dissabte, 2 de maig de 2009

Oracions al vent


Estic llegint El Tibet trenca el seu silenci, de Tsering Woeser, en un hostal rural – inici de monestir budista, a Vallcebre, Cal Metge. Al meu davant hi tinc una petita stupa amb les restes de quatre lames, tot de banderoles d'oracions i la senyera del Tibet i la de Catalunya.
El monjo o el budista (no sé ben bé quina és la seva situació al respecte) que n'és el propietari, un tipus singular, català, em sembla algú intel·lectualment interessant, amb sentit de l'humor, cosa que em fa perdre la meva prevenció cap a qualsevol tipus d'hàbit i que he desenvolupat després de tants anys envoltada de sotanes i “pingüines”.
Nosaltres, ahir, vam pujar al Pedraforca. Va caler encordar-se i els piolets van fer la seva funció, però malgrat els problemes que van patir els meus genolls i que van fer de la baixada una tortura, vaig gaudir d'allò més.
No intentaré explicar que se sent quan es puja una muntanya, que se sent quan veus que la teva vida depèn, moltes vegades, del coratge que suposa perdre la por. Si algú ho vol saber que ho comprovi per si mateix, n'hi ha de totes mides i dificultats, per tant n'hi ha per a tothom.
Ara, envoltada de l'arquitectura naïf de l'stupa i de la sobrietat del jardí de Cal Metge i del paisatge de Vallcebre, no pas incomparable, però sí molt bell i serè, tot llegint sobre la revolta al Tibet, em sento més catalana que mai.
En el nostre país està de moda defensar les reivindicacions nacionalistes de qualsevol altra terra, tibetans, palestins, tan li fa, mentre no sigui la nostra totes les reivindicacions nacionals del món ens són simpàtiques.
El dret a l'autodeterminació del poble català es ridiculitzat i criticat per part dels mateixos que adoren el Dalai Lama i defensen la seva lluita: l'esquerra fashion del nostre país, els intel·lectuals de pa sucat amb oli, no perden ocasió de blasmar la necessitat de reivindicar-se de la seva pròpia terra i de la seva pròpia cultura.
Els altres, els pretesos nacionalistes “oficials”, lluiten amb molins de vent, enquistant-se en suposats problemes i perdent totes les oportunitats per tal d'assolir allò que tan presumeixen desitjar.
I nosaltres, cada dia més incultes, cada dia més llunyans d'allò que fórem, un poble, ni millor ni pitjor, però sí diferent, restem adormits, amb la sensació que hi ha quelcom que ens defuig i que no sabem identificar.
I ens posem mocadors palestins i pengem banderoles d'oracions al balcó i ens oblidem dels mocadors de fer farcell i de mirar al nostre voltant i reaprendre la nostra terra. Ara, ja, com terra de ningú, multiculturals ens diuen, un port franc. Catalunya és com la sala d'espera d'un aeroport: res. Ni tan sols és el somni d'allò que fou, si és que mai va ser alguna cosa.
(senyera fusió de la del Tíbet i les quatre barres modificada per l'autora del bloc)

5 comentaris:

Galderich ha dit...

Caram, vas forta! Això de la muntanya a més de petar genolls carrega piles.
Veig que el budista a més de la stupa té internet... si Buda aixequés el cap!
Cent per cent d'acord amb el que dius (tant de forma com contingut). A vegades sembla que haguéssim de tenir complexos per pensar que administrativament volem autodeterminar-nos.

F.Puigcarbó ha dit...

Es veu que les altures et proven. Tot i que veig que el budista té internet. El Dalai Lama mai aconseguirà la independència per el seu país, com nosaltres. Llevat que el matemàtic aquest de l'Armentera del qui parlo avui tingués raó. Bona estada.

Ferran ha dit...

Em fot estar d'acord amb el que escrius avui... però hi estic. Penso que els catalans devem tenir un defecte de fàbrica, una peça mal forjada en origen, per culpa de la qual ens passem la vida desitjant el que no tenim, però alhora no hi posem gaire empeny en aconseguir-ho. Una mica esquizofrènic, tot plegat.

Dalt d'una muntanya no m'hi veuràs pas; quin vertigen!

Clidice ha dit...

Sí Galderich, la muntanya m'ha donat les millors coses de la meva vida, també me n'ha pres, però estic tranquil·la perquè sé que se les ha quedat ella, que "ha estat com cal".

Francesc, després amb més calma m'ho llegeixo. Jo també ho crec, però em fa ràbia creure-m'ho i intento lluitar perquè no sigui així. És la torxa que m'han passat i procuraré passar-la.

Ferran, no és un defecte de fàbrica, és un reflex condicionat. Coneixes la història dels gossos de Pavlov? doncs això, portem 300 anys de re-educació. I no estem en un gulag perquè no hi cabem tots als Monegros que si haguessin pogut ho haurien fet. Ara ho disfressen tot de civilització, però el genocidi comès amb el nostre poble no és menys genocidi perquè sigui antic.

Gatot ha dit...

vaig estar fa tres anys a una casa de colònies al ripollès on ha escassos 500 metres, una noia tenia establert un campament tibetà en un prat... no sóc muntanyero -també tinc vertígen i estic poc adaptat físicament a l'escalada- però recordo haver respirat allà dalt...