dimecres, 29 de febrer del 2012

Ai, calla ...


"Després d'això, va esdevenir-se que els nobles i el poble estigueren en lluita molt de temps. En efecte, la constitució política era oligàrquica en tot: especialment els pobres eren els esclaus dels rics, tant ells com llurs fills i llurs dones. Eren anomenats "clients" i "sisenaires"; perquè era per aquest tant que treballaven els camps dels rics. Tota la terra era d'uns pocs: i, si no pagaven els arrendaments, podien ésser emmenats en servitud ells i llurs fills; perquè els préstecs es feien sobre les persones fins a Soló: aquest fou el primer cap del partit popular. El més penós, doncs, i amarg dels mals polítics, era per al poble aquest de l'esclavatge; amb tot, tenia encara altres motius d'indignació, perquè, per dir-ho així, no participava de cap dret."
... espera ... això ... data ... 384-322 a.n.e. ... Aristòtil ... ves quina cosa! no ho hagués dit mai, pobres grecs!

dilluns, 27 de febrer del 2012

No hem de tenir por de res


"La por és un fonament detestable per a assentar-hi res definitiu. La por només priva de veure què cal fer per a no tenir-ne." Gaziel

divendres, 24 de febrer del 2012

Web de la setmana: Internet Archive

Contràriament al que indica aquesta edició de 1889, El comte de Monte Cristo, no va ser escrit exclusivament per Alexandre Dumas. Que Mr. Dumas era un brau home de negocis, amb una visió molt aguda de la cosa de la literatura d'evasió, els best sellers, vaja, i que elaborava la seva obra amb uns quants, d'això, ehem!, "col·laboradors", és cosa sabuda però poc comentada. Imagino que fa una certa angúnia, entre el gremi d'escriptors, parlar del diable: la negritud, el plagi ..., però el que és ben clar, és que Auguste Maquet i Pier Angelo Fiorentino, bé es mereixen passar a la història com a co-autors d'algunes de les obres de Dumas. Si més no, hem d'agrair que a Internet Archive, hi constin com a tals.

Internet Archive és una biblioteca en línia creada per Brewster Kahle al 1996, sense ànim de lucre, té com a finalitat digitalitzar i emmagatzemar tota la documentació cultural possible, llibres, webs, música i imatges en moviment.

I una anècdota curiosa, és quan Alexandre Dumas (un bon apunt de la Júlia Costa), pare, li preguntà a Alexandre Dumas, fill: "has llegit la meva nova novel·la?", a la qual cosa el fill li va contestar: "Sí, però l'has llegida tu?" (tinc la sensació d'haver llegit aquesta anècdota a can Puigcarbó, però té un blog tan complex que no me n'he sortit)

Bon cap de setmana!

dimecres, 22 de febrer del 2012

Gaziel: Meditacions en el desert (1946-1953)


