dimecres, 30 de maig del 2012

Bromes pesades

Antinous

Va entrar al metro causant sensació, mai abans havia pogut observar un home tan bell. La testa perfecta, patrícia, talment un bust romà, els ulls grans, expressius, càlids, el nas recte, la boca ben dibuixada, la barba i els cabells marrons perfectament retallats ... que fes 1,40 d'alçada  i clarament desproporcionat cap i cos, només semblava una terrible broma genètica.

dilluns, 28 de maig del 2012

De blanc setí

De fa uns anys la vida m'ha regalat conèixer persones molt especials. Persones que em demostren, dia rere dia, que tot és possible, sobretot si allò que desitges ho pots fer arrencant-te bocinets de l'ànima. La Sandra és una d'aquestes persones que ha aconseguit publicar els seus bocins d'ànima, tal i com sempre ha desitjat. Felicitats Sandra i gràcies!

Sandra Dominguez Roig. De blanc setí. Editorial Germania.

divendres, 25 de maig del 2012

Web de la setmana: comptem calories?

La veritat és que no ho faria, si no fos per aquesta iniciativa de tres dissenyadors que, a més, ens permet visitar les seves webs. A + C + D , Anna Brooks, Christina Winkless i David Paul Rosser. Ah! que els voleu visitar? Doncs London, of course!


I no us hi amoïneu massa! Bon cap de setmana!

dimecres, 23 de maig del 2012

Whitman, una nova traducció si us plau

Diuen que en Walt Whitman, després de competir durant deu anys pels "premis usuals", decidí convertir-se en poeta. L'altre dia us en parlava, rere un bol de crispetes, de la versió en català del 1909, hores d'ara clarament insuficient, per si algun traductor o algun editor, volgués recollir-ne el desig i publiqués Fulles d'herba en català.

EN LLEGINT EL LLIBRE
En llegint el llibre, la famosa biografia,
I es doncs això (diguí jo) lo que l'autor ne diu la vida d'un home?
I així, quan jo sigui mort i enterrat, escriurà
     algú la meva vida?
(Com si algú sabés realment res de la meva
     vida?
Si adhuc jo mateix, com sovint pernso, sé ben poc
     o res de la meva real vida, 
Tant sol qualques indicis, unes poques vagues,
     difoses traces i rastres,
Que jo cerco pel meu ús de seguir aquí.)
d'aquí
Exponent més famós del transcendentalisme monista i del misticisme nordamericà, Whitman fou el que legitimà l'Amèrica lliure, nova, poderosa i els seus habitants, deslligats de l'estretor polsegosa d'una Europa ancorada en un passat que en deien gloriós. L'altre dia llegia en un diari "Europa és històrica, Amèrica és filosòfica", i no vaig apuntar-me qui ho deia però hi estic totalment d'acord. Amèrica neix d'una idea, d'una intenció. Europa és, malgrat ella mateixa.

...
Coneguí un home, un comú masover, pare de
   cinc fills,
I en ells pares de fills, i en ells pares de fills.
Aquest home era d'una vigor, d'una calma, d'una
   bellesa admirables,
La forma del seu cap, la grogor blanca i palida
   del seu cabell i barba, l'expressió immesura-
   ble dels seus ulls negres, la riquesa i grandor
   de ses maneres,
Per veure tot això solia anar a visitar-lo, també
   era savi,
Tenia sis peus d'alçada, tenia vora vuitanta anys,
   els seus fills eren sapats, nèts, barbuts, col-
   rats, gentils,
Ells i ses filles l'amaven, tots els qui·l veien
   l'amaven,
No l'amaven pas d'indulgencia, l'amaven d'amor
   personal,
Tant sols aigua bevia, la sang aparia escarlata
   travers la bruna pell de sa cara,
Era un freqüent caçador i pescador, ell mateix
   menava·l seu bot, ne tenia un que li va
   regalar un mestre d'aixa, tenia escopetes,
   presents d'homes que l'estimaven,
Quan anava amb els seus cinc fills i molts néts a
   caçar o pescar, l'haurieu triat com el més bell
   i vigorós de la colla,
Haurieu desitjat més i més estar amb ell, seure
   a sa vora en el bot per poder tocar-vos l'un
   l'altre.


