dilluns, 31 de desembre del 2012

... i punt

Mai poder veure la realitat nítidament

Durant les últimes setmanes he estat rumiant quina era la meva singladura blogaire i, si bé fins fa un temps ho tenia ben clar, últimament em sentia terriblement angoixada pel fet de no tenir temps de bloguejar com cal, com em penso, o com m'havia imposat fer-ho.

La vida m'ha canviat substancialment i ara el món real m'exigeix moltes hores, massa hores sent protagonista -a la menuda, no cal dir- m'exigeixen que la reflexió que en pugui fer sigui més íntima, més acurada, només per un principi de responsabilitat ineludible.

Això què vol dir? Doncs és fàcil: no tinc temps per fer cabal a Un tel als ulls de la forma que jo entenc que cal fer-ho. No és pas que no tingui idees, ni temes, ni ganes, ni il·lusió ... senzillament: no tinc temps. I, així, sento que us estic estafant, al no poder fer el seguiment dels apunts, de donar-li una mínima coherència.
Tot té darreres, res és el que sembla
Ara mateix sento que aquests quatre anys i mig han caducat, que la Clídice, tal i com me l'havia inventada, ha prescrit i, cada cop més, la sento lluny de mi mateixa, com algú aliè a qui coneixes d'èpoques passades, de qui en tens un bon record, però amb qui, difícilment, tornaràs a sortir de festa.

No sé, exactament, que ha estat Un tel als ulls. Per a mi ha estat una finestra oberta al món, un medi de comunicació imprescindible durant aquests quatre anys, l'oportunitat de conèixer-vos, de créixer, aprendre ... Però no vull abusar de la vostra amabilitat i és per això que paro aquí.

Potser, algun dia, em vagui de retornar (és una amenaça? potser ja ho he fet, amb més calma), o potser no perquè hauré trobat un altre camí per comunicar-me, per rebre els ínputs del món que m'envolta. En qualsevol cas, no vull deixar passar l'oportunitat d'agrair-vos la presència, la sapiència, la paciència i el camí que, amb alguns de vosaltres, hem fet plegats.
En la llengua que calgui
No ho dic per dir, estimo totes i cadascuna de les vostres opinions, m'agradaria tenir-vos desvirtualitzats per convidar-vos a sopar i fer una tertúlia infinita. Tots els que heu estat passant per aquí teniu grans qualitats i m'heu ensenyat una pila de coses. Però no pot ser. O sigui que: moltes gràcies i, ja ho sabeu, si us cal res, si us puc ser d'alguna utilitat: mvilardosa@gmail.com
Un bocí de mi s'ha quedat al Màrmara, com un bon bocí se l'ha endut Un tel als ulls

I, ja em disculpareu la presumpció, però sempre m'ha enamorat aquest epíleg, que ja us havia posat:

"Si tots nosaltres, esperits,
us hem deixat espaordits,
penseu que us heu endormiscat
quan l'irreal us ha sobtat,
que tot aquest assumpte inútil
no ha estat sinó un somni inconsútil.
No em renyeu gaire, bona gent;
si ens perdoneu, serà excel·lent.
Amb una sort no ben guanyada,
per escapar d'una xiulada,
us dic, tan cert com jo sóc Puck,
que esmolarem el nostre lluc.
Si no, digueu-me mentider.
Bona nit, doncs. Que us vagi bé.
Concediu-me les mans, amics,
i Puck, si pot, us farà rics."*

d'aquí

Salut i fortuna pel 2013!

Per cert, aquest és l'punt 888, o sigui que un xinès ho trobaria una casualitat feliç. Segur que hi tornaré, però no aquí.


