diumenge, 12 de juliol de 2009

Quaderns de vacances: diumenge de Festa Major finalitzat

Dos quarts d'onze
cervesa Moritz ben fresca
la casa tota en ordre
tot net i endreçat
26 persones ben servides
canelons i fricandó
lioneses i gelat de crocant
s'han aixecat de la taula a les 8 del vespre
per anar a seure al pati
ja havia caigut el sol
estic satisfeta
hem rigut
hem menjat
hem begut
potser massa, però ja se sap
hem recordat els qui faltaven
han cantat sarsuela
ha sortit el Nino Bravo
sort que jo estava fregant plats
tot com sempre
tot com cal

10 comentaris:

Galderich ha dit...

Clicide,
Descrius el Paradís!
És curiós com a pesar de carregar la tasca més dura d'un àpat d'aquestes característiques hom queda ple i satisfet, malgrat s'escapi l'etern: "aquest és el darrer any que ho faig!"
Una taula de Festa Major com cal, seguint les tradicions més ancestrals.

PD: Ets ràpida recollint tot el desori que comporta un àpat així, no?

Clidice ha dit...

no estic sola en l'assumpte Galderich, parella, fills i tothom s'hi impliquen :) i no ho dic mai això de que és l'últim any, fa feliç les persones, doncs està bé :)

Galderich ha dit...

No ho dubto que estiguis sola però el trasbals encara que compartit és un trasbals.
Sobre dir que aquest és el darrer any: això també és una tradició! L'has d'incorporar dintre del ritual de l'àpat i així cada any la podràs anar dient com a prova de continuïtat! ;-)

Boni ha dit...

M´al·legro molt que tot hagi sortit tant bé i que estiguis satisfeta.

Salut

Clidice ha dit...

Gràcies BONI, què ja tens la samarreta signada del Contador? ;P

GALDERICH no puc dir-ho :( m'encanta que vingui gent a casa i alimentar-los! :D És com jugar a cuinetes :D

- assumpta - ha dit...

Uns altres canalons, un altre fricandó, uns altres protagonistes...
la mateixa història!!!

M'he vist allí.

Tot segueixi com sempre, tot segueixi com cal!

Nosaltres el 15/08

Saps, quan passejo per aquí realment tinc la sensació de trobar-me a casa.

Petons!
;)

Clidice ha dit...

Gràcies ASSUMPTA em fa feliç que sigui així :D

Jaume Puig ha dit...

Si no arribo a llegir les teves respostes als comentaris hagués trobat el teu apunt com la més àcida de les poesies. No em treguis ma il·lusió Rosó! Redeu que els canelons i el fricandó m'han semblat armes de destrucció massiva. Genial! deixa'm pensar-ho a la meva manera...

Des que vaig llegir "El trastorn de Portnoy" , medito com es pot carregar (literariament) contra la família de la meteixa manera que ho fa Roth , però sense referents jueus. Touché! Els canelons i el fricandó!!

Clidice ha dit...

Jaume, no puc evitar-ho, m'agrada alimentar els meus. I això no vol dir ni que els estimi més, ni que m'agradin, senzillament, que són els meus i, dos cops l'any (Festa Major i Nadal), seuen a la meva taula i es creuen de debò que s'estimen i se senten millor i més bones persones. Mantenir el miratge està bé, perquè és el ciment de la societat. Som bèsties que ens necessitem els uns als altres, fins i tot si no ens caiem bé :)

Jaume Puig ha dit...

Ho has clavat!! Esfereïdor. Tant li fa que sigui un coneixement ancestral.