dilluns, 17 de desembre de 2012

Pura vida


"Me parece que ya se ha hecho tarde para cambiar de rumbo, y además no tengo ganas. Creo que somos tipos tercos, de esos que nunca aprenden aunque les muelan a palos. Sostengo que la escalada ha rescatado mi vida de las garras de una existencia burguesa, mediocre o insignificante, o todo ello a la vez. Aunque haya quien piense que sólo somos los niños malcriados de una sociedad decadente, yo no lo creo así, y sólo espero el momento de subir bien alto para mirar una vez más con infinita libertad dentro de mí, y para robarles energía a estas montañas sin par que me alimentan y enriquecen cada vez más. Esta vida, que yo mismo he elegido, me llena profundamente." Iñaki Ochoa




Al 2008, Iñaki Ochoa, fundador de la ONG SOS Himalaya, va morir a la cara sud de l'Annapurna, a 7.400 metres d'alçada, on roman el seu cos. En la seva agonia, la seva parella, la Nancy, al camp base, el seu company de cordada, Horia, que roman amb ell, i fins a una dotzena dels millors muntanyers del món, de més de deu països, proven de rescatar-lo.
"Hom ha d'ésser sincer amb un mateix. L'Iñaki estava malament. El més normal seria dir que li quedaven vint-i-quatre hores com a molt. Hom pot dir: "no hi ha manera d'ajudar-lo", i prendre's una altra cervesa. Però això no està bé. Has de pujar i veure que passa. Veure què hi pots fer. En un moment així, has de creure que pots ajudar-lo. Si no ho creus, no fas res. I és un error. Has de fer tot el que puguis fins que tot s'hagi acabat." Ueli.
"L'èxit i la glòria no signifiquen res per a un alpinista. El que anomenen glòria no aporta res a un alpinista. Això no és futbol ni tennis. Això no dóna diners. L'èxit, en el sentit que se li sol donar, no existeix per a l'alpinista. No anem a les muntanyes a la recerca de l'èxit. I menys de la glòria." Alexei
"No som herois, n'estic segur. No hi ha res heroic en tot això. És una necessitat humana. Ajudar-nos els uns als altres per a sobreviure junts. És això." Alexei
"No anem allí a morir, anem a assaborir el veritable sabor de la vida."
"La muerte no encaja por ningún lado ... es la vida." Iñaki
Moltes d'aquestes paraules ens són útils per a escalar muntanyes diàries, encara que no facin 8.000 metres, però en les quals les allaus, la manca d'oxigen, el perill, ens semblen, o son, tan reals com ho poden ser a l'Himalaya. Pura vida. Si en teniu l'ocasió, no deixeu de veure-la jo ho he fet a Filmin.es.

14 comentaris:

en Girbén ha dit...

Que, com s'afirma al vídeo, les muntanyes poden esdevenir la pàtria comuna d'un col·lectiu tan dispers com entregat, és signe de progrés.
Just la setmana passada va morir al llit el Maurice Herzog, primer home dalt d'un 8000 -l'Annapurna, precisament- i decisiu representant de l'època de l'alpinisme nacionalista. Tot i la seva vergonyosa reconstrucció dels fets -en ares de la grandeur, deia-, aquest gaullista va acabar sent ministre francès d'esports; potser l'únic ministre sense mans (perdudes per tal de guanyar el cim).

En el relat himalaià actual, tot i haver-se desprès del militarisme nacionalista, coexisteixen un munt de clarobscurs. Pel cantó fosc: els mètodes cobdiciosos i insolidaris propis de les expedicions comercials (vols una millor representació del deliri empresarial que una gràfica en continuu ascens?). D'altra banda, en la part lluminosa de les grans muntanyes, hi trobem aquesta penya d'incorregibles somiadors en mons -i monts- de conjunció, al qual al·ludeixes al teu apunt.
La ruta a triar jo la tinc clara.

Clidice ha dit...

Girbén tot allò que sé, si és que sé alguna cosa, li dec a la muntanya. I és en aquesta idea que tu apuntes, que a la muntanya, com a la vida, hi ha els aprofitats i els que no tenen cap mena d'ètica ni respecte, només per aconseguir el propi lluïment i, una gran majoria, no tan notòria, però a bastament més espectacular, que treballen, ajuden, respecten i et fan comprendre que la humanitat era això i no pas les garlandes. Pels herois anònims és pel que paga la pena l'existència.

glamboy69 ha dit...

Té molt ona pinta!! Me la guardo per una tarda de fred, sofà i manta!

en Girbén ha dit...

Clidi, a fi de defugir del normatiu obituari que ha esdevingut la muntanya noticiable, deixa'm explicar aquesta:
Ni rècords del Messi ni hòsties, si el 2012 serà memorable és per l'al·lucinant i cobejada performança que un equip lliure i multinacional va traçar a l'aresta Mazeno del 8000 Nanga Parbat (àlies "la Muntanya assassina" pels munt d'alpinistes nazis que hi perderen la vida; el mateix Harrer no s'hauria acabat "7 anys al Tibet" si no s'hagués salvat d'una d'aquelles escabetxines).