He observat que estar amb aquells que m'agra
   den es prou,
Romandre amb altres en companyia a la vetlla
   es prou,
Ser circondat per carn bella, curiosa, respirant,
   riallera, es prou,
Passar entre ells o tocar-ne algun, o reposar el
   meu braç, sols sigui lleument, entorn el coll 
   d'ell o d'ella, què es doncs això?
Jo no demano cap més delicia, jo hi nedo com
   en la mar.
d'aquí
La fusió amb el tot, terra, homes i dones, ens l'ofereix en els seus poemes que pretenen enlairar la condició humana, sense complex ni culpa.

...
El cos d'una dòna a l'encant,
Ella també no es pas ella mateixa solament, ella
   es la fertil mare de mares,
Ella es la criadora d'aquells que creixeran i seran
   companys de les mares.


Heu amat jamai el cos d'una dòna?
Heu amat jamai el cos d'un home?
No veieu que aquests són exactament els matei-
   xos per a tots en tots els temps i nacions per
   tota la terra?



UNA DONA M'ESPERA

Una dòna m'espera, tot ho conté, res li manca,

Més tot mancaria si·l sexe mancava, o si manca-
   va·l llevat de l'home bo.


El sexe ho conté tot, cossos, ànimes,
Intencions, proves, pureses, delicadeses, resul-
   tats, promulgacions,
Cants, manaments, salut, orgull, el maternal
   misteri, la llet seminal,
Totes les esperances, benifets, favors, totes les
   passions, amors, belleses, delicies del món,
Tots els governs, jutges, déus, renoms de la
   terra,
Tot es contingut en el sexe comparts d'ell ma-
   teix i justificacions d'ell mateix.


Sense vergonya l'home que·m plau coneix i con-
   fessa les delicies del seu sexe,
Sense vergonya, la dòna que·m plau coneix i
   confessa les seves.

d'aquí

Llegint-lo no podem evitar trobar traces del nostre propi pensament, modelat ja no per lectures, sinó pels pensaments enllaunats que consumim mitjançant la xarxa, amb els power-points de fotografies meravelloses i frases dotades d'una suposada transcendència, o els missatges polítics i els anuncis d'oenagés diverses. Per això em resulta xocant la seva lectura, perquè em cal saber-ne més per copsar-ne la "veritat" de l'autor, més enllà dels anuncis de la xispa de la vida. L'ús i l'abús de certs missatges ens els pot fer llunyans, i aleshores és quan cal alguna cosa més. Devia resultar terriblement impactant i rebel en aquella Catalunya del 1909, i vull imaginar que per a poques persones, que devien sentir com si, de sobte, les finestres del seu entorn s'haguessin obert i eixamplat.
...
La terra mai cansa,
La terra es ruda, silenciosa, incomprensible al
   principi, la Natura es ruda i incomprensible
   al principi,
No·t descoratgis, ten ferm, hi ha coses divines
   ocultes,
Jo·t juro que hi ha coses divines més belles
   que·ls mots poden dir.


...
La terra no argumenta,
No es patetica, no fa conxorxes,
No crida, ni frisa, ni persuadeix, ni amenaça, ni
   promet,
No fa distincions, no té mancaments concebibles,
Res no tanca, res refusa, a ningú exclou,
De tota força, objecte, estat, que anuncia, a
   ningú exclou.



...
Jo juro que d'aquí en endavant no hauré cap
   més tracte amb la fe que diu lo millor,
No més vull tractar amb la fe que deix lo mi-
   llor sense dir.
El vaig retrobar rel de l'apunt de l'Helena Arumí al seu blog Et vaig veure en un somriure, i em va semblar que ja era hora de remprendre la recerca de la seva obra, però sembla que, en català m'hauré de conformar amb ben poca cosa de l'obra d'aquell que fou, fins i tot obsessió, d'algú altre a qui tinc en llista d'espera.

