divendres, 31 de juliol del 2009

Vacances!

Per a qualsevol encàrrec dirigiu-vos a algun punt indeterminat del GR-11 entre Candanchú i l'Espitau de Vielha.

Senyals identificatius: dos motxillers, un de normal i una jo.

Fins la propera!
(és una amenaça :P)

Quaderns de vacances: jo ho vull cantar així!

En la blogosfera hi sou molts els que poseu bones músiques i que m'ajudeu a aprendre'n una mica. El youtube, que és un arma que la carrega el diable, em provoca i no puc evitar retornar a vells vicis del passat, ja ho heu pogut anar comprovant. Hauríeu hagut de veure com, amb mon germà i ma germana, cantàvem el següent:


La meva professora de guitarra sempre deia que ho havia de deixar i dedicar-me a la bateria, ara no sé si és perquè ho podia fer bé o era una insinuació maliciosa?



El cas és que no és que volguéssim fer funcionar els Muppets, el que volíem era ser Muppets i molt em temo que encara ho voldríem. Per si em sent alguna fada (bona o dolenta, tant li fa si sap fer màgia) jo em demano l'Animal o Miss Piggy, que són els que més quadren amb els meus personals, i intransferibles, Dr. Jeckyll & Mr. Hyde.

dijous, 30 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: sabeu que en penso ...

... doncs que naixem el dia que decidim començar a viure.

Per molts anys qui siguis!

Quaderns de vacances: i ara una volta més



La nostra forma d'estimar és privativa d'un sistema patriarcal, que durant mil·lennis ha promogut la dependència de la femella, per a la seva supervivència i de la seva prole, al mascle?

No s'hi val a dir que les dones som possessives per naturalesa, en tot cas podem ser conservadores, hem de protegir els cadells, però aquesta possessivitat que se'ns adjudica pot ser molt bé imposada pels rols socials i per la sensació que d'una altra manera quedem desprotegides davant la violència d'una societat dominada per la testosterona?

No fa massa temps, un monjo budista em va dir que, sortosament (segons les seves paraules) venia una era femenina, que l'era masculina, començada al principi de la història s'acabava. Vaig tenir la temptació de fer-me budista, no cal dir, però vaig entendre que els meus impulsos eren poc clars i que hi havia massa arestes en la meva alegria immediata. Aleshores vaig decidir rumiar-m'ho una mica més. Cada vegada tinc més clar que el millor són les preguntes, el dia que només tingui respostes, o que només em quedi una pregunta, tot s'haurà acabat.

Gràcies per ajudar-m'hi!

dimecres, 29 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: un joc de miralls


En el post d'ahir us explicava com la Nina, una mescla explosiva de la candidesa d'en Baldrick i la Marilyn Monroe, em feia rumiar en perquè només estimem d'una sola manera, com si fos impossible estimar d'una altra.

És clar que la nostra forma d'estimar és fruit d'una evolució/imposició (?) cultural i no és pas la mateixa que la d'altres pobles de la terra. Per què no la qüestionem mai? Llegia, no fa gaire, que durant el segle XX ens han acribillat tant amb pel·lícules americanes d'amor i sexe teòricament perfectes, sempre sota el patró de la parella monògama dictada pel cristianisme, que ja no sabem estimar ningú, que a la més mínima desviació del guió, a la mínima frustració de les nostres vanes expectatives, ja ens sentim desgraciats i acabem, majoritàriament, en trencament.

En tot cas, i després de passar pel blog del Francesc Puigcarbó sumo, i acabo pensant que la nostra forma d'estimar, pares, fills, amics, amants, només es basa en la por, la por a perdre, que per a nosaltres estimar no és donar, és posseïr. I que, de passada, el mal és que no ens sabem estimar ni a nosaltres mateixos.

