diumenge, 31 de maig del 2009

Es cacen més mosques amb mel ...


Confesso que veig poca televisió i que consti que no ho dic amb aires de superioritat. No la veig, senzillament, perquè no tinc temps i, quan en tinc, prefereixo dedicar-lo a altres coses. Una altra cosa és, també, que em sento incòmoda amb la majoria de televisions. Les unes perquè parlen tota l'estona en castellà des d'una òptica aliena a la meva cultura, la catalana, i l'altra, la “teva”, perquè fa una programació ofensivament petit burgesa. Podríem dir a mida de la Pujol's family & others.

Sé que últimament ha anat canviat alguna cosa i que sembla que s'està democratitzant o popularitzant, com vulgueu. La llàstima és que no tingui l'exclusiva de la retransmissió d'events esportius, com el futbol del Barça i la Fòrmula 1. I la llàstima, també, és que encara conservin aquest “vull però no” de temps pretèrits, que el món no s'acaba a l'Eixample. Espartac, per favor, torna al trànsit.

Direu que prou que en sé de la televisió per no mirar-la. Que no la vegi com a distracció no vol dir que no m'interessi com a medi, per tan intento estar al cas de com funciona. Tal i com ho veig, ara mateix comencem a veure una divisió mínimament coherent de la televisió catalana. D'una banda el Canal 33, destinat a la intel·lectualitat que sempre es queixa d'allò que es fa amb els seus impostos i que sembla ser que fa una programació molt “digna”, si és que això vol dir alguna cosa. (Digna? De qui? Només hi ha dignitat d'una mena?). De l'altra banda TV3 sembla que ha començat el camí de la normalitat, o sigui el de ser la televisió de la majoria d'habitants de Catalunya.

Llàstima, però, que em sembla que està topant amb la qüestió dels pressupostos i costarà molt fer-ne una televisió popular. Aclareixo que ni sóc socialista i tampoc estic d'acord amb el tripartit, d'altra banda tampoc sóc convergentunionista, ni pepera, ni iniciativera, i al final ni seré esquerranosa, no fos cas. El que tinc clar és que TV3 és una eina fonamental per la normalització i la difusió de la nostra llengua, el català, per si algú no se'n recorda. I, ara com ara, s'ha estancat. Perquè? Algú s'ha preguntat, n'estic segura que si, perquè la major part de la població catalana mira Tele5? Fins i tot una gran part de la població catalana d'origen?

No tindrem una televisió normal, ni un país normal, ni el català a totes les cases fins que no veiem ben clar quin és el camí: que torni “Lo Cartanyà”, que facin “Quan sortim de classe”, “Els homes de Saura”, “Física i Literatura”, “Supervivents al Matarranya”, un “Ai el meu cor!”, algun concurs poca solta amb algun presentador que, pel cap d'any, porti capa a les campanades, Espartac, al trànsit si us plau, unes quantes hostesses i hostessos lleugers de roba i, sobretot, alguna pel·lícula a altes hores de la matinada, d'aquelles dels divendres a la nit, que una llengua com la nostra no ha de perdre l'oportunitat de tenir més sons vocàlics. (No és el mateix “mmmmmòòòòò” que “mmmmmóóóóó”)

Potser així aconseguirem, per fi, tenir la sensació de què sí, que s'estan gastant els nostres impostos, els de tots, en allò que agrada a tots. I el remanent el desviem al 33 per als intel·lectuals. Fins i tot podríem fer una casella a la Declaració de la Renda, perquè ni tan sols aquesta bona gent hagués de pagar aquests tan famosos impostos que sempre treuen quan algun ens públic fa alguna cosa massa popular.

Espartac, si us plau, passa cap al trànsit!

dissabte, 30 de maig del 2009

d'electors i elegits

se m'acut que si només jo penso bé, i només es bo el meu patró vital i crec que el millor que podria passar és que manessin els que pensen com jo, d'això se'n diu dictadura?



divendres, 29 de maig del 2009

talla única a 19,95

Talla única

dimarts

faig festa

baixo a la city de shopping amb una amiga

intento trobar una brusa on hi càpiga

impossible

ara tot és talla única a 19,95

entro en un emprovador

estic a la sala de miralls del tibidabo?

jo sóc aquella elefanta embotida com un bull?

només em miren els ulls de l'odi?

quatre hores després

uns leggins elàstics i una samarreta

tot talla única a 19,95

què està passant?

tornaré a perdre el control?

sóc una massa informe de la talla 42?

palau de la virreina

ingrid

“a mi es que me hicieron a mano

y no en la hormigonera”

gràcies sae

a fora

una dona gran està assajant una lectura poètica

amb uns llibres al damunt del cap

dijous, 28 de maig del 2009

dimecres, 27 de maig del 2009

(parèntesi hooligan)

COPA, LLIGA I CHAMPIONS!

Conflicte laboral

Només tinc dos uixebtis i una figureta de Bastet i això em preocupa. No he estat mai a Egipte i els meus dos uixebtis van arribar al meu poder des d'una casa en ruïnes, per la qual cosa els aprecio més encara. Tampoc tinc previst d'anar-hi, a Egipte, i no se m'acut comprar-los aquí, no ho sé, em sembla que no seria ni correcte ni adequat. Com que només són dos em penso que els pobres se'm declararan en vaga en el més enllà.