*SHAKESPEARE, William. El somni d'una nit d'estiu. Barcelona, 1993. Editorial Vicens Vives. Traducció de Salvador Oliva

divendres, 21 de desembre del 2012

Web de la setmana: TCM d'agost

Si esteu llegint aquest apunt és que, d'entrada, per a vosaltres el món no s'ha acabat. O sigui que ni eix de la Terra a can pistraus, ni alineament de planetes, ni naus de Raticulín (xiu, xiu) que valguin. Vaja que potser sí que el món s'acaba, però ningú no diu que no s'acabi bé. I ves que no sigui que els maies van decidir acabar-lo avui perquè s'havien quedat sense pedra, que mai se sap, o és que era en alguna hora concreta? A més, què es pot esperar d'una gent que fa calendaris rodons i no coneix la roda? Així, doncs, seguim una mica la tònica del blog i ens deixem de bestieses.

El canal americà per cable d'en Ted Turner, Turner Classic Movies, a l'agost va programar una pila de clàssics. Encara que us sembli que vaig tard, l'interessant és poder-se passejar per la WEB de Summer under the stars 2012, per tant, poder portar una mica d'escalfor d'estiu al cor del Nadal
d'aquí
Que tingueu un molt bon Nadal, un millor (i canalònic) Sant Esteve i que entreu al Nou Any amb totes les benaurances possibles. I si no és amb caviar i xampany, que sigui amb pa amb oli i un got de vi, però, sobretot, que sigui amb la calidesa d'una abraçada. Afegiu-hi la meva si us plau.

dimecres, 19 de desembre del 2012

ups! o ... cagada pastoret!

d'aquí
amb els anys una aprèn a controlar-se, poc o molt. tanmateix, malgrat que cada dia més et converteixis en algú en minúscules, no falla el dia en el qual obres massa la boca i ... ups! ja l'has vessada. en aquest cas em sap molt de greu, però tampoc tinc tirada a flagel·lar-me, per inútil, i tampoc penso que em calgui estar vigilant contínuament, per paranoic. que una no és perfecta ja està assumit, el mal és que, a vegades, els demés no ho tenen massa clar, o, demanant tant, no s'adonen del destret en què poden posar a l'altre. al cap i a la fi, els que ens escrivim en minúscules, arriba un dia en què, per molt que ens mortifiquem, ens morim i ja està.

dilluns, 17 de desembre del 2012

Pura vida


"Me parece que ya se ha hecho tarde para cambiar de rumbo, y además no tengo ganas. Creo que somos tipos tercos, de esos que nunca aprenden aunque les muelan a palos. Sostengo que la escalada ha rescatado mi vida de las garras de una existencia burguesa, mediocre o insignificante, o todo ello a la vez. Aunque haya quien piense que sólo somos los niños malcriados de una sociedad decadente, yo no lo creo así, y sólo espero el momento de subir bien alto para mirar una vez más con infinita libertad dentro de mí, y para robarles energía a estas montañas sin par que me alimentan y enriquecen cada vez más. Esta vida, que yo mismo he elegido, me llena profundamente." Iñaki Ochoa




Al 2008, Iñaki Ochoa, fundador de la ONG SOS Himalaya, va morir a la cara sud de l'Annapurna, a 7.400 metres d'alçada, on roman el seu cos. En la seva agonia, la seva parella, la Nancy, al camp base, el seu company de cordada, Horia, que roman amb ell, i fins a una dotzena dels millors muntanyers del món, de més de deu països, proven de rescatar-lo.
"Hom ha d'ésser sincer amb un mateix. L'Iñaki estava malament. El més normal seria dir que li quedaven vint-i-quatre hores com a molt. Hom pot dir: "no hi ha manera d'ajudar-lo", i prendre's una altra cervesa. Però això no està bé. Has de pujar i veure que passa. Veure què hi pots fer. En un moment així, has de creure que pots ajudar-lo. Si no ho creus, no fas res. I és un error. Has de fer tot el que puguis fins que tot s'hagi acabat." Ueli.
"L'èxit i la glòria no signifiquen res per a un alpinista. El que anomenen glòria no aporta res a un alpinista. Això no és futbol ni tennis. Això no dóna diners. L'èxit, en el sentit que se li sol donar, no existeix per a l'alpinista. No anem a les muntanyes a la recerca de l'èxit. I menys de la glòria." Alexei
"No som herois, n'estic segur. No hi ha res heroic en tot això. És una necessitat humana. Ajudar-nos els uns als altres per a sobreviure junts. És això." Alexei
"No anem allí a morir, anem a assaborir el veritable sabor de la vida."
"La muerte no encaja por ningún lado ... es la vida." Iñaki
Moltes d'aquestes paraules ens són útils per a escalar muntanyes diàries, encara que no facin 8.000 metres, però en les quals les allaus, la manca d'oxigen, el perill, ens semblen, o son, tan reals com ho poden ser a l'Himalaya. Pura vida. Si en teniu l'ocasió, no deixeu de veure-la jo ho he fet a Filmin.es.