Sort que l'autoestima de la Nina és a prova de bomba!

dimarts, 28 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: la Nina i les seves preguntes

La Nina és una bona amiga, però molt donada a posar-se, i posar-me, en embolics. No és que sigui curteta, però el seu problema és que “pensa” i que s'obsessiona en allò que pensa. La seva lògica, però, és implacable, sense consideracions a les normes de la societat.

  • Clídice, a veure que en penses tu? - em diu, mentre les dues estem sucant pa amb tomàquet pel sopar de les dues famílies.

Quan sento aquesta frase ja tremolo. Paro un moment i me la miro. Ella continua aqueferada tallant tomàquets, sense ni tan sols aixecar la vista.

  • Digues Nina - li responc, reemprenent la tasca de ferir el tomàquet amb la crosta de la llesca de pa.

  • Doncs, és molt fàcil, estava pensant que, quan vaig tenir el segon fill, el vaig estimar amb la mateixa intensitat que el primer, amb la mateixa força i amb tot l'amor possible. O sigui que el meu amor, únic i total pel primer, no es va dividir, es va doblar automàticament i puc estimar del tot i per sempre a cadascun dels meus fills.

  • És clar Nina. No entenc on vols anar a parar, -no penso pas aixecar els ulls de la feina que estic fent. Val més prendre-s'ho amb tranquil·litat, ja hi arribarem, segur.

  • Deixa'm acabar, - veig, de cua d'ull, que fa un gest d'impaciència, tot i que no deixa de treballar i que no aixeca la vista, senyal que està intentant donar una forma coherent al seu fil de pensament-, i tu saps que t'estimo incondicionalment oi? Però que també estimo incondicionalment la Marta, i que tu no em demanaràs que deixi d'estimar la Marta per estimar-te només a tu, que som amigues les tres, des que érem petites, sense que el nostre amor es divideixi, oi?

  • Sí Nina, no he dubtat mai que no m'estimessis perquè estimis la Marta també.

  • També saps que estimo amb igual intensitat el pare i la mare, que si em fessin triar no podria pas, oi? Com quan érem petites i ens ho preguntaven sempre, que no entenc perquè ens ho preguntaven.

  • Evidentment, Nina, això també ho sé.

  • Aleshores, estava pensant ...

  • Digues Nina – no puc evitar començar a angoixar-me veient que, finalment, em sortirà amb algun estirabot.

  • Doncs això, que si puc estimar per igual el meu fill gran i el meu fill petit, i us puc estimar per igual a la Marta i a tu, si adoro sense cap mena de dubte el pare i la mare, sense diferències, perquè representa que no puc estimar per igual el meu home i un altre?

Ja ho sabia que acabaríem malament, ara a veure com ho endrecem això?


dilluns, 27 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: portes

No, no us penseu pas que ara faré la competència a USD, és justament tot el contrari. USD, o Una Sortida Digna, és un (una?) blogaire al (o a la) que li agraden els misteris, i té aquest fantàstic blog de portes obertes, sortides dignes. N'hi ha de realment interessants i no me'n puc estar de passejar-m'hi; però si bé les portes obertes diuen moltes coses, les portes tancades també parlen. Com segurament hem fet més d'un, he revisat les meves fotografies per trobar-n'hi de portes, i n'he trobat, és clar, els humans no som gaire originals manta vegades. Però he trobat, també, portes barrades, tancades, hermètiques, que m'han semblat molt expressives.

Són portes, algunes, que baixen com un mur a fets i persones execrables, o que ens allunyen d'aquests mateixos fets i aquestes mateixes persones, talment com si nosaltres no hi tinguéssim res a veure, com si pertanyéssin a una altra humanitat. Penso amb sinceritat que són mecanismes psicològics que fem servir per allunyar-nos d'allò que no ens agrada, però també ens allunya del coneixement i de l'aprenentatge. Com aquesta porta, de la catedral de Granada, edificada al damunt de la gran mesquita nazarí, símbol del tancament del període àrab de la península, l'allunyament d'una visió del món i la institució d'una altra fórmula, menys airosa, més feixuga i que tan afecta a l'imaginari nacionalista espanyol:



O bé aquesta senzilla porta de l'església de sant Pere d'Albanyà, del romànic primitiu, amb els seus reforços metàl·lics en un intent d'ornamentació, simple, pràctica i econòmica, que ens parla d'una part del nostre país i d'una forma de viure que, tot i pertànyer-nos, ja no recordem:

O aquesta porta d'entrada (o sortida) en barca a la torre de Londres. Ser "portat a la torre" era la frase definitiva, la sentència de mort de facto. Ara hi guarden les joies de la corona uns senyors als que et vénen ganes de demanar-els-hi un gin-tònic, perquè, en realitat, ningú no sap massa ben bé que són:


En tot cas, però, aquesta és la meva preferida: una porta tancada als orígens, a allò que fou i que no acabem mai de saber ben bé. Qui eren, què feien, com pensaven? o, més ben dit: qui érem, què fèiem, com pensàvem els humans que vam (van) erigir aquest dolmen a la serra de l'Albera?

divendres, 24 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: histèria!

Per culpa de l'estrès al treball


estic a punt d'acabar histèrica
i com què encara em queda tota una setmana d'absurda acumulació involuntària de feina, penso passar-me el cap de setmana de
o sigui que: estinguin bonets i fins dilluns!

(N.B. les imatges són, evidentment, manllevades d'Internet. Si algú les creu seves que ho digui i li posaré el nom, però ni un ral, que no es faci il·lusions perquè, ara mateix, una bona baralla i donar (o rebre) un parell de cops de puny m'aniria de fàbula)

dijous, 23 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: "el nom dels Herois" (ed)

Us linko el blog del Xiruquero-Kumbaià, perquè té raó, i perquè ja n'hi ha prou.
Ens hi ficaríem nosaltres?

Proposo que, qui ho vulgui, no cal dir, faci el mateix i que ho escampem per la Xarxa. Comprovem si tenim cap poder, si més no d'informar, respectant el dret a la intimitat de les famílies. Però crec que no hem de permetre que d'altres, que només s'hi juguen la cadira, manipulin i ofenguin el record dels qui ja no hi són i que mereixen tot el nostre homenatge.

dimarts, 21 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: Pere Calders - Invasió Subtil - 15 anys de la seva mort


Permeteu-me ser poc original, però és el primer conte que en vaig llegir i sempre més m'ha acompanyat.

Per llegir-lo premeu AQUÍ

dilluns, 20 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: caritat o justícia social?

L'altre dia vaig baixar a Barcelona amb autobús. M'agrada aquest medi de transport, potser perquè l'associo a les excursions escolars i a anar amb la mare a cal senyor metge de Barcelona. Que era un goig anar amb la mare, tan guapa i mudada, i que feia olor a pólvores de maquillatge. A més, amb la mare sempre era una aventura, fins i tot creuar un semàfor, que al poble de semàfors no en teníem, i a mi em feia gràcia esperar l'homenet verd que et donava pas. En tot cas m'agrada viatjar en autobús per tot això i també perquè veus el món de molt més amunt.

He comprovat com, a la sortida del poble, i dins d'una antiga bassa abandonada, algú s'hi ha fet una barraca. No és una construcció com les que ens fèiem nosaltres, de petits, quan tenir una cabana era absolutament imprescindible per jugar "com cal". És una barraca d'algú que li cal per viure-hi i això m'ha fet rumiar en la necessitat d'habitatge de caire social per a aquests casos i m'ha fet rumiar, ensems, en la reacció irada que tindria tanta gent quan es proveís, al titular de la barraca, d'algun habitatge amb un mínim de decència i se'l fornís de la mínima subvenció necessària per a reemprendre el vol.