Respecte a la Bastet, que va aparèixer amb els altres, no sé pas perquè la tinc, és ben inútil per a mi una protectora de la fertilitat i de les dones prenyades, creuem els dits. En tot cas potser se m'acut que la puc utilitzar d'enllaç sindical amb el seu marit, en Ptah, de cara a les reclamacions que, de ben segur, em vindran dels meus dos únics uixebtis. No veig la manera de sortir-me'n, perquè si ja és prou fotut el més ençà, només em faltaria una eternitat de conflicte laboral en el més enllà.

D'alguna forma hauré de solucionar aquesta qüestió, em calen 363 uixebtis més per tenir cobert l'expedient. I, amb franquesa, no em veig batallant tota una eternitat per les reclamacions laborals de dos uixebtis emprenyats per haver de fer la seva feina i la dels que no hi són. Per molta raó que tinguin, abans passo de morir-me i que es fotin.

dimarts, 26 de maig del 2009

Frase


Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.

Wittgenstein

dilluns, 25 de maig del 2009

Drets



Va ser aprovada per TOTS els països de l'Assemblea General de l'ONU. Si no ens la creiem i no creiem que cal fer-la complir, en ares d'un mal interpretat respecte a la diferència, perquè no fem una pira i la cremem i, de passada, ens immolem la humanitat sencera?

diumenge, 24 de maig del 2009

Les ermites

Les set del matí, vaig dins el cotxe tota ensonyada cap a Montserrat. Avui el deixarem al Monestir perquè volem fer una ruta que passa per algunes ermites, volem comprovar-la per portar un grup i perquè puja per la Canal Plana i després baixa al Pla dels Ocells, llocs on no hem estat mai, que la zona del monestir no la trepitgem gaire, perquè sempre hi ha massa gent.

Tot i la son, o potser per causa d'ella, el meu cervell va fent associacions d'idees, un exercici que m'agrada molt. Els pensaments van i vénen, sense gens d'ordre, seguint el fil d'una paraula que em porta a una altra. Amb les ermites he pensat en la Mila, en l'Ànima, en el pastor, en com durant un any de la meva vida vaig dedicar dues hores setmanals a passejar-me pel seu món estrany i tan conegut alhora. A classe de literatura catalana, al COU, érem tres, perquè era una optativa. Només ens vam apuntar el meu germà, una altra noia i jo. La professora va decidir que faríem només Solitud, que la giraríem del dret i del revés. I penso que fou d'ençà aleshores que a tots tres ens va quedar aquest punt de llunyania en la mirada, aquesta necessitat de fugir endins, perquè tots tres patim aquest mal i, tard o d'hora, acabem desapareixent del món real per aparèixer en altres mons, reals o imaginaris. Què va ser primer? No ho sé pas, però és així des d'aleshores.

Amb aquests rumiaments ja som dalt i comencem a pujar les Escales dels Pobres, que ja se sap: els rics pugen en funicular. Mentre vaig fent, concentrada en la respiració per tal de no acabar cansant-me i renegant com el carreter que fou mon besavi, el Bep de Balaguer, ai Mirada! I que bé que ballaves la jota, que fins i tot a Saragossa es van haver de rendir a la teva traça!, no puc evitar d'escriure'm al damunt, i a cada pas he de recollir les lletres que em sobreeixen i s'escolen per totes les fissures, fins al punt que em cal fer un cabasset amb la falda de la samarreta, i intentar que no em caiguin i les perdi torrent avall, que ja n'he perdut un munt amb això de la Mila i després ja no les podré escriure.

Arribem a Santa Anna, una ermita de la qual només en queda un tros de paret i un pedrís. Bé, ara toca recular i prendre una desviació per anar a la Santa Creu i Sant Dimes. L'ermita de la Santa Creu jo l'havia vist encara habitada per un frare, d'allí en surten unes escales que baixen fins el monestir, però no cal emprendre-les perquè estan tancades. També ho està l'accés a Sant Dimes, una ermita encastada entre dues roques i que només pots veure de lluny. Reculem per anar a la miranda dels Ermitans.

Abans de la miranda dels Ermitans ens desviem per trobar el camí que ens durà a l'Arrel i aprofitem per apropar-nos a una agulla que és un mirador natural sense cap protecció i que no és un bon lloc per als que pateixen de vertigen. Jo, que no en pateixo gaire, em sento anguniejada, ara la vista és senzillament espectacular. Avui, però, la calitja ha esborrat el mar, és una llàstima. Uns que van en direcció contrària passen endavant i s'aturen a contemplar Sant Dimes i no s'adonen que, al damunt seu, una cabra salvatge els mira. Ves a saber que rumia. Ens enfilem fins a l'ermita de la Trinitat, una mica més d'una paret, diuen que la majoria d'aquestes ermites van ser aterrades amb la guerra, quina? No ho sé pas, però era perquè no s'hi aixopluguessin els “altres”. En tot cas decidim esmorzar al pla de la Trinitat, que hi ha un pedrís i bona vista.

Després baixem fins al camí de l'Arrel i anem fins al peu de la Canal Plana. Pel camí trobem les restes d'una filferrada que provoquen la discussió. Són restes de la Guerra Civil? Jo dic que sí, no ho sé, però la meva lògica xerlocolmiana em fa pensar que, com que estan fetes de ciment les pilastres i tallen els camins principals que comuniquen una vessant i l'altra de la muntanya, penso que era una forma d'intentar evitar el pas per la muntanya i que la gent hagués de fer servir la carretera i passar pels controls. Bé, com que no ho podem decidir seguim. La Canal Plana potser deu el nom a ser la més plana, però s'enfila ben dreta fins a la Serra de Lluernes, prop de la Roca de Sant Salvador i els Flautats. Després, tal i com diuen les guies, hem de fer una “sifonada”, que vol dir baixar al torrent i tornar a pujar per l'altra banda. Arribem al fons del torrent de Santa Maria i al Pla dels Ocells. Amenaça tempesta i cauen quatre gotes. Decidim que abreujarem i enfilem cap a la Serra de les Paparres, tot passant pel Trencabarrals.

