dilluns, 2 d’abril de 2012

Diari d'a bord

Divendres vespre. Arribo a casa amb el desig de fer un tancament oficial a una setmana especialment dura. Últimament, els aconteixements s'acceleren al meu voltant i, cada dia més, tinc la sensació que el que em cal és frenar. Avui n'F vindrà de matinada, per un compromís laboral, i també, com jo, sentirà que no haurà inaugurat el cap de setmana.

El cap em bull i no tinc ganes de fer-me res per sopar. Caldria que em fes alguna cosa senzilla i saludable. Una mica de bròquil al microones, amb el recipient nou de silicona, potser. Aquesta setmana he començat, i acabat, de llegir el llibre He decidit aprimar-me, de Jean-Michel Cohen, una afirmació que porto fent mitja vida, o més, i que m'ha dut, alguna vegada, a la vora de la catàstrofe. És un llibre sensat, que et diu el que s'ha de dir, i em pregunto per què m'he comprat un llibre de dietes sensat. D'alguna manera m'ha semblat un descans fer un gest de petita, i absurda, rebel·lió contra totes les amenaces (operació biquini, Dukan, farmàcies, naturjaus, amigues, conegudes, saludades i, fins i tot, la metgessa de capçalera!) que rebo, rebem, constantment. He fet el gest de patrocinar un missatge contra la niciesa i el maltractament a la salut amb què ens obliguen  a viure. Com si no n'hi hagués prou amb la resta!

Avui, però, la sensatesa de Cohen no s'imposa. Estic atabalada encara amb totes les cares, veus, idees i intencions del meu voltant, totes les cares, veus, idees i intencions de dilluns vinent al matí a primera hora, que em convindria allunyar si vull donar una mica de respir a les neurones. Així, em faig un bol de crispetes al microones, sabedora que això no és nodrir-se, prenc una pepsi light de la nevera i m'assec al davant del televisor a narcotitzar-me una bona estona.

D'entrada, també, em sento culpable perquè penso que, en una pel·lícula ideal, la protagonista tindria un espai íntim, delicadament decorat, on es posaria a llegir un llibre tot menjant una poma, o una mica de formatge i una copa de vi. Crispetes, pepsicola, la sala de casa, el comandament del televisor i els peus al damunt de la taula de centre, semblen l'antítesi del glamour, però la meva trista realitat és que no tinc cap d'aquests espaisíntimsdelicadamentdecorats de les pel·lícules, n'estic fins al capdamunt de menjar pomes, encetar una ampolla de vi per a mi sola no ho he fet mai i no tinc ganes de llegir res.

Últimament sempre tinc la sensació que llegeixo molt poc i, en realitat no faig una altra cosa. Al He decidit aprimar-me -324 pàgines, tres hores-, aquesta setmana puc afegir-hi el Fulles d'herba, d'en Walt Whitman, en una traducció del 1909 d'en Cebrià Montoliu -pre-fabriana, és clar-, que he trobat per la xarxa i que he hagut de llegir contextualitzant contínuament -per quan una traducció al català moderna d'aquest autor!-, també puc afegir fragments dels Diàleg dels oradors de Tàcit i una bona part d'un llibre, Miradas extraviadas, del col·lectiu Mar Traful, del qual m'ha donat la pista l'Òscar, d'Apunts de metafísica quotidiana, també blogs i piles de fulls sobre lleis, impostos, certificats, subvencions, projectes ... No he fet res més que llegir, penso, i em resta la sensació que he llegit ben poc.
d'aquí
Les meves bones intencions, les de narcotitzar-me davant del televisor -aplicant uns hàbits alimentaris gens saludables-, trontollen quan premo el botó i m'apareix un documental de "La dos" sobre el neguit existencial dels humans actuals. Dubto que, en aquest moment, sigui gaire recomanable, per a mi, evidenciar totes les maldats i absurditats a les que visc sotmesa -com tothom d'altra banda, i algunes voluntàriament, no cal dir-, i menys que sigui un presentador ben pagat, que ara t'apareix a Filipines, i ara al jardinet britànic de Vanessa Bell, germana de Virginia Wolf i membre del Cercle de Bloomsbury. Vaja, que fa, aparentement, allò que tu voldries fer i no pots: guanyar-se la vida viatjant i coneixent gent.
"Abismo

