dimecres, 13 de juny de 2012

Jo

Obro la porta en silenci. El veig assegut al costat de la finestra, mirant enfora. Pigmalió. Aquell qui em va defensar dels molins de vent. Gires el cap, em mires i el semblant se t'alegra. No m'has trucat. Em dius. No, ja saps que no m'agraden els telèfons, no m'agraden els silencis al telèfon, els espais que no es poden omplir amb un somriure, una mirada, una carícia. Amagues la mirada. Tens raó. Ric per foragitar la melangia. Sempre en tinc, ja ho saps, i sinó me la prenc. Com estàs? Em torna a mirar, a somriure. Bé. Es pot estar bé així? Les parets de l'habitació s'allunyen a velocitat de vertigen, el mobiliari s'empetiteix i ell fuig, lluny, amb els contorns desdibuixats. El meu jo és més present que mai, s'ensenyoreix de l'espai. Abans que aquest jo infinit aixequi el seu mur d'incomprensió el lligo i el soterro. Em deixaràs fer fotos de la teva agenda? És una obra d'art i mereixeria ser publicada. Comença el ritual de la companyia.







14 comentaris:

El porquet ha dit...

I tant, acompanya, estima i fes que et senti ben propera, molt propera. Ets allà, ets aquí. Acarona'l i, sobretot, somriu-li.

Barbollaire ha dit...

acaronar i somriure... tant necessari, fonamental... i ho fem moltes menys vegades del que seria recomanable...

Clídice... passo de puntetes... amb el cor petit, petit...
i em quedo, en silenci, al teu costat...
com compartint uns records que també han sigut, d'alguna manera i n fa tant de temps, meus...

no vull escriure coses que semblin de compromís...

Et deixo, per si ho vols, una abraçada infinita i una capsa de petons dolços...

Carme ha dit...

Comença el ritual de la companyia. Un ritual que és un art, una filigrana... un petó Clídice.

Francesc Puigcarbó ha dit...

l'art de la companyia, un delicat exercici d'equilibris i renuncies.

joan gasull ha dit...

sense converses forçades, ser-hi per ganes de ser-hi, femt que els somriures esborrin les paraules innecesàries.
Força, molta força

Enric H. March ha dit...

Ni tu ni ell. Tot és comprimit en el petit espai que hi ha entre la seva mirada i el marc de la finestra: allò que es percep just abans que ho processem. Les emocions neixen allà.

XeXu ha dit...

Són tan dures aquestes paraules que estàs escrivint darrerament... no ho semblen en aparença, però ens has fet arribar el que comporten, i no es poden llegir sense un encongiment de cor.

rits ha dit...

Ben íntim i personal, no gosaria dir res més.
Una abraçada!

Eduard Ariza Ugalde ha dit...

Una d'aquestes situacions que en engrandeixen el jo d'alegría.

Evocacions ha dit...

Aquesta assignatura si que pagaria la pena introduir-la a l'escola, però només produeix estima.

Elfreelang ha dit...

UF! petit tresor controvertit ....que comenci el ritual de la companyia...

Clidice ha dit...

Compartir sensacions, procurant no anar més enllà en els detalls. Explicar per explicar-me. Qui no sap el tresor de posseir un blog i persones que et visiten, i et troben, i es troben, i ajuden, no sap allò tan essencial que es perd. Humanitat sencera. Gràcies!

Eduard ha dit...

Clidice, moltes gràcies per escriure meravelles com aquesta, en efecte, com dius al teu comentari anterior, tenir un bloc és tenir un tresor, almenys si és com el teu. I saber que et visiten i hi prenen interès en el que un diu és un altre tresor. Però, vaja, portes uns dies deixant-nos autèntiques perles peromplir millor el nostre bagatge.

Clidice ha dit...

Gràcies Eduard