Camden 1892

El olor del café y de los periódicos.

El domingo y su tedio. La mañana
y en la entrevista página esa vana
publicación de versos alegóricos

de un colega feliz. El hombre viejo

está postrado y blanco en su decente
habitación de pobre. Ociosamente
mira su cara en el cansado espejo.

Piensa, ya sin asombro, que esa cara

es él. La distraída mano toca
la turbia barba y saqueada boca.

No está lejos el fin. Su voz declara:

Casi no soy, pero mis versos ritman
la vida y su esplendor. Yo fui Walt Whitman.
                                                   J.L.B.
d'aquí

dilluns, 21 de maig del 2012

El meu tuit de cada dia ...

d'aquí. Per cert, no trobeu que fa molta ràbia?

El Twitter no aconsegueix enganxar-me del tot, només els dies que hi ha partit del Barça i, això, també va a la baixa. Tot i que el seu format, 140 caràcters, dóna molt de joc pels aforismes o les frases encertades, aquelles que se t'ocorren, sempre, a toro passat, quan aquell que hauria de rebre la teva invectiva ja no hi és. Què hi farem! Ser ocorrent sense guió no és gens fàcil.

Rel d'obrir-me un compte de Twitter vaig pensar en fer una piulada diària, a rajaploma, amb el fetge, però no em va venir de gust publicar-les, perquè no em venia de gust que ningú em psicoanalitzés a l'estil de la tiradora de cartes autòmat del Tibidabo, d'una galeteta xinesa de la sort o dels contertulis de la partida de dòmino del vespre al cafè del poble. En canvi, vaig obrir un apunt al blog, als esborranys, en el qual, durant uns quants dies, vaig abocar trossos de la meva part fosca. Llegint-me'l el trobo una mica pornogràfic, i dubto, per variar, si paga la pena passar a ser personatge. Tanmateix, ara que ja fa un parell de mesos de la decisió, veig que no vaig tenir gaire continuïtat, només vuit dies vaig ser capaç d'abocar (perbocar?) la part més miserable del meu esperit. Dedueixo que, fins i tot en la cosa de la foscor, només sóc una aprenent maldestra (una mindundi en dirien ara). Però de la mateixa manera que odio veure'm en un mirall real, un cop escrita, la cosa no sembla tan terrible. Ves que no sigui per això que escrivim, per l'acte sagrat de convertir els sucs gàstrics en quelcom més palpable, i estètic, que un vòmit.

Avui no he aconseguit ni un minut de solitud per poder pensar, en calma, en tot allò que m'angoixa.
Tot anant cap a la feina he observat la meva figura en el vidre d'un aparador. M'he vist vella i grassa i hauria plorat d'infelicitat.
     Per a mi la felicitat seria deixar d'odiar-me.
Somric, sempre somric, tinc la precaució -l'obsessió?- de dur les dents sempre perfectament raspallades.
     Dues visites anuals al dentista. Abans deixaria de menjar.
Què difícil és vestir-se per semblar un pèl descuidada però no pobra!
És tan difícil mantenir una relació sexual plaent mentre intentes amagar la panxa o només donar el perfil bo!
Avui que, finalment, he tingut temps per pensar, me n'adono que només he fet un exercici d'autocompassió repugnant. Segueixo castigant-me.
Aquella dona és repulsiva, hauria d'haver algun mecanisme pel qual, les persones que et demostren la seva baixesa moral, quedessin marcades ...
     ... de manera que, no fos possible la coincidència en el teu món. I haver-la de veure cada dia, somriure i dir: bon dia!
(dos tuits, era massa bilis)
El meu bon propòsit del dia: fer veure que no m'importa saber si m'estimes per no torturar-me ni un instant més.
Hi ha moments en els que dubto, sincerament, de l'encert d'estar segons on i amb segons qui #misantropia2.0 


Ja ho veieu, no n'hi ha per tant. Hauré de decidir quina part d'això és realitat i quina és realitat inventada per no ser tan banal. Ara no sé si "piular" que sóc ben avorrida i tòpica com la que més. I és que: ningú no és perfecte!

divendres, 18 de maig del 2012

Web de la setmana: 50 coses ...

