dimecres, 6 de maig de 2009

Etosha Park

El camió s’ha espatllat per mil·lèsima vegada i hem passat el dia tirats a Outjo, en una pastisseria alemanya on diuen que s’hi fan els millors pastissos de tot el sud de l’Àfrica. Com a mínim no passem ni gana ni set, aconseguim carregar les bateries de les càmeres i els mòbils i fins i tot alguns poden connectar a Internet. Aquí les connexions d’Internet van tan lentes que et vénen temptacions de sortir al pati del darrera a veure si és que hi ha algú pedalant per tal que els bytes passin pel fil.

Finalment sembla que l’han arreglat, tot i que patim contínuament per la nostra seguretat. Haurem de seguir endavant sense marxa enrere ni roda de recanvi. Ja n’hem punxat dues i canviar la roda d’un camió no és una tasca gaire divertida. Però vist l’estat lamentable de la resta i que les carreteres no són res més que pistes de terra, no tenim gens clar fins on arribarem.

Cau el dia i ens temem que no arribarem a temps per a entrar al parc. Si arribem i les portes estan tancades ens tocarà plantar les tendes enmig de la sabana, sense protecció i tampoc veurem els animals salvatges al bassal. Els quilòmetres que ens queden es fan molt llargs i tothom calla, amb angúnia.

Finalment, arribem a les portes del parc just deu minuts abans de què les tanquin. Estem esgotats, sobretot psicològicament, tantes hores d’espera per la reparació del camió i no saber si podríem arribar-hi ens han deixat baldats, però per fi ja hi som. Ara encara hem d’arribar al campament d’Okakuejo, però això ja no és un problema.

Etosha és un parc enorme on hi tenen condicionats campaments amb zona de tendes i lodges, alguns amb força luxe, per als turistes. Aquests campaments estan a prop d’un bassal d’aigua on els animals salvatges hi van a beure i on es poden fotografiar amb unes certes condicions.

En el campament d’Okakuejo és, de tots, on hi trobarem les millors condicions per a la fotografia d’animals. El bassal és força gran i ben il·luminat, hi ha seients i una certa sensació de seguretat. És clar que la seguretat sempre és relativa, depèn de les bestieses que facis tu.

Quan hi arribem ja es fosc, el camió va fins a la parcel·la on haurem de plantar les tendes. Ho fem i fugim com les criatures per tal d’anar al bassal, ens morim de ganes de veure bèsties salvatges. En William, el xofer, ens crida que on és el sopar. No n’hi fem cabal i se n’anirà a dormir emprenyat i sense sopar. Tan li fa, aviat el perdrem de vista, aquest es pensa que les dones som les seves serventes. D’acord que conduir tantes hores és molt pesat, però aquest tipus té un morro que se’l trepitja.

Arribem al bassal i ja hi ha gent. De moment només hi veiem un parell de girafes, xacals, que també volten per tot el campament entre les tendes, i dos rinoceronts negres. Ja surten els trípodes i els consells en veu baixa, dels uns als altres, de com fer fotos sense flaix, la sensibilitat de la pel·lícula, la velocitat ... Jo, com que en aquesta matèria sóc un absolut desastre, i vist que amb l’automàtica no en trauré gran cosa, em dedico a mirar.

Les girafes són terriblement tímides. Quan una finalment es decideix a beure aigua ho entenc perfectament. Amb les cames eixarrancades i bevent, una girafa és del tot vulnerable. Fins que no s’han assegurat ben bé de què no hi volta cap depredador no es decidiran. Els rinoceronts estan més tranquils, però tampoc tenen pressa. Hi ha moments en què l’únic moviment que s’aprecia és el dels xacals, que volten pel bassal sense parar, ensumant amunt i avall.

Vist que no hi ha gaire més moviment, al cap d’una hora tornem al campament a parar tendes i fer el sopar. Després de sopar agafem tots els estris de fotografia, ens posem doble ració de jerseis, el sac de dormir i cap al bassal hi falta gent. La temperatura baixa d’una forma espectacular i hi ha moments en què només sento les meves dents com espeteguen les unes amb les altres.

