divendres, 30 de novembre del 2012

Web de la setmana: Geox Amphibiox

Sí, és propaganda, però m'agrada la web i m'agraden les sabates. Ah! i el de la foto és català!

d'aquí
Bon cap de setmana!

dimecres, 28 de novembre del 2012

... i un pingüí de dos metres!

La reunió començava a fer-se soporífera. Al davant de la Nostraprotagonista es trobava el controlador en vaga de zel, per tant, els punts de l'ordre del dia es feien feixucs, gairebé agònics i, invariablement, acabaven on havien començat, en un bucle infinit, aliè a les persones, allargant la solució a problemes que, fora d'aquell despatx, eren reals i afectaven a éssers humans dels de debò, dels de carn i ossos.

L'opció? Cap ni una, ell tenia la paella pel mànec i només es desencallarien les qüestions aportades quan la Nostraprotagonista s'hagués humiliat i rebaixat per afalagar l'ego malalt d'aquell personatge que, podrint tot allò que queia en les seves mans, durant mesos, al final de tot accedia a les súpliques i, en un gest magnànim, salvava la vida dels que l'envoltaven.

Mentre el tipus feia un dels seus llargs i pesats discursos legals, la Nostraprotagonista, basquejada, i essent conscient de la necessitat de mantenir la cordura -i no treure una metralladora i cometre una escabetxina-, mirava distretament el Twitter. Una notícia li va cridar l'atenció: s'havia descobert el fòssil d'un pingüí de dos metres, de 34 milions anys d'edat, a l'Antàrtida.

La Nostraprotagonista recordà que feia molt de temps que no consultava la webcam que la connectava a l'ara i aquí de l'Antàrtida, un d'aquells llocs als quals desitjaria viatjar, de ben segur. Després provà d'imaginar-se el pingüí de dos metres, potser una mica com en Pingu? No, no pas, millor un pingüí més realista, amb cara de mala bava.

La veu monòtona, i un pel aguda, del controlador la tornà a la realitat, aixecà els ulls i el veié allà, al seu davant, explicant amb tots els ets i els uts el perquè, a causa de la incompetència de tot el món, ell havia hagut de patir innombrables inconvenients per arribar a la solució salvadora. Sort en teníem tots plegats de la seva preclara intel·ligència.

El pingüí de dos metres es materialitzà al darrera del tipus. Ell no se n'adonà, però, per a ella era real, palpable. Primer va néixer com un holograma, una mica desdibuixat per les vores, però, en qüestió de segons s'anà fent corpori, tridimensional. El pit de la bèstia es movia al ritme de la seva respiració, tingué la temptació d'allargar la mà per acariciar-li les plomes blanques del tors.

L'ocell semblava que, poc a poc, s'anava adonant de tot plegat i en ser una il·lusió de la Nostraprotagonista, un cop finalitzat el seu procés de materialització, es feu càrrec de la situació ràpidament. Amb tota la seva envergadura s'apropà el màxim possible al cap del controlador, inspirà profundament i emeté un bram eixordador que aixecà quatre pèls de la seva coroneta. O potser només li ho havia semblat?

El pingüí se la mirà i li picà l'ullet i ella rigué. El controlador aixecà el cap amb cara de sorpresa interrogant, no comprenia que estava succeint. Amb un somriure la Nostraprotagonista s'excusà, sabia que la seva fama d'excèntrica faria que ningú tingués gaire present la seva sortida de to. Però esbossà un somriure foteta per sota el nas que va mantenir mosca al salvador de l'administració la resta de la reunió.

