diumenge, 23 d’agost de 2009

Orlando i els escriptors (i2)


"... Però no fou fins quan la malvasia corria generosament per la taula que Orlando va gosar esmentar la qüestió que no podia deixar de considerar molt més important que els Green o les vaques: la qüestió sagrada de la poesia. Només de sentir la paraula, els ulls del poeta escopiren foc, va deixar de banda l'elegant posat de cavaller que havia mantingut, va colpejar la taula amb el vas i es va embrancar en la més llarga, envitricollada, apassionada i amarga de les històries que Orlando havia sentit mai, com no fos en llavis d'una dona abandonada, sobre una obra seva, un altre poeta i un crític. Sobre la naturalesa intrínseca de la poesia, Orlando només en va pescar que era més difícil de vendre que la prosa i que, tot i que les ratlles eren més curtes, duien més feina d'escriure. Així, la conversa va continuar amb disquisicions interminables, fins que Orlando es va atrevir a insinuar que també ell havia tingut l'audàcia d'escriure ... però aquí el poeta va fer un bot de la cadira. Una rata havia fet carrisquejar l'enteixinat, digué. El cert era, explicà, que tenia els nervis tan a flor de pell que un crec de rata el deixava alterat quinze dies. Sens dubte la casa era plena de bestioles, però Orlando no les havia sentit mai. Aleshores el poeta va explicar a Orlando tota la història de la seva salut durant els deu anys passats. Havia estat tan malalt que era sorprenent que encara fos viu. Havia tingut paràlisi, gota, tercianes, hidropesia i tres castes de febres una rere l'altra; calia afegir, a més, que tenia el cor dilatat, la melsa massa gran i el fetge malalt. Però sobretot, va exlicar a Orlando, tenia uns dolors indescriptibles a l'espinada. Tenia un bony a la tercera vèrtebra començant per dalt que cremava com el foc, i un altre a la segona de baix, fred com el gel. A vegades es despertava amb el cervell com plom. Altres matins era com si hi tingués mil espelmes de cera enceses i la gent hi fes esclatar focs d'artifici. Va dir que podia notar una fulla de rosa a través del matalàs, i que se sabia gairebé tot Londres pel tacte de l'empedrat sota els peus. En conjunt, era un engranatge tan ben fet i tan curiosament conjuntat (aquí el poeta va alçar la mà inconscientment, i, en efecte, era una mà bellíssima), que no podia comprendre com només havia venut cinc-cents exemplars del seu poema, cosa que naturalment era deguda a la conspiració en contra d'ell. Tot el que podia dir, va concloure colpejant la taula amb el puny, era que l'art de la poesia havia mort a Anglaterra.

Orlando no es podia explicar què se n'havia fet de Shakespeare, Marlowe, Ben Jonson, Browne, Donne, tots ells encara vius o tot just acabats de morir, i enfilava els noms dels seus herois favorits.

Greene va riure irònicament. Shakespeare, ho admetia, havia escrit algunes escenes força bones. Però les havia copiades de Marlowe. Marlowe fou un noi que prometia, però què se'n podia dir, d'un minyó que havia mort abans de fer els trenta? Pel que feia a Browne, li havia agafat per escriure poesia en prosa, i la gent aviat es va cansar de tanta arrogància. Donne era un xerraire que amagava la seva manca de significat en grans paraules. Els ximples shi embadocaven, però d'aquí a un any l'estil estaria passat de moda. I Ben Jonson ... Ben Jonson era un amic, i ell no parlava mai malament dels amics.

No, va concloure, l'edat d'or de la literatura ha passat; l'edat d'or de la literatura eren els grecs, l'època elisabetina era inferior en tots els aspectes a l'època grega. En aquelles èpoques els homes alimentaven una ambició divina que ell en deia La Gloire (va pronunciar "glaur", de manera que Orlando al principi no en va entendre el significat). Ara tots els joves escriptors estaven a sou dels llibreters i abocaven qualsevol rampoina susceptible de vendre's. Shakespeare era el principal culpable d'aquesta situació i ja en començava a pagar la pena. La nostra època, digué, està marcada per buidors preciosistes i experimentacions boges -els grecs no haurien tolerat ni un moment res de tot això. I per molt que li dolgués dir-ho, car ell estimava la literatura com la seva vida, no sabia veure res de bo en l'actualitat i no tenia cap esperança per al futur. Aquí es va servir un altre vas de vi." (Op. cit. pàgines 79-81)

2 comentaris:

Joana ha dit...

Un llibre fantàstic on el simblisme i la ambiguetat són les notes més constants. El gran interés del protagonista per la literatura intenta transmetre que en aquest art allò esencial no és l'autor, poc emporta per a ell qui ha escrit el text, allò realment important és l'obra en si.
Fa temps que el vaig llegir i amb aquest fragments m'has ajudat a recordar una obra i una escriptora meravellosa.
Gràcies.

Clidice ha dit...

Gràcies a tu Joana pel comentari. M'agrada com l'autora va desgranant sarcasmes i castigant amb una dolcesa i una intel·ligència difícil de veure en altres autors. Com quan Orlando deixa una perla allà on abans hi havia un ou que l'abelleix, Virginia Woolf ens enfronta a la condició de dona i de dona "diferent" d'una forma suau, gairebe lassa.
Tens un blog molt interessant, a tu t'estimen les paraules, com a molts dels sudaners d'altra banda, :) ens llegim :)