Dueña objetiva de sí misma, la sociedad de control neutraliza toda alternativa. Nada que hacer. Para quienes, aun sí, sentimos la resistencia, la posibilidad de otro mundo se ahoga, se sofoca bajo la máscara de la ciudadanía, de la tolerancia, como una fuerza pavorosa, anonadante, inconcebible, como una revolución sin objeto ni estrategias, sin rostro, sin forma, sin sentido. Como una provocación: querer vivir. Pues, ¿qué haríamos, qué razón tendríamos situándonos fuera, qué objetivos? ¿Agarrar el destino, como Telma y Louise? ¿Estallar, como un tumulto en Los Angeles? ¿Quemar las naves? ¿A dónde iríamos, nosotros, los que dejamos atrás El Dorado? El miedo nos paraliza. Tras la máscara, el abismo."

Miradas extraviadas. Mar Traful. Capítulo 2.
Estic prou cansada per no prémer novament el botó a la recerca d'alguna d'aquestes sèries pornogràfiques sobre assassinats, on et fan primers plans de cadàvers repugnants amb una mena de pretensió científica del tot blasmable. El presentador del documental que estic mirant esmenta Marc Aureli i, és clar, aquí m'han tocat la fibra, l'emperador filòsof és un dels meus romans preferits. Del pare del pocapena de Còmmode (el dolent de Gladiator, perquè ens entenguem), que ja se sap que és molt difícil que surti un gran fill d'un gran pare, passem a uns nudistes britànics que, suposadament, abominen de les classes socials, però que confessen que, malgrat conviure nuus i tenir la norma de només conèixer-se pel nom de pila, i no saber res de la feina i els estudis dels demés, saben qui és més ric pel tipus de caravana que porten. Això ho diuen a càmera una parella, tot especificant que ells només tenen una tenda de campanya. Vaja, que són "millors" nudistes que d'altres que, si bé van despullats, sembla que tenen massa fums.

Conec Nerval mentre el presentador passeja per una gran ciutat -Londres, pot ser? no n'he fet esment-, una llagosta de viver lligada amb un llaç blau, tal i com feu el poeta en el seu temps, pels jardins del Palais Royal. I també escolto que parla de Schopenhauer, que no és una salsitxa, ni un gelat, ni un músic austríac, ni un pastís alemany especialment calòric, sinó un filòsof al que solc visitar de tant en tant, malgrat que no m'és bo per la salut
"Els amics se solen considerar sincers; els enemics ho són realment: per aquesta raó és un excel·lent consell aprofitar totes les seves censures per a conèixer-nos una mica millor a nosaltres mateixos, és quelcom similar a quan s'empra una amarga medicina."  Schopenhauer
(que vénen ganes de dir allò tan nostrat de: ves-te'n a la merda vell cabró pudent!)
M'estic divertint, ho reconec, perquè sóc una tastaolletes i el presentador, que no sé ni qui és, em porta amunt i avall de la geografia mundial, tot i que, com a bon britànic, d'una forma totalment eurocèntrica o, més aviat, al millor estil de l'imperi de Sa Graciosa Majestat. Fins i tot, quan se'n va a Taiwan i ens ensenya que, on realment es menja millor és a Tainan, no a Tai Pei ... o acabo de saltar de reportatge? ... les crispetes s'han acabat, les badades i les que no s'havien obert, jugant-me l'haver de visitar el dentista. Faig l'últim glop a la pepsi, últim glop que sempre odio de les llaunes, perquè m'obliga a aixecar massa el cap i sempre és calent, apago el televisor, rento el bol, poso la llauna al cubell dels envasos, vaig al lavabo, em rento les dents i em fico al llit amb el portàtil, navegant per Nerval, sobretot, munyint vaquetes al feisbuc, llegint notícies esparses al Twitter i fent una ullada furtiva, sentint-me del tot culpable, a "la pila"...

