Ràpid

Va ser ràpid. Feia sis dies que no sabia res de tu, i ja em començava a preocupar. No és que fossin molts dies, però ara, amb el temps que se'ns havia condensat, eren una immensitat. Tanmateix, el nostre pacte sempre l'havíem respectat i eres tu qui havia de telefonar. Dimarts, quan estigui instal·lat a casa et trucaré. Però era dijous i encara no m'havies dit res. Em mirava el telèfon, pensant si un quart de sis de la tarda era bona hora per telefonar-te i, com si el telèfon m'hagués sabut la intenció, començà a sonar. El teu nom a la pantalla. Ja sabia que no parlaria amb tu, aquestes coses se saben. En despenjar, la família. Vas morir diumenge, hemorràgia, sedació i final. Ràpid. Va ser molt ràpid. I vaig plorar per mi, i vaig riure per tu. Per tot allò que tan temies i t'has estalviat, tan ràpid. Ara ja només em queda mirar de no ensopegar amb aquesta capa d'enyorament que em cobreix i veure què en faig de tanta solitud en el món que compartíem.

Que tingueu un bon cap de setmana. De part d'en J.G.T. també, n'estic segura.

Blogs a la deriva

Cesc Ginesta

Sé, perfectament, que és una apreciació subjectiva, però quan prenc un objecte original, procuro imaginar-me les mans que l'han fabricat i també les que l'han tingut abans, talment com si el seu esperit l'impregnés, i que, si es tracta d'un objecte bell, han sabut apreciar-ne les virtuts. D'aquesta manera, m'agrada creure que hi ha una cadena que no es trenca, un contacte que ens vincula a una Humanitat que fou i que serà. Podríem pensar que aquest mateix sentiment ens pot passar amb els blogs, que les mans dels seus autors i les dels qui hi han participat, els donen una pàtina especial?

Aquesta setmana he rebut la notícia de la desaparició de dos blogaires: en Cesc i en Toni (Brian). Ambdós vivien el mateix tipus de malaltia i ambdós, des dels seus estils distints, van fer del món blog un espai on poder deixar petjada, on comunicar-se, on no perdre, per a res, l'impuls vital.

Com és la mort virtual quan es mor en el món analògic? Només una desaparició? Com sempre, de la Balanguera -d'Àtropos-, només en podem parlar en primera persona. Acompanyem en el sentiment perquè som capaços de comprendre el que poden sentir els altres, perquè també ho hem sentit, però sempre ens queda el rubor de creure'ns que passem massa al davant, que no ens pertoca, que ens atorguem massa protagonisme.

Però, com s'acompanya el sentiment digital, sense ofendre les persones del món real? Bé, en Cesc em queia molt bé, mai ens vam desvirtualitzar, però havíem compartit algunes converses mitjançant correus electrònics i em fascinava com n'era de conscient d'haver d'esprémer cada minut del món. En Toni (Brian) també em queia molt bé, ens havíem desvirtualitzat, i havíem compartit àpat i conversa amb ell i la seva dona, sense massa profunditat, cal dir-ho, però amb aquella sensació de pertànyer a alguna mena de comunitat. M'agradaria creure que, d'alguna manera, podem acompanyar als que es queden, en la seva memòria, de fer-los, a en Toni i en Cesc, algun tipus de justícia per tot allò bo i amable que havien fet en el seu pas per aquest manicomi rodó.

Per tu, Cesc, per tu Toni, vagi aquest brindis virtual. Que els vostre blogs, com les naus dels vikings, viatgin vers l'horitzó navegant cap el Valhalla 2.0.

Toni Mont (Brian)

Jo

Obro la porta en silenci. El veig assegut al costat de la finestra, mirant enfora. Pigmalió. Aquell qui em va defensar dels molins de vent. Gires el cap, em mires i el semblant se t'alegra. No m'has trucat. Em dius. No, ja saps que no m'agraden els telèfons, no m'agraden els silencis al telèfon, els espais que no es poden omplir amb un somriure, una mirada, una carícia. Amagues la mirada. Tens raó. Ric per foragitar la melangia. Sempre en tinc, ja ho saps, i sinó me la prenc. Com estàs? Em torna a mirar, a somriure. Bé. Es pot estar bé així? Les parets de l'habitació s'allunyen a velocitat de vertigen, el mobiliari s'empetiteix i ell fuig, lluny, amb els contorns desdibuixats. El meu jo és més present que mai, s'ensenyoreix de l'espai. Abans que aquest jo infinit aixequi el seu mur d'incomprensió el lligo i el soterro. Em deixaràs fer fotos de la teva agenda? És una obra d'art i mereixeria ser publicada. Comença el ritual de la companyia.