dimecres, 12 de desembre del 2012

en OFF


Apardalar-se, provar de respirar durant quatre dies, ja no és el que era, perquè una, innocent, prova d'allunyar-se de tot i tothom i la realitat l'acaba perseguint. En format web, Twitter, e-correu, Whatsapp (ditxosa wi-fi) o venedor ambulant. Perquè no sempre la informació et ve de la tècnica -la gent sol estar viva-, i entre Rajoys i ministres esperpèntics, dèficits públics, Merkels, Síria, Gaza i una mica el mateix de sempre, més dut a l'extrem, o encara pitjor, que no sé si és que m'estic fent vella o és que les coses van a mal borràs més del que ens pugui semblar, i una acaba preguntant-se si té cap sentit provar de fugir de la realitat ni que sigui una miqueta. Però bé, mirem-ho des d'un altre punt de vista: res em sorprèn avui, i si alguna cosa em pot sorprendre, segur que serà positiva. Que, com les meigas, haberlas haylas.

dimecres, 5 de desembre del 2012

dilluns, 3 de desembre del 2012

Guia excursionista


La Guia excursionista: Olesa de Montserrat i Entorns, és un bon regal pels malalts de la cosa de voltar per la nostra terra. En Joan Soler Gironès, un autor molt jove, ha confegit aquesta guia amb 20 itineraris diferents pel terme d'Olesa de Montserrat, una part de Vacarisses i una altra part d'Esparreguera. Informació patrimonial, històrica i de natura, amb pròleg de l'alcalde d'Olesa, Salvador Prat i del meteoròleg de TV3 Dani Ramírez.

Aquesta guia, derivada del Treball de Recerca de Batxillerat de l'autor, és una obra remarcable per l'excel·lent resultat i el disseny amb què ens arriba. La publicació ha anat a càrrec de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat i la Comunitat Minera Olesana, entre altres. L'autor també manté un blog i també és coautor del quadern número tres de la col·lecció "Quaderns d'Olesa", anomenat El nostre patrimoni social i ecològic: la pedra seca a Olesa de Montserrat i entorns.

Cal remarcar que pels olesans, els "entorns" és l'eufemisme emprat per parlar d'Esparreguera, per això no me n'estic d'incloure una de les pàgines de la guia d'aquesta bonica vila veïna d'Olesa de Montserrat. Esparreguera, és clar!


divendres, 30 de novembre del 2012

Web de la setmana: Geox Amphibiox

Sí, és propaganda, però m'agrada la web i m'agraden les sabates. Ah! i el de la foto és català!

d'aquí
Bon cap de setmana!

dimecres, 28 de novembre del 2012

... i un pingüí de dos metres!

La reunió començava a fer-se soporífera. Al davant de la Nostraprotagonista es trobava el controlador en vaga de zel, per tant, els punts de l'ordre del dia es feien feixucs, gairebé agònics i, invariablement, acabaven on havien començat, en un bucle infinit, aliè a les persones, allargant la solució a problemes que, fora d'aquell despatx, eren reals i afectaven a éssers humans dels de debò, dels de carn i ossos.