Serà perquè els infants ja no recullen nadissos d'oreneta i intenten ensenyar-los a volar? Serà que els que ho fèiem ja no ens recordem? Serà que ja no hi ha orenetes que ens recordin que, tantes vegades, un pollet cau del niu i, sense ajut, ja és ben perdut? Que ja no és res més que menjar pel gat?

Perquè critiquem l'estat quan, de vegades (no les suficients), intenta, amb els diners dels nostres impostos, inserir els nostres nadissos caiguts i, en canvi, aplaudim alguns “sants” quan, amb els nostres diners donats voluntàriament, intenta inserir nadissos caiguts en països llunyans?

Hi ha orenetes de primera i de segona? Hi ha pollets caiguts de primera i de segona? És més simpàtic un pollet caigut quan viu lluny que a tocar de casa?

diumenge, 19 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: música per l'estiu ... o no ;P

Ara no fa gaires dies diuen que es va morir un senyor de color (quin?) que cantava pop (que sembla que no és un mol·lusc octòpode, sinó un tipus de música) i que ballava molt estrany, talment s'hagués enrampat.

Servidora, que ja té una edat i que és de poble, i dels afores, ha anat al youtube amb l'esperança de veure el senyor de color (quin?) en algunes de les seves actuacions, que m'havien garantit que allí les trobaria.

En tot cas, no sé si l'he trobat. N'he aconseguit un, de senyor, de color (negre), que ballava molt estrany, acompanyat dels teletubbies, uns ritmes que em sembla que no pertanyen al pop (al tipus de música, és clar, no pas al mol·lusc octòpode), sinó al disco (que em diuen que és una cosa que es balla, o ballava, a les discoteques). Us el deixo aquí perquè en gaudiu.

Per cert, encara no he sortit de l'estat de xoc.

dissabte, 18 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: pagant Sant Pere canta

El millor que tenen els viatges és que, segons com t'ho miris, surten econòmics. Et passes anys estalviant i apreciant el valor de la renúncia fins que el saldo de la llibreta, que duu per títol "Vacances", pren el volum aproximat d'allò que desitges. Després ve la preparació, el gaudi anticipat. Llibres, guies, Google, mapes, vacunes, orografia, temperatures, transports, idiomes ... també cal afegir la secció de normes, avisos i alertes pels de casa. Persones de referència, localització de testaments, assegurances de vida ...

Arriba el dia, doncs, que per fi ets dalt d'un avió rumb a ... ves a saber! Després d'hores i hores, i més hores, de vol, que dit sigui de passada per a mi no són cap problema ja que el meu hobby és dormir, arribes a una llum, una olor, un ritme i unes cares diferents. Te n'oblides dels teus, de qui ets, què fas i, talment com si t'haguessin abduït, comences a viure la teva vida de viatger.

Normalment no resulta una vida còmoda, i la majoria de vegades sempre hi ha algú entestat en fotre't enlaire el miratge. Sempre hi ha persones que esperen trobar una taquilla del Síndic de Greuges a cada cantonada i que es creuen la frase que diu: "pagant Sant Pere canta", que és la frase més mentidera que he sentit mai. A vegades, quan sento algú que la diu, em torno mala persona i penso que aquest algú només està dient que ELL sí que faria qualsevol cosa pel vil metall.

La realitat és que, anat pel món, te n'adones que hi ha coses que no es compren ni amb diners, encara que soni a tòpic. Les coses que no es compren són les que t'enduus cap a casa, juntament amb una pila de targetes de memòria plenes de fotografies, alguns bibelots i un viatge que estaràs fent durant molts anys de la teva vida. És clar que de viatges n'hi ha molts i moltes maneres de fer-los, però aquesta és la meva i, com em va dir l'Ale Slobodiuk (che! a ver cuando te perdés por Barcelona!): "Si un viatge no et canvia, val més que no et moguis de casa".


divendres, 17 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: vicis inconfessables


Hola, em dic Clídice i sóc devoradora de formatge. Au! ja està, ja ho he dit. A partir d'avui arrossegaré, amb la cara ben alta, la meva feblesa i acceptaré, sense parpellejar, tots els blasmes que em volgueu dedicar amb motiu de la meva addicció.

