En el post d'ahir us explicava com la Nina, una mescla explosiva de la candidesa d'en Baldrick i la Marilyn Monroe, em feia rumiar en perquè només estimem d'una sola manera, com si fos impossible estimar d'una altra.
És clar que la nostra forma d'estimar és fruit d'una evolució/imposició (?) cultural i no és pas la mateixa que la d'altres pobles de la terra. Per què no la qüestionem mai? Llegia, no fa gaire, que durant el segle XX ens han acribillat tant amb pel·lícules americanes d'amor i sexe teòricament perfectes, sempre sota el patró de la parella monògama dictada pel cristianisme, que ja no sabem estimar ningú, que a la més mínima desviació del guió, a la mínima frustració de les nostres vanes expectatives, ja ens sentim desgraciats i acabem, majoritàriament, en trencament.
En tot cas, i després de passar pel blog del Francesc Puigcarbó sumo, i acabo pensant que la nostra forma d'estimar, pares, fills, amics, amants, només es basa en la por, la por a perdre, que per a nosaltres estimar no és donar, és posseïr. I que, de passada, el mal és que no ens sabem estimar ni a nosaltres mateixos.
Sort que l'autoestima de la Nina és a prova de bomba!
És clar que la nostra forma d'estimar és fruit d'una evolució/imposició (?) cultural i no és pas la mateixa que la d'altres pobles de la terra. Per què no la qüestionem mai? Llegia, no fa gaire, que durant el segle XX ens han acribillat tant amb pel·lícules americanes d'amor i sexe teòricament perfectes, sempre sota el patró de la parella monògama dictada pel cristianisme, que ja no sabem estimar ningú, que a la més mínima desviació del guió, a la mínima frustració de les nostres vanes expectatives, ja ens sentim desgraciats i acabem, majoritàriament, en trencament.
En tot cas, i després de passar pel blog del Francesc Puigcarbó sumo, i acabo pensant que la nostra forma d'estimar, pares, fills, amics, amants, només es basa en la por, la por a perdre, que per a nosaltres estimar no és donar, és posseïr. I que, de passada, el mal és que no ens sabem estimar ni a nosaltres mateixos.
Sort que l'autoestima de la Nina és a prova de bomba!
8 comentaris:
dec ser un "bitxo raro" però per a mi l'amor i l'amistat són el mateix, i es poden estimar moltes persones al mateix temps, només que amb diferents intensitats. Si l'amor és vertader, precisament, no hauria d'haver-hi cap problema; un amor limitat a una sola persona em sembla molt sospitós. A qui pot semblar-li natural dedicar la nostra infinita capacitat d'estimar a una sola beneficiària quan estem rodejats de persones que al seu torn ens estimen? L'amor únic, unitari i indivisible em sembla més aviat una castració cultural que cap altra cosa.
Això que dius de la por a perdre, crec que es gesta amb els anys, com més gran té fas i més coses has començat a perdre, (avis, pares, tiets, germans,...)
El primer amor i potser el segon o el tercer, són de tot menys posseïr, tenir...com a mínim al principi. Poc a poc tot evoluciona fins a la companyia.
Però que vols? Només analitzant on vivim i el nostre llenguatge (meu, teu, seu) ens diu molt de com som. És super cultural, si gairebé sempre per definir algua cosa ens basem en la comparació (hi han rics perquè hi han pobres; sóc llest perquè n'hi han de més rucs...)
la por a perdre, segurament pel pòsit cultural, hi té molta força en la nostra manera d'estimar però, espero, que no sigui l'única força.
un gran post clidice!!!
Caram amb la Nina!
El fet d'estimar és un tema cultural, evidentment. La relació que podem tenir amb els altres són relacions d'amor i/o odi que en funció de cadascú s'adapta. Digueu-li amor o com vulgueu dir-li però amb tothom és diferent.
El concepte d'amor exclussiu només el té l'Església des del moment que no deixa casar-se els seus capellans, monjos i monges per tal que no es restingeixi el seu amor vers una persona i el puguin escampar per tota la parròquia... i així els va en molts casos!
Digue-li a la Nina que estimi com vulgui i a qui vulgui però que pensi que la societat és castradora (aquí i a la selva amazònica) i es compon de diverses renúncies. Això és la cultura.
La por és el meecanisme cultural per controlar-ho tot. Malgrat saber, tots fem servir la por.
Succeeix que realment a qui més estimem és a nosaltres mateixos i després creem uns lligams afectius amb una serie de persones del nostre entorn proper que pot ser amor, estimació o amistad en una dificil barreja. Amb que hi hagi respecte ja n'hi ha potser prou. Estimar com a concepte és molt dificil, a banda d'un mateix.
Pensem el mateix FERRAN
RAMON la por a perdre ens la inculquen de la més tendra infantesa: "si no fas això ja no t'estimaré!", si t'hi fixes és una aberració.
Gràcies ÒSCAR, te'n dec una de seitons ^^
GALDERICH tu mateix ho dius, la por la fan servir per a controlar-nos, aleshores no podem estimar sense por? reformulo: no hauríem de voler estimar sense por i esdevenir lliures? Hi ha poques coses en que ho poguem ser de debò, però com a mínim hauríem d'intentar ser-ho en aquelles que només depenen de nosaltres, no?
FRANCESC, una cosa és l'ego, absurd, capritxós, infantil i malcriat i una altra l'autoestima, producte de l'equilibri i de la salut. L'ego diu: "jo ho vull tot per a mi" i sempre viu amb la por de perdre-ho tot. L'autoestima diu: "jo estimo i és natural que m'estimin" :)
Clidice,
Tens raó però, digue-li por o qualsevol altre mot, la societat té les seves limitacions i els seus codis. Les pors són ancestrals i ens condicionen. El millor és tenir una relació sense pors... sense gelosia... però quantes relacions hi ha així?
La por l'hem de veure com un motor i treure'n el vessant positiu. Tots tenim por que als nostres no els passi res i per això moltes vegades fem el que fem, per sentit de protecció.
És molt complicat, com el món que ens hem muntat.
Fixa't que amb la crisi les separacions i divorcis han disminuït sensiblement per pors econòmiques que fan suportar situacions que sinó no es suportarien... en fi, digue-li a la Nina que l'estimem per fer-nos escalfar el cap encara més en plena canícula!
GALDERICH wapissim! que em tens una paciència! ^^ Et redirecciono a un post meu de fa ja un temps http://untelalsulls.blogspot.com/2008/09/els-ltims-matriarcats.html (no sé com fer-ho per que em surtin els links, znif) perquè vegis, que encara avui, el corró de la nostra horrible civilització encara no ha passat per tot arreu. :)
Publica un comentari a l'entrada