L'opció? Cap ni una, ell tenia la paella pel mànec i només es desencallarien les qüestions aportades quan la Nostraprotagonista s'hagués humiliat i rebaixat per afalagar l'ego malalt d'aquell personatge que, podrint tot allò que queia en les seves mans, durant mesos, al final de tot accedia a les súpliques i, en un gest magnànim, salvava la vida dels que l'envoltaven.

Mentre el tipus feia un dels seus llargs i pesats discursos legals, la Nostraprotagonista, basquejada, i essent conscient de la necessitat de mantenir la cordura -i no treure una metralladora i cometre una escabetxina-, mirava distretament el Twitter. Una notícia li va cridar l'atenció: s'havia descobert el fòssil d'un pingüí de dos metres, de 34 milions anys d'edat, a l'Antàrtida.

La Nostraprotagonista recordà que feia molt de temps que no consultava la webcam que la connectava a l'ara i aquí de l'Antàrtida, un d'aquells llocs als quals desitjaria viatjar, de ben segur. Després provà d'imaginar-se el pingüí de dos metres, potser una mica com en Pingu? No, no pas, millor un pingüí més realista, amb cara de mala bava.

La veu monòtona, i un pel aguda, del controlador la tornà a la realitat, aixecà els ulls i el veié allà, al seu davant, explicant amb tots els ets i els uts el perquè, a causa de la incompetència de tot el món, ell havia hagut de patir innombrables inconvenients per arribar a la solució salvadora. Sort en teníem tots plegats de la seva preclara intel·ligència.

El pingüí de dos metres es materialitzà al darrera del tipus. Ell no se n'adonà, però, per a ella era real, palpable. Primer va néixer com un holograma, una mica desdibuixat per les vores, però, en qüestió de segons s'anà fent corpori, tridimensional. El pit de la bèstia es movia al ritme de la seva respiració, tingué la temptació d'allargar la mà per acariciar-li les plomes blanques del tors.

L'ocell semblava que, poc a poc, s'anava adonant de tot plegat i en ser una il·lusió de la Nostraprotagonista, un cop finalitzat el seu procés de materialització, es feu càrrec de la situació ràpidament. Amb tota la seva envergadura s'apropà el màxim possible al cap del controlador, inspirà profundament i emeté un bram eixordador que aixecà quatre pèls de la seva coroneta. O potser només li ho havia semblat?

El pingüí se la mirà i li picà l'ullet i ella rigué. El controlador aixecà el cap amb cara de sorpresa interrogant, no comprenia que estava succeint. Amb un somriure la Nostraprotagonista s'excusà, sabia que la seva fama d'excèntrica faria que ningú tingués gaire present la seva sortida de to. Però esbossà un somriure foteta per sota el nas que va mantenir mosca al salvador de l'administració la resta de la reunió.

En sortir, la Nostraprotagonista girà el cap, veié el pingüí escarxofat en la butaca del cap, somrigué i li feu un gest còmplice amb l'aleta. A partir d'ara seria un gran aliat per mantenir la cordura.

dilluns, 26 de novembre del 2012

La guerra de Corea



Qui no hagi vist fins avui el vídeo d'aquí dalt, el més vist de la història d'Internet, que surti de la classe, després parlaré molt seriosament amb ell/a i escriuré una nota per casa seva. Bromes a banda, aquest vídeo del coreà Psy, m'ha recordat una pel·lícula, coreana també, de la que us n'havia parlat i que em va deixar fascinada, I'm a cyborg but thats ok, amb una estètica força similar, sobretot en vestits, colors i ... una realitat absolutament delirant per nosaltres. Una altra pel·lícula coreana que també em va agradar molt, d'en Bong Joon-Ho, Memories of murder, que us en parlava aquí, ens immergia en una realitat similar a la nostra però com si algú s'hagués entretingut en modificar-ne el substrat, ens trobem amb un món que no ens és estrany però en el qual som estrangers perpetus. Curiosament anar a Corea, del nord o del sud, no està de moda; els catalans viatgem al Vietnam, a Cambodja, a Tailàndia, a Myanmar, a la Xina, al Japó ... però Corea és com si només existís pel paral·lel 38, els servidors pirates dels vídeo jocs, les olimpíades de Seül i, al nord, el seu règim comunista hereditari. I, de ben segur, que deu tenir paisatges, monuments i cultura a desdir, amb l'afegitó de la història que l'ha convertit en una cultura híbrida. Tu suma orient, colonialisme,  Guerra Freda i la Guerra de Corea (que és la Pac per la que ara he passat poc per aquí) i acabes ballant coses rares. Op, op, op!