"Hola! sóc el teu explorador de les 50 coses per fer i tinc un secret per compartir: l'exterior està ple de criatures expectaculars i moltes aventures. Vinc per ensenyar-te a explorar-ho amb tu. Amb els meus amics del National Trust et mostrarem les 50 coses que cal fer abans de fer els 11 anys i 3/4. Sona divertit! Només necessites inscriure't (Sign up) el llistat de les 50 millors coses per fer i clicar cadascuna d'elles, trucs, viatges i oportunitats, anar a l'exterior, passar-t'ho bé, embrutar-te, tornar aquí i dir-me que has fet. Cada vegada que completis una aventura, aconseguiràs marcar una casella del requadre i participaràs en uns jocs especials. Quan completis les 50 coses per fer senceres, et convertiràs en un veritable explorador del National Trust i trobaràs una paraula secreta final. Però l'exterior és un lloc preciós i gran, i hauràs d'explicar (o t'explicaran?) els millors llocs on has passat les teves aventures, com un jardí, un parc natural o un indret del National Trust. Així què estàs esperant? Inscriu-te i surt fora a jugar."

Això és el que ens explica l'abella de la WEB i que no he traduït jo, que el meu anglès no és tan meravellós com el de la Lídia que m'ha donat un cop de mà. Coses que poden fer els infants a l'hora que remenen l'anglès, que d'això, d'ordinadors i d'anglès, en saben força més que la majoria de nosaltres, per passar un cap de setmana distrets.



Que tingueu un bon cap de setmana!

dimecres, 16 de maig del 2012

Se m'acut que ...

... al políticament correcte, abans, en dèiem, senzillament, hipocresia.

d'aquí

dilluns, 14 de maig del 2012

d'Aristòtil

Aristòtil
El meu mal vici és no poder tenir un llibre a casa que no hagi llegit, o sigui que els llibres van passant, sense massa criteri, ho reconec, l'un al darrera l'altre, de la pila dels pendents a la dels llegits i, com no, a la meva base de dades. Entenc que aquest és un criteri d'avantmà erràtic, la realitat, però, és una altra. Els meus interessos solen ser tan variats que, difícilment, llegiré un llibre que no em sigui útil. Fins i tot aprofito el saber que em proporciona encetar, i no acabar, alguns llibres.

El truc és comprar-los sabent exactament que es compra, em costa molt prendre d'un prestatge un llibre del qual no en sàpiga res i els anys em diuen que val més refiar-me dels cànons que no pas d'alguns anti-cànons. Si un llibre no ha reeixit, segurament ha estat per alguna cosa, més enllà de la malvada voluntat dels terribles i demoníacs editors.

Per això crec que, en tota la meva vida, no he pogut acabar un parell de llibres. Considerant que solc llegir-me fins a l'última línia de la inscripció del gel de bany, aquest fet resulta indicatiu de com de penosos, per a mi, és clar, havien de ser aquest parell de llibres. Per cert, no us diré quins, que ara no es tracta de fer-ne publicitat gratuïta. Penso que són prou dolents com per merèixer l'oblit a què la realitat els ha condemnat, feu-me cabal.

Un altre motiu per comprar un llibre pot ser la col·lecció per la que ve avalada, i ja heu vist que estic fent la Bernat Metge que ens ofereix el diari Ara. La Bernat Metge sempre ha estat objecte de la meva devoció, però tampoc podia permetre'm el luxe d'haver-la. És evident, però, que aquests llibres de clàssics no són precisament novel·letes de per passar l'estona i, si bé podem gaudir d'una obra com l'Alcestis, emprendre-la amb la Poètica i la Constitució d'Atenes d'Aristòtil, només és en mans de la gent que tenim la puntuació més alta en el frikitest.

