dimecres, 23 de novembre de 2011

Dies normals, dies estranys

de la web
El ritme és frenètic durant tota la setmana. Simultanejar dues feines, estudis, família i esport no és, precisament, la manera de dur una vida tranquil·la i endreçada. És per això que la Nostraprotagonista, de tant en tant, es pren un dels molts dies de festa que li deuen, d'hores extres que no cobrarà mai, i prova de desaparèixer de les seves obligacions, ni que sigui unes hores.

El dia abans, o hauria de dir entre ahir i avui, la Nostraprotagonista s'ha llevat a les set, com gairebé cada dia. A dos quarts de nou ja és a la feina número dos, la que no cobra, esmorzada i a punt per complir una jornada que s'ha auto-imposat fins quarts de tres de la tarda. Després, la Nostraprotagonista va a casa i, a les tres de la tarda, ja està a la feina número ú, la de cobrar a final de mes, fins les set, quan retorna a la feina número dos per mantenir una reunió de set hores seguides -amb un quart per sopar-, fins a les dues de la matinada.

Quan la Nostraprotagonista arriba a casa, de puntetes per no despertar ningú, no pot dormir, o sigui que aclucarà els ulls als voltants de les tres de la matinada. A les vuit en punt, el dia que s'ha atorgat de festa, la Nostraprotagonista estarà en la feina número dos, la de no cobrar, fins les onze, prendrà un autobús cap a Ciutatmésgran i iniciarà, definitivament, el seu dia de festa. Tot i així no apaga els mòbils, no fos cas que de la feina ú, o de la feina dos, creguessin convenient avisar-la o demanar-li qualsevol cosa.

Amb ella a l'autobús ha pujat una dona gran, en la seixantena, amb els cabells i els llavis pintats d'un roig viu. Parla sola i somriu tothora, deu tenir pensaments feliços. La Nostraprotagonista gaudeix de l'acte d'observar la gent que l'envolta, per a ella, els períodes d'inactivitat obligada, les cues, les esperes en parades de transport, sales d'espera dels metges, són com un regal que li fa el dia per poder gaudir del seu passatemps preferit: endevinar coses de la gent o, senzillament, imaginar-se-les.

La Nostraprotagonista està convençuda que, si només llegís la realitat amb els seus ulls, aliens al proïsme, la Humanitat li semblaria lletja, absurda i plena de malfactors. En canvi, en el joc de ser l'altre, cada cop s'admira més d'aquells que l'envolten. No és que trobi que la gent és bona i bella, ella creu, fermament, que l'ésser humà no és ni bo ni dolent, però el que la meravella és, senzillament, la seva existència i que, al damunt, siguem capaços d'adonar-nos-en.

Al metro, un senyor gran, al seu davant, manté un rictus amarg en la cara. No és pas volgut, es deu haver ferit, com deien abans a les embòlies, i aquesta paràlisi li confegeix l'aire d'aquell a qui el món li sembla la suprema, i dolorosa, estafa. Més enllà, un grup de guàrdies jurats, amb els cossets carabassa del metro, riuen d'un acudit que els explica un d'ells, que sembla argentí, sobre un borratxo que pixa en un carreró i se li apropa un vampir. La Nostraprotagonista es perd el final de l'acudit, la procacitat del qual resulta indubtable darrera les riallades de la resta. La Nostraprotagonista se sent xocada quan, de sobte, tots ells, els sis, que parlaven en castellà, es posen a parlar en català normatiu per comentar unes coses de la feina. Quan retornen als temes personals tornen a parlar en castellà. Aquestes són aquelles perplexitats que ens regala el nostre país, tan disfuncional.

Cada cara, cada gest, una, deu o mil històries. No s'estranya la Nostraprotagonista que tants escriptors hagin emprat aquest recurs. Perquè si d'alguna cosa no en dubta, és que aquest vici sí que el comparteix amb els malalts d'escriure: el plaer d'observar els altres talment com si fos un ésser invisible. Pensa, la Nostraprotagonista, que potser aquest és un vici que es desenvolupa en infanteses de llargues tardes i molta llibertat de moviments. O, segurament, és que ara, s'ha mirat a si mateixa en el vidre del davant, i s'acaba d'inventar la seva pròpia història.

