dimecres, 9 de novembre de 2011

"com dibuixar orenetes fàcil"

Hirundo rustica (oreneta vulgar), d'aquí
Tard o d'hora, els blogaires anem a les estadístiques a fer una ullada en les "paraules de cerca". És un recurs poc original però que, algunes vegades, et fa quedar rumiant quina ha estat la connexió entre allò que algú, en algun lloc del món, buscava i l'ha remès al teu blog.

"Com dibuixar orenetes fàcil" m'ha cridat l'atenció, entre altres coses perquè, que jo sàpiga, no ho he explicat mai al blog. Una de les raons és perquè no dibuixo gaire bé, i tampoc cal fer-ne ostentació d'una discapacitat d'aquest calibre. Això sí, pel dedins dels apunts hi ha la imatge d'una oreneta, el símbol de l'escola on van anar els meus fills fins els setze anys.

Les orenetes, i les falzilles (falzia o falziot), sempre han estat presents en els meus estius, sóc de poble, ja se sap. I he recordat, gràcies a aquest algú que les volia dibuixar fàcil, un parell d'orenetes de ceràmica que tenia la mare penjades al rebedor de casa. Servidora, que és de mirar amb els dits, va acabar, juntament amb mon germà, per emular un anxaneta i poder-les haver. Recordo el seu tacte, llis, i suau. Recordo com em sorprenia que l'àrea blanca es distingís mitjançant el tacte de l'àrea negra, el blanc més porós, el negre més suau i lliscant. No sé d'on he tret que els cecs poden reconèixer els colors al tacte. Recordo, també, els seus ulls menuts, com un cap d'agulla, negríssims, i un bec discret, coses de l'artista, és clar.

I de les orenetes del rebedor me n'he anat a uns gerros vermells i negres, que també hi eren, amb dibuixos africans i, no sé pas perquè, he recordat una jirafa de cordill que estava al damunt d'una tauleta. El més curiós és que no recordo aquests objectes amb els ulls, els recordo amb els capcirons dels dits. El relleu de les figures negres dels gerros, el tacte una mica plàstic de la terrissa, l'aspror de la crinera escabellada de cordill de la jirafa ... Ben pensat, amb el fang sempre me n'he sortit millor que no pas amb el carbonet. I és per això que procuro anar poc a museus i exposicions, perquè vaig néixer amb els ulls a la punta dels dits, i en aquests llocs no et deixen mirar com cal.


14 comentaris:

Aris ha dit...

a mi em surt a les estadístiques
"Gorila de nit" no sé que es pitjor...

Carme ha dit...

Jo també a vegades ho miro i poques vegades trobo coses prou divertides com per comentar-les. La més sorprenent va ser "escopetes per caçar llebres"

(per cert, l'Aris m'ha fet riure de gust i potser això de les escopetes és encara pitjor)

I també recordo quan la meva mare ens deia "teniu la vista al cap dels dits". L'hi tenia, potse r encara l'hi tinc.

tirantlobloc ha dit...

A vegades va bé dir que ets més de tocar que no pas de mirar... ;-)

La meva maleta ha dit...

Has descrit perfectament les mateixes orenetes jo tinc a casa!
El tacte, és un sentit que tot i semblar complementari és tan important com els altres...t'imagines com seria, estar-ne mancat?

Ferran ha dit...

És molt curiós (i interessant), això de les paraules clau a través de les quals, alguns lectors venen a petar als nostres blogs.

M'estàs dient que no penses anar al Museu del Pèrgam? que sàpigues que és un imperdible ;) (el Ferran_guia el porto molt a dins ;)

XeXu ha dit...

Em sento terriblement avorrit perquè entre les meves paraules de cerca no hi ha res massa emocionant, almenys res que et faci pensar com redimonis apareix el meu blog buscant això. Curiós això de les orenetes. Potser n'hauries de posar una a la barra lateral, de forma permanent, ni que sigui per justificar-ho!

pons007 ha dit...

vaja, un altre dia que em quedo sense apendre a dibuixar una oreneta...

Francesc Puigcarbó ha dit...

NO ÉS FÀCIL DIBUIXAR UN OCELL amb poc traçi que tingui sensació de moviment. Jo hauria de dibuixar Facebook, com donar-se de baixa d'ell, és l'entrada més vista des que vaig començar.

Gemma Sara ha dit...

Jo ho acabo de mirar i m'he trobat amb "parts duna flor", així escrit tal qual. Vaig dedicar uns poemes a la filla d'una amiga que es diu Duna...
Sí que estaria bé que deixessin tocar als museus i no només als de la ciència.

Joan ha dit...

Les paraules de cerca són un misteri gairebé insondable. Però mira, si et porten cap al revival despertador de records, doncs, benvinguts siguin els misteris.

Clidice ha dit...

Aris òndia! jo pagaria per tenir aquesta recerca a les estadístiques! :)

Carme ei, que té molt de mèrit aquesta també eh! Què hauràs fet tu per merèixer una recerca com aquesta! :P

tirantlobloc en certs aspectes de la vida, el millor és, sempre, tocar. Que mirant no en treus pas el profit ;)

La meva maleta em sembla que van ser de moda als 60 :) Jo que tinc la dèria d'anar sempre a les fosques, sense el tacte seria un drama ^^

Ferran al Pèrgam si, home! però algú m'haurà de lligar les mans ^^

Clidice ha dit...

XeXu sempre espero noves sorpreses :) algun dia em dedicaré a mirar les acumulades, ves a saber!

pons007 si esperes que t'ho ensenyi jo ho tens malament :P Tot i que, si s'escau, te'n puc fer una amb fang :)

Francesc Puigcarbó caram, deus ser tot un referent en això del Facebook. I també podries fer estadística de la gent que prova de donar-se'n de baixa :)

Gemma Sara tens tota la raó, els museus de la ciència, però, són els meus preferits, sempre amb el dit a punt :)

Joan els misteris, sinó n'hi ha, sempre ens els podem inventar :)

Pilar ha dit...

Les meves estadístiques són més lineals. Contenen tots els colors del món, però. Si hagués de pintar orenetes, serien molt vistoses.
Jo també veig molt amb la punta dels dits i descobreixo molts matisos als quadres i objectes que hi ha a casa.

Clidice ha dit...

Pilar mirar amb els dits et dóna altres perspectives de la realitat. :)