Després de 18 dies de progressió continua per l'aresta quilomètrica (la majoria pel damunt de la dita "zona de la mort") i quan era evident que tocava plegar veles d'esgotament, dos, l'americà Rick Allen i el canadenc Sandy Allan, digueren: - Ens veiem amb cor de rematar la feina.
I oi tant que, amb penúries mil, ho aconseguiren!

Saps l'edat d'aquests dos valents capaços de resoldre la feinada immensa d'un equip al límit?
56 anys l'un i 57 l'altre.
A partir de la dada queden al descobert tots els nicis locutors d'esports; del primer a l'últim, ignorants de què es tracta d'una cosa major i escàpola a les seves estadístiques reglamentàries... De la vida volgudament i humil viscuda en un rang de magnituds superiors.

Angel Corrochano ha dit...

Me apasiona el mundo de la montaña y los alpinistas que suben a esas cumbres de más de 8000 metros.
Tal vez sea la última aventura que pude acometer el ser humano.
Me apunto el vídeo para verlo
Un abrazo Clidice

El porquet ha dit...

Cli, pell de gallina. Tampoc afegiria massa cosa més, per no destorbar el silenci de les muntanyes.

Galderich ha dit...

Quan parla en Girbén de muntanya els altres hem de callar, llei de vida i de coherència. Si el que dius trenca el silenci i no aporta res, calla.
Així doncs, agafarem aquesta darrera dita i com tu molt bé ens recomanes, mirarem el vídeo perquè parla de la Vida.

pons007 ha dit...

jo ja faig amb les meves muntanyes metafòriques, no em cal anar per les reals a cansar=me i passar fred, no fos cas que fes cua...

SU ha dit...

A mi, si em permeteu, també em van més les muntanyes metafòriques, però "Pura vida" és la meva etiqueta més utilitzada...

Cli, gràcies, com sempre, pels teus apunts tan clarividents...

Una abraçada!

SU

Carme ha dit...

Una peli amb un títol així no podria deixar de veure-la!

Ara mateix no puc, però... ho faré!

Jo no sóc escaladora, però les muntanyes que es deixen pujar simplement caminant també a mi m'han ensenyat moltes coses. Formen part de la meva vida, dels meus amics... dels meus amors.

per fi he trobat el pas lliure per venir a casa teva, feia una setmaneta que trobava avisos molt terrorífics...

Alba ha dit...

Uff!! se m'ha remogut tot! Em quedo amb aquesta frase: S'hi ha de creure.

Clidice ha dit...

glamboy69 és una bona opció, sobretot perquè veuràs molta neu i cal anar abrigat :)

Girbén els locutors d'esports adoleixen d'un problema bàsic: el coneixement. No pas perquè digui que són uns enzes, sinó que el futbol ens permea arreu i, és clar, tothom hi entén. Aquesta gesta que tu expliques és digna de ser cantada en sagues quilomètriques. Malgrat això, quedarà sepultada sota la pols de la ignorància. Resignació muntanyenca.

Ángel Corrochano después de esto ya sólo nos queda el monte Olimpus en Marte. Claro que, primero, se debe llegar a Marte, pero no dudo que alguien habrá dispuesto a llevar a cabo la hazaña :)

El porquet silenci a les muntanyes i monòleg al dedins, que ja se sap com va la cosa :)

Galderich en Girb és el nostre gurú de la cosa. Hi ha els déus i hi ha els homes, que ens pertoca el paper d'adoradors, com cal.

pons007 les muntanyes reals són excel·lents metàfores de la vida. Cal ser realistes i acceptar que no tots estem cridats per enfilar-nos a 8.000 metres, però tots hem de superar arestes infinites.

SU gràcies a tu per venir aquí a grimpar amb nosaltres. Una abraçada :)

Carme no te la perdis, t'agradarà, t'emocionarà i veuràs com del drama se'n pot extreure experiència i alegria.

Alba si, hem de creure, en nosaltres. Al cap i a la fi: tenim alguna cosa millor en què creure?

Enric H. March ha dit...

"És una necessitat humana". Aquesta és la clau: ningú pot dir res si no és capaç de ficar-se individualment en la pell de cadascú.

Clidice ha dit...

Enric H. March em van impactar aquestes declaracions perquè es té la impressió que els alpinistes són éssers individualistes. En canvi sempre ha estat la gent amb qui més he pogut comptar per a tot, imagino que amb l'atletisme passa alguna cosa semblant, persones per les quals el temps té escàs valor si no se'n treu un rèdit humà. Saben el que és superar el límit i això fa que sigui més tribu una persona sola al capdamunt d'un 8.000 que no cent en una plaça.