Reconec, ensems, que m'agraden tots els formatges i com més poderosos millor. Puc passar-me una tarda consumint "kiris" compulsivament o en una conversa distesa al davant d'una copa de vi de Porto i uns quants talls de Stilton, el millor formatge que he pogut tastar mai.

Per als que no el conegueu us en deixo el web, també m'atreveixo a recomanar que us atreviu a provar-lo, acabareu guardant-lo a la caixa forta, al costat del Parmigiano Reggiano.

Post inspirat pel del pere del saragatona.

dijous, 16 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: aprendre a mirar (ed.)

M'entretinc molt amb el Photoshop, és molt divertit. Si ens aturem un moment i veiem aquestes mirades, si som capaços d'abstreure'ns d'allò que en sabem de tots i cadascun d'aquests personatges, si els desposseïm de la seva història, o d'aquella que ens han explicat, què passaria? què en llegiríem? I si féssim un joc de "trilero" i canviéssim les seves històries? Estem segurs de saber el que sabem? A quins interessos obeeix el nostre coneixement? Sabem prou quan afirmem?
1. Anwar el Sadat
2. Ronald Reagan
3. Karl Marx
4. Karol Wojtyla
5. Vladímir Ílitx Uliànov, Lenin
6. Merle Oberon
7. Plácido Domingo
8. Francesc d'Assís
9. Jordi Pujol i Soley
10. Audrey Hepburn
11. Leni Riefenstahl
12. Winston Churchill
13. Teresa de Jesús
14. Juan Carlos de Borbón
15. Ernesto "Che" Guevara
16. Joan Laporta
17. Idi Amín Dadà
18. Nelson Mandela
19. Francisco Franco
20. Barack Obama
21. Abraham Lincoln
22. Hugo Chávez
23. Napoleó Bonaparte
24. Adolf Hitler
25. Iósif Stalin
26. Benito Mussolini
27. Pasqual Maragall
28. Nicolas Sarkozy
29. Josep Tarradellas
30. Mao Zedong
31. Margareth Tatcher

(Nota: qualsevol associació per la posició en la llista o en la fotografia és vana. La situació dels personatges obeeix a criteris de composició i mida de la fotografia)

dimecres, 15 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: més raó que un sant!

Llegeixo a un suplement d'El Periódico "10 preguntes" a ... Juan Luís Cano, no sé si en Goma o en Espuma, en tot cas una de les dues parts de Gomaespuma, que diuen que ha publicat la seva segona novel·la. A Gomaespuma els vaig estar seguint una temporada, ja fa molts anys. Em divertien, però també em cansaven, perquè no reconèixer-ho, el castellà em cansa en dosis massa elevades. No per què li trobi res de mal, però és que una té les seves limitacions. En tot cas, a l'entrevista, les preguntes van sobre funerals, funeràries i morts, en un pretès exercici de fina ironia per part de la periodista, i dic pretès perquè és queda aquí en 10 preguntes suadíssimes a qui ha escrit un llibre que es titula La Funeraria. De tot plegat una frase brillant:

Pregunta: Com es passa a millor vida?
Resposta: Cobrant més.

M'hagués agradat que hagués afegit un: "no te hoe!".

N.B.: tinc problemes a l'hora de comprar un diari en català (ideològics i lingüístics), que no el compraria els diumenges, però els pares no naveguen per Internet. Algú podria dir a la gent d'El Periòdico en català que facin el refotut favor de posar un parell d'anuncis més i pagar a algú que els revisi el català que fan servir? Perquè entre les faltes i les traduccions "patilleres" això comença a ser anguniós. I si no el poden pagar tots sols, que el comparteixin amb Catalunya Ràdio, TV3, RAC1, la COM ...

dimarts, 14 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: identitat


Rebo un missatge: tinc un comentari a un dels posts més antics del blog. És la Fina Fontrodona, del Carpe Diem, que s'ha dedicat a voltar per les entranyes del blog, que ja són ganes.

