dilluns, 20 de juliol de 2009

Quaderns de vacances: caritat o justícia social?

L'altre dia vaig baixar a Barcelona amb autobús. M'agrada aquest medi de transport, potser perquè l'associo a les excursions escolars i a anar amb la mare a cal senyor metge de Barcelona. Que era un goig anar amb la mare, tan guapa i mudada, i que feia olor a pólvores de maquillatge. A més, amb la mare sempre era una aventura, fins i tot creuar un semàfor, que al poble de semàfors no en teníem, i a mi em feia gràcia esperar l'homenet verd que et donava pas. En tot cas m'agrada viatjar en autobús per tot això i també perquè veus el món de molt més amunt.

He comprovat com, a la sortida del poble, i dins d'una antiga bassa abandonada, algú s'hi ha fet una barraca. No és una construcció com les que ens fèiem nosaltres, de petits, quan tenir una cabana era absolutament imprescindible per jugar "com cal". És una barraca d'algú que li cal per viure-hi i això m'ha fet rumiar en la necessitat d'habitatge de caire social per a aquests casos i m'ha fet rumiar, ensems, en la reacció irada que tindria tanta gent quan es proveís, al titular de la barraca, d'algun habitatge amb un mínim de decència i se'l fornís de la mínima subvenció necessària per a reemprendre el vol.

Serà perquè els infants ja no recullen nadissos d'oreneta i intenten ensenyar-los a volar? Serà que els que ho fèiem ja no ens recordem? Serà que ja no hi ha orenetes que ens recordin que, tantes vegades, un pollet cau del niu i, sense ajut, ja és ben perdut? Que ja no és res més que menjar pel gat?

Perquè critiquem l'estat quan, de vegades (no les suficients), intenta, amb els diners dels nostres impostos, inserir els nostres nadissos caiguts i, en canvi, aplaudim alguns “sants” quan, amb els nostres diners donats voluntàriament, intenta inserir nadissos caiguts en països llunyans?

Hi ha orenetes de primera i de segona? Hi ha pollets caiguts de primera i de segona? És més simpàtic un pollet caigut quan viu lluny que a tocar de casa?

21 comentaris:

Galderich ha dit...

Ha coincidit la lectura d'aquest apunt amb la visió prèvia d'un vídeo de Vilaweb de tècnics parlant de les mancances del finançament. Una de les coses que diuen és que no s'ha contemplat com a barem econòmic la població en risc d'exclussió social i això ens perjudica perquè Catalunya, per exemple, té un alt índex d'aquestes persones amb carències superiors a les dels altres.
En fi, no és un tema de caritat sinó de justícia social i de poder treure a les persones del pou on han pogut entrar per les circumstàncies més diverses.
El Quart Món és una realitat.

Clidice ha dit...

Si, GALDERICH i el tenim a tocar de casa. Per això no crec en la caritat i si, hi ha moltes entitats que en fan i, se suposa, és d'agrair. El mal és que estic convençuda que això només fa que ajornar la justícia social. D'una banda "tots naixem iguals i amb els mateixos drets" de l'altra acceptem sense gaire recança la falta de justícia. I, el que és pitjor, ens semblen més "bons" els "negrets" que no pas els del costat de casa. Els "d'allà" són millors perquè no estan personalitzats i no viuen a tocar de casa, els d'aquí sempre ho són "perquè volen", borratxos, delinqüents ... Quin dia ens fotrem de morros contra la realitat i acceptarem que tenim el que tenim perquè és el propi sistema que ho propicia?

Miquel Saumell ha dit...

És ben cert, Clidice, tal com diu el Galderich en aquesta proposta de pacte de finançament “no s'ha contemplat com a barem econòmic la població en risc d’exclusió social” (immigrants, etc). Per meditar, una proposta de pacte amb aquestes mancances que té llum verda dels partits d’esquerres i vermella dels partits de dretes. Encara hi ha qui associa necessàriament les esquerres amb els progressisme?
I una altra pregunta: sempre m’ha intrigat que quan els de fora veniu a Barcelona (a cal metge o on sigui), alguns com tu dieu “vaig baixar a Barcelona” i, segons d’on vinguin, altres “pugen” a Barcelona. Quin criteri s’utilitza? El nivell del mar potser? Res, pura curiositat.