Finalment arriba al seu destí, el Cafèdelacantonada de la Plaçadelpaís de Ciutatmésgran. Ha quedat amb en Vellamicdelànima, que feia un parell de mesos que tenia abandonat, per anar a dinar i gaudir d'unes quantes hores de posar-se al dia. Vellamicdelànima està malalt, molt malalt, i és vell, però això no el fa perdre la seva natural perversitat, l'agilitat mental i el plaer per les coses que ens regala el món real.

La Nostraprotagonista es mou en un entorn rural i en Vellamicdelànima en un entorn urbà, essent així que ambdós, quan es troben, es meravellen l'un a l'altre, de fa gairebé deu anys, quan la casualitat els va fer coincidir en una feina número ú, de les de cobrar a final de mes. Tanmateix ella el veu diferent, més vell, més cansat. Li diu que fa bona cara, per animar-lo, perquè sap que és molt sensible a aquests comentaris. Després de dos infarts, en un dels quals Vellamicdelànima va romandre mort deu minuts, és normal que hom pateixi per la pròpia salut.

Enfilen pel Passeiggraciós amunt, fins els Jardinetsgraciosos, on hi ha un restaurant japonès on serveixen una ventresca de tonyina deliciosa. En Vellamicdelànima confessa no haver-hi estat mai i li proporciona a la Nostraprotagonista el plaer de descobrir-li un nou lloc on anar a gaudir d'una cuina que, a ambdós, els apassiona. Mentre assaboreixen els plats van repassant la família. Avui qui més necessita parlar és en Vellamicdelànima, perquè ha tingut conflictes familiars i això l'ha trasbalsat d'allò més. Ell, que no té ni parella ni fills, viu molt apegat a una vella tieta i uns cosins tan vells com ell i, al final, com passa sovint quan les coses van maldades, han acabat amb males maneres. En Vellamicdelànima està trasbalsat i li confessa a Nostraprotagonista el descans que li suposa poder-ho explicar amb total llibertat.

Quan estan pels postres, la Nostraprotagonista es pren un gelat de te verd i ell un cafè sol, en Vellamicdelànima li diu que li vol explicar una cosa que ha fet i que, potser, l'escandalitzarà. Ha contactat amb una associació que l'ajudarà a morir quan no es pugui valdre. Dit això se la queda mirant, expectant. La Nostraprotagonista no fa cap paper, per dins li sap un greu terrible, no vol ni pensar en perdre el seu Vellamicdelànima, però li confessa que ho troba normal i que no s'escandalitzarà a condició que li prometi que, arribada l'hora, l'avisarà a ella, per poder estar plegats, ni que sigui el dia abans.

Avui convida la Nostraprotagonista i tornen a baixar pel Passeiggraciós, ara parlant de cinema. -Has anat a veure l'Illusioniste de Chomet? - I tant! Llastima que hi hagi tant pocs Chomets, oi? - I en Tintín? - Encara no, em fa mandra. - Ves-hi, t'agradarà. Arribats a la Plaçadelpaís entren en un supermercat de llibres, pel·lícules i música. Ho fan cada vegada que es veuen així, passejant pel davant de cada títol, el comenten i allarguen les hores que comparteixen.

Finalment la Nostraprotagonista es compra la Medea de Lars von Trier, que no li acabarà del fer el pes, prefereix la clàssica,  i li regala a n'ell L'última paraula, d'en Toni Cucarella, que sap que li agradarà, i que apreciarà l'avinantesa de l'acte. Es miren i riuen, s'abracen i tornen a parlar, i tornen a despedir-se i a abraçar-se i, finalment, la Nostraprotagonista desapareix escales avall del metro, per tornar a la realitat de feines número ú i número dos, estudis que no s'acaben mai, família i tota la resta.

27 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

que bo que està el gelat de té verd.
Ah! la nostreprotagonista de fet, es va dedicar al vell i molt noble 'art de badar' què és del millor que es pot fer a la vida.

SALUT

maria ha dit...

