Podria dir que llegir Gaziel em reconforta. I ho dic amb la intenció d'emprar una expressió un pèl antiquada, d'acord amb el període de temps en què es basa aquest llibre de l'insigne Agustí Calvet, nat a Sant Feliu de Guíxols el 1887 i mort a Barcelona el 1964. El periodista, que fou director de La Vanguardia entre 1920 i 1936, s'aboca en aquesta obra de forma sincera i, perquè no dir-ho, clandestina, atès que les Meditacions no van estar escrites per veure la llum.
"Com un home enterrat. Així va sobreviure Agustí Calvet Gaziel els set anys llargs en què va escriure les Meditacions en el desert [...] un monument de dignitat escrit per un intel·lectual lliure en temps de misèria moral institucionalitzada.” (de la introducció)
I on està escrit que per a ser un nàufrag solitari cal una illa deserta? En les seves notes, talment les reflexions d'un Robinson, hi trobem el desconhort, la solitud, l'angoixa, la melancolia clàssiques d'aquell que ha de viure, per força, fora del seu element, d'aquell que clama en el desert, del qui parla a una natura sorda i llunyana, incapaç d'entendre'l, ni tan sols d'escoltar-lo, altrament, la seva vida correria perill.
“Si de bon començament jo dic que aquest llibre m'és profundament antipàtic, per força el lector haurà de sentir-se una mica astorat. Però si, després de rebre de l'autor una confessió tan desconcertant, no es fa enrere i continua la lectura, espero que no solament arribarà a comprendre l'estranya antipatia que he dit, sinó que el seu inicial astorament potser es transformarà en una mena de pietat sincera.” (del pròleg de l'autor)
Gaziel, liberal, retreu a la burgesia catalana que, en provar de ser espanyola i implementar una democràcia civilitzada i europeista en la pell de brau, acabés en el resultat terrible que fou la Guerra Civil i el seu rebrot: el franquisme. El missatge, desencisat i trist, és que España, amb eñe, cal que se salvi sola, i castellana.
“Sigui perquè llargs segles d'absolutisme polític i religiós no haguessin permès la florida normal de la burgesia a Espanya; sigui perquè el caràcter espanyol es mostri refractari a l'esperit liberal que en altres països d'Europa creà la forta burgesia moderna; sigui perquè el poble castellà, el que ha dominat sempre Espanya com a plasmador del que en diem la seva unitat nacional, és fonamentalment un poble anti-burgés, hidalgo, de guerrers i sants, de místics i de conqueridors; sigui, potser, per tot plegat, el fet històric és que la burgesia, matriu i medul·la de les democràcies modernes, mai no ha representat a Espanya, ni de lluny, el que ha estat a Anglaterra, França, Suïssa, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Escandinàvia, la mateixa Itàlia i fins Alemanya.” (Gaziel)
El nostre autor no és un heroi, pels amants de la integritat fins les últimes conseqüències, no és pas cap gran exemple. Tanmateix quants herois suportarien una mirada crítica i profunda? Quants dels herois no ho han arribat a ésser, malgrat ells mateixos, empesos per les circumstàncies? Potser no compartim ideologia, però no em negaré, mai, l'oportunitat de llegir una obra honesta i lúcida com aquesta.
Qualificació: Per tenir en propietat, sense cap mena de dubte.
“El qui sigui tan delicat per perdre l'esma davant l'horror de la iniquitat més gran, o tan tossut que vulgui continuar refiant-se de la santedat i la invulnerabilitat dels principis, anirà a parar indefectiblement, sense saber quan ni com, sota les rodes del carro -el carro, és clar, de la Història.” (Gaziel)
El desencís pel propi país, per les actuacions dels països anomenats democràtics, el profund rancor envers Anglaterra, que, una vegada més, ha utilitzat els pobles de la península al seu caprici, “El
món, per a l'Imperi Britànic, és pura colònia.”, l'abatiment i la poca fe en un futur millor, en la caiguda del dictador després que allò que s'anomena món occidental fan ulls clucs a la realitat espanyola i accepten, sense crítica, el règim de Franco, es desgranen dia rere dia en aquestes 295 pàgines que ens connecten a un passat proper que, malauradament, només coneixem pel tòpic.
"Poques lliçons de lucidesa i independència moral m'han corprès tant. Sempre que he buscat un refugi de dignitat hi he tornat. No m'ha fallat mai." Jordi Amat, 2010 (editor).Una ressenya exhaustiva la trobareu al blog de Toni Sala
Qualificació: Per tenir en propietat, sense cap mena de dubte.
9 comentaris:
Ep, en prenc nota! Gaziel era realment molt bo tant per escriptura com per contingut. És una delícia llegir-lo en tots els sentits.
En prenc nota d'aquesta reflexió:
“El qui sigui tan delicat per perdre l'esma davant l'horror de la iniquitat més gran, o tan tossut que vulgui continuar refiant-se de la santedat i la invulnerabilitat dels principis, anirà a parar indefectiblement, sense saber quan ni com, sota les rodes del carro -el carro, és clar, de la Història.”
Molt atractiu i llastimosament pertinent.
Ostres i la portada no té desperdici, el museu de cera, sembla, no?
i la portada es molt ben trobada, sembla el museu de cera
Tant a la dreta com a l'esquerra hi ha poca gent de set calat
Ara estic llegint un assaig sobre la Il·lustració a Espanya, de Sarrailh. Em diràs que no hi té gaire a veure, però el missatge que condensa la visió del nostre S.XVIII és que som un país sense remei i no sé si estic preparat per obrir un altre llibre que parli de la nostra tristíssima història, més encara tenint en compte com va el present.
De totes maneres l'apunto, com faig sempre amb tot el que recomanes. Una abraçada Clidice.
En Gaziel és una d'aquelles fonts de les quals hauríem de beure més sovint per no tornar a caure, una vegada i una altra, en els mateixos errors...
Molt temptador suggeriment, que t'agreixo.
Com t'agraeixo el link amb el bloc del Toni Sala.
Realment, aquells homenots noucentistes -que diria en Pla-, són ja els nostres clàssics, i ho són per haver construït una llengua que perviu, amb un projecte de país que -malauradament- no van poder sostenir, no cal dir per què. I ho són per què són actuals, com es veu llegint aquestes ressenyes de la visió de Gaziel sobre el secular conflicte ibèric.
Galderich vaig posar tants pos-its de colors que el llibre semblava un eriçó. Espectacular! :)
Allau és un llibre realment sexi, no només pel que diu, sinó pel com ho diu, no te n'estiguis :)
Aris? Anònim? si, la portada és realment bona, i jo diria que si que ho és un museu de cera. No ho vaig mirar, caxis!
Francesc Puigcarbó tens raó, però d'haver-ne n'hi ha, pocs i mal comptats, però estic convençuda que hi són.
Eduard Ariza no et faci mandra, jo ara estic amb la Constitució d'Atenes d'Aristòtil, i tampoc difereix tant. Serà que va amb la cosa humana, tot plegat. Una abraçada maco :)
Tirant lo Bloc molt em temo que això que dius és impossible, però veure que hi ha gent que, malgrat tot, és capaç de mantenir la ment lúcida, sempre reconforta, ni que sigui a toro passat.
Eduard Gaziel va apostar per un projecte liberal d'Espanya i en va sortir escaldat, et sona? Hi ha un no se què de redemptor en els liberals, en el seu esperit racional incapaç d'entendre com la gent es desentén d'allò que és lògic, que els fa entranyables. Malauradament, en aquell moment, tot plegat es va saldar amb una pila de morts.
Publica un comentari a l'entrada