Clidice ha dit...

D'acord amb tu MIQUEL, sempre passem de puntetes per la nostra realitat i ens omplim la boca de la realitat "estrangera". Jo vinc d'Esparreguera, per tant, baixo, que estem més amunt. Quan venia de Lleida pujava, que havia de pujar La Panadella ;P

Miquel Saumell ha dit...

Doncs mira, Clidice, per Esparreguera hi passo cada setmana i és el poble d'aquesta carretera que em resulta més simpàtic. És l'únic tram des de Martorell fins a Igualada on encara et deixen anar a 120. Que no se n’assabenti en Saura!
I això de pujar i baixar doncs... t’agraeixo l’explicació tot i que no l’acabo d’entendre. Ho dic perquè després de pujar La Panadella ve una llarga baixada fins quasi a Jorba, oi?

Jaume Puig ha dit...

Apuntes un tema que no es fàcil tractar amb l'espai limitat que ofereix un comentari de blog. El plantejament que tu vas fer el vam viure fa un any a la meva ciutat. Un partit polític local (feixista) amb dos regidors va demanar que es suprimís el 0,7% de cooperació al desenvolupament argumentant que mentre hi hagués un ciutadà del poble que ho necessités no havia d'ajudar-se a gent de fora. La primera observació que et vull fer és que el concepte de poble el podem ampliar a país, estat, unió europea, món o restringir a coneguts, familía, jo.

No és només que l'humanitat per a mi és única i universal, sinó que mentre aquí l'estat del benestar (per molt que ens sembli deficient) estén una xarxa d'ajut, en la major part del planeta la misèria no té paliatiu i acaba amb la vida dels més febles. I , d'altra banda, pensa que el llindar de la pobresa a l'Índia, per exemple, comença per sota d'un euro/dia.

No m'agrada donar una resposta esquemàtica, però crec que és un tema en el que més que teoritzar cal actuar. No crec en sants ni revelacions, però admiro el treball que molts han fet perquè no ens avergonyim de ser humans. Si no ens sentim interrogats és més dificil d'entendre.

Clidice ha dit...

En cap moment JAUME he parlat jo d'eliminar quotes de solidaritat, que no caritat, amb els països del Tercer Món. De passada no estaria malament que també s'exigís als governs d'aquests països que fessin bé la seva feina, i de passada, també, no els enviéssim armes ni els utilitzéssim per les nostres conxorxes geoestratègiques.

Em sembla haver-te llegit que tenies relació amb Vicente Ferrer, en tot cas jo no n'he de dir cap mal. És un senyor que ha fet les coses tal i com li manava la seva Església, que té poc a veure amb l'Església d'ara. Ho admiro, fins i tot he col·laborat en la seva tasca, no pas de motu propi, ho reconec, però no ho critico. Senzillament, penso que aquest no és el camí per solucionar els problemes. Ei! i valoro enormement el bé que fan, i el molt que s'avança, però tinc molts dubtes al respecte. I això mereix, no un comentari de blog, sinó unes quantes tertúlies, en les que jo em limitaria a fer preguntes, perquè en sou molts que podeu donar visions distintes i imprescindibles sobre aquests temes.

El motiu del meu post té més a veure amb remoure les consciències d'aquells que tenim a tocar. La majoria de nosaltres tenim clar l'acte de "donar pels negritus", que hem crescut amb el Domund. El que dubto que tinguem igualment clar és si donaríem si ens portessin els "negritus" a tocar de casa.

M'agradaria saber si aquells "negritus" fantàstics, tan boníssimes persones, i que tenen a bé quedar-se al seu país, ho continuen sent quan agafen una pastera i travessen el mar per venir a passar fam a casa nostra. Em posa molt nerviosa escoltar frases: "aquests moros s'ho enduen tot", "ara la feina només és pels sudaques", "el poble està ple de putos negres", i associar la pobresa amb alcoholisme, delinqüència, desestructuració familiar, malaltia mental i decidir, unilateralment, que s'està així perquè "s'ho mereixen" degut a tots aquests problemes. Podríem parlar també de gitanos, romanesos, etc., etc., normalment s'enduen pocs afalacs els nostres pobres i sempre et quedes amb la idea de què ho són "perquè volen" o "perquè estan tarats".

