divendres, 28 d’agost de 2009

Orlando i les virtuts

La Veritat. Per Jules-Élie Delaunay

Orlando jeu inconscient a la seva cambra de l'ambaixada anglesa a Constantinoble, amb ell la Puresa, la Castedat i la Modèstia:

"S'acosten a Orlando com si el volguessin cobrir amb els seus vestits. Aleshores les trompetes retronen:

- La Veritat i només la Veritat!

Ara les Germanes intenten tapar les boques de les trompetes amb els seus vels per fer-les callar, però és debades, perquè les trompetes retronen totes juntes:

- Horribles Germanes, fora!

Les germanes enfolleixen i gemeguen a l'uníson, encara bellugant i sacsejant els seus vels.

- No sempre ha estat així! Però ara els homes ja no ens volen, i les dones ens detesten. Ens n'anem, ens n'anem. Jo (diu la Puresa) als pals del galliner. Jo (diu la Castedat) als cims inviolats de Surrey. Jo (diu la Modèstia) a un amagatall acollidor ple d'heures i de cortines.

- Car allí, i no aquí (parlen totes juntes amb les mans agafades i fent gestos de comiat i de desesperació vers el llit on Orlando jeu adormit) encara habiten, en nius i en lligadors, en oficines i tribunals de justícia, aquells que encara ens estimen, aquells que ens honoren, verges i homes de negocis, advocats i doctors, aquells que prohibeixen, aquells que neguen, aquells que respecten sense saber per què, aquells que lloen sense entendre, l'encara nombrosa (gràcies a Déu) tribu dels respectables, dels qui prefereixen no veure, desitgen no saber, estimen la fosca, aquells que encara ens adoren, i amb raó, perquè els hem donat Benestar, Prosperitat, Comoditat, Tranquil·litat. Amb ells anem, a vosaltres us deixem. Anem, Germanes, anem. Aquí no hi ha lloc per a nosaltres." (Op. cit. pàgs. 124-125)

1 comentari:

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Una vegada més es demostra del que pot valer-se una persona per a manifestar com és. En aquest cas és un animal, en d'altres un vehicle, petards, música, etc... Jo tinc un gos, no n'havia tingut mai cap i d'haver sabut tot el que he hagut de sacrificar no n'haguès tingut. Però he assumit la meva responsabilitat i faig l'impossible per a que la gosa no molesti que és, bàsicament, no deixar-la mai sola, ensenyar-la a no bordar i, evidentment, no embrutar els carrers. Que costa? Doncs sí, jo he limitat i canviat molts costums i m'he hagut de fotre, però el que no puc pretendre és que els demés paguin per mi. Crec que hi ha molts animals infeliços però és per culpa dels amos que no volen renunciar a res i pagant els sembla que és suficient. Tanmateix, si un està disposat a renunciar a fer algunes coses i, veritablement, estima els animals, s'adaptará de bon grat, com nosaltres. Hem fa molta llàstima que es culpi a les bèsties dels errors i defectes dels amos, i que després de tot el mal que hem fet al planeta encara actuem com si fossim els amos.