Ah! si, diuen que hi ha hagut eleccions al país. Ves quina cosa! (diumenge de vocal en una taula = poques ganes de parlar de política)

divendres, 23 de novembre del 2012

Web de la setmana: Google Art Project

... o el supramuseu. Google s'està infiltrant arreu de la nostra realitat -sobretot de la dels que no anem amb pomes- i, de fa un cert temps, del gener del 2011, Art Project és una forma més de tenir a mà fons d'art altrament impossibles de visitar pel comú dels mortals.
d'aquí
Bon cap de setmana!

dimecres, 21 de novembre del 2012

I dura, i dura ...

d'aquí
Sobre l'útil i l'honest:
Ningú no està exempt de dir ximpleries. La desgràcia és dir-les seriosament.
Sobre el penediment:
Una persona sàvia no és sàvia per a tot; però l'home de talent té talent per a tot, fins i tot per a ignorar.

El que jo dic: una mina!


Montaigne, Michel de. Assaigs, llibre tercer. Barcelona, 2008. Proa. Traducció de Vicent Alonso.

(perdoneu, però aquests dies estic a Corea entre el 1950 i el 1953, això -i la feina, i la família, i respirar ...- m'impedeix bloguejar "com cal")

dilluns, 19 de novembre del 2012

El Diari d'un soldat


"2.11.1937
Tinc divuit anys complerts, avui diumenge a les dotze del migdia m'he presentat a l'Ajuntament, com tots els altres de la meva quinta, en total som onze. El Dr. Fuentes, el metge del poble, ens ha fet el reconeixement a tots. Ha emplenat una fitxa per a l'arxiu de mobilització de quintes on consta la mesura del pit, l'alçada i el pes. També ens ha examinat els peus i les mans per descartar cap malformació. Feta aquesta primera revisió, ens ha dictaminat: "bons per a tots els serveis". Ah!, a l'Enric del Pessa i a Rossindet els ha donat "serveis auxiliars" i això que ells estan més saludables i forts que jo mateix."

Algú s'imagina que la història d'en Pere Belart i Benseny passés desapercebuda en un país que no tingués por de revisar, les vegades que calgués, el seu passat més proper? De les vacances a la Terra Alta en conservo les tardes dedicades a la recerca de la petja de la Batalla de l'Ebre i, arreu, enmig de bales, uniformes, baionetes, bombes, condecoracions, testimonis dels aleshores jovent supervivent, hi trobava a faltar la veu d'aquells que s'estaven a les trinxeres, aquells que havien obert la llauna de sardines rovellada que servo a casa.

En Pere Belart (Àger 5 de setembre de 1919), que, com em diu la seva filla Mercè, amb 93 anys encara conserva el cap ben clar, no va passar per l'Ebre, que va estar en un altre front terrible, el de Balaguer, però en aquest diari, escrit en papers que va guardar zelosament, ens fa arribar el fred, la gana, l'esgotament, la por, el dubte per l'endemà, o pels propers instants ... Passar una estona perduda mirant lloms de llibres en una llibreria de la Rambla Nova de Tarragona, et pot dur alguns encerts, com aquest testimoni imprescindible. Gràcies Peret de Pulsaco, gràcies senyor Pere.

