Filagarses: quietud per força

I si, una mica més de filagarses, que porto uns dies una mica alterada i els pensaments se m'atropellen dins el magí, malgrat que ara ja no m'he d'estar quieta, o a causa d'això, ves a saber. Bé, doncs, la cosa és que estava intentant reposar el genoll, aquell dissabte a la tarda, perquè al dia abans havia ensopegat i la sentida havia estat èpica i l'endemà tenia la marxa del Montserratí, que ja em diràs tu si no em prenc els anti-inflamatoris i no faig servir la bossa dels pèsols congelats com me n'hagués sortit, i tot això estirada al damunt del llit, mirant totes les Matrix al devedé, perquè si, que de tant en tant em torno a mirar moltes pel·lícules, i sobretot les Matrix que em fascinen, i serà perquè de petita feia ballet -i música també, solfeig, piano i guitarra- i no vaig persistir perquè no era gaire bona -o potser no vaig ser gaire bona perquè no vaig persistir, ves a saber, malgrat que la professora de guitarra sempre em deia que havia de fer percussió jo, però no n'hi havia aleshores al poble i feia tan poc fi això d'una nena de monges tocant la bateria que ...- en fi, al final no vaig acabar res, però sempre m'ha quedat aquesta afecció a les coreografies i els ritmes, i és que em tenen fascinada, i Matrix, com moltes pel·lícules de xinus, són un meravellós exemple de la feina dels coreògrafs i m'hi estaria hores i hores veient en Neo, en càmera zenital, com dispersa els ramats d'Smith's, i els seus moviments aparentment impecables, talment l'Esther Williams, que m'agradaven molt les pel·lícules de l'Esther Williams -dolentes com eren-, també potser perquè no sé nedar i, sobretot, per la sincronització absoluta, com les rodes dentades dels rellotges que arreglava el meu avi, i és que una ja ho té això, la dèria per la reiteració infinita, per la composició regular i mesurada, per la sincronia absoluta, si fins i tot sóc capaç de passar-me hores sumant u més u i més u en una calculadora, només per veure els números que van sorgint de la suma i fent un saltiró d'alegria quan m'apareix un capicua, o un nombre només amb uns i zeros, ja veus quines manies que té una, i tot això a què venia? ah, si, que realment estic com una cabra i veient en Neo he pensat en l'Esther Williams, que ja em diràs tu ... el que fa l'haver de passar un dia immobilitzada.

Filagarses: soroll

En Gadaffi sembla que marxa cap a Veneçuela, la població de Líbia resta amenaçada per les autoritats, hi haurà guerra civil? En FX es lleva i no es posa el vestit d'anar a treballar, es vesteix amb texans i calçat esportiu. Com cada matí em besa el front i va cap al garatge, però avui carrega el cotxe d'armes. M'he llevat i l'he seguit, 'no pateixis -m'ha dit-, no passarà res, no em ficaré en embolics', i ha marxat. No tinc cap dels dos fills a casa, just aleshores arriba el gran, d'on deu venir tan tard? Li dic que vagi a buscar a son pare, que ens en passarà alguna de grossa. En FX no tornarà mai més i jo he d'arrossegar-me i humiliar-me per aconseguir una feina que em permeti mantenir els meus fills, una altra vegada petits, en una casa totalment desmantellada, que ja no s'assembla gens a casa meva i hi fa molt de fred...

d'aquí

Sona el telèfon i em desperto sobresaltada, i gairebé m'empasso el protector dental. Si, ja ho sé, el recurs del somni no és gens original, però poc hi puc fer si ho he somniat. I tot perquè en FX s'ha descuidat la ràdio engegada i jo he anat incorporant el devessall de notícies al meu son. Perquè vivim enmig del soroll constant, i no pas el soroll de les màquines, que també, sinó el soroll informatiu, que no ens permet fer l'exercici de reflexionar, d'assimilar la realitat. I perquè si, d'acord, cada dia sembla que sigui imprescindible que sapiguem que passa al món àrab, sobretot entre Israel i Palestina, i ara, amb totes aquestes revolucions (?), tant li fa d'on surten, per què surten, i cap on van, i què passa a a la Xina, o a Oceania. Hem de saber el que fan els nostres arxi-enemics americans, o era els nostres super-amics?, el que passa al Parlament Europeu i si els mestres d'Islàndia són millors que els nostres. I l'Àfrica, no podem passar sense tenir un record de commiseració per l'Àfrica, i parlar, ni que sigui de resquitllada de les seves guerres. I no podem oblidar els valencians, i TV3, i els bascos i el terrorisme que si és o no, i, no cal dir, els càntabres i el seu president, que ha omplert Cantàbria d'urbanitzacions buides, però que ens cau de puta mare perquè és campetxano, com aquell altre, i li porta anxoves al Zp. I que si els catalans som bons o dolents, pels de dins i pels de fora, que resulta esgotador. I quan, després de tota la repassada diària, i ja convenientment plens de sentiments de culpa -que fins i tot quan vas al supermercat a comprar et sents culpable d'afegir ni que sigui una llauna d'olives al cistell, no fos cas que vingués algú a criticar-te per consumista-, ens cal anar a la feina i donar gràcies per tenir-ne, encara que sigui merdosa, i és que ja se sap hi ha crisi i queixar-se de la feina és ofendre els que no en tenen, que sona a missatge inoculat pels que ens han ficat en aquest embolic, perquè no se'ns passi pel barret muntar-los un pollastre i desempolvem les guillotines, que en algun lloc n'hi haurà plenes de rovell. I el Barça, sobretot el Barça, que mira que en sóc de culé, però ara ja em començo a empipar de trobar-me'l a la sopa. I també vigilar que els fills no se'ns esgarriïn, que ja t'ho van dir els mestres a la reunió, que sempre és cosa d'algun trauma familiar. I els avis, no ens oblidem dels avis, que cal dur el pare al cardiòleg, i la mare t'atabala només arribar a casa amb la veïna aquella que ni saps la cara que fa. I ara resulta que t'has de matricular a la universitat i no funciona l'aplicatiu de la web i, és clar, no hi ha ni un telèfon on adreçar-te per recordar-te de la mare que va parir a qui sigui, que t'està passant la data i no podràs matricular-te. I al vespre, veus venir la parella amb intencions, i penses que hauries de posar-li un somnífer al sopar, que estàs cansada, molt cansada i tens el cap ple de soroll, i ben poc que podràs concentrar-te en res, perquè, és clar, no t'has depilat, ni pentinat, ni perfumat, per semblar ves a saber què, perquè si ets tu sembla que no n'hi ha mai prou i ell també sembla cansat, que dotze hores fora de casa cada dia no pot ser bo i ...

d'aquí

I de sobte t'assalta un record, de quan la mare et va explicar un costum que tenien al poble per Setmana Santa, si, aquella setmana que ara no sé si es diu així o no. El dijous sant s'anava a missa amb un carrau, sabeu que és un carrau? aquell instrument que en castellà en diuen carraca, i que fa tant de xivarri, i segons diuen es feia servir per escenificar el terratrèmol al final de les tenebres, però que en deien "matar jueus". Feien la fosca dins l'església i amb els carraus "mataven jueus", per després recuperar la llum. I m'he imaginat la fosca i el silenci, després del gran xivarri, i he pensat que no hi ha res millor per apreciar el silenci que l'excés de soroll, que fins i tot he oblidat el rubor obligat pel fet de no haver-me escandalitzat per "matar jueus", i em pregunto quin efecte devien perseguir els qui patrocinaven tal posada en escena ... Silenci, i callo els pensaments, ni una filagarsa més ... si més no una estona.

John Cage, 4'33''