M'ha encantat aquest text. Bon dia, Nostraprotagonista.

Aris ha dit...

Nostraprotagonista es molt activa, jo, la veritat, l'envejo perquè soc molt tranquil i només em faltaria tenir una segon feina sense cobrar

Rokins ha dit...

encantador. Moments que ho valen tot....
Saps que la nostra protagonista ha fet una ruta molt semblant per ciutatmésgran que la que faig jo cada dia per anar a la feina número ú. Casualitats de la vida, serà que vivim en un mónmoltpetit. ;-)

Carme ha dit...

Fantàstic! Nostraprotagonista sap molt bé que no es pot estirar sempre més i més de la corda i que un dia de tant en tant(mai suficients vegades) s'ha de veure algun vellamicdelànima.

M'ha agradat molt, un plaer gran llegir-te Clídice!

Allau ha dit...

Latevaprotagonista s'explica molt bé quan vol i extreu petroli dels dies de lleure.

en Girbén ha dit...

Puc? Perquè he imaginat un "La dona del carrer", el correlat transexuat del gran tema del Pi de la Serra... Amb tot el respecte i encara un polsim més. Ja m'entens!

http://youtu.be/eKOOBMuN1SY

Vicicle ha dit...

Un plaer de lectura, Clidice, perdó, Nostraprotagonista :) A València és just a l'inrevés: els acudits i la cosa familiar en valencià, el treball i les coses serioses en castellà, faltaria més.

Alba ha dit...

Agafar-se un dia de "no cobrar" de tan en tan és quelcom indispensable! M'encanta el nom de "Nostraprotagonista", genial!!
Em quedaré per aquí!! Salut i força!

Eduard Ariza ha dit...

Té molt d'ingeni això d'ajuntar els noms en una sola paraula, si em permets l'ús d'una expressió castellana "tiene mucha miga"; és un recurs estilistic que crec que només he vist a un llibre.
D'altra banda, el que explica que la rutina cansa, vaja, no puc estar-hi més d'acord.

kika ha dit...

és fantàstic això de fer una campana de tant en tant i gaudir-la d'aquesta manera :-)

Miquel Saumell ha dit...

Digues-li de part meva a la Nostraprotagonista que "una reunió de set hores seguides -amb un quart per sopar-, fins a les dues de la matinada" acostuma a ser poc útil en termes d’efectivitat pràctica. Diuen els que hi entenen que allargar una reunió més enllà d’una hora i mitja o dues no resulta gens convenient si el que es busquen són resultats i conclusions concretes. Diuen també que a partir d’una hora de reunió es repeteixen molt les coses que diuen uns i altres, i que si els temes a tractar són molts és molt millor no tractar-los tots en la mateixa trobada. Tot i això, tots hem comés l’error de participar alguna vegada en maratonianes reunions com les que expliques i, sigui com sigui, al capdavall cadascú s’organitza com millor li sembla.

Eduard ha dit...

Mentre estàs anant-hi, desplaces la mirada a tot el que t'envolta. Quan hi ets, et centres en el que realment t'importa.
I, tanmateix, és el conjunt de tot, la mirada llarga i la curta, per dir-ho així, el que fa que el relat de la teva vida prengui el relleu revelador.

garbi24 ha dit...

La nostreprotagonista hauria de fer un curs de desacceleració anti estrés....no fos cas que un dia no pugui tirar ni per fer les coses més plaents.

Anònim ha dit...

Estic amb en Miquel Saumell: Nostraprotagonista no es mereix reunions tan llargues, que li treuen temps d'escriure per nosaltres :)

MOntse

Gemma Sara ha dit...

Molt xulo, el text, però com aguanta aquest ritme Nostraprotagonista? Alguna poció màgica?

Elfreelang ha dit...

M'ha agradat llegir les peripècies de la nostraprotagonista paseiggracios amunt!

Òscar Roig i Carrera ha dit...

M'ha semblat un text molt poc stressat, gairebé relaxant. Veig que tens una bona capacitat per desconnectar connectant amb Vellamicdelànima. A la vida quan connectes realment amb algú és el més bonic que et pot passar, i després també acabes connectant millor amb tota la resta de gent.