Belart i Benseny, Pere. Diari d'un soldat. Tremp, 2004. Garsineu Edicions.

divendres, 16 de novembre del 2012

Web de la setmana: Oriol Vilapuig

Cap, d'aquí. Sobre l'Oriol Vilapuig
D'una gran simplicitat, la pàgina d'Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964) em serveix de base per recomanar-vos l'exposició del MACBA, Fissures. El disseny és de Carles Gabarró, des d'on podeu anar a altres webs d'artistes plàstics. Qualsevol motiu és prou bo per fer un tomb per aquest museu i jugar a aprendre'ns com a éssers humans.

Bon cap de setmana!

dimecres, 14 de novembre del 2012

Un dia seré ... papallona dels cards!

d'aquí
La gent del CREAF i del Museu de Ciències Naturals de Granollers, s'han dedicat a perseguir papallones una distància prou considerable: més o menys 6.500 kilòmetres! I és que aquesta és la distància que es desplaça anualment la papallona dels cards, Vanessa cardui, tot i que ho fa en diverses generacions. A mi m'agradaria fer-ho en una de sola, però no parar mai quieta en un sol lloc, perquè començo a trobar-ho tot massa igual.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Mobbing

d'aquí

Passa corrents pel meu davant, les llàgrimes li rodolen, galtes avall, i no pot evitar un sanglot. Aferrant desesperada els papers, es tanca d'una revolada en el seu despatx. Deixo amb qui estava parlant -et truco, sí, no pateixis, avui mateix- i entro al seu darrera. Està asseguda, plorant desolada i avergonyida, alhora, per la seva feblesa.

No he pogut més i he petat, no volia fer-ho, sé que l'he fet molt feliç mostrant-li que m'afecta, però no ho he pogut evitar i ara m'odio per haver caigut en el parany.

No passa res, tranquil·la. Plorar no és mostrar debilitat. Només ha estat la reacció a l'estrés. I no t'has d'odiar per res. Tant li fa el que pensi, tant li fa si plores com si no, ell vol fer mal i te'l farà sempre que vulgui, perquè el director general li dóna suport.

Però ara què en farem d'aquest assumpte, porta nou mesos fent-me anar amunt i avall amb indicacions contradictòries, i la que ha quedat com una inútil sóc jo!

No, tu no has quedat com una inútil. Sé el que em dic, ho he passat, recordes? Qui ha de decidir si ets una inútil? Jo que sóc la teva cap, oi? Doncs no, no n'ets d'inútil. No només no ets inútil sinó que ets una persona valuosíssima i arreu t'ho reconeixen. Aquest tipus només és una infecció, la septicèmia s'escampa, i jo no sóc un antibiòtic gaire potent, però no hi pateixis, ja ho sap tothom i aquesta és una medicina més poderosa que cap altra: la informació i no tenir-li por.

Però ara vol que em reuneixi a soles amb ell dimecres!

Prou peròs, no t'hi reuniràs, t'ho prohibeixo expressament. I si et diu res la resposta és invariable: he rebut ordres precises, i si tant et convé, has de parlar amb ella, directament.

Ara, a veure com caram enfrontem això en una organització on no se n'adonen que el capital humà és l'únic capital possible, real, tangible i desitjable.

Mobbing: davant de l'agressió, transparència i informació. Els toros per les banyes, ara i sempre.

divendres, 9 de novembre del 2012

Web de la setmana: Love Punks

Al desert de Pibara, a l'Austràlia Occidental, el jovent de Roebourne Yijala Yala comparteixen una peculiar visió del món, del seu món, mitjançant un joc, una mica delirant cal dir-ho, però que ens fascina per com veiem el món aborigen australià. El joc, no massa bo, però fantàstic a l'hora de mirar amb uns altres ulls: Love Punk. El de menys és el resultat. I, caram!, també hi ha zombies, quina pesta!

Bon cap de setmana!

dimecres, 7 de novembre del 2012

Se m'acut que ...