Estem cansats, més ben dit, esgotats i congelats. Sembla que a la bassa només s'hi mouen tres rinoceronts negres, els xacals i les girafes ja fa estona que han marxat. No sabem si marxar a dormir, bé, jo ja dormo asseguda. Enmig d'aquests dubtes se sent una remor, cal dir que els animals són terriblement silenciosos.

Un núvol de pols, apreciable a la claror de la lluna, indica que s'atansen força animals. Poc a poc entren uns quants elefants a escena. La llum somorta dels focus els dóna un to terrós. Al cap d'una estona tenim un escenari amb més de trenta elefants adults i uns quants cadells. Dos mascles enormes van movent-se amunt i avall del grup i no perden de petja els rinoceronts. És ben sabut que rinoceronts i elefants no són pas amics, precisament.

És realment emocionant assistir a un acte social d'aquesta envergadura. Un ramat d'elefants, d'una trentena, no és com un ramat d'ovelles. Podem veure tot el ritual de la manada, les anades i vingudes dels grans mascles per controlar els grups de femelles, aquestes, preocupades per tal que els cadells puguin beure i no s'allunyin gaire i, alhora, per controlar els mascles. Els grups adolescents que juguen i alhora imiten els adults, fins que algun dels mascles els posa al seu lloc. Una femella vella que s'encara als rinoceronts i com aquests, fent veure que no es mouen, es van retirant lentament ... L'espectacle dura hores i jo ja no em sento el cos de tant fred, la son em venç i acabem a la tenda. Aquests dies puc dir que no dormo: caic en coma unes hores.

Han passat el que em sembla cinc minuts i sona el despertador. Són les cinc del matí i ens llevem per anar al bassal. Vestida amb tota la roba que puc i el sac de dormir a les espatlles segueixo el company per pur instint, perquè ni tan sols obro els ulls.

Al bassal no hi ha ningú, normal, quants poca-soltes hi ha a l'Àfrica que es llevin a les cinc després d'haver anat a dormir a la una, amb un fred que pela, per anar a fer fotos a bèsties? Doncs a Etosha en som només dos.

Només els ocells poblen la bassa i els sempiterns xacals, que aquests no fan festa, vacances, ni vagues de cap mena. S'han passat la nit tocant la pera al costat de les tendes. Tanco els ulls i somio que estic al meu llit de casa, ben arraulida sota el nòrdic quan una riallada em desperta. Se m'ericen els cabells del clatell. Són les hienes. No apareixeran a la bassa, però les sentirem riure força estona.

Poc a poc van apareixent animals: un òrix, zebres, springboks, gallines pintades ... lentament, molt lentament. Passem dues hores veient tot el ritual dels herbívors i marxem a esmorzar. Finalment arriba el camió nou i podem marxar en unes condicions infinitament millors que les que hem estat vivint fins ara. En Kosmas, el nou xofer, zulú i zimbawès, és molt més amable i professional que no pas en William, de no sé quina ètnia i zairès.

6 comentaris:

Fina ha dit...

Confirmat.

Som bessones extraviades!. ;-)

F.Puigcarbó ha dit...

Aixó ho has fet tu?. No podies anar al Zoo com tothom?

Clidice ha dit...

:) i jo que me n'alegro Fina :)

Francesc, jo no faig res que no faci tothom :) si ho faig jo ho pot fer qualsevol ... que tingui ganes de perdre's un mes pel món i parar tenda cada dia, menjar el que hi hagi, aguantar tirades de 600 kilòmetres per pistes a la caixa d'un camió i altres bestieses ;P i al zoo hi he anat molts anys també :D té mira, ara me n'has fet venir ganes!

Galderich ha dit...

Com enyoro els viatges esgotadors perseguint pedres (aquestes no es mouen, és l'aventatge!) i llevant-me a les tantes del matí per anar a rituals diversos...
Gràcies per recordar aquestes sensacions que tant relaxen l'esperit malgrat que el cos quedi baldat!

pere ha dit...

Que bé passejar una estona en el teu viatge :-)

Clidice ha dit...

Gràcies Galderich i Pere :)