dimecres, 1 de febrer de 2012

Un Mihura


En les cases on hi ha, o hi ha hagut, estudiants adolescents, sempre pots trobar llibres d'aquells, els quals tu, potser, mai no et compraries. Tres sombreros de copa, de Miguel Mihura, abandonat, rebregat, i amb restes de goma d'esborrar entre els fulls -són xicots, ja se sap-, va caure a les meves mans tot fent endreça.
"Soy bueno y malo, perezoso y activo, simpático y antipático, triste y alegre, francófilo y germanófilo, modesto y vanidoso, tonto y listo. Soy, por lo tanto, como esos discos de gramófono, que por una cara tienen grabada una dulce melodía y por la otra cara una tabarra. Y todo depende de que se acierte a colocarme de un lado o de otro en el tocadiscos."
No comença pas malament. De tots els gèneres possibles, el teatre sempre ha estat el meu preferit, llegir-lo, que anar-lo a veure ja són figues d'un altre paner. 
"Dionisio, un joven de veintisiete años, va a casarse con Margarita, "una virtuosa señorita" de veinticinco. La noche previa a la boda se hospeda en un hotel, donde conoce a Paula, una atractiva chica de dieciocho años de la que se enamora."
No sembla especialment impressionant, oi? Penses, una comèdia de enredo, com les que ens havia acostumat l'Estudio 1 de TVE (1966), dirigit per Gustavo Pérez Puig, us sona?
"Tres sombreros de copa, es una de las obras más pesimistas, tristes y sutilmente críticas de la historia del teatro español. A través del humor, la obra trata temas de tanta envergadura como la libertad, la felicidad, el amor y la autenticidad de los sentimientos, cuestiona una institución tan consolidada como el matrimonio, entendido como sinónimo de felicidad, y censura las carencias de la vida provinciana, tema de larga tradición en nuestra literatura ..."
D'Eurípides a Mihura? Bé, sol ser normal això, si més no a ca meu. Llegir per plaer, sense un criteri ben definit, no és pas gens dolent. Si més no a partir d'una certa edat. Curiosament, l'un i l'altre, amb un parell de milers d'anys de diferència, situen les dones en una tesitura similar, l'un dramàtica, l'altre còmica, però ambdues tristes i que demostren que no hi ha hagut gaire evolució.
"BUBY. ¡Ay, mi Paula ...! Los caballeros os quieren a vosotras, pero se casan con las demás ... ¡Aquí viene este señor ...! ¡Tú eres una muchacha cariñosa, Paula! ¡Vivan las muchachas cariñosas... ! ¡Hurra por las muchachas cariñosas ...!"
Crítica àcida, situacions absurdes, jocs de paraules, referents culturals de l'època. Hi trobarem de tot en aquesta obreta. També un exemple d'allò tan clàssic com és desentendre's dels aprenentatges i de l'esforç.
"DIONISIO. No. Pero nos iremos a un pueblo de Londres. La gente de Londres habla inglés porque todos son riquísimos y tienen mucho dinero para aprender esas tonterías. Pero la gente de los pueblos de Londres, como son más pobres y no tienen dinero para aprender esas cosas, hablan como tú y como yo ... ¡Hablan como en todos los pueblos del mundo! ... ¡Y son felices! ..."
Malgrat que és una obra amb ritme, graciosa, que passa bé, s'agraeixen les acotacions i, novament, la introducció. Perquè, ja se sap, hi ha obres, i potser les teatrals més que cap, que, solent aprofitar l'actualitat, serien molt difícils de comprendre amb el pas dels anys.

Mihura, Miguel. Tres sombreros de copa. Barcelona, 2006. Vicens Vives.

19 comentaris:

El porquet ha dit...

No sé per a quina edat deu ser això, però jo tirava més cap als Hollister o els 7 Secretos! O és clar, els mítics llibres de Tria la teva aventura!

Titània ha dit...

Me l'apunto. Pinta bé. Bon dia, reina! :-))

Francesc Puigcarbó ha dit...

m'agradava molt el teatre de Mihura, no se si ara es veuria antriquat, però era un humor molt intel·ligent que em remet a Tip i Coll

Xavier Aliaga ha dit...

La tinc molt llunyana, però recorde que la seua la lectura em va agradar molt. Mihura era un senyor intel·ligent. Bona iniciativa recuperar això, fan ganes de rellegir. De fet, ja l'he trobada per casa i l'he posada en cua.

Més o menys coetània, però en un altre registre, molt més negre (i actual, si voleu), us recomane La Camisa, de Lauro Olmo (1960).

Galderich ha dit...

Ostres, a mi també em passa això de fer lectures caòtiques i d'anar d'un lloc a un altre sense cap solta...

A vegades quan em pregunten què llegeixo els contesto qualsevol cosa per no passar per més rar del que sóc...

Tirant lo Bloc ha dit...

I pensar que els que som fills de la terrible immersió lingüística no podem gaudir d'aquests pilars de la literatura universal en la seva llengua original... ;-)

Olga Xirinacs ha dit...

M'has fet retrocedir fins els temps gloriosos de La Codorniz, que el meu pare ens llegia amb un somriure maliciós per sota del bigoti. Mihura i els lectors 'més intel·ligents'.
Tenim tota la Bernat Metge i, ¿com és que el temps no fa vells els mites?

XeXu ha dit...

Recordo pocs llibres que m'obliguessin a llegir mentre estudiava, però aquest n'és un, i justament per mal. Bé, el recordo poc, és clar, però la idea és que em va semblar un avorriment. No sé jo si devia captar tanta crítica i tanta ironia, jo penso que no. Potser jo era un talòs, però no seria lògic pensar que aquesta obra s'ha de llegir d'una mica més gran per entedre millor de què va?