16 comentaris:

El porquet ha dit...

Doncs jo et vull desitjar un bon dilluns malgrat les temences. Molta calma, paciència i si, malgrat això no te'n surts.... oblida't una estona del llibre d'aprimar-se i fes una pessigada a algun ou de xocolata de la mona de pasqua!

Ángel ha dit...

Y así pasamos los días. Algunas veces la insatisfacción es tal que se hace insoportable.
¿Para cuando el mundo feliz ese?
Abrazos Clidice

Enric H. March ha dit...

Gairebé aconsegueixes angoixar-me, Clidice! Conec prou bé aquestes sensacions (excepte la d'aprimar-me, senzillament perquè no m'engreixo). En el meu cas tenen a veure amb el trencament de la rutina. No crec que tinguin solució. S'arreglen de forma accidental perquè, de fet, no tenen tanta importància, cosa que no sabem veure quan som dins de l'espiral. Espiral que, normalment, creem nosaltres mateixos; ho saps, oi, Clidice? I sabem com solucionar-ho. El problema és que la solució ens fa pensar que estem deixant alguna cosa enrere sense resoldre.

Menja't l'ou de xocolata que suggereix El porquet, a mitges amb algú.

Elfreelang ha dit...

Encara que per feines diferents a les teves...diria que m'has fet sentir una serie de sensacions conegudes....anem massa apressats Clidice i això no pot ser bo de cap manera...la sensació de no llegir prou, de no menjar sa, de ....de...jo ahir a la nit enlloc de crispetes una coca cola zero i una presa de xocolata blanc ja veus i no si si vull aprimar-me encara que em sobren alguns quilets d'aquells que s'acumulen per edat (diuen) i per anar cada dia paint més malament tot el seguit de greuges que tenim arreu...Fulles d'herba!!! m'han vingut ganes de rellegir-me'l però el temps no em deixa fer tot allò que voldria..descansa! i no et sentis culpable ...no serveix

Eduard Ariza Ugalde ha dit...

Noia, no entenc com algú com tu pot pensar que llegeix poc. A mi em passa que tot i llegri molt, no arribo a totes les lectures que voldria, però tampoc cal convertir-se en Borges, penso jo.
Sobre els llibres dels quals parles, m'apunto "He decidit animar-me", perquè de fet ara mateix no ho estic gaire d'animat i per això crec que m'agradarà llegir-lo.
Sort amb la feina!!
PD. A mi Marc Aureli m'agrada molt com a escriptor.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Ei, jo encara no he començat a llegir el llibre aquest més enllà de la part que en vaig enllaçar, està bé? Segur que sí, i suposo que el llegiré, però em passa una mica com a tu que a banda dels blogs i altres coses estic llegint uns 10 llibres, actualment. Veig que varia el títol del meu enllaç, jo tenia "Por una política nocturna" i al teu hi posa "Miradas extraviadas". La flosofia que es mou al voltant del concepte "diners gratis" em sembla molt sensata i humanista, però poc propera a la direcció on ens mouen els polítics actuals, que més aviat és a la inversa. Gràcies per l'enllaç!

joan gasull ha dit...

