La teva amiga té tota la raó però també és veritat que els que sobresurten són també els que s'emporten més satisfaccions. Potser és qüestió de trobar el punt intermedi ;-)
Una bona frase, i diria que molt certa. Trobar l'equilibri entre sobresortir i ser capaç d'assumir els cops inevitables deu ser trobar (una part de) la felicitat, no?
jo em decanto per la línia del ferran. penso que és bo sobresortir com el clau, i alhora és bo assumir els cops que segur que arriben. i fins i tot més: aprendre a encarar-los de manera que no et facin mal.
Gràcies a tots i totes pels comentaris. En realitat aquí hi veig molts claus que sobresurten, si entenem per claus aquelles persones que destaquen dels altres, per molts i molt positius motius. En tot cas, que els cops us siguin lleus i no permeteu mai que cap martell us enfonsi en el marasme dels altres claus tots igualats ... i avorrits :)
(no tanco post, és que l'anterior comentar, el de la Teresa, la pobra, era el 12+1, i d'això, bé, ja ho sabeu, em fa iuiu ^^)
Dic d'altra forma el que ja han dit altres: estarà content el clau de sobresortir a pesar dels cops? La meva imaginació no dóna avui para mes. Massa cops...
19 comentaris:
La teva amiga té tota la raó però també és veritat que els que sobresurten són també els que s'emporten més satisfaccions. Potser és qüestió de trobar el punt intermedi ;-)
però també s'emporten la glòria. Cal saber si compensa una cosa amb l'altra
Per què ho dius, Clídice?
De què va el tema....
sigui el que sigui, una abraçada!!!
I si en té de raó...
...Però moltes vegades, els que sobresurten massa, es dobleguen i a vegades trenquen...
Una bona frase, i diria que molt certa. Trobar l'equilibri entre sobresortir i ser capaç d'assumir els cops inevitables deu ser trobar (una part de) la felicitat, no?
Bona.
jo em decanto per la línia del ferran. penso que és bo sobresortir com el clau, i alhora és bo assumir els cops que segur que arriben. i fins i tot més: aprendre a encarar-los de manera que no et facin mal.
Doncs la frase té el punt de vista del clau, no? I la del peu, què? ;-)
Una bona frase!
Cal sobresortir lo just per no ser l'ultim de tots.....en aquesta vida i val la pena el risc de agafar alguns cops .
També son els claus que ho tenen tot per fer... no?
De vegades passa com a la marxal, quan el verd no està igualat, sempre hi ha qui talla el que sobresurt.
També hi ha els qui planten la cabota i confien en l'esglai del martell.
Té raó la teva amiga, però qui no s'arrisca no pisca. En fi, que si no sobresurts sempre et quedes allà mateix.
Gràcies per la visita! Ens llegim.
Gràcies a tots i totes pels comentaris. En realitat aquí hi veig molts claus que sobresurten, si entenem per claus aquelles persones que destaquen dels altres, per molts i molt positius motius. En tot cas, que els cops us siguin lleus i no permeteu mai que cap martell us enfonsi en el marasme dels altres claus tots igualats ... i avorrits :)
(no tanco post, és que l'anterior comentar, el de la Teresa, la pobra, era el 12+1, i d'això, bé, ja ho sabeu, em fa iuiu ^^)
aixo t ho deien abans d anar a la mili
Dic d'altra forma el que ja han dit altres: estarà content el clau de sobresortir a pesar dels cops? La meva imaginació no dóna avui para mes. Massa cops...
Esperem que no ens fotin cops per entrar-nos en cintura!
sol passar a la feina, aixó.....
De vegades qui passa endavant, s'emporta els cops però quedar-se amagat és molt avorrit. Val la pena arriscar-se. Una abraçada!!
Publica un comentari a l'entrada