A priori Aristòtil i jo ens hauríem d'entendre: "... porta a l'extrem el seu afany de divisió i classificació, creà per a expressar el seu pensament un estil completament a part, tècnic, abstracte, objectiu, estrictament racional; creà, en un mot, el model de llenguatge científic i purament filosòfic com és avui usat. Aristòtil és el més prodigiós inventor de termes tècnics que mai ha tingut la humanitat." (de la introducció), i la seva Poètica representa el catàleg "definitiu" (aleshores) de l'estil i la forma de les obres escrites, malgrat que se'ns adverteix en la mateixa introducció: "... però no cerquem en tot això massa coherència sistemàtica: prenem el llibre pel que és. No una teoria de la tragèdia, ans un mètode per a fer tragèdies, un manual genialíssim, per a ús d'aquells que vulguin fer tragèndies "que es facin aplaudir"."

El text avança gràcies a posar-hi voluntat i algun fragment em fa peça:
"Homer, digne d'ésser lloat per tants d'altres motius, ho és també perquè és l'únic dels poetes que no ignora com ha d'intervenir ell mateix en el poema. El poeta, en efecte, ha de parlar el mínim possible en nom propi. Perquè no és imitador quan això fa. Mentre que els altres poetes es posen en escena d'un cap a l'altre de l'obra, i en realitat imiten poca cosa i poques vegades, Homer, després d'un curt proemi, tot seguit ens presenta un home o una dona o algun altre personatge, i cap sense caràcter, ans cadascun té el seu propi." (Poètica, XXIV, 10)
Pèricles

El plaer del llibre per a mi, probablement, rau en la introducció d'ambdues obres, d'en Josep Farran i Mayoral, l'any 1926. En el cas de la Constitució d'Atenes, es va desgranant la història constitucional de la ciutat, de manera que es fa poc atractiva la seva lectura. Malgrat tot, no puc evitar subratllar alguns paràgrafs:
"El poble així seguiria millor els seus conduïdors si no el dexessin anar massa ni el violentessin. Perquè la sacietat genera la insolència, quan massa riquesa escau a homes que no tenen prou seny." (Constitució d'Atenes, XII,2,15)
 O detalls que ens poden semblar inversemblants hores d'ara, derivats de la seva minuciositat:
"El consell també examina els cavalls. Si un cavaller que té un bon cavall sembla nodrir-lo malament, és castigat per retenció de la indemnització per farratge. Els cavalls que no poden o no volen romandre a la fila, sinó que se'n van, són marcats amb una roda a la barra i la bèstia que sofreix aquesta operació és rebutjada. El Consell examina també els exploradors muntats, quins semblen aptes per al servei d'exploració; i si algun és exclòs per votació a mans alçades, és desmuntat." (Constitució d'Atenes, XLIX)
Aristòtil, Poètica - Constitució d'Atenes. Barcelona, 2012. Fundació Bernat Metge.

Qualificació: apte només per a gent tan poc fiable com jo.

divendres, 11 de maig del 2012

Web de la setmana: un museu virtual

RDNS (Royal District Nursing Service) és una associació d'infermeres a domicili australianes nascuda als voltants de 1880 i que ara han creat aquest museu virtual per donar a conèixer la seva història. Els museus virtuals, com el Museo da Pessoa del qual ja us n'havia parlat aquí, o a l'estil blogaire com el Piscolabis Librorum, són iniciatives excel·lents per conservar, i divulgar, una gran quantitat d'informació en text, en fotografia, vídeo i so. Penseu-hi.

I que tingueu un molt bon cap de setmana!

dimecres, 9 de maig del 2012

aPARAULA'm

d'aquí
Atzucac: vaig decidir que aquesta seria, per sempre, la meva paraula talismà. Perquè res hi ha millor, per conjurar el fat, que enfrontar-se a tot allò que temem.