M'agraden els noms de Montserrat, són noms increïbles i absurds alguns, però són noms per mastegar i repetir-los. A tothom li passa, quan et diuen: "passarem pel Trencabarrals", i et repeteixes la paraula una vegada i una altra i quan et diuen: "ja som al Trencabarrals", mires al teu entorn, intentant entendre el perquè del nom i et sents satisfet de quedar-te'l. Enfilem cap al Pla de les Taràntules i emprenem el camí de Sant Miquel. D'aquí al monestir, comprar el mató, agafar el cotxe i ens espera l'arròs de la mare a casa. De tornada cal esquivar les motos de gran cilindrada, que prenen la carretera de Manresa a Can Massana com un circuit. Veiem un cotxe dels Mossos, això vol dir que no tindrem cap ensurt en un túnel o alguna corva tancada. Quan hi ha els Mossos aquesta penya s'està tranquil·la.

Tot baixant intento recuperar dels plecs de la roba les paraules perdudes abans, però en queden ben poques i les que han quedat han estat les menys reeixides. Lluny queden l'ermità i l'ermitana, i el mal protegit per la ferotgia de la natura, i els gorgs aterridors i els cims, i el Sant Ponç amb la crossa que feia tanta angúnia. I decideixo que la Mila va fer ben fet de retornar a la terra baixa perquè, en realitat, tot és un miratge.

divendres, 22 de maig del 2009

Proposta


Una vegada, a l'escola on anaven els meus fills, em van demanar si podia passar la tarda "fent de taula" a les eleccions al Consell Escolar, em sembla que era. Vaig dir que si, de fet ja ho sabien que diria que si, sinó no m'ho haguessin demanat.

"Fer de taula" consistia en estar-se en un racó del rebedor de l'escola, asseguda amb dues mares més i una urna, i morir-se de fàstic durant unes quatre hores. Bé, algú ho havia de fer, per tant es tractava de passar-ho el millor possible.

Les altres dues mares, a les que coneixia de vista i no en sabia ni vida ni miracles, eren simpàtiques i de seguida vam començar a xerrar. Evidentment vam començar pels fills, vam passar pels mestres, pel poble, per l'Ajuntament, el país, els polítics ... un clàssic vaja, el cas era passar l'estona i anàvem esgotant temes.

En un moment que estàvem al bell mig de l'Àfrica solucionant els desgavells de l'herència colonial, ja veieu a quines coses ens dediquem les mares de família, una d'elles em va dir, cito:

- Escolta, però tu perquè ho dius això, quina llicenciatura tens? Perquè jo sóc psicòloga saps?

Bé, arribats en aquest punt, cal que faci un pause i un "ehem" amb cara atònita mirant a la pantalla. Torno a apretar el play:

- Jo? Fregologia i mochaje a Paris V!

Hi ha vegades que no puc evitar sentir-me molt satisfeta de mi mateixa. No cal dir que la conversa va morir miserablement i que les dues hores següents van passar en un mutisme demolidor, ara bé, el somriure a mi no me'l va esborrar ningú.

Aquesta anècdota ve a tomb d'una qüestió que vull proposar. Els blocaires som uns divagadors fantàstics i entranyables. Som els número ú a l'hora de denunciar, criticar i exposar tota mena d'injustícies i barbaritats. Jo la primera. Però no donem mai solucions, les solucions ens les han de donar "ells", els polítics, els dolents de la pel·lícula.

Nosaltres plantegem un problema però són "ells" els que ens l'han de solucionar i, per tant, són "ells" als que cal criticar i destruir, si convé. No ens mullem ni de conya i, si algú ho fa, acte seguit apareixem els altres blocaires per rebatre-li la teoria. És clar que mai la durem a la pràctica, no fos cas que, com totes les teories, tingués punts febles que poguessin fer de nosaltres éssers criticables.

Aquests dies llegeixo blocs molt encertats sobre el maltractament a les dones i, acte seguit, les opinions dels que ens movem per aquest món virtual dient, més o menys, el mateix que l'autor del post i escandalitzant-nos convenientment. També llegim les opinions dels homes, la majoria sentint-se culpables per quelcom que ells no farien mai, cosa que em sembla terrible, si tu no ho faries mai no ets culpable, en pots ser responsable per omissió, però no culpable.

En tot cas, com que no sóc especialista en res més que en fer feina, la qüestió és: posem un problema pràctic i donem-hi solució.

Possible problema:

En els països d'influència musulmana el tracte a les dones és violent i vexatori, equivalent al tracte que es donava als esclaus aquí no fa pas tants segles.

Es demana:

Propostes de solució. Què es pot fer des del món occidental per a canviar aquesta actitud.

Penseu que teniu poder polític i us cal fer una llei o, si us ve més de gust, penseu que a partir de les vostres idees es pot fer una ONG que treballi directament sobre el territori. Ara, sabeu que, després de destrossar-me a mi per la meva gosadia com a no llicenciada, qualsevol cosa que digueu pot ser susceptible de ser rebatuda, escarnida, derrotada ... i podeu ser acusats de qualsevol barbaritat que se'ls acudeixi als altres que preferiran opinar a actuar. Ah! i no oblideu que qualsevol proposta podrà ser revisada i coaccionada pels lobbys corresponents i que potser per a ser acceptada haurà de ser transaccionada, o sigui rebaixada i/o modificada per interessos dels que, malgrat pensin com tu, no volen que es visualitzi la seva aprovació com una pèrdua de poder.