Em fa una pregunta: "vols dir?" al post Sóc catalana.

I me n'adono que en sóc, sí, però només per una única raó: perquè no sé ser cap altra cosa.

dilluns, 13 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: curiositats peruanes

Ara fa dos anys, el 2007, vam anar a passar les vacances al Perú, amb terratrèmol inclòs, que l'agència era de les millors! En tot cas, repetiria, de sisme no, no cal dir, però quan tornes del Perú penses que hi has de retornar el més aviat possible, o quedar-t'hi a viure, i comences, desesperadament a apostar a l'Euromillón. En tot cas, de fotos maques ara no us en poso, només alguna curiositat que vaig anar ensopegant, enmig de tanta meravella i, alhora, tanta misèria.

No hagués dit mai que Jesús de Natzaret tingués una empresa de "segurates"
Dins la capella de Santa Rosa de Lima. Els vàndals es van convertir al cristianisme?
Deixes de prendre-t'ho en conya quan en veus més d'un amb revòlver
En aquell moment aquí, a casa, estàvem en ple sidral de rodalies Renfe i vaig pensar que aquesta era l'estació més adequada: la de Lima
I, finalment, tot un clàssic pels que heu viatjat per l'anomenat Tercer Món: quants no heu vist telèfons engabiats, o televisors, o màquines expenedores ...
Que la misèria apreta ... i molt!

diumenge, 12 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: diumenge de Festa Major finalitzat

Dos quarts d'onze
cervesa Moritz ben fresca
la casa tota en ordre
tot net i endreçat
26 persones ben servides
canelons i fricandó
lioneses i gelat de crocant
s'han aixecat de la taula a les 8 del vespre
per anar a seure al pati
ja havia caigut el sol
estic satisfeta
hem rigut
hem menjat
hem begut
potser massa, però ja se sap
hem recordat els qui faltaven
han cantat sarsuela
ha sortit el Nino Bravo
sort que jo estava fregant plats
tot com sempre
tot com cal

Quaderns de vacances: Carles Riba, com no?

Avui serem molts que parlarem d'en Carles Riba, i alguns gràcies a en Puigmalet. En tot cas el meu Riba no té a veure amb la poesia, ni amb les Elegies de Bierville, ni amb les traduccions del grec o del llatí. Té a veure amb els meus fills i la seva infantesa. Quan els nois de casa eren petits ens vam acostumar a llegir un conte abans de dormir i, contant contant, vam arribar als Sis Joans i a les Aventures d'en Perot Marrasquí. Que l'enginy s'esmola quan el que vols és driblar en Disney.


dissabte, 11 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: Festa Major


Res, que avui no toca, demà tinc 26 persones assegudes a taula esperant els canelons i el fricandó, o sigui que no us explico res més, imagineu-vos-ho! agh!

Ah! no us poso el cartell d'aquest any que em sembla suadíssim i molt poc fashion!

divendres, 10 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: coses que passen ... a la capital

Mentre comprava una T-10 de 3 zones en una màquina expenedora de bitllets al metro de la Plaça de Catalunya, una noia, que estava a la màquina del costat, em va preguntar:

  • Parles en català?

Em vaig quedar de pasta de full, ho reconec, i li vaig respondre entre sorpresa i divertida:

  • Sí, és clar.

  • Ens pots ajudar? És que no sabem con van aquestes màquines.

Al meu davant hi havia tres dones, mare i dues filles, es veia de seguida perquè semblaven clons d'edats diferents. Volien un bitllet multi-viatges per moure's per Barcelona, cosa senzilla.Un cop enllestit, em van donar les gràcies i jo vaig marxar. No ho vaig poder evitar, vaig haver de recular:

  • Per què m'has demanat si parlava en català?