Eterns, parlants

En tres setmanes tot ha canviat. De la perspectiva d'anar a dinar i gaudir d'una tarda conversant amablement, hem arribat a aquesta habitació d'hospital. L'home que tinc al davant és el mateix, més fràgil, però no ha abandonat el seu pervers sentit de l'humor. Provem de fer veure que no passa res i parlem de la imminència de la seva mort amb naturalitat, refugiant-nos en tot allò que hem acumulat de lectures i converses durant anys. Parlem de la mort amb el filtre de la literatura i del cinema, cerquem, desesperadament, àncores per no sotsobrar en l'emoció desbordada, l'autocompassió ens repugna. Parlem dels seus béns, de com seran repartits, parlem de la seva negativa a rebre tractament i parlem, finalment, de la data final. Un any com a molt, segurament mig, i menys si veu que la seva qualitat de vida davalla més enllà del que ell considera el límit tolerable. En algun instant l'emoció, aquella que no ens volem permetre, treu el cap en un intent de llàgrima que es reprimit automàticament. No ens cal plorar per saber tot el dolor que ens amara. Qui ens vegi veurà dos adults parlant asseguts cara a cara, serenament, qui hi vegi més enllà em veurà abraçant-lo i bressant-lo mentre ambdós udolem de dolor. Ens acomiadem, com ens estarem acomiadant cada vegada que ens veurem a partir d'ara.

- Sempre parlo amb tu, sempre ho faig, fins i tot quan no hi ets.

- Sempre parlo amb tu, morir-te serà un mer tràmit, perquè continuaré fent-ho.

Cap dels dos creu en el més enllà i ens diem, mirant-nos amb un somrís una mica amarg, que segurament serà ell el primer a passar a l'eternitat en els pensaments de l'altre.

La fortuna

No són els diners, ni les propietats, ni l'admiració de ningú. La fortuna, la meva, és tenir un amic que em telefona per dir-me que s'està morint i es disculpa perquè sap que m'està donant un disgust.

Que n'és d'agosarada la ignorància!

Imagino que aquest ha estat el motiu del meu atreviment a l'hora d'explicar una anècdota en format obra teatral. Però és que em venia molt de gust, també. I és que hi ha experiències que semblen fetes expressament per a ser representades i que l'espectador ompli els espais amb personalitats, respiracions, expressions ...

Això si, la vaig "penjollar", a El Penjoll, és clar! Si són servits:

Una qüestió ètica (obra en un acte)

Sortides amb sorpresa

Tal dia farà una pila d'anys, una colla alegre i ben disposada vam pujar a Montserrat a fer la ruta de les ermites. La ruta era senzilleta, que anàvem amb gent gran i una mica de missa. Feia bo, les criatures s'ho estaven passant bé i els grans també, xerrant i rient. Amb nosaltres en venien dos d'aquells que no s'acaben mai la broma, o sigui que, entre textos llegits a cada ermita i bromes una mica pujades de to mentre caminàvem, el matí passava d'allò més bé.

En un tram del camí vam trobar una colla. Eren gent "de Barcelona" com se sol dir per aquí. Que, en el to adequat de xiuxiueig i inter nos ja ens estalvia que puguin escoltar de la nostra boca un "pixapins" o de "can fanga". Se'ls notava per l'abillament i per què anaven d'allò més despistats. Imagino que, hores d'ara, passats els anys, ja hauran trobat el camí del monestir.

Duien amb ells un paquet embolicat i discutien si anar cap a aquí o cap allà. Vam passar-los i els vam saludar. El nostre camí ens duia al camí de sota on eren ells, just allí hi havia una de les parades que havíem de fer. Un dels companys, d'aquells que els agrada escoltar-se la veu, va treure el llibre i va començar a llegir uns passatges respecte al lloc on ens trobàvem.