Podria dir que llegir Gaziel em reconforta. I ho dic amb la intenció d'emprar una expressió un pèl antiquada, d'acord amb el període de temps en què es basa aquest llibre de l'insigne Agustí Calvet, nat a Sant Feliu de Guíxols el 1887 i mort a Barcelona el 1964. El periodista, que fou director de La Vanguardia entre 1920 i 1936, s'aboca en aquesta obra de forma sincera i, perquè no dir-ho, clandestina, atès que les Meditacions no van estar escrites per veure la llum.
"Com un home enterrat. Així va sobreviure Agustí Calvet Gaziel els set anys llargs en què va escriure les Meditacions en el desert [...] un monument de dignitat escrit per un intel·lectual lliure en temps de misèria moral institucionalitzada.” (de la introducció)
I on està escrit que per a ser un nàufrag solitari cal una illa deserta? En les seves notes, talment les reflexions d'un Robinson, hi trobem el desconhort, la solitud, l'angoixa, la melancolia clàssiques d'aquell que ha de viure, per força, fora del seu element, d'aquell que clama en el desert, del qui parla a una natura sorda i llunyana, incapaç d'entendre'l, ni tan sols d'escoltar-lo, altrament, la seva vida correria perill. 
Si de bon començament jo dic que aquest llibre m'és profundament antipàtic, per força el lector haurà de sentir-se una mica astorat. Però si, després de rebre de l'autor una confessió tan desconcertant, no es fa enrere i continua la lectura, espero que no solament arribarà a comprendre l'estranya antipatia que he dit, sinó que el seu inicial astorament potser es transformarà en una mena de pietat sincera.” (del pròleg de l'autor)
Gaziel, liberal, retreu a la burgesia catalana que, en provar de ser espanyola i implementar una democràcia civilitzada i europeista en la pell de brau, acabés en el resultat terrible que fou la Guerra Civil i el seu rebrot: el franquisme. El missatge, desencisat i trist, és que España, amb eñe, cal que se salvi sola, i castellana.
Sigui perquè llargs segles d'absolutisme polític i religiós no haguessin permès la florida normal de la burgesia a Espanya; sigui perquè el caràcter espanyol es mostri refractari a l'esperit liberal que en altres països d'Europa creà la forta burgesia moderna; sigui perquè el poble castellà, el que ha dominat sempre Espanya com a plasmador del que en diem la seva unitat nacional, és fonamentalment un poble anti-burgés, hidalgo, de guerrers i sants, de místics i de conqueridors; sigui, potser, per tot plegat, el fet històric és que la burgesia, matriu i medul·la de les democràcies modernes, mai no ha representat a Espanya, ni de lluny, el que ha estat a Anglaterra, França, Suïssa, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Escandinàvia, la mateixa Itàlia i fins Alemanya.” (Gaziel)
El nostre autor no és un heroi, pels amants de la integritat fins les últimes conseqüències, no és pas cap gran exemple. Tanmateix quants herois suportarien una mirada crítica i profunda? Quants dels herois no ho han arribat a ésser, malgrat ells mateixos, empesos per les circumstàncies? Potser no compartim ideologia, però no em negaré, mai, l'oportunitat de llegir una obra honesta i lúcida com aquesta.
El qui sigui tan delicat per perdre l'esma davant l'horror de la iniquitat més gran, o tan tossut que vulgui continuar refiant-se de la santedat i la invulnerabilitat dels principis, anirà a parar indefectiblement, sense saber quan ni com, sota les rodes del carro -el carro, és clar, de la Història.” (Gaziel)
El desencís pel propi país, per les actuacions dels països anomenats democràtics, el profund rancor envers Anglaterra, que, una vegada més, ha utilitzat els pobles de la península al seu caprici, El món, per a l'Imperi Britànic, és pura colònia.”, l'abatiment i la poca fe en un futur millor, en la caiguda del dictador després que allò que s'anomena món occidental fan ulls clucs a la realitat espanyola i accepten, sense crítica, el règim de Franco, es desgranen dia rere dia en aquestes 295 pàgines que ens connecten a un passat proper que, malauradament, només coneixem pel tòpic.
"Poques lliçons de lucidesa i independència moral m'han corprès tant. Sempre que he buscat un refugi de dignitat hi he tornat. No m'ha fallat mai." Jordi Amat, 2010 (editor).
Una ressenya exhaustiva la trobareu al blog de Toni Sala

Qualificació: Per tenir en propietat, sense cap mena de dubte.

dilluns, 20 de febrer del 2012

Jo confesso: mals pensaments


"He tingut mals pensaments". Amb aquesta frase genèrica acomplíem el protocol a l'hora de confessar-nos amb el mossèn de torn. Perquè quan s'és massa petita, és molt difícil endevinar quines són les coses que van contra la llei de Déu. Per això es va inventar aquesta frase, que engloba des d'haver rumiat en com furtar-li la xocolata del berenar al teu germà o fer-li un petó al company de pupitre, fins haver-te imaginat esbudellant el veí, violar el seu cadàver i fer-te un collaret amb les seves tripes rient satànicament, després que s'hagi passat el cap de setmana amb el trepant fent bricolatge.