Algú s'hi anima?

dimecres, 20 de maig del 2009

Sí o kè?

Avui, quan tornava de la feina cap a casa, amb el meu vestit de jaqueta i pantaló gris de Massimo Dutti, que ja n'hi ha prou, Armani em sembla massa despesa per anar a treballar, la camisa blanca, les sabates de taló i la bossa italiana, he sentit una veu un pèl rogallosa que em cridava:

  • Essssse cuerpoooo!!!

M'he girat automàticament perquè sabia que era la Montse, una mossa a qui conec i a qui estimo de debò.

  • Tia güenaaaa!!! - li he etzibat jo. - Kè fas guapississississiiiiiissiiiiiimaaaaa?

Dos petons i abraçada sincera a una pèl roja amb rastes, el cabell rapat, vestida de forma inversemblant, piercings i tatoos inclosos.

  • Mira tia, tse, vaig a veure un curro, a veure si el pillu.

  • Ah si? Guai no? Per fi deixaràs l'atur!

  • Una merda tia, és un kurro en negre, els putos restaurants ja saps com van. Me jode perkè hauré de pringar els findes i no veig els nens però entre una cosa i l'altra aniré tirant.

  • I el makarra del teu ex no et passa res?

  • Que va tia! Akell tot s'ho fot pel puto nas.

  • Ja, kin mal rotllo no? Tan xunga està la cosa?

  • I ke lo digas, està fatal, tot és una puta merda i ningú et dóna res, ni l'ajuntament akest de merda ni el puto govern.

  • Kin puto govern? La Chene?

  • No sé tia, el govern, els polítics i tal.

  • Ah! ja. Ta la kosa fatal.

  • Si, tope paro, les fabrikes fotent fora gent, tothom està pringat. A veure si te metes a mandá i em trobes un kurro guai.

  • Uf! ja saps que la kosa ta xunga. I els nens? Ke tal?

  • Guai tia, sort en tinc del meu nòvio ke els porta rectes, que això d'anar pringada d'un kurro a un altre no em deixa estar gaire per ells.

  • I tens sort que són bons nens, ke t'ho has kurrat, a més tens ta mare.

  • Si, la pobra pringa tope.

  • Bé tia, jo piro que em moro de gana.

  • Si tia, m'alegro d'haver-te vist. Tas guapa tu, sembles una ejecutiva agresiva de las pelis.

  • I tu una pilingui de quinze anys guapa! Ke kada dia tas més pilingui!

  • És ke amb el Txema kada dia estem més guai saps? És una passada de tio, te l'he de presentar.

  • Kuan vulguis, fes-me dos petons i una abraçada petarda.

  • Vinga!

Ens hem separat, jo cap a casa amb el meu look de nena bona i ella amb les rastes, el cabell roig, els piercings, i els tatoos a veure a l'amo del restaurant que la vol llogar en negre. Amb la Montse vam treballar juntes durant uns mesos, quan jo estava prenyada del meu gran. S'enrotlla bé la Montse, és una tia autèntica, està com una puta cabra, això sí, però vam coincidir dues putes cabres, cosa que feia molt interessant la feina. Llàstima que jo plegava per la cosa del part i que volia una altra criatura de seguida i passava de tornar a aquell curro de merda. Ella tampoc hi va durar gaire.

La vida ens ha dut per camins molt distints, però com em va dir ella: “Mola tia! A mi em mola tope tenir una amiga importante!”, perquè, és clar, jo sóc important segons el seu punt de vista. Vesteixo relativament bé, estic en un despatx per a mi sola al darrera d'una taula, estudio – “tu ets lista tia” - , faig política, estic aparellada amb un “tio guai” ... Per a ella això és status, encara que sé que no m'enveja perquè és legal i feliç amb allò que té. Ella mateixa ho diu: és carn de cadena, sense estudis, ni ganes, amb una vida inestable, una certa tendència a trobar homes poc recomanables, no sap ni qui mana al poble, ni a la Generalitat, ni al govern de Madrid ... ni ella ni la majoria de gent com ella, o sigui un percentatge altíssim de la població. És una hooligan de cap a peus, passa els findes en algun centre comercial, amb el nòvio i els nens, al cine, al burger, comprant, menjant xuxes ...

Per això, quan la veig i xerrem una estona ho agraeixo, ella és de la majoria, no jo. És la realitat el seu món? N'és el meu? En tot cas, estic convençuda que habitem universos paral·lels i sempre m'he preguntat kin és l'autèntik ... guai no?

Frase

"La Democràcia també té els seus inconvenients [...] als Estats Units existeix una tirania molt més cruel i inexorable que la d'un monarca, que és la de l'opinió."
Charles Baudelaire

dilluns, 18 de maig del 2009

L'ull que es veu a sí mateix

Dos insignes blocaires, en Jesús M. Tibau, dins el seu bloc “Tens un racó dalt del món” i en Pere al “saragatona” ens pregunten i es pregunten si, a l'hora d'escriure, ens vestim o ens despullem. Fins i tot en Pere abunda en la qüestió i ens descriu, fil per randa, les distintes formes que pot prendre aquest procés en paral·lel amb l'acte de vestir-se o desvestir-se.