Òscar Roig i Carrera ha dit...

S'ha de llegir teatre, hi ha molta gent que llegir teatre li sembla una cosa molt estranya, però és on es poden trobar exemples i fonaments de la millor literatura des dels grecs, passant per Willamet,
etc. Em sembla que aquest Mihura jo també el vaig llegir fa molts anys i estava força bé.

kweilan ha dit...

Té el seu punt de crítica d'un tipus de gent que només vol una vida acomodadada i que no s'arrisca per res. Ni tan sols per un amor o per canviar una vida que no li agrada gens.

Clidice ha dit...

El porquet bé, em sembla que anàvem més per l'ESO o el Batxillerat. En qualsevol cas no era un llibre triat, sinó més aviat un llibre imposat :)

Titània hola guapa! Si que pinta bé, a més és dels que no demanen més que un parell d'horetes, el que duraria l'obra en un escenari, i això fent-ho lent :)

Francesc Puigcarbó interessant comparació, i, ara que ho dius, tens raó, potser per això m'hi he sentit còmoda d'entrada. En qualsevol cas, en totes les terres i totes les èpoques podem dir allò de: hi ha intel·ligència! :)

Xavier Aliaga miraré si enganxo La camisa a la biblioteca :) Revisitar els clàssics, i més si són curts, hauria de ser per prescripció facultativa fins i tot :)

Galderich jo ja no responc, perquè anirien a buscar una camisa de força :) Entre el caos i que tinc 10 llibres començats que vaig alternant ... un desastre vamus :)

Tirant lo Bloc calla, calla, que vaig estar a punt de demanar una traducció ;)

Olga Xirinacs com estàs? tot bé? per sort als blogs no cal anar-hi caminant :) Això de La codorniz que sé que en Mihura en formava part, ho tinc poc visitat, em caldrà fer-ne una incursió. Els mites i els clàssics perduren per alguna raó, intento veure la garbellada que farà el temps amb tant de paper imprès d'ara i uf! Espero que els meus besnéts es trobin a les mans un Olga Xirinacs :)

XeXu sóc anti-qualificar les obres per edats, perquè crec que el llegir no es pot imposar i que obeeix a una necessitat que tenen, tenim, els éssers humans de satisfer la nostra curiositat. Tanmateix, és essencial que el mestre que et faci llegir aquesta obra te'n faci participar, te la materialitzi, de tal manera, que t'ajudi a créixer. Sinó t'hauràs d'esperar a ensopegar-la de més gran. Però aleshores et diràs: quina llàstima que ningú no me l'hagués "venut" millor abans!

Òscar Roig i Carrera i que t'he d'explicar a tu, autor! Ja ho saps que un dels meus plaers més íntims és llegir teatre, molt més que no pas altres gèneres. Diguem que si he de fer un llistat per gèneres primer el teatre, després l'assaig, després la novel·la i després la poesia. Tot i que, ben pensat, la poesia menja a part :)

kweilan tens raó, és aquesta l'essència de la crítica de l'obra, el provincianisme, una cultura benpensant que frega el ridícul ... Una abraçada :)

Eduard Ariza ha dit...

Pot ser sempre es fa necessari emmarcar una obra en el seu context històric per entedre-la millor. Particularmente, sempre preferiré Eurípides a Mihura.

Clidice ha dit...

Hola Eduard Ariza, segurament que jo també, sobretot pel temps en què van viure cadascun d'ells. Mihura, però, no deixa de ser un subjecte digne de tenir en compte, sobretot per conèixer una España de clarobscurs que tenim massa propera, encara.

Thera ha dit...

Ja ni me'n recordo de quan em va tocar llegir-lo!!! Però, alguna cosa d'aquesta lectura va quedar en mi, sempre més he recordat el títol i l'autor. Salut!

LEBLANSKY ha dit...

Per ara, em conformo amb el teatre d'ell que he vist -sempre a la tele :)

Clidice ha dit...

Thera cal reconèixer que el recurs absurd dels tres barrets de copa és realment efectista. Si a això hi afegim el cognom Mihura, que ens remet als toros braus, ja tenim motius de sobre per no oblidar-nos-en. :)

LEBLANSKY ves que em costa una mica més a mi, posats a ser freak gairebé m'agrada més llegit que no pas vist el teatre :)

Clidice ha dit...

Vull dir LEB que les obres de teatre interpretades són això: una interpretació de totes les possibles.

Eduard ha dit...

Naturalment que recordo l'Estudio 1! En ple franquisme, en blanc i negre... i amb uns actorassos increïbles! No crec que hi hagi ara per les televisions de les espanyes res que ho millori. Mihura, com altres de la seva generació, va fer de la subtilesa una particular manera de transcedir de l'encotillament del moment. Potser caldrà reivindicar-lo ara, que tenim un govern "seriós" que ens torna a dècades enrera. Per exemple, Què hi farem, tenim un ministre de Cultura tertulià de El gato al agua. No cal dir res més.
Però, a diferència teva, prefereixo amb molt anar el teatre que llegir-lo. És per a les taules que s'ha creat, i es allí on viu i respira i... sí, admetem-ho, de vegades traeix el pobre autor que el va idear.

Clidice ha dit...

Eduard tens raó i, segurament, el meu pecat es multiplica per mil, atenent que visc en un poble on a cada cantonada hi ha una companyia teatral. O potser és per això, per sobredosi, que em fa una certa basarda. O, el més segur, perquè em conec, que no puc posar el cul en una cadira més estona del compte :) I d'això d'El gato al agua aquest, fa més por que goig :(