Doncs, res, això, que he tingut mals pensaments.

divendres, 17 de febrer del 2012

Web de la setmana: Wondermind


Sota una molt bona col·lecció de jocs on-line i pel·lícules interactives pensades per a nens entre 8 i 12 anys, aquesta WEB ens il·lustra com funciona el desenvolupament cerebral humà, tot unint l'aprenentatge d'allò que hi passa en el seu interior i l'exposició Alice in Wonderland que ha fet la Tate de Liverpool fins el 29 de gener d'enguany.


Amb la intenció de barrejar art i ciència, Wondermind ens convida a entrar al cau del conill, el cau del nostre cervell. Això si, en anglès, sense opcions. Una bona fórmula per incentivar l'ús d'aquesta llengua en els nostres escolars.

I bon cap de setmana!

dimecres, 15 de febrer del 2012

Vides desafinades

No sempre passa que una novel·la guanya el Premi Joanot Martorell i que tinguis la fortuna de conèixer personalment l'autor. Això et permet el gran privilegi de poder-ne parlar mentre la llegeixes, i poder-ne cantar les lloances en viu i en directe, si s'escau, o veure com dissimules els penjaments, cosa que, sortosament, no és el cas.

En Xavier en sap de fer novel·les, s'hi mou de gust en el gènere i se li nota, i l'aposta per sortir d'una línia, en la que corria el risc de caure en l'estereotip, i demostrar-nos que sap fer de tot i ben fet, li ha sortit força bé, en qualitat i èxit. L'afegitó que, com a creador i persona amb una certa vis pública, es mou pel món 2.0 com peix en l'aigua, bloguer de pro amb Sota la Creueta, el fa "un dels nostres", i demostra que certs divismes d'alguns creadors literaris anti-tecnològics no són més que això: posses que solen amagar una certa incapacitat.

Històries que s'entrecreuen amb banda sonora, perquè aquesta és una obra amb música de fons, la que ens diu l'autor en el seu blog en distints apunts -tot i que m'he permès fer-ne una llista d'Spotify, aquesta-, de manera que no calgui anar prement ara l'una ara l'altra. És una llàstima que no hagi pogut localitzar Drift off to sleep, de Micah P. Hinson, ni Par l'ouest, de Dominique A, llista amb la que no està de més llegir-ne el llibre. Històries d'aquells qui cerquen la felicitat on ens diuen que rau, fent-nos com més mal millor, i del desamor produït per les esperances frustrades. Diuen que els humans sobrevivim gràcies a la negació que en fem de la realitat, bastim castells en l'aire i quan aquests cauen, invariablement, girem la mirada arreu, cercant un culpable que no hi és, però que sempre acabem trobant, perquè ens exonera de la nostra pròpia responsabilitat. Si li trobo alguna pega, que n'hi ha, és com m'hauria agradat una novel·la de més de 252 pàgines, amb els mateixos personatges, però amb unes 400. De ben segur que, el narrador excel·lent que duu l'autor al dedins, ens hagués dibuixat unes vides paral·leles, i desafinades, difícilment destriables entre la realitat i la ficció.

Podria dir-vos més coses, però millor que quan el veieu a la pila de novetats, que hi és, feu el gest i, sinó, a esperar a la biblioteca. De ben segur que ja no li calia demostrar res, però amb el Joanot Martorell, i Vides desafinades, en Xavier Aliaga, definitivament, passa a jugar a primera. L'enhorabona!

dilluns, 13 de febrer del 2012

Festa Major d'hivern

Nau de l'església parroquial d'Esparreguera amb santa Eulàlia presidint-la, d'aquí
Al meu poble, la Festa Major d'hivern és el 12 de febrer, per la patrona, santa Eulàlia, la màrtir cristiana sarrianenca (si veieu el enllaç a la Viqui veureu, també, com funciona això de la creació de sants i màrtirs). Per això totes les nenes batejades aquí són, som, Laies o Laietes, a més del nom que els vulguin posar els pares. Aquest any s'esqueia en diumenge, ahir, i com què no es tracta d'anar perdent oportunitats de fer-nos creure lliures i feliços, vull dir festes, ho han passat avui.

O sigui que, avui, tenim tancat per Festa Major! Felicitats a les Eulàlies, Laies i Laietes!

divendres, 10 de febrer del 2012

Web de la setmana: els reis de l'eina?