De sobte s'ens va acudir que aquells "senyors de Barcelona" continuaven al camí de dalt i que el paquet sospitós podia ser, com no era d'una altra manera, una urna funerària. Vam córrer a avisar-los que no els vingués al magí de llençar-nos el mort al cap, literalment i, el que encara podria ser pitjor, que no se'ls passés pel barret de llençar l'urna!

I és que la gent no se n'adona de què allò pretesament poètic, pot resultar terriblement tragicòmic i molt anti-ecològic.

L'altre dia, anant a la miranda de Fra Garí, integrada dins d'una de les estàtues, ja de per si prou terribles, hi havia una urna funerària, que algú va deixar allí amb tota la devoció i, suposo, amb la idea que així el mort arribaria abans al cel. Doncs si hi ha cel i tenen ordenances d'higiene i paisatge urbà, ja cal que es calci el finat, perquè n'hi caurà una de ca l'ample!

Donació

Resurrection. Damien Hirst

Tinc al meu davant, damunt la taula del despatx, el telèfon de la secretaria de l'Àrea Tècnica de la Sala de Dissecció de la Unitat d'Anatomia i Embriologia Humana del Departament de Ciències Morfològiques de la Universitat Autònoma de Bellaterra. I me'l miro i me'l torno a mirar, però d'avui no passa que hi truqui.

Fa uns dies, algú a qui estimo em va dir que volia que li fes els tràmits per a donar el seu cos a alguna facultat de medicina. Aquest algú vol que els seus òrgans que serveixin siguin per a transplantaments i la resta pels estudiants.

"Fes-me el favor de mirar per Internet com ho hem de fer, perquè m'ho he pensat millor i no vull ser incinerada, vull que donin els meus òrgans i que la resta serveixi per a algú, si són estudiants de medicina millor."

For the love of God, 2007. Damien Hirst

Bé, ja tinc el telèfon al davant, i em cal fer-lo servir. Ara ja són dos els que volen fer el tràmit. Això, i que no volen cap tipus de cerimònia, fa que em quedi el dubte de quina mena de dol haurem d'elaborar els que ens quedem quan sigui l'hora.

La seva voluntat és que la seva mort sigui quelcom natural i d'alguna utilitat i, en el fons, tenen tota la raó. No m'estranya, s'han passat la vida essent útils als demés, doncs així fins al final. I, com deia la meva àvia materna: les flors, en vida.

Llibre de les meves morts

Llac Naorte, on tinc previst que contaminin les meves cendres

Ja fa dies que remeno l'oportunitat de fer un post parlant de la mort i em sembla que un dia com avui, el de Tot Sants pot ser el dia més idoni. De fet, en vull iniciar una sèrie sota l'etiqueta “Llibre de les meves morts”. És evident que jo encara no m'he mort mai, tot arribarà, però tinc un bon amic que ja ho ha fet durant deu minuts, o sigui que podríem dir que en tinc fonts d'informació autoritzades.

Mirant enrere, a part de tenir una terrible sensació de vertigen, quan veig que ja he consumit una pila exageradament abundosa d'anys, me n'adono que també he conviscut amb la mort més d'una i més de dues vegades.

En la nostra societat parlar de la mort és de mal gust, se'n parla d'una forma metafòrica, de la “dels altres”, com més lluny millor. Però si intentes parlar de la mort dels teus, o de la pròpia, veus com tothom se sent angoixat i canvia de tema. Curiós mecanisme que ens deixa despullats en el moment que ens veiem abocats a enfrontar-nos-hi.

Perquè, desenganyem-nos, això de finar, finir, traspassar, expirar, transir, perir, sucumbir, caure, faltar, petar, extingir-se, acabar, anar a l'altre barri, fer l'ànec, estirar la pota, en definitiva, morir-nos, ho farem tots.

La parca mai m’ha fet por, l’he vist com s’enduia gent al meu voltant i, per ben poc, no se m’enduu a mi, per tant, com diu en Woody Allen: “no em fa por la mort, només espero no ser-hi quan això passi”. I, en el seu cas, m'agrada imaginar que se m'enduu com a en Boris Grushenko.

Algun dia ... més.