosament, tampoc són capaços de comprendre el dolor, només els mou un delit malsà de gaudir de veure algú desgraciat, per sentir-se compensats de tanta misèria.

dijous, 20 d’agost del 2009

Vells vicis (ed)

Rebo un missatge instantani del MSN mentre era fora:

- Cice (de Cicero, el meu nom de guerra), te recluto para un nuevo Ogame.

És en Dasu, Dasuku, el líder del meu clan de joc, MSN, MakeSomeNoise, (per una música de Naruto), renegats del clan Dark Winter, ally Fenix.

No sé que fer, els jocs del tipus Ogame esclavitzen molt, però és en Dasu qui m'ho demana. Potser hi trobaré en Pijuk, l'Ache (chino), l'UbiDubi, l'Elu, en Raz, en Saltimpanky, el Magocioso, l'Erhu, la Pinky, en Ouilee, en Breo, en Lhovu, en Huevo ... i jo, la Cicero, cavalcant junts de nou


Per a més informació mireu-vos això que vaig escriure ja fa un temps, lineals, que sou uns lineals!!! (és broma, per suposat :P)

dimarts, 18 d’agost del 2009

Intimitats

Va ser l'Assumpta, en el seu blog, que ens va donar a conèixer una iniciativa d'en Xexu: La meva finestra, on exposar el raconet des d'on escrivim els blogs. Bé, m'hi afegeixo, en un acte gairebé de dol, aquest és el sota de la meva taula, i del meu company. Noti's que, a la dreta, hi falta el meu estimat i adorat PC, ara a la UVI i pel qual us en demano les oracions pertinents. Gràcies.

diumenge, 16 d’agost del 2009

Coses de l'estiu


Mon germà viu al mateix poble que jo, a un quilòmetre més o menys de casa, just un quart a peu. O sigui que no ens veiem pràcticament mai. Aquelles coses que passen. Últimament em veig més amb ma germana que viu a Salt, a 120 quilòmetres, segons el Google Maps.

Sortosament tots dos som tecnoaddictes. Avui, entro al feisbuc i el veig, a ell i al seu fill gran. L'insulto, com pertoca, i em diu que està fent una partida de pòquer amb son fill, que m'esperi una mica, que el guanya i xerra amb mi.

Aquesta és una altra de les facetes del meu germà, i meva, perquè no admetre-ho: la competitivitat aferrissada. El que és servidora, vol guanyar fins i tot al joc de l'oca. En tot cas no triga gaire a estar per a mi, el que no sé és qui ha guanyat, ni li ho pregunto, perquè em mentirà i em dirà que ell, per suposat.

Parlem una mica d'això i d'allò i després m'explica dos acudits. El meu germà sempre té acudits a mà i molta gràcia en explicar-los, i com què vaig ser jo qui li va ensenyar mecanografia, gairebé no em dóna temps a apuntar-los (no, no tinc cap acadèmia, no és publicitat gratuïta ^^).

Estem a l'agost, fa calor, representa que no hi sóc, però estic en un moment d'emergència guadianil (o guadianívola), que aquest any les vacances s'estan convertint en una mena de despropòsit enfilat. O sigui, que no us ho prengueu com a costum, però va:

(Avís per a ànimes sensibles: Aquest és un producte caspós.)

"El saben aquel que diu ...

que hi havien tres almiralls de la marina, un d'anglès, un d'alemany, i un d'apañó, en unes maniobres conjuntes de l'OTAN (existeix encara?), embarcats en el vaixell almirall, tot prenent-se uns wisquets, per fer coll avall l'enorme quantitat de feina que tenien ...

quan a l'anglès, poca-solta ell, se li va acudir començar a presumir per tal de demostrar qui era l'exèrcit més ben ensinistrat d'Europa:

Anglès: - Mis souldadous ser the most valientes and con más couhones de toda Iurop.
Alemany: - Ia serrrrr menos.
Apañó: - I una mielda pa tí (evidentment, l'amirall apañó era de Heré de la Frontera)
Anglès: - Me demoustrar. Jones! come here!

S'atansa un soldat anglès i: - Scum! (a la Rubianes), es quadra de peus, amb les mans al costat del cos.

Soldat anglès: - a sus ourdenes my almiruante!

Anglès: - Jones, tiruate al agua, sin boumbonas de oxigenou y me subes un truesouro que hay a 3.000 pies de proufundidat.

En Jones, no ho dubta ni un segon i es tira a l'aigua: - sflosh! (soroll de capbussament)

Passen 5 minuts ...
Passen 10 minuts ...
Passa un quart ...
Es comencen a veure bombolletes ...

Surt el tio i: - aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaagh! - prèn aire i: - arrrrrf! puja un tresor a la coberta del vaixell.

Anglès: - que milords, soumos or not soumos los most valientes and tenemos más couhones?

L'alemany, se'l mira amb menyspreu i diu:

- Esto no seg nada. A veg Schmidt, venga paga aquí.

S'atansa un soldat alemany i: - Scumcummm! (quadrat de peus i amb la mà al front)

Soldat alemany: - susogdeness mi almigante!
Alemany: - A veg, Schmidt, tigate al agua, sin bombona, clago, y no subas sin un tessogo y una kraken, un calamag gihante.

L'Schmidt no ho dubta i: - sflosh!, es capbussa a l'aigua.

Passen 10 minuts
Passen 35 minuts
Passen 45 mintus
Es comencen a veure bombolletes ...

Surt el tio i: - aaaaaaaaaaaaaaaaaagh! - prèn aire i: - aaaaaarrrrrrrf! scunder! - puja un tresor i un calamar gegant a la coberta del vaixell.

Alemany: - queda demostgado o no que mis hombges seg los mas valientess und con mas cohounesss?

L'almirall apañó pensa: - Mecagüen mi muerto! la madre que parió a etto cabrone.

I diu: - A vé, Garsia, me venga paquí ingmediastamengte!

I el Garsia pensant: - La madre que me parió, con lo tranquilico que taba cho aquí con mi sigarrito ...

Va cap allà, tot indolent, es mig quadra de la manera més informal possible i diu: - Susoldene dusia mi armirante, cualo va a sé?
Almirall apañó: - Po tu padre Garsia, ta en huego er orguyo der ehersito apañó! No me faye mecagüentó! Te me va a tirá a lagua, sin bombona ni ná, y no me sarga sin sacà dó tesoro y do calamare higante, por tu muerto!

El Garsia que se'l mira i li diu: - A lagua se va a tirá su futa madre, con tós los rehpeto, mi armirante.

I l'almirall somrient victorìós, es gira cap als seus col·legues i els diu:

- Què? Tienen o no tiene mah güevo mi sordao?"
Si és que no s'entén com no ha vençut l'anarquia en aquesta Sepharad!

dimecres, 12 d’agost del 2009

Immersió!


Per refer-nos de l'estrès idiota d'aquests dos dies el millor serà anar a fer un tomb en bicicleta

dimarts, 11 d’agost del 2009

Llista de danys ...


... després de la tempesta de diumenge:

2 aparells de TV
1 ordinador i mig
1 modem adsl
1 impressora
1 dvd

olé oléééééééé

(intentant reparar el desastre mode on)

diumenge, 9 d’agost del 2009