En sortir, la Nostraprotagonista girà el cap, veié el pingüí escarxofat en la butaca del cap, somrigué i li feu un gest còmplice amb l'aleta. A partir d'ara seria un gran aliat per mantenir la cordura.

dilluns, 26 de novembre del 2012

La guerra de Corea



Qui no hagi vist fins avui el vídeo d'aquí dalt, el més vist de la història d'Internet, que surti de la classe, després parlaré molt seriosament amb ell/a i escriuré una nota per casa seva. Bromes a banda, aquest vídeo del coreà Psy, m'ha recordat una pel·lícula, coreana també, de la que us n'havia parlat i que em va deixar fascinada, I'm a cyborg but thats ok, amb una estètica força similar, sobretot en vestits, colors i ... una realitat absolutament delirant per nosaltres. Una altra pel·lícula coreana que també em va agradar molt, d'en Bong Joon-Ho, Memories of murder, que us en parlava aquí, ens immergia en una realitat similar a la nostra però com si algú s'hagués entretingut en modificar-ne el substrat, ens trobem amb un món que no ens és estrany però en el qual som estrangers perpetus. Curiosament anar a Corea, del nord o del sud, no està de moda; els catalans viatgem al Vietnam, a Cambodja, a Tailàndia, a Myanmar, a la Xina, al Japó ... però Corea és com si només existís pel paral·lel 38, els servidors pirates dels vídeo jocs, les olimpíades de Seül i, al nord, el seu règim comunista hereditari. I, de ben segur, que deu tenir paisatges, monuments i cultura a desdir, amb l'afegitó de la història que l'ha convertit en una cultura híbrida. Tu suma orient, colonialisme,  Guerra Freda i la Guerra de Corea (que és la Pac per la que ara he passat poc per aquí) i acabes ballant coses rares. Op, op, op!

Ah! si, diuen que hi ha hagut eleccions al país. Ves quina cosa! (diumenge de vocal en una taula = poques ganes de parlar de política)

divendres, 23 de novembre del 2012

Web de la setmana: Google Art Project

... o el supramuseu. Google s'està infiltrant arreu de la nostra realitat -sobretot de la dels que no anem amb pomes- i, de fa un cert temps, del gener del 2011, Art Project és una forma més de tenir a mà fons d'art altrament impossibles de visitar pel comú dels mortals.
d'aquí
Bon cap de setmana!

dimecres, 21 de novembre del 2012

I dura, i dura ...

d'aquí
Sobre l'útil i l'honest:
Ningú no està exempt de dir ximpleries. La desgràcia és dir-les seriosament.
Sobre el penediment:
Una persona sàvia no és sàvia per a tot; però l'home de talent té talent per a tot, fins i tot per a ignorar.

El que jo dic: una mina!


Montaigne, Michel de. Assaigs, llibre tercer. Barcelona, 2008. Proa. Traducció de Vicent Alonso.

(perdoneu, però aquests dies estic a Corea entre el 1950 i el 1953, això -i la feina, i la família, i respirar ...- m'impedeix bloguejar "com cal")

dilluns, 19 de novembre del 2012

El Diari d'un soldat


"2.11.1937
Tinc divuit anys complerts, avui diumenge a les dotze del migdia m'he presentat a l'Ajuntament, com tots els altres de la meva quinta, en total som onze. El Dr. Fuentes, el metge del poble, ens ha fet el reconeixement a tots. Ha emplenat una fitxa per a l'arxiu de mobilització de quintes on consta la mesura del pit, l'alçada i el pes. També ens ha examinat els peus i les mans per descartar cap malformació. Feta aquesta primera revisió, ens ha dictaminat: "bons per a tots els serveis". Ah!, a l'Enric del Pessa i a Rossindet els ha donat "serveis auxiliars" i això que ells estan més saludables i forts que jo mateix."

Algú s'imagina que la història d'en Pere Belart i Benseny passés desapercebuda en un país que no tingués por de revisar, les vegades que calgués, el seu passat més proper? De les vacances a la Terra Alta en conservo les tardes dedicades a la recerca de la petja de la Batalla de l'Ebre i, arreu, enmig de bales, uniformes, baionetes, bombes, condecoracions, testimonis dels aleshores jovent supervivent, hi trobava a faltar la veu d'aquells que s'estaven a les trinxeres, aquells que havien obert la llauna de sardines rovellada que servo a casa.