Afegint-me als actes de commemoració del centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, gràcies a la crida d'en Víctor Pàmies.



dilluns, 7 de maig del 2012

Jo confesso de Jaume Cabré

d'aquí
"Va ser aleshores que vaig fer el cop de cap que havia començat a gestar la nit plujosa de Vallcarca. Vaig agafar els tres centenars de folis amb què m'havia cremat les celles maldant per parlar del mal, que ja sabia que és inefable i misteriós com les creences, i al dors en blanc, com si es tractés vagament d'un palimpsest, vaig començar la carta que em fa l'efecte que estic acabant ara que he arribat a l'hic et nunc."
Una carta de nou-centes noranta-vuit pàgines escrita a Matadepera entre el 2003 i el 2011. Ja havia llegit quatre títols d'aquest autor i sempre l'he considerat un gran professional i una fortuna que la nostra cultura tingui autors com ell. Li he fet el salt amb Les veus del Pamano perquè, per la meva desgràcia, vaig veure abans algun capítol de la sèrie de TV3 i com a persona que ha dividit la seva existència, física i lingüística, entre orient i occident, em vaig emprenyar com una mona per la manca de sensibilitat en els dialectes de "la nostra" que feia del tot inversemblant la sèrie. Quan un detall passa al davant de la trama és que alguna cosa no s'està fent bé. Algun dia, però, prometo que el llegiré.

El tamany del llibre, més que un inconvenient, em va semblar un repte. En aquests temps que corren de reculls, contes curts, i mini-textos de tota mena i condició, em va semblar terriblement agosarat escriure un llibre d'aquesta extensió. Tot i que Jaume Cabré és, potser, dels pocs autors que se'n poden sortir amb solvència en el nostre país. He passejat per on l'autor m'ha volgut dur a la recerca del mal o, més aviat, a la seva constatació en el temps i he gaudit amb els universos creuats que ens ofereix. Reconec, però, que n'he sortit amb una certa sensació d'artificiositat, de distància, que farà que, tard o d'hora, el torni a llegir amb més calma.
"Isaiah Berlin va deixar el llibre damunt la tauleta i va dir cada dia llegeixo i cada dia m'adono que em falta tot per llegir. I de tant en tant he de rellegir, tot i que només rellegeixo allò que es mereix el privilegi de la relectura.
- I què fa merèixer aquest privilegi? - Ara en Bernat semblava l'Adrià.
- La capacitat de fascinar el lector; de fer-lo admirar-se per la intel·ligència que hi ha al llibre que rellegeix o per la bellesa que genera. Tot i que amb la relectura, per la seva naturalesa, sempre entrem en contradicció.
- Què vols dir, Isaiah? -va interrompre tante Aline.
- Un llibre que no mereix ser rellegit tampoc no mereixia ser llegit. [...] - Però abans de llegir-lo no sabíem que no mereixeria la relectura. La vida és així de cruel."
Si voleu llegir una crítica ben feta és aquesta de Joan Josep Isern a Vilaweb.

Qualificació: excel·lent, apte per la relectura.

(ah! i en un llibre d'aquest tamany sempre existeix "el mur", com en les maratons, aquell punt on penses que potser millor deixar-ho córrer i que, un cop superat, te n'alegres d'haver-ho fet. En aquest cas ha estat al voltant de la pàgina 354. Imagino que té a veure amb l'estàndard de les novel·les actuals, després, tot rodat fins al final)


divendres, 4 de maig del 2012

Web de la setmana: Once Upon a Vespa

Hi havia una vegada una Vespa ... passegem virtualment pel món d'aquesta icona. Ara que ve el bon temps, res millor que una passejada en motocicleta.
d'aquí

I bon cap de setmana!

dimecres, 2 de maig del 2012

La determinació dels gens


de la Xarxa
"Allò que veritablement cada un de nosaltres és i té, és el passat; tot allò que som i tenim és el catàleg de les possibilitats no fracassades, de les temptatives a punt per repetir-se. No existeix un present, avancem cecs cap el defora i el després, desenvolupant un programa establert amb materials que ens fabriquem sempre iguals. No tendim a cap futur, no hi ha res que ens esperi, estem tancats entre els engranatges d'una memòria que no preveu altra feina que recordar-se a si mateixa. Allò que ara ens porta a mi i a la Priscil·la a buscar-nos no és una embranzida cap al després, és l'últim acte del passat que es compleix a través nostre."

Italo Calvino. Del conte "Meiosi" d'aquest llibre.

*meiosi