És el sistema que promou tota aquesta merda i, en comptes de criticar el sistema, o canviar-lo, el que fem és donar caritat i mirar cap a una altra banda.

N'hi ha que s'hi barallen "fent coses"? Suposo que si, per mi és continuar fent-li el joc al sistema. En tot cas només encetem el debat. Aquesta gota d'aigua i moltes d'altres, potser faran una bassa, i ves a saber si encara arreglarem alguna cosa, abans que la guerra, la fam i la misèria s'estenguin per tot el planeta i ni els ajudats per Vicente Ferrer ni nosaltres ho contem.

(I per cert, dono per descomptat que no m'has dit feixista)

Joan Calsapeu ha dit...

La pobresa de lluny dóna peu al lluïment teòric i al consol de les consciències via ONG -i que consti que valoro i aplaudeixo les actuacions d'aquesta mena, tipus Vicenç Ferrer.

La pobresa de prop, en canvi, és incòmoda, anguniosa, antiestètica; fa de mal posar-s'hi perquè els pobres són a tocar i... ai uix!, fan mala olor i van bruts.

És el sistema, sí. Però també és una mesquinesa que fa niu dins nostre.

Galderich ha dit...

Jo crec que una cosa no treu l'altre i que podem treballar en projectes propers i llunyans, en projectes ecologistes, humanitaris a llarg termini o d'urgència, de drets humans... En fi, feina n'hi ha i suposo que cadascú prioritza el que li sembla.
El que si tens raó és la pobresa de prop, com diu en Joan, fa uix! i ens és més fàcil canviar de vorera...

Jaume Puig ha dit...

Aclarim començant pel final, De cap manera se m'ha passat pel cap titllar-te de feixista. No hagués escrit mai ni una sola ratlla de comentari al teu blog si ho pensés. Estic convençut de tot el contrari. Només era una definició ràpida i insuficient de la no-ideologia d’un partit local. Fins i tot crec que defensar la supressió de la cooperació al desenvolupament no és feixista sinó una opció, que no comparteixo, però que en un estat de dret es pot plantejar sense que res trontolli.

Tinc clar que no demanes la supressió de la cooperació al desenvolupament. El que volia destacar és que l’argument sobre la pobresa propera era utilitzat sovint per contraposar-la a la dels altres. És un tema molt extens que m’ha suposat discrepàncies profundes amb amics i familiars. No conec res que valgui la pena i tingui un mínim valor que no produeixi també insatisfaccions i decepcions. Conec una mica alguns dels problemes de la cooperació en païssos en vies de desenvolupament. No volia personalitzar amb Vicenç Ferrer perquè rebutjo el culte personal, però em cal matisar-te que no va fer el que l’Església volia d’ell. No fou un missioner. Era un home, i per això l’admiro.

D’altra banda, normalment no trobo mai a les persones que fan critiques genèriques al treball de cooperació (que no dic que sigui el teu cas) i que manifesten malfiança vers els cooperants, fent treballs per la seva comunitat immediata. Rebutgen la cooperació amb mil arguments diferents i només paguen la quota del seu equip de futbol. En canvi si que conec moltíssima gent que treballa per la gent que te al costat en el seu poble i alhora coopera ajudant en països llunyans. Aquest problema de separació artificial entre pobres d’aquí i d’allà no el tenen.

Espero haver-ho escrit correctament i no provocar cap malentés per culpa de la velocitat , la sintesi i les vint-i-vuit lletres de l’alfabet ;-)

Clidice ha dit...

A tots, d'entrada, gràcies per deixar-hi la vostra opinió, altament valuosa en tant que opinió raonada i constructiva :)

No sóc creient, ni cristiana, ni musulmana, ni jueva, ni tan sols de l'Esglèsia Evangèlica del 7è dia del Japó que, per cert, em va rebatejar. Coses rares que passen ^^ (espero que serveixi d'alguna cosa pastora Michico, però molt em temo que, com deia el meu sogre: "millor a l'infern que no suporto els corrents d'aire"). Vicente Ferrer feu allò que mana la seva Església, els manaments fonamentals, que, dit sigui de pas, no crec que sàpiguen gaire de què va a la cúpula de l'Església, que això és una altra cosa.