No puc evitar cercar ràpidament dins el meu arxiu digital una frase que m'ha vingut repetidament des que els he llegits, i també des que m'he barallat, amigablement espero, amb en Jean Robur en el meu propi bloc. Dins la Vie d'Henry Brulard, Stendhal s'interroga: “Quel oeil peut se voir soi-même?”: quin ull es pot veure a sí mateix?


Quin és el sentit d'aquesta frase d'Stendhal? Quin ull es pot veure a si mateix? On és la subjectivitat i on la fabulació? Realment la història, la pròpia història, pot ser recordada pel seu actor de forma que la pugui expressar amb visos de realitat? Seria la mateixa que contarien els seus coetanis, la seva família, aquells amb qui ha conviscut? O, caldria entendre primer qui la diu i perquè? Cal que no oblidem que Stendhal fou admirador i lector entusiasta de Rousseau, i que aquest autor propugna que el sentiment és quelcom més real, més veritable que l'enteniment. Per tant, crec que caldria precisar si aquest ull és la raó o la representació de l'ésser, una metàfora, l'ull que mira com a interlocutor d'un mateix amb l'entorn. Per què si prenem l'ull com la raó i seguim els postulats del propi Stendhal, l'ull no es pot veure a si mateix, perquè la raó va paral·lela al sentiment, a la intuïció. Tanmateix m'inclino per la metàfora, l'ull com a representació de la persona.

La qüestió és saber si és possible parlar d'un mateix, si hom pot ser veraç i sincer respecte a ell mateix o si, malgrat que tingui aquesta pretensió, el pas del temps i la pròpia evolució personal l'han fet modificar els records de tal manera que allò que ens explica no és la realitat, sinó un esbós d'allò que fou.

Se sol dir: “m'agradaria tornar a ser jove, però sabent el que sé ara”. Aquesta frase tòpica ja ens indica que qualsevol anàlisi que fem dels nostres actes sempre estarà passat pel sedàs de l'experiència i, per tant, no serà “pur”, seran els fets viscuts per algú i explicats per aquest algú amb el pòsit dels anys, o sigui: algú altre.

Cap ull és capaç de veure's a si mateix si no és al davant d'un mirall i això ja fa que la mirada passi per un filtre aliè. L'autobiografia és la història de la vida d'algú contada per ell mateix. Si recuperem la definició d'autobiografia feta per Philippe Lejeune: “Definiremos la autobiografia como un relato retrospectivo en prosa que alguien escribe ocupándose de su propia existencia, en el que se centra en la vida individual, y en particular en la historia de la personalidad.” (LEJEUNE, P. El pacto autobiográfico y otros ensayos, Megazul-endymion, Madrid 1994.)

Cal doncs diferenciar la idea que hom té d'un mateix, de les seves circumstàncies, i allò que succeí, els fets, i que observats des d'un punt de vista aliè a l'autor no haguessin tingut cap interès o haguessin configurat una altra realitat, una altra personalitat. D'altra banda cal tenir en compte que els relats autobiogràfics moltes vegades són emprats pels seus autors com una eina per a expressar la societat on viuen. Només cal llegir Els viatges de Gulliver de Johnatan Swift on, mitjançant un suposat relat de viatges, evidentment fantàstic, fa una crítica ferotge de la seva societat. En aquest cas Montaigne i Rousseau, per exemple, serien paradigmàtics i no tant Baudelaire i Proust, pel fet que, essent com són autors moderns, no tenen vocació alliçonadora i si que fan un viatge introspectiu, de recerca personal. D'alguna forma podríem afirmar que s'han novel·lat per tal de poder exposar quelcom més que uns simples fets i assaig, filosofia, spleen i retrat social han estat el resultat d'aquest viatge.

diumenge, 17 de maig del 2009

dissabte, 16 de maig del 2009

El Montgròs

Avui, malgrat la ciàtica, l'estrés em castiga cada trimestre, he fet una de les coses que més m'agraden: he pujat al Montgròs (1.133m). A aquest cim hi pujo diverses vegades l'any, perquè sempre em proporciona una increïble sensació de felicitat i alegria.

El cim més alt i més fàcil de Montserrat és Sant Jeroni, però no m'agrada anar-hi. És un cim masculí, estret i una mica agressiu. S'hi puja per unes escales antipàtiques i, un cop dalt, només tens ganes de baixar.

Quan arribes al Montgròs d'entrada no t'ha estat fàcil. Avui fèiem la travessa (Can Maçana-Monestir), per la qual cosa després encara ens quedava una bona estona. Però dalt del Montgròs la pressa desapareix. És un espigó i un mirador ideal de tota la muntanya, el Baix Llobregat, l'Anoia, el Penedès i el mar.

Aquest cim, absolutament femení i ample de malucs, és gran i espaiós, i et convida a quedar-t'hi una bona estona, mirant a tort i a dret, fent fotografies de les Agulles, la roca Plana dels Llamps, els Ecos, Sant Jeroni, els Flautats, el Cavall Bernat, Sant Joan, l'Albarda Castellana (punt més alt del Baix LLobregat) ... o, senzillament, t'estires al sol i sents la pedra, la brisa i l'escalfor.