  • Dona! És que aquí ningú no el parla i jo, amb el castellà, m'embolico molt, que no som de Barcelona.

  • Doncs has tingut sort! Perquè jo també vinc de poble!

Ens vam mirar i ens vam entendre, que trist. I vaig pensar en la meva besàvia, la padrina Magdalena, que va morir ara fa uns quaranta-sis anys, poc abans de néixer jo. Sempre que venia a Barcelona, quan tornava cap a casa seva, prop de Lleida, just en el moment d'arribar al rètol que diu: “província de Lérida”, deia amb un sospir d'alleujament:

  • Per fi arribem a Catalunya!

I no és que ja no hi toqués no, ella sabia molt bé el que es deia!

dijous, 9 de juliol del 2009

116è joc literari

1ok.jpg (image)[1ok.jpg]
Passejava, amb la cara plastificada, la seva fràgil ànima sota tones de silicona i botox. Volia que el món l’estimés, volia parar el temps i, cada vegada, se sabia més allunyada de tots. Ja no li quedaven amistats de la seva edat, no podia anar amb aquella colla d’ancians decrèpits. Si s’afegia als més joves, se sentia cansada i se sabia una impostora. De les tres premisses: viu al màxim, mor jove, només faria un bonic cadàver.

per al 116è concurs literari d'en Jesús M. Tibau

Quaderns de vacances: entrevista ...


... sobre sexe amb Antonio Galindo, psicòleg i pedagog, a El Periódico de Catalunya.

dimecres, 8 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: se m'acut que ...

l'enamorament no és res més que l'eufòria provocada pel descobriment del reflex de la nostra imatge en els ulls d'un altre

dimarts, 7 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: l'himne nacional


Llegeixo a la revista Sàpiens (núm. 81, pàg. 5) que l'himne nacional català prové d'una cançó eròtica. Ho diu Roger Costa, antropòleg i col·laborador del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, que també ens cita l'opinió de l'etnomusicòleg Jaume Ayats, integrant del Grup de Recerca Folklòrica d'Osona.
Sembla ser que Els segadors prové d'una cançó anomenada Els tres segadors o Els tres garberets, “cantada pels homes de pagès durant almenys quatre-cents anys”. Us en copio el tros que en cita:
[El segador] (...) què és lo que vostè demana?”
[Respon una dona]: Si en voleu segar un camp, un camparró de civada.
No és a l'aubac ni al solà, no tampoc en cap muntanya,
n'és a sota el davantal, la camisa me l'amaga”.
Abans de que s'escampés la brama que els catalans érem avars, per a la resta del món érem gent feréstega, susceptible i molt donada als plaers de la carn. Que com diu la dita, que m'acabo d'inventar: “els catalans, de les pedres en fan pans, però entre pedra i pedra ...”. Amb la nostra conversió de rústecs a civilitzats, vam donar el poder als senyors Esteves i a tota una penya de mestretites que ens han fet oblidar el goig de la gaubança i ens fan cantar cançons guerreres que mai seran, perquè ells mai guerrejaran.
O sigui que hem passat de l'alegria de gaudir uns músculs forts i suats, unes mans fortes i dures, de l'erotisme mediterrani, explícit i una mica barroer, a aquesta falta de fermesa actual. Del sensualisme desenfrenat de Jaume I, hem anat a raure a la blanor i falta de trempera dels polítics d'ara, massa grassos, massa tous, farcits de canapès i negocis. Això sí, cantant “bon cop de falç” quan toca, que els hi va el sou.
Voleu dir que la sabrien fer anar, la falç? El que és a mi, què em salvin els romans!


dilluns, 6 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: deures, perquè mai fa prou calor

Fa calor, molta calor, unes gotes grosses de suor em llisquen esquena avall i de sota els pits cap a les cuixes. No puc dormir, no vull mirar la televisió i llegir, déu n'hi do el que costa. Malgrat tot no me'n puc estar i vaig fent tastets, ara a un llibre, ara a un altre, un sudoku, un blog ... No tinc gaire ganes d'embrancar-me en una novel·la, no tinc temps aquests dies, per tant l'assaig és més accessible, dos paràgrafs, tres i tanco el llibre.