Les grans empreses cerquen fórmules més o menys reeixides per fer arribar el seu producte al comprador. Tot i això, per a algunes, és difícil creure que una WEB amb un disseny més que interessant els ajudi a vendre més, sembla més una qüestió de prestigi, un intangible difícilment valorable. Els suecs de Sandvik ens passegen per 150 anys d'història del desenvolupament de les eines d'una forma interessant. Serà perquè sóc fan de les ferreteries i de la maquinària industrial, que m'ho he passat tant bé.

 Bon cap de setmana!

dimecres, 8 de febrer del 2012

L'antropòleg innocent, notes des d'una cabanya de fang de Nigel Barley

I parlant d'antropologia, un dia us en parlava d'aquest llibre i també havia dit que aquí no hi posaria cap ressenya. Però mira, les decisions existeixen per ser contradites i, a més, n'he tret bona nota, o sigui que per a qui interessi, L'antropòleg innocent o el making off d'un treball d'antropologia. Ara semblo de la patatabrava o del rincóndelvago, tu. mvilardosa_PAC_1

dimarts, 7 de febrer del 2012

Dickens? em sona d'alguna cosa ...


Sempre tinc la sensació que, sobre Dickens, he llegit més de gent que en parla, que del mateix autor. Per això, penso que potser no em caldria afegir-me a la iniciativa de l'Assumpta, o conformar-me amb tot allò que sobre l'autor i l'obra en va dir l'Allau. Ara que he tingut un instant, però, he sentit curiositat per quin és el meu Dickens, el que he llegit, i és per això que he mantingut una conversa -en llenguatge dBaseIII- amb el meu ordinador. Ell insisteix en què sóc més de Dickens del que vull reconèixer i, finalment, avui que ens fa 200 anyets, potser és de rebut que li agraeixi la Cançó de Nadal, l'Oliver Twist, Els papers del club Pickwick, els Temps difícils, i les Grans esperances. Aquests són els meus Dickens, i m'afegeixo a la iniciativa per sumar el nom d'aquest gran autor al blog-roll del dia. Un blog més, un Dickens més.

dilluns, 6 de febrer del 2012

Se m'acut que ...

... amb aquesta moda de dur mamelles de plàstic i ben aixecades, algunes dones semblen més aviat afectades de galteres que no pas una altra cosa, tot s'acaba confonent. I, si la "peles", una mossa d'aquestes (maquillatge, pestanyes postisses, roba, silicona, botox, extensions, wonderbra, bottombra, talons quilomètrics ...) d'un gall d'indi acabes passant a un pardal.

#perdoneuperòalgúhohaviadedir
La Yenni mirant compassivament la Vane, després que aquesta hagi passat pel procés de "pelatge" i eliminació de totes les endergues.


La propera vegada que vagi a una discoteca m'enduc paper i llapis i m'entretinc fent treball antropològic. No sé de què ens escandalitzem quan veiem una burka. Les dones catalanes també en duem, encara que tingui una altra forma.

dissabte, 4 de febrer del 2012

13.000

de la xarxa

Vols fer el comentari número 13.000 del blog? Doncs el primer serà aquest!

Doncs la guanyadora de ... de ... de ... bé, ja la convidaré a una cervesa si algun dia coincidim és .... la Lluïsa! del blog Per casualitat!
Gràcies!

divendres, 3 de febrer del 2012

Web de la setmana: 11.250 secrets ...

Us agrada el vi? A mi sí que m'agrada i en consumeixo, més que moderadament, sobretot perquè sinó acabo pitofa i no en trec cap profit. El vi el tracto com el què és: un producte fruit d'una cultura mil·lenària que pot venir acompanyat de grans històries. Si ho permetem, és clar.

No em fa cap por de fer publicitat gratuïta de Jean Leon, perquè sempre ha estat una de les meves bodegues de referència. Jean Leon, l'alter ego de Ceferino Carrion, va néixer a Santander, va morir a Tailàndia i, enmig, va emigrar a Barcelona, París, Nova York i Hollywood, on fundà, amb James Dean el restaurant La Scala de Beverly Hills. Aterrà -és un dir- a Torrelavit, a l'Alt Penedès i allí fundà la bodega que duu el seu nom.