... la grandesa o la petitesa de les persones la podem mesurar per la generositat amb què tracten els demés. Qui malfia i menysté contínuament, fins i tot com una posse, només ens mostra la mesquinesa de la seva ànima.
I sí, ja sé que no és gran cosa, i que, de ben segur, algun amanuense ja ha deixat petja d'algú que abans ho hagi dit, no una, sinó mil vegades. Per tant, si la frase té autor documentat, s'agrairà la informació.

dilluns, 5 de novembre del 2012

Cita d'Adrienne Rich, el llenguatge i la Constitució de la República Catalana

d'aquí

Sembla que ara, amb això de la crisi, no sigui el moment de cap altra reivindicació. I en el seu nom, el de l'expressió irada de tot i tothom contra qui ens dirigeix, i a la que, de ben segur, ens assisteix la raó -val més adonar-se'n tard que mai, diuen-, altres afers, altres injustícies que ens cal reparar, no siguin matèria a tractar. En el mateix sentit que escoltem com ens recriminen de can govern de Madrid, que ara no toca parlar de reorganització territorial o d'independència, perquè, segons diuen, hi ha crisi i n'hem de sortir entre tots. És clar que, seguin aquest principi, ens podem trobar fent el joc a un govern d'ultradreta, centralista i, perquè no dir-ho, que fa molta vergonya ("me gustan los catalanes porque ... hacen cosas"). Amén que, quan ens diuen que cal dur el vaixell a bon port entre tots, una no es pot estar d'imaginar-se aquestes ments preclares amb un megàfon, cridant: rema! i cadascun de nosaltres suant a mars -i mai més ben dit- per dur-los a ells a bon port, a canvi de les escorrialles, com sempre.

És per això, que temes com el llenguatge sexista ens puguin semblar totalment allunyats de la realitat que ens envolta, atenent aquesta mena d'espiral accelerada on ens hem instal·lat. I és que ja ho va dir aquell, parlant dels temps actuals i reajustant la frase de Karl Marx: "la política és l'opi del poble". No hem d'oblidar, però, que amb crisi o sense, la realitat continua essent-hi. I si abans crèiem pertinent parlar de sexisme, malgrat que en la resta del món hi pogués haver misèria, no veig cap raó perquè no en continuem parlant ara. Així, respecte al masculí com a neutre en el llenguatge, la poetessa ens diu:
"Quan algú amb l'autoritat d'un mestre, per exemple, descriu el món i tu no hi ets, hi ha un moment de desequilibri psíquic, com si et miressis en un mirall i no hi veiessis res". Adrienne Rich.
Així, doncs, aquest no és un problema absurd, haurem de decidir respecte el llenguatge també, i la inclusió de totes les persones en pla d'igualtat. Que el llenguatge no és cap bajanada ho vam poder veure l'octubre passat en el Parlament Australià. A casa nostra, els moments constituents que podem arribar a viure també en seran sensibles. Si Catalunya esdevé un estat independent, la redacció de la seva Constitució no serà pas una qüestió banal, si vol ser una Carta Magna que inclogui tota la societat, homes i dones, allò masculí i allò femení. O serà la realitat la que, al cap i a la fi, imposarà el seu criteri, sigui la que sigui, i haurem de seguir lluitant tots aquells homes i dones que creiem que la biologia no és destí? Crec que paga la pena fer les coses ben fetes, ni que es trigui una mica més, perquè, la veritat, per fer un pedaç malgirbat ja tenim la transició i tota aquesta patuleia d'impresentables.


Adrienne Rich ha estat traduïda al català, l'Atlas d'un món difícil, per la nostra poeta (que no poetessa) tarragonina Montserrat Abelló. I també: un article interessant de Patrícia Soley-Beltran, d'on surt la cita: El 'genero': esa palabrota

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Les llistes (petit, i gratuït, manual d'autoajuda)

Fa uns quants anys que faig llistes de coses. Normalment llistes mentals, que m'ajuden a definir millor allò que penso. Les llistes són una bona manera de precisar, de convertir un marasme en una paraula o en una frase, un exercici de síntesi, en definitiva.