“Un sistema de adoctrinamiento que funciona correctamente tiene varias tareas, algunas de ellas bastante delicadas. Uno de sus objetivos son las masas estúpidas e ignorantes. Deben mantenerse así, desviadas con hipersimplificaciones emocionalmente potentes, marginalizadas y aisladas. Idealmente, todo el mundo debería estar solo ante la pantalla del televisor viendo deportes, culebrones o comedias, privado de las estructuras organizacionales que permiten a los individuos que carecen de recursos descubrir lo que piensan y creen en interacción con otros, formular sus propias preocupacions y programas y actuar para hacerlos realidad. Así, luego, se les puede permitir, incluso alentar, a ratificar las decisiones de los que son mejores que ellos en elecciones periódicas. La plebe constituye el objetivo adecuado de los medios de comunicación y del sistema de educación pública orientado a la obediencia y a la formación por lo que respecta a las habilidades necesarias, incluyendo la de repetir máximas patrióticas en las ocasiones oportunas.

Para que la sumisión se convierta en una característica fiable, debe establecerse en todos los campos. El público debe ser un observador, no un participante, un consumidor de ideología además de un producto. Eduardo Galeano afirma que la mayoría debe resignarse al consumo de fantasía, pues se venden a los pobres ilusiones de riqueza, a los oprimidos ilusiones de libertad, a los vencidos sueños de victória y a los débiles sueños de poder (Galeano, Dias y noches de amor y de guerra, Alianza, madrid, 1986). Sólo esto servirá.” Chomsky, Noam. El miedo a la democracia. Barcelona, 2007(5). Crítica.

Mai fa prou calor per rumiar, ni que sigui una miqueta, i recordo velles músiques: balles? estudies o treballes? t'agrada ...?


diumenge, 5 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: i tu, que t'enduries a una illa deserta?

Jo m'enduria el següent:

  • loció anti-mosquits

  • menjar

  • beure

  • mapa

  • un gps

  • piles

  • biodramina

  • benzina

  • i una llanxa motora ...

... per tornar de seguida.

Mireu aquí

dissabte, 4 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: èpica oriental per a consum occidental?

La casa de les dagues voladores, de Zhang Yimou, no passarà a la història com una de les seves millors pel·lícules, però cal reconèixer que el treball estètic és brutal. I no me n'he pogut estar de veure-la, des de la seva estrena, al 2005, pel cap baix unes deu vegades. La veritat és que estèticament no és millor que l'anterior pel·lícula, Hero, podríem dir que abunda sobre el tema i es barroquitza, i no ho dic pas en sentit pejoratiu, tot i que, a La maldició de la flor daurada es passa tres pobles i pots entrar en basca, encara que em continua agradant com tracta la fotografia. Quan em va preguntar una amiga que era La casa de les dagues voladores, vaig dir-li: Matrix però amb 6.000 anys d'història al darrera. Diguem que després de pel·lícules fantàstiques i equilibrades, com El camino a casa i La linterna roja, va decidir més per la imatge que per la història. El motiu de parlar-ne ara? L'Spotify i haver-me passat la tarda del divendres escoltant la música de Shigeru Umebayashi.

dijous, 2 de juliol del 2009

Quaderns de vacances: publicitat i gènere

Publicitat per a homes heterosexuals
de motor.es


Publicitat per a homes homosexuals

Publicitat per a dones


(N.B. fa una ràbia tan rabiosa que sort que no tinc bat de beisbol)

Encara bo que alguns hi pensen, però s'ha quedat aquí
Tot i que, per aquí, també ha passat el fotoxop: on és la cel·lulitis?