Diu que hi ha 11.250 gotes de vi en una ampolla de Jean Leon, i en aquesta WEB et permeten deixar-hi el teu secret. Interessant, no cal dir, tota la història del creador de la marca.



Bon (i fred) cap de setmana!

dimecres, 1 de febrer del 2012

Un Mihura


En les cases on hi ha, o hi ha hagut, estudiants adolescents, sempre pots trobar llibres d'aquells, els quals tu, potser, mai no et compraries. Tres sombreros de copa, de Miguel Mihura, abandonat, rebregat, i amb restes de goma d'esborrar entre els fulls -són xicots, ja se sap-, va caure a les meves mans tot fent endreça.
"Soy bueno y malo, perezoso y activo, simpático y antipático, triste y alegre, francófilo y germanófilo, modesto y vanidoso, tonto y listo. Soy, por lo tanto, como esos discos de gramófono, que por una cara tienen grabada una dulce melodía y por la otra cara una tabarra. Y todo depende de que se acierte a colocarme de un lado o de otro en el tocadiscos."
No comença pas malament. De tots els gèneres possibles, el teatre sempre ha estat el meu preferit, llegir-lo, que anar-lo a veure ja són figues d'un altre paner. 
"Dionisio, un joven de veintisiete años, va a casarse con Margarita, "una virtuosa señorita" de veinticinco. La noche previa a la boda se hospeda en un hotel, donde conoce a Paula, una atractiva chica de dieciocho años de la que se enamora."
No sembla especialment impressionant, oi? Penses, una comèdia de enredo, com les que ens havia acostumat l'Estudio 1 de TVE (1966), dirigit per Gustavo Pérez Puig, us sona?
"Tres sombreros de copa, es una de las obras más pesimistas, tristes y sutilmente críticas de la historia del teatro español. A través del humor, la obra trata temas de tanta envergadura como la libertad, la felicidad, el amor y la autenticidad de los sentimientos, cuestiona una institución tan consolidada como el matrimonio, entendido como sinónimo de felicidad, y censura las carencias de la vida provinciana, tema de larga tradición en nuestra literatura ..."
D'Eurípides a Mihura? Bé, sol ser normal això, si més no a ca meu. Llegir per plaer, sense un criteri ben definit, no és pas gens dolent. Si més no a partir d'una certa edat. Curiosament, l'un i l'altre, amb un parell de milers d'anys de diferència, situen les dones en una tesitura similar, l'un dramàtica, l'altre còmica, però ambdues tristes i que demostren que no hi ha hagut gaire evolució.
"BUBY. ¡Ay, mi Paula ...! Los caballeros os quieren a vosotras, pero se casan con las demás ... ¡Aquí viene este señor ...! ¡Tú eres una muchacha cariñosa, Paula! ¡Vivan las muchachas cariñosas... ! ¡Hurra por las muchachas cariñosas ...!"
Crítica àcida, situacions absurdes, jocs de paraules, referents culturals de l'època. Hi trobarem de tot en aquesta obreta. També un exemple d'allò tan clàssic com és desentendre's dels aprenentatges i de l'esforç.
"DIONISIO. No. Pero nos iremos a un pueblo de Londres. La gente de Londres habla inglés porque todos son riquísimos y tienen mucho dinero para aprender esas tonterías. Pero la gente de los pueblos de Londres, como son más pobres y no tienen dinero para aprender esas cosas, hablan como tú y como yo ... ¡Hablan como en todos los pueblos del mundo! ... ¡Y son felices! ..."
Malgrat que és una obra amb ritme, graciosa, que passa bé, s'agraeixen les acotacions i, novament, la introducció. Perquè, ja se sap, hi ha obres, i potser les teatrals més que cap, que, solent aprofitar l'actualitat, serien molt difícils de comprendre amb el pas dels anys.

Mihura, Miguel. Tres sombreros de copa. Barcelona, 2006. Vicens Vives.