Des d'El Montgròs veus, també, un altre punt femení de Montserrat, que tan ple de “tites” ja és difícil: la Miranda de Santa Magdalena, més modest, s'hi arriba per l'Escala de Jacob i és ideal pujar-hi des de Collbató (o des de casa meva afegint-hi una horeta més), pel camí del llençol, ser-hi a les nou, màxim les deu del matí, quan encara no hi ha moviment al monestir i gaudir d'una de les vistes més fantàstiques del Baix Llobregat, després baixar pel Clot de la Mònica.

En tot cas ha estat un dia bo de sol, de brisa, de travessa sense massa esforç. Les endorfines continuen treballant.

divendres, 15 de maig del 2009

dijous, 14 de maig del 2009

Sota la pell

Els sentiments atuïts.
Només instint.
Em sé,
profundament i volguda,
amoral i pretèrita.

dimarts, 12 de maig del 2009

Amb carinyo :-D

avec câlin,

Les bobos

by Renaud

On les appelle bourgeois-bohêmes
Ou bien bobos pour les intimes
Dans les chansons d'Vincent Delerm
On les retrouve à chaque rime
Ils sont une nouvelle classe
Après les bourges et les prolos
Pas loin des beaufs, quoique plus classes
Je vais vous en dresser le tableau
Sont un peu artistes c'est déjà ça
Mais leur passion c'est leur boulot
Dans l'informatique, les médias
Sont fiers d'payer beaucoup d'impôts

Les bobos, les bobos
Les bobos, les bobos

Ils vivent dans les beaux quartiers
Ou en banlieue mais dans un loft
Ateliers d'artistes branchés,
Bien plus tendance que l'avenue Foch
Ont des enfants bien élevés,
Qui ont lu le Petit Prince à 6 ans
Qui vont dans des écoles privées
Privées de racaille, je me comprends

Ils fument un joint de temps en temps,
Font leurs courses dans les marchés bios
Roulent en 4 x 4, mais l'plus souvent,
Préfèrent s'déplacer à vélo

Les bobos, les bobos
Les bobos, les bobos

Ils lisent Houellebecq ou Philippe Djian,
Les Inrocks et Télérama,
Leur livre de chevet c'est Cioran
Près du catalogue Ikea.
Ils aiment les restos japonais et le cinéma coréen
Passent leurs vacances au cap Ferret
La Côte d'Azur, franchement ça craint
Ils regardent surtout ARTE
Canal plus, c'est pour les blaireaux
Sauf pour les matchs du PSG
Et d'temps en temps un p'tit porno

Les bobos, les bobos
Les bobos, les bobos

Ils écoutent sur leur chaîne hi-fi
France-Info toute la journée
Alain Bashung Françoise Hardy
Et forcément Gérard Manset
Ils aiment Desproges sans même savoir
Que Desproges les détestait
Bedos et Jean-Marie Bigard,
Même s'ils ont honte de l'avouer
Ils aiment Jack Lang et Sarkozy
Mais votent toujours Ecolo
Ils adorent le maire de Paris,
Ardisson et son pote Marc-O

Les bobos, les bobos
Les bobos, les bobos

La femme se fringue chez Diesel
Et l'homme a des prix chez Kenzo
Pour leur cachemire toujours nickel
Zadig & Voltaire je dis bravo
Ils fréquentent beaucoup les musées,
Les galeries d'art, les vieux bistrots
Boivent de la manzana glacée
En écoutant Manu Chao
Ma plume est un peu assassine
Pour ces gens que je n'aime pas trop
Par certains côtés, j'imagine...
Que j'fais aussi partie du lot

Les bobos, les bobos
Les bobos, les bobos
 
Moi aussi Renaud.

dilluns, 11 de maig del 2009

L'anòmia o contra la globalització

Voldria demanar-vos disculpes pel "totxo-post" següent, però no me'n puc estar. He d'aclarir que no estic d'acord en totes les coses que diu aquest senyor i que el llibre és previ a la famosa "crisi" però, curiosament, força més premonitori que qualsevol Nostradamus de pa sucat amb oli.