En Pere Belart (Àger 5 de setembre de 1919), que, com em diu la seva filla Mercè, amb 93 anys encara conserva el cap ben clar, no va passar per l'Ebre, que va estar en un altre front terrible, el de Balaguer, però en aquest diari, escrit en papers que va guardar zelosament, ens fa arribar el fred, la gana, l'esgotament, la por, el dubte per l'endemà, o pels propers instants ... Passar una estona perduda mirant lloms de llibres en una llibreria de la Rambla Nova de Tarragona, et pot dur alguns encerts, com aquest testimoni imprescindible. Gràcies Peret de Pulsaco, gràcies senyor Pere.

Belart i Benseny, Pere. Diari d'un soldat. Tremp, 2004. Garsineu Edicions.

divendres, 16 de novembre del 2012

Web de la setmana: Oriol Vilapuig

Cap, d'aquí. Sobre l'Oriol Vilapuig
D'una gran simplicitat, la pàgina d'Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964) em serveix de base per recomanar-vos l'exposició del MACBA, Fissures. El disseny és de Carles Gabarró, des d'on podeu anar a altres webs d'artistes plàstics. Qualsevol motiu és prou bo per fer un tomb per aquest museu i jugar a aprendre'ns com a éssers humans.

Bon cap de setmana!

dimecres, 14 de novembre del 2012

Un dia seré ... papallona dels cards!

d'aquí
La gent del CREAF i del Museu de Ciències Naturals de Granollers, s'han dedicat a perseguir papallones una distància prou considerable: més o menys 6.500 kilòmetres! I és que aquesta és la distància que es desplaça anualment la papallona dels cards, Vanessa cardui, tot i que ho fa en diverses generacions. A mi m'agradaria fer-ho en una de sola, però no parar mai quieta en un sol lloc, perquè començo a trobar-ho tot massa igual.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Mobbing

d'aquí

Passa corrents pel meu davant, les llàgrimes li rodolen, galtes avall, i no pot evitar un sanglot. Aferrant desesperada els papers, es tanca d'una revolada en el seu despatx. Deixo amb qui estava parlant -et truco, sí, no pateixis, avui mateix- i entro al seu darrera. Està asseguda, plorant desolada i avergonyida, alhora, per la seva feblesa.

No he pogut més i he petat, no volia fer-ho, sé que l'he fet molt feliç mostrant-li que m'afecta, però no ho he pogut evitar i ara m'odio per haver caigut en el parany.

No passa res, tranquil·la. Plorar no és mostrar debilitat. Només ha estat la reacció a l'estrés. I no t'has d'odiar per res. Tant li fa el que pensi, tant li fa si plores com si no, ell vol fer mal i te'l farà sempre que vulgui, perquè el director general li dóna suport.

Però ara què en farem d'aquest assumpte, porta nou mesos fent-me anar amunt i avall amb indicacions contradictòries, i la que ha quedat com una inútil sóc jo!

No, tu no has quedat com una inútil. Sé el que em dic, ho he passat, recordes? Qui ha de decidir si ets una inútil? Jo que sóc la teva cap, oi? Doncs no, no n'ets d'inútil. No només no ets inútil sinó que ets una persona valuosíssima i arreu t'ho reconeixen. Aquest tipus només és una infecció, la septicèmia s'escampa, i jo no sóc un antibiòtic gaire potent, però no hi pateixis, ja ho sap tothom i aquesta és una medicina més poderosa que cap altra: la informació i no tenir-li por.

Però ara vol que em reuneixi a soles amb ell dimecres!

Prou peròs, no t'hi reuniràs, t'ho prohibeixo expressament. I si et diu res la resposta és invariable: he rebut ordres precises, i si tant et convé, has de parlar amb ella, directament.

Ara, a veure com caram enfrontem això en una organització on no se n'adonen que el capital humà és l'únic capital possible, real, tangible i desitjable.

Mobbing: davant de l'agressió, transparència i informació. Els toros per les banyes, ara i sempre.

divendres, 9 de novembre del 2012

Web de la setmana: Love Punks

Al desert de Pibara, a l'Austràlia Occidental, el jovent de Roebourne Yijala Yala comparteixen una peculiar visió del món, del seu món, mitjançant un joc, una mica delirant cal dir-ho, però que ens fascina per com veiem el món aborigen australià. El joc, no massa bo, però fantàstic a l'hora de mirar amb uns altres ulls: Love Punk. El de menys és el resultat. I, caram!, també hi ha zombies, quina pesta!