Crec sinceramen que hauries de llegir una mica mès.......si no quan siguis gran no seràs dona de profit.....:-)
Deixa les culpabilitats que prou feina tenim a sentir-nos bé....

lolita lagarto ha dit...

ara m'ho salto tot i et dic que el que et passa té a veure amb la primavera, amb el tedi i amb tot allò que un pensa que podria fer i no fa... i per què no ho fa? normalment perquè no pot, sinó ho faria, no?
i estar bé és cíclic i intentar-ho estar permanent..
Hojas de hierba va ser per mi un llibre imprescindible fa molts anys, no sé qui es va quedar amb la primera edició que vaig tenir.. sempre l'he buscada i mai l'he trobat i ni tan sols recordo qui la va editar.. sempre penso que si tronés a llegir aquella edició tornaria a sentir-lo com llavors..:)

helena arumi ha dit...

Escolta, ets un Sol de persona. Llegint el que has escrit ho deixes ben palès. Qui no s'ha sentit empresonat en la pròpia vida? I esclau de la seva feina, sense més temps per als fills, la parella o per la solitud? Simplement per respirar en pau.
Tens la sort que t'agrada el Walt Whitman, per a mi és com un narcòtic que em fa veure les estrelles. No tinc aquesta traducció que esmentes. La cercaré. I sí, per quan una traducció d'aquest monstre literari en català i com déu mana??

Jo, sí he obert alguna ampolla de vi per a mi sola, quan el meu marit ha arribat molt tard o està de viatge. Això sí, no me l'he begut sencera, és clar. Si et consola, jo tampoc tinc un espai íntim coquetó i glamouros, però és igual, la felicitat la genera el nostre cervell.

Un petó!

:-))

Clidice ha dit...

Avui dimarts Porquet la cosa s'ha començat a calmar, només perquè els embolicadors també solen fer vacances. I la xocolata ... uf! és la meva perdició! :)

Ángel un nuevo paradigma nacerá de nuestras angustas existenciales, dudo que estemos para verlo, y no sé si será un mundo feliz. En cualquier caso no debemos rendirnos jamás. :) Un abrazo!

Enric H March la meva gran fortuna, d'ara i fa molts d'anys, és la possibilitat de compartir la xocolata, la major part dels vespres. Sense això, no hi ha salut mental possible. I sí, és definitiva la diagnosi, la meitat, o més, dels maldecaps solem proporcionar-nos-els solets. Per cert, ja ho saps oi que em fas molta ràbia rabiosa amb això de no engreixar-te? :)

Elfeelang els que se'ns acumulen per l'edat són el meu malson també, no aconsegueixo convèncer-me que són quilos de saviesa. I pren-lo si el tens a mà, les Fulles d'herba, com tota la poesia, es pot prendre a petites dosis :)

Eduard Ariza Ugalde doncs rei, si a la teva edat et penses que no arribes, benvingut al club dels que mai "arribaran", aquest neguit et perseguirà per sempre. I anima't, que si no us animeu el jovent, què ens queda? Jo sempre compto amb l'empenta dels que heretareu la terra :)

Òscar Roig i Carrera bé, el llibre de Mar Traful no és precisament "per passar l'estona", però m'agrada, sí, expressa força el neguit existencial de l'època que se'ns ha donat. Dóna bo trobar una opció que no siguin els paradigmes suats i tronats de sempre, amb la sensació que no ens en sortirem mai. I gràcies a tu per la pista! :)

joan gasull ja no hi sóc a temps en això de ser una dona de profit, però ara ja m'hi estic fent a la idea :) Tens raó, res de culpes, viure!!

lolita lagarto estic de la primavera fins al capdamunt! i, a sobre, la molt pesada, torna cada any! ;P Què hi farem! Llegint-lo, en la traducció al català del 1909, sentia una necessitat que algú me'l traduís ara, que la força s'havia escolat pels resquills del temps i que, de ben segur, l'original encara manté. :)

helena arumí ets massa bona gent amb mi, sóc normal, com tothom, però gràcies :) M'hi vas fer pensar tu amb en Whitman, a casa teva sempre hi trobo un recer on créixer una miqueta més cada dia, malgrat que tinc per costum no comentar la poesia, em temo que acabaria dient massa obvietats, i em sento terriblement nua i desposseïda de coneixement per fer-ho. "Qui degrada un home em degrada a mi, i qualsevol cosa que es faci o es digui reverteix cap a mi." Em va deixar esmaperduda i ha passat a ser un dels meus màntrams de capçalera. Gràcies per la teva feina, generes felicitat perquè comparteixes. Una abraçada :)

Olga Xirinacs ha dit...