1DAHRENDORF, Ralf. En busca de un nuevo orden. Una política de libertad para el siglo XXI.
Estem a la fi certificada d'un llarg període de prosperitat econòmica i ja podem demostrar que la globalització és, de totes passades, insuficient com a paradigma de progrés i riquesa arreu del món. Dahrendorf empra el terme d’Anthony Giddens: runaway world, món desenfrenat, desbocat, en el sentit de falta de finalitat, de projecte.
És aquí on Dahrendorf postula la seva tesi: la llibertat com a “activitat capaç de fer realitat les oportunitats que ofereix la vida”, l’exercici de la llibertat responsable i integrada a la societat com a única solució al caos que sembla que comença a desmuntar la nostra civilització. L’autor cita Karl Popper: “Cuanto más nos esforcemos por volver a someternos a la magia del origen, con tanta mayor seguridad acabaremos en la inquisición, en la policía secreta y en la visión romántica de la banda de «gangsters».” (Dahrendorf, pàg. 11)
Mai ens havia anat tant bé com ara” és la frase leit motiv de la primera part del llibre. Aquesta frase, l’autor de la qual fou el primer ministre britànic Harold Macmillan al 1957, serveix de fons a l’autor per a fer una panoràmica de totes les millores polítiques, socials i laborals que hem obtingut els treballadors de la societat occidental des dels primers temps de la Revolució Industrial. L’HDI, l’Índex de Desenvolupament Humà, que mesura els ingressos, el nivell cultural i l’esperança de vida ens ho demostra. També s’esmenta la millora social de les dones, la reducció de la jornada, de l’any i de la vida laborals, l’estat del benestar, la millora de les infraestructures. Tot això s’ha procurat en el període entre el final de la Segona Guerra Mundial fins ara, malgrat la crisi del petroli de 1973 i sobretot gràcies a la dissolució del front de la Guerra Freda al 1989. Aquests fets ens parlen del naixement d’una nova manera d’analitzar la realitat: la globalització i la societat de la informació, són els dos termes que emprem avui, a principis del segle XXI, per a definir el nostre sistema polític, social i econòmic.
El benestar, però, no implica la felicitat de l’ésser humà. La infelicitat o, més ben dit, la insatisfacció és una possible causa d’aquest benestar, Dahrendorf aposta per la llibertat com a idea rectora de tot progrés humà. Amb aquestes preguntes: “I la felicitat?”, “Per sempre?” i “Però, per a tots?”, ens dóna una perspectiva cronològica dels diferents autors i les seves opinions respecte al progrés humà. Així Popper ens diu que “la història no té cap sentit”, Fukuyama que “la idea liberal s’ha mostrat victoriosa, que ha acabat amb la història”, Samuel Huntington ens parla “d’un xoc de civilitzacions”, així com Fukuyama parla de la fi de la història amb la caiguda del Teló d’Acer, Huntington ho considera tot el contrari, és el principi de la història. També ens fa referència al mite de l’etern retorn, de Mircea Eliade, la història no obeeix a cap pla, no és més que una invenció, una mentida de la nostra civilització i per aquesta raó no cal esperar que els pobles que no viuen sota la nostra concepció del món “arribin” allà on som nosaltres. Pot molt ben ser que allà on anem no sigui on ens pensem, ningú pot predir la direcció que prendrà el nostre esdevenidor.
La política de llibertat cal aplicar-la sistemàticament a la major part de països possible, així s’aconsegueix ampliar les oportunitats del major nombre de persones. Però això no implica únicament la transferència de recursos financers, el que és més important és que els ciutadans dels diferents països del planeta tinguin garantits els seus drets i llibertats: el dret a la propietat, a la llibertat individual, la confiança en les lleis, governs estables si no corruptes que respectin els seus ciutadans.
Malgrat això, la modernització comporta que hi hagi unes víctimes del mateix sistema. La majoria de les víctimes han estat els joves que, segons l’autor, al darrera de la seva falta de perspectives en una societat que els margina, són presa fàcil de demagogs nacionalistes o fonamentalistes. Acabant així, caient en els extrems que poden portar a l’exercici del terrorisme.
La llibertat que defensa Dahrendorf però, passa per crear una societat oberta que permeti provar, equivocar-se i corregir-se. Una societat basada en l’Estat de Dret, la democràcia i la dotació bàsica d’oportunitats, malgrat que això impliqui la pèrdua de la igualtat. Igualtat de drets no es tradueix en la igualtat efectiva de tots els ciutadans ja que aquests es posicionaran en base a les seves aptituds.
Encara ara es parla de la globalització com a un fenomen aparentment nou, ja fa molts anys que el món és un àmbit d’activitat econòmica i de comunicació, si més no en l’àrea cultural occidental, el de l’OCDE. Malgrat que avui dia, tot el món ja sigui de l’OCDE. La globalització, però, va provocar un estat d’eufòria que ha dut a molts errors i a grans pèrdues econòmiques. No està segur, doncs, de què la globalització no sigui res més que un episodi passatger del capitalisme que no tingui projecció de futur. El capitalisme actual, guiat només per la recerca del benefici, sense tenir en compte les necessitats socials de la humanitat, està provocant no només greus disfuncions en el sistema econòmic dels països sinó que, amb el seu esquema, s’han implementat altres tipus de negocis que floreixen fora de la llei, com el tràfic mundial d’estupefaents, que ha establert una xarxa de poder paral·lela a la legal en tot el món.
El problema d’aquest “món desbocat” és que malgrat que produeix una multiplicació de les oportunitats, per a la majoria d’éssers humans no és res més que una amenaça. Ja des de Marx i Engels, en el Manifest comunista, es defineix el nou rol que assumeixen les relacions humanes entre aquells qui manen i els que són manats. Així, doncs, sostenen que els vincles entre els homes han deixat d’existir, que l’únic que els uneix és el cash nexus, la fredor del “pagament en efectiu”.
El terme, doncs, que s’imposa, més enllà de la “globalització” és el de la “glocalització” que, segons l’autor, és la globalització de doble procés: Mientras que ciertas actividades económicas precisan espacios cada vez más amplios para su desarrollo y de este modo pierden todo carácter local, los hombres buscan espacios cada vez más pequeños en los que poder sentirse como en casa y en los que desarrollar un sentimiento de pertenencia. «Pensar globalmente, actuar localmente».” (Dahrendorf, pàg. 40-41).