Clidice ha dit...

Francesc Puigcarbó oi que sí que n'és de bo? a mi em torna "mica" :) Ja ho va dir aquell: "badar or not badar ..." :)

maria moltes gràcies de part d'ella ;)

Aris potser ella voldria viure més tranquil·la, però hi ha gent que, sense adonar-se'n, sempre es veuen enmig de mil embolics. Què hi farem! :)

Rokins si que n'és de petit el món! Ara, el dia que faci aquesta ruta pensaré que algú d'aquells anònims no ho és tan :)

Carme gràcies guapa :) sense aquests dies de fer "campana", legal of course, seria molt difícil la supervivència :)

Clidice ha dit...

Allau el petroli te'l dóna fet el dia a dia, la Nostraprotagonista només ha de collir-lo :)

en Girbén El cap li fa mal, ai no, que no en té; abans en tenia, abans en tenia; un dia el va perdre i no el trobà més... no tens res de res, "dona" del carrer. Tu pots el que vulguis quefe :) Serà que havent crescut al carrer, sempre en visc enamorada.

Vicicle doncs val més conservar-ho, si allò més íntim és en una llengua, senyal que no es perdrà. Nosaltres, per ací dalt, potser estem morint d'èxit. I gràcies!

Clidice ha dit...

Alba ja t'hi pots posar còmoda :) al fons hi ha la fanta i els ganxitos, que canapès i cava no en trobaràs aquí, però ja veus que volta bona gent :)

Eduard Ariza m'agradaria saber en quin llibre, a mi m'ho han inspirat tants relats orientals traduïts :) I de rutina no en sé gaire, però ja t'asseguro que, a segons quines persones, la rutina ens descansaria, o no, ves a saber! :)

kika si és amb bona companyia una campana ha de ser gairebé obligatòria :)

Miquel Saumell ella ja prou que voldria que aquestes "reunions" (llegeixi's ple de la corporació) fossin més curtes, però hi ha gent que creu que la cosa cal allargar-la fins a l'infinit i més enllà :( Tens tota la raó, però, si més no jo sóc més d'anar "a barraca" :)

Clidice ha dit...

Eduard gràcies, imagino que, tot plegat, forma part del gust per mirar, i mirar-me (del dedins, que, del defora millor deixem-ho córrer :P)

garbi24 l'estrés li treu la muntanya que, sortosament, té a tocar i això no es paga ni amb or! :)

Montse anonimaaaaaa, doncs si, ho posaré a la bústia de suggeriments :P

Gemma Sara gintònic. Ai! no, que això no és políticament correcte. I, certament, tampoc és veritat. La realitat és que s'aguanta per les endorfines, que produeix en quantitats industrials gràcies a l'anar a córrer per la muntanya i gràcies, també, a que està envoltada de gent infinitament superior i que, al damunt, estan del tot cecs i l'estimen :D

Clidice ha dit...

Elfreelang de tant en tant surt per aquí, contenta que t'agradi :)

Òscar Roig i Carrera sóc una mica toixa, ho reconec, però de les poques coses valuoses que he aprés a la vida és a gaudir d'una bona estona amb alguna persona, oblidant-me de la resta, perquè, seriosament, hi ha res millor i més econòmic?

marta ha dit...

Sempre que vens a la Ciutatmésgran et compres llibres, eh? :)

Clidice ha dit...

Hola marta! si, tens raó, no me'n puc estar :P

Ferran ha dit...

M'ha encantat aquest escrit de la Nostraprotagonista. O més ben dit, perdó, sobre la Nostraprotagonista.

Serà qüestió d'informar-la que a la Capitaldelpaisric hi ha un restaurant japonès on es menja molt de Peixcruembolcallatenalgues per un preu irrisori. I de demanar-li que li ho recordi a la Parellaqueviatja, que un menage-à-trois al restaurant japonès de la Capitaldelpaisric és molt llaminer!

Clidice ha dit...

Ei Ferran que t'abandonava! caxis! m'encantarà conèixer el restaurant japonès de la Capitaldelpaísric ^^ (que això del xucrut i les salsitxes no fa per mi, so sorry.