Bon cap de setmana!

dimecres, 7 de novembre del 2012

Se m'acut que ...

... la grandesa o la petitesa de les persones la podem mesurar per la generositat amb què tracten els demés. Qui malfia i menysté contínuament, fins i tot com una posse, només ens mostra la mesquinesa de la seva ànima.
I sí, ja sé que no és gran cosa, i que, de ben segur, algun amanuense ja ha deixat petja d'algú que abans ho hagi dit, no una, sinó mil vegades. Per tant, si la frase té autor documentat, s'agrairà la informació.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Cita d'Adrienne Rich, el llenguatge i la Constitució de la República Catalana

d'aquí

Sembla que ara, amb això de la crisi, no sigui el moment de cap altra reivindicació. I en el seu nom, el de l'expressió irada de tot i tothom contra qui ens dirigeix, i a la que, de ben segur, ens assisteix la raó -val més adonar-se'n tard que mai, diuen-, altres afers, altres injustícies que ens cal reparar, no siguin matèria a tractar. En el mateix sentit que escoltem com ens recriminen de can govern de Madrid, que ara no toca parlar de reorganització territorial o d'independència, perquè, segons diuen, hi ha crisi i n'hem de sortir entre tots. És clar que, seguin aquest principi, ens podem trobar fent el joc a un govern d'ultradreta, centralista i, perquè no dir-ho, que fa molta vergonya ("me gustan los catalanes porque ... hacen cosas"). Amén que, quan ens diuen que cal dur el vaixell a bon port entre tots, una no es pot estar d'imaginar-se aquestes ments preclares amb un megàfon, cridant: rema! i cadascun de nosaltres suant a mars -i mai més ben dit- per dur-los a ells a bon port, a canvi de les escorrialles, com sempre.

És per això, que temes com el llenguatge sexista ens puguin semblar totalment allunyats de la realitat que ens envolta, atenent aquesta mena d'espiral accelerada on ens hem instal·lat. I és que ja ho va dir aquell, parlant dels temps actuals i reajustant la frase de Karl Marx: "la política és l'opi del poble". No hem d'oblidar, però, que amb crisi o sense, la realitat continua essent-hi. I si abans crèiem pertinent parlar de sexisme, malgrat que en la resta del món hi pogués haver misèria, no veig cap raó perquè no en continuem parlant ara. Així, respecte al masculí com a neutre en el llenguatge, la poetessa ens diu:
"Quan algú amb l'autoritat d'un mestre, per exemple, descriu el món i tu no hi ets, hi ha un moment de desequilibri psíquic, com si et miressis en un mirall i no hi veiessis res". Adrienne Rich.
Així, doncs, aquest no és un problema absurd, haurem de decidir respecte el llenguatge també, i la inclusió de totes les persones en pla d'igualtat. Que el llenguatge no és cap bajanada ho vam poder veure l'octubre passat en el Parlament Australià. A casa nostra, els moments constituents que podem arribar a viure també en seran sensibles. Si Catalunya esdevé un estat independent, la redacció de la seva Constitució no serà pas una qüestió banal, si vol ser una Carta Magna que inclogui tota la societat, homes i dones, allò masculí i allò femení. O serà la realitat la que, al cap i a la fi, imposarà el seu criteri, sigui la que sigui, i haurem de seguir lluitant tots aquells homes i dones que creiem que la biologia no és destí? Crec que paga la pena fer les coses ben fetes, ni que es trigui una mica més, perquè, la veritat, per fer un pedaç malgirbat ja tenim la transició i tota aquesta patuleia d'impresentables.


Adrienne Rich ha estat traduïda al català, l'Atlas d'un món difícil, per la nostra poeta (que no poetessa) tarragonina Montserrat Abelló. I també: un article interessant de Patrícia Soley-Beltran, d'on surt la cita: El 'genero': esa palabrota