Entenc que caldria educar-nos (no a l'escola) en què cal donar una part del nostre temps a la societat. Jo ho faig, perquè ho he fet sempre, i això no em fa millor persona, senzillament faig allò que crec que hauria de fer tothom. Diuen que a Catalunya hi havia una societat civil molt potent, no ho sé, perquè pràcticament no ho he viscut. Però, tan si és cert com si no, potser caldria recuperar-la. Tot i que ja se'n preocupen de què no en vulguem saber res, així ens tenen ben controladets gastant o al davant de la TV.

I tens sort si no sents gaires comentaris al respecte, jo he de conviure amb persones que contínuament fan comentaris racistes, xenòfobs, classistes i que mai donen res a canvi de res. O sigui que ja et pots imaginar quin nivell d'autisme he desenvolupat respecte al meu entorn, laboral sobretot.

En tot cas, combinar revolució amb pacifisme no sé pas si és possible, però no em puc treure de sobre la sensació que, segons com s'enfoqui la caritat o la solidaritat al Tercer Món, només estem fent el joc els rics d'allà que foten els seus pobres, de la mateixa manera que els foten els d'aquí.

Jaume Puig ha dit...

Jo només puc parlar del que conec. Vicenç Ferrer ha estat a punt de ser expulsat de l’Índia més vegades de les que es coneixen. Les classes/castes dominants hindús no són precisament el seu principat aliat. I prefereixo parlar de coses concretes. Un exemple: donar educació a les millors universitats índies als nens dàlits més capacitats és completament revolucionari. Crear quadres dirigents dàlits que competeixin en igualtat amb els brahmins és pacífic i revolucionari. Si enlloc d’Església parles d’evangeli si que hi trobaries al Vicenç Ferrer. Però tu saps perfectament que les arrels del tan proclamat humanisme cristià són més antigues.

Ah , i per cert això d’anomenar-lo Vicente no és cosa seva. Ell sempre ha estat en Vicenç i et podria explicar alguna anècdota sucosa sobre aquest tema que no es pot escriure en un blog. En tot cas, deixo estar aquí el tema del Vicenç Ferrer. Gràcies per provocar ;-)

Clidice ha dit...

À ton avis JAUME :D et volontaires :D

Clidice ha dit...

sorry :( però és inevitable, no el puc deixar amb 13 comentaris znif

Gatot_X ha dit...

He de comentar necessàriament perquè has al·ludit a mi sense saber-ho; perquè ets la primera blogaire a qui llegeixo defensar aquesta opció (una justícia social sense discriminacions positives) i perquè de passada faré una mica d'spam del meu altre blog (l'eròtic en català) que sembla que està discriminat negativament amb una advertència de contingut ofenssiu.

Sóc una persona amb risc d'exclusió social. Nascut a Salt, el gironès, fa 40 i tants anys, sense ofici ni benefici, solter i pare de dos fills en custòdia compartida i actualment a l'atur.

Fa cosa d'un any, en una situació semblant a l'actual, vaig demanar "hora" per una entrevista amb l'assistent social. Me la van donar per al cap de 6 setmanes. Quan em va rebre, va escoltar la meva situació i em va fer un paper per anar a Càrites a recollir un lot de menjar bàsic per al cap de 10 dies.

Si vaig demanar veure l'assistent social va ser perquè ja no em quedaven recursos... prou vergonya vaig passar... però no entenc com un país que es diu europeu, civilitzat i del primer món no actua de facto quan l'administració (hisenda sap a quina hora vas a cagar...) té tota la informació...

Em fa vergonya la meva situació personal, però més vergonya em fa viure a un país on no es prioritza el benestar dels infants (els meus, per exemple) i en canvi dedica hores de documentals en "prime time" a l'adopció de nenes xineses... (si, ja sé que és un altre tema...)

Per sort, els pobres també fem l'amor. Potser més que els que tenen més mitjans. I així elevem les estadístiques d'una trista, pobra i disortada pàtria...

petons i llepades excloses!