Segur que t'has aprimat, i força, després d'aquesta buidada bloguera (que rima amb primavera).
Quan comencem amb comparacions estem perduts. Ah, qui fos a l'època de Rubens... Però ja fa anys que anem pel prim, i les primeres pel·lis del cinema ja mostraven donetes bisturí. Quina mala sort. No n'hi havia prou amb els règims que ara la política també ens aprima i xucla com una legió de mosquits tigre, collons.
Ni Bloomsbury ni punyetes. Jo ara llegeixo Siri Havstedt, la dona o ex-dona d'Auster i no m'explico de què viuen aquests bohemis de Manhattan, com no sigui de les pretensions que tenen tots plegats. I dels de Bloomsbury, no en parlem.
Com que aquests últims practicaven l'art pobre rescatant i pintant mobles vells, i després La Caixa els presenta com peces de museu en grans exposicions, el millor és fer-te un raconet ben tou, que puguis tacar d'oli i cola, amb algun fideu enganxat, i veure serials d'aquells de l'any de la picor repetits i arxirepetits, perquè altra cosa no hi ha a la tele. I potser hauràs creat alguna obra d'art pels moderníssims. Quina vida, marededéusenyor...

Thera ha dit...

Ostres, jo també ho he pensat, quina buidada bloggera!!! Para, para i deixa que et cuidin una miqueta, aprofita la parada per a fer un reset. Un punt. Deixa que et toqui l'airet, el sol, la primavera,... que ja les té aquestes coses... I si ho creus convenient comença a retallar, també el que posem al plat. Però, fent un bon respir abans!!
Bon descans i bones lectures!!

Eduard ha dit...

Tens una manera de descansar que cansa bastant, sospito. Però ja m'ho imaginava, que ets una mica tastaolletes. Això sí, amb molt criteri, diria. De fet, ésuna mica la manera que som tots, avui. I encara més intensament les generacions joves.

Aris ha dit...

Jo penso.com la lolita que.es.la.primavera
prente una xocolata i ja taprimaras dema

Montse ha dit...

de tot, de tot, el que més m'agrada és això de munyir vaquetes al feisbuc ;)

Un bon/gran post, com tots els teus, deixa'm dir-t'ho una vegada més (que t'hjo dic massa poques vegades, encara que saps que ets llegida per mi)(ohh, encara recordo la veu passiva!)

Sort en tenim, de les crispetes, ara, jo sóc més de la Coca Zero que de la Pepsi ligth (mai sé si és gth o ght, I'm sorry), sort en tenim, deia, d'haver de pensar a ser glamuroses en aquest món de merda, no?

ai,no ho volia dir... no és glamurós, això de dir merda en un lloc públic!

quina merda!

una abraçada, guapa, i bona setmana santa!

Clidice ha dit...

Olga Xirinacs tens raó, aquests grups tan artístics i tan meravellosament iconoclastes, moltes vegades els podem veure com un duro sevillano. Cultura per alimentar la màquina, sense cap mena de dubte.

Thera bé, més que una buidada, ho podria haver titulat: "en el temps de menjar-me un bol de crispetes", que aquest subproducte del blat sempre acaba movent-me a la reflexió ;)

Eduard no concebo el relax si no és movent-me, defecte de fàbrica :)

Aris xocolata aaaaaaaaaarrrgh (baves Homer Simpson) ;)

Montse ets la reina del mambo guapa :) i si, som glamuroses, encara que no pesem (només) 40 kg, tinguem 25 anys (que també) i anem botides de silicona :) Una abraçada :)