És a partir d’aquest moment en què l’autor critica fortament el naixement dels distints nacionalismes dins dels estats. Dahrendorf considera tots aquests moviments com la llavor, com un intent, per part de polítics demagogs, de dur a terme una neteja ètnica. Ell mateix ens defineix autodeterminació com la capacitat dels homes de participar en la construcció del seu propi destí dins de societats democràtiques, però, alhora, considera la demanda d’autodeterminació per part d’alguns pobles d’Europa, cas dels bascos, catalans, eslovacs, quebequesos (en el cas del Canadà) com un procés demagògicament portat de separatisme irracional, comparant-los i ficant-los tots, sense un criteri massa explicat, penso jo, dins el mateix sac de, per exemple, la la Lliga Padana de Bossi, al nord d’Itàlia.
El que si que per a l’autor queda clar, és el fracàs de la política del «together and equal» junts i amb els mateixos drets, per la política del «separate but equal» separats però amb els mateixos drets. La gent vol estar amb els seus, perquè en un món desenfrenat, d’aquesta manera se senten més segurs. La multiculturalitat és un fet merament estadístic perquè, a la pràctica, les diferents cultures i ètnies d’un país no acaben mesclant-se més que de manera anecdòtica.
Aquesta societat que hem creat, per la seva idiosincràsia, per la falta d’identificació del ciutadà amb l’estat, per la pèrdua de valors de pertinença està desembocant en l’anòmia preconitzada per Émile Durkheim. Amb la multiculturalitat els lligams, com la religió, per exemple, es trenquen, no es comparteixen. Aquesta anòmia pot acabar provocant que les persones es vegin temptades pels integrismes, que els hi donin sensació de pertinença. Els fonamentalismes de les religions del Llibre són, amb tota seguretat, els més abraçats per aquest jovent víctima de l’anòmia. Com a reacció de la resta de la societat, aleshores, veiem que s’abracen les demagògies més extremes: més policia, més sentències, més penes més dures per als culpables. Tot plegat va en contra de la llibertat dels individus.
Les institucions serien, doncs, la formula per a equilibrar aquestes disfuncions i una actuació per part de les autoritats més compromesa, més enllà de les properes eleccions, per a impedir el creixement de les no go areas, espais on la llei no s’aplica. També cal lluitar des de l’estat contra l’economia submergida i promoure la solidaritat entre els ciutadans. Malgrat que les ONG (Organitzacions No Governamentals) és important que no depenguin del finançament públic, com a expressió de la solidaritat de la societat civil, s’ha de potenciar. També es parla del “patriotisme constitucional” que s’ha demostrat abastament insuficient, sense cos ni estructura per a aglutinar els ciutadans en una idea comú.
El fet més remarcable és, doncs que hem passat d’una societat del treball a una societat on el treball no és l’esperança de la gent, on el treball no té valor ni reconeixement social. “El fin de la sociedad del trabajo no equivale, pues, al fin del trabajo, ni menos aún al fin de la actividad; pero la posibilidad de que esto se convierta en el principio de una sociedad de la actividad en libertad depende únicamente del esfuerzo de todos nosotros.” (Dahrendorf, pàg. 84)
És important destacar que el només 10% de la població mundial pertany a països de l’OCDE i que avui dia hi ha 1.200 milions de persones que viuen en la pobresa. Dins d’aquest 10% també hem de considerar l’atur en els menys qualificats, i que cada dia que passa els pobres són més pobres i els rics més rics. La tesi de l’autor sobre la desigualtat és la següent: “las desigualdades son tolerables siempre y cuando no pongan a los ganadores en condiciones de impedir a los demás participar plenamente en la vida de la sociedad o, en el caso de la pobreza, siempre y cuando tales desigualdades no impidan a los hombres hacer uso de sus derechos como ciudadanos.” (Dahrendorf, pàg. 90-91). Les classes més desfavorides, les que en teoria haurien de ser les impulsores de la revolució no són, en cap cas, un perill per a la societat que les està situant en aquesta posició d’inferioritat.
Per a l’autor la solució passa pel liberalisme, pel replanteig de la relació entre poder econòmic i poder polític, en definitiva, per l’Estat de dret. La qüestió és, doncs, com construir estructures estables en un món inestable? Doncs bàsicament amb la democràcia, com a paradigma de les relacions dirigents - dirigits que permeten l’intercanvi civilitzat d’opinió, el canvi racional de governs, i la inclusió dels ciutadans en el rol de la societat. Malgrat això, la democràcia no és la garantia per al benestar econòmic, si no està lligada a l’ordre lliberal: “la democracia necesita demócratas. La democracia es una forma de vida.” (Dahrendorf, pàg. 115)
Globalització significa desdemocratització, no hi ha sistemes de control, no hi ha forma de controlar les decisions preses per interessos del tot allunyat als interessos i el bé del ciutadà. Aleshores quina és la solució que cal adoptar per a evitar això, que d’altra banda ja s’està manifestant amb una tendència a afavorir els governs autoritaris? L’Estat nacional i la democràcia parlamentària, l’imperi de la llei i la societat civil són els pilars en els que cal que els ciutadans es recolzin per tal de defugir l’anòmia que impera en la nostra societat.
I, finalment, em remeto a les paraules de l’autor que dóna les pautes a seguir per tal de no caure en aquesta anòmia: “Las oportunidades sólo tienen sentido cuando las opciones están inscritas en las coordenadas de la solidaridad, la integración y la cohesión. Si la sociedad se desmorona e irrumpe la anomia, todas las posibilidades de elegir son aniquiladas. Si todo es igual de válido, entonces todo pierde valor y se torna indiferente. [...] La anomia no dura siempre, y si existe la resistencia suficiente para impedir su transformación en tiranía, las fuerzas de la sociabilidad engendrarán las estructuras en las que el antagonismo de los egoísmos individuales nos permita seguir avanzando.” (Dahrendorf, pàgs. 152-153)

BIBLIOGRAFIA
CARDÚS I ROS, Salvador. La mirada del sociòleg. Barcelona, 1999. Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya.
DAHRENDORF, Ralf. En busca de un nuevo orden. Una política de libertad para el siglo XXI. Barcelona, 2005. Editorial Paidós. Col·leccio Paidós estado y sociedad 131.