Clidice ha dit...

Ostres GATOT m'he quedat de pasta de full. En tot cas el que és evident és que sempre acabem fent el joc als que viuen la mar de bé, als que s'aprofiten dels pobres, i que ens desvien l'atenció amb bubotes i ombres xinesques de bondat i altres mons. Està molt bé fer caritat, però per quan la justícia social, per a tothom i de tot el món? per quan control dels beneficis vergonyants? En altres temps estaríem traient la pols a la falç, ara només pensem en com allargar la hipoteca i anar de vacances, no es diferencia gaire de l'època feudal, sempre depenent de "l'amo". No sé pas que dir-te que et pugui ser útil, m'agradaria tenir una vareta màgica, però només tinc la meva vocació de "mosca collonera".

Per cert que aquest gat deu fer una marramiaus més poderosos ;P

Clidice ha dit...

Ah! i res d'avergonyir-se, t'ho diu algú que ha fet servir l'ascensor social de baixada al soterrani, sortosament el botó per remuntar encara funcionava i mentre tinguis dues mans, segur que te'n surts :)

Galderich ha dit...

Gatot,
Has aportat un rostre real i proper al que normalment tendim a veure com un problema llunyà i fruit de la immigració...
Tots tenim casos propers, i ben propers, de situacions econòmiques límits. Tens tota la raó que l'Estat que ens té controlats de dalt a baix, quan detectés una situació límit hauria d'actuar d'ofici (que diuen) i no esperar que qui ho necessita hagi de trucar a la porta!
Com diu la Clidice, és una qüestió de justícia social directa.
Esperem que la teva situació es resolgui el més aviat possible.
Una abraçada.

Gatot_X ha dit...

Gràcies, Clídice i Galderich per la vostra solidaritat.

La situació és difícil de resoldre però de tot me n'he sortit fins ara.

Vaig militar a ERC durant una bona colla d'anys; vaig moure'm perquè es tirés endavant, si més no, la discussió al Parlament del tema de la Renda Bàsica Universal; en vaig fer un post també i mitja blogosfera se'm va tirar al damunt i l'altra mitja em va retirar la salutació...

També vaig parlar de com a Alemania, pel sol fet d'empadronar-te amb fills et paguen una renda mínima per cada fill... i que no ho has de sol·licitar.... si, actuen d'ofici. Però ai de tu que tinguis els fills malalimentats o desatesos...!

Vaig passar anys durs. Les seccions locals ho sabien. Vaig portar currículums, demanar feina. Ningú no va moure un dit.

Ara, he deixat de militar a ERC. M'han decebut a nivell nacional i a nivell local. També les persones.

Abraçades també per vosaltres.

Montse/Arare ha dit...

Acabo de continuar aprenent, després de llegir el post i tots els vostres comentaris. No sé què dir, teniu tanta raó que sembla mentida que ningú no mogui un dit. Penso que els nostres polítics, tant els d'ERC com tots els altres, els de casa i els de fora, tots, sense excepció, treballen per a les properes eleccions. Sempre. Només treballen per a "les properes eleccions". Els importa una merda el país, els pobres d'aquí, els pobres de llunhy, les nenes xineses i la reproducció de l'escarabat de la patata.
L'únic que existeix és el vot, els diners i el poder.

Em sap greu... però ja fa massa temps que ho penso.

No em pronunciaré sobre ONG's ni sobre pobreses properes ni llunyanes, perquè el que faig, he fet i faré, només concerneix a la meva pròpia conciència, passo de les "vies oficials".

Però és escandalós.

Una abraçada a tots des d'un indret amb molta herba, molta terra i molta aigua.

Clidice ha dit...

Apali MONTSE quin honor, t'estàs posant al dia del meu blog :D gràcies. Tens raó, sembla que a la nostra societat la política i les persones vagin per camins separats. Però molt em temo que no sigui tan així, al cap i a la fi les persones som les primeres que no els exigim res, no ens "fiquem" en política, no fem grups de pressió, no anem a votar ... Se'ns ha repetit tantes vegades que "no hi ha res a fer" que, finalment, ens ho hem cregut?

Una abraçada per a tu, també, ja ho saps oi que fas molta ràbia? ;P