Vides desafinades

No sempre passa que una novel·la guanya el Premi Joanot Martorell i que tinguis la fortuna de conèixer personalment l'autor. Això et permet el gran privilegi de poder-ne parlar mentre la llegeixes, i poder-ne cantar les lloances en viu i en directe, si s'escau, o veure com dissimules els penjaments, cosa que, sortosament, no és el cas.

En Xavier en sap de fer novel·les, s'hi mou de gust en el gènere i se li nota, i l'aposta per sortir d'una línia, en la que corria el risc de caure en l'estereotip, i demostrar-nos que sap fer de tot i ben fet, li ha sortit força bé, en qualitat i èxit. L'afegitó que, com a creador i persona amb una certa vis pública, es mou pel món 2.0 com peix en l'aigua, bloguer de pro amb Sota la Creueta, el fa "un dels nostres", i demostra que certs divismes d'alguns creadors literaris anti-tecnològics no són més que això: posses que solen amagar una certa incapacitat.

Històries que s'entrecreuen amb banda sonora, perquè aquesta és una obra amb música de fons, la que ens diu l'autor en el seu blog en distints apunts -tot i que m'he permès fer-ne una llista d'Spotify, aquesta-, de manera que no calgui anar prement ara l'una ara l'altra. És una llàstima que no hagi pogut localitzar Drift off to sleep, de Micah P. Hinson, ni Par l'ouest, de Dominique A, llista amb la que no està de més llegir-ne el llibre. Històries d'aquells qui cerquen la felicitat on ens diuen que rau, fent-nos com més mal millor, i del desamor produït per les esperances frustrades. Diuen que els humans sobrevivim gràcies a la negació que en fem de la realitat, bastim castells en l'aire i quan aquests cauen, invariablement, girem la mirada arreu, cercant un culpable que no hi és, però que sempre acabem trobant, perquè ens exonera de la nostra pròpia responsabilitat. Si li trobo alguna pega, que n'hi ha, és com m'hauria agradat una novel·la de més de 252 pàgines, amb els mateixos personatges, però amb unes 400. De ben segur que, el narrador excel·lent que duu l'autor al dedins, ens hagués dibuixat unes vides paral·leles, i desafinades, difícilment destriables entre la realitat i la ficció.

Podria dir-vos més coses, però millor que quan el veieu a la pila de novetats, que hi és, feu el gest i, sinó, a esperar a la biblioteca. De ben segur que ja no li calia demostrar res, però amb el Joanot Martorell, i Vides desafinades, en Xavier Aliaga, definitivament, passa a jugar a primera. L'enhorabona!