Vaig començar a fer llistes a partir de quan l'àvia em donava troques embolicades perquè les desembullés, mentre els meus ditets anavent tibant d'aquí i d'allà, amb l'àvia repassàvem, sobretot qui eren els parents, a quina branca pertanyien i quina característica els definia. A més, les llistes, si són per escrit, et permeten jugar amb els conceptes, i fer anar fletxes amunt i avall, relacionar coses que, moltes vegades no ho faries en el pensament, veure reiteracions innecessàries, connexions impensables... Aquesta part la vaig aprendre amb la hermana Altirriba, que em va ensenyar a fer esquemes. Per cert que va durar ben poc a l'escola, era massa intel·ligent i tenia massa entusiasme per ensenyar, vaja, fora de la norma.

Així, en algun període de la meva existència, en un d'aquells moments on pots caure en la terrible temptació de comprar-te llibres d'autoajuda, vaig decidir no "ajudar" a cap autor i ajudar-me soleta, aleshores vaig fer dues llistes en dos fulls distints: la llista de les coses més terribles, repugnants i horroroses que m'han passat a la vida, de les indignitats rebudes i comeses, i la llista de les coses bones, edificants, importants, gracioses, alegres, elegants que havia fet mai. Noteu el meu extrem dramatisme, inevitable en aquells instants, què hi farem!

Va ser un exercici interessant que no vaig fer en un sol dia. Cada dia m'hi posava a reflexionar i escrivia només dues línies a cada llista, per força. Primer vaig tendir a omplir més el full de les coses horribles, però això, evidentment, no em va satisfer. També em semblava que les coses que posava a la bona eren bestieses sense importància. La llista em va obligar a revisar-ho tot una altra vegada, per la qual cosa, aquelles coses tan dramàtiques de la llista negativa van ser reformulades i van anar passant poc a poc a la llista positiva. Potser ara ja no eren tan grandiloqüents, ni tan teatrals, però eren coses bones que n'havia extret de les dolentes.

Finalment em vaig obligar a revisar les quatre rampoines que quedaven en la llista negativa, perquè, desenganyem-nos, servidora no és pas tan important com per haver fet res tan abominable com perquè quedi escrit en un paper. Finalment vaig poder fer una sola llista, encara deu voltar per casa. Ara, amb la consciència ficada en la llista, procuro que allò que faig només sigui susceptible d'anar a parar a una d'elles. A quina?

Que tingueu un bon -i reflexiu- Tot Sants i pels que feu pont un bon Dia de Difunts, i pels que treballem ... també.
-----
El 19 de febrer de 2010, la Kika, també parlava en el seu blog de llistes.

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Mirant per la finestra XII

Fins aquí la meva finestra durant set anys
Estic mirant per la finestra, i a la plaça de pedra, on hi ha l'església del meu poble, només s'hi veuen jubilats sota un cel negre de tempesta. El vent mou les fulles i mou els jubilats ensems, que intueixen el patac que s'aproxima.

Penses en quants dies et queden al davant d'aquesta finestra, sembla que ben pocs, i si bé saps que et fa feliç el canvi, també t'enduus el seu record i enyoraràs les velles pedres de l'església, la plaça, els jubilats, la quitxalla i les dones magribines amb les seves converses animades i incomprensibles.

Són ben curiosos els tombs que dóna la vida, sobretot pels que la vivim en perpètua expectació, aquells que no ens acabem de creure mai que res del que estigui passant sigui real. Tantes vegades et veus obligada a reflexionar per comprendre les distintes realitats que veuen els demés i et preguntes què és el que fa que tu ho vegis de distinta manera. Ben poques dites són més encertades que la que ens diu tants que a tants caps, tants barrets. I acabes, una mica desencisada, no cal dir, acceptant que cadascú veu i viu com li sembla, o com la seva intel·ligència li permet, tu inclosa.

Ara les fulles dels arbres s'agiten ferotgement amb el vent de la tempesta que s'apropa sense remei, i ja no hi queda ningú a la plaça. Només hi resten les pedres, els fanals, els til·lers, la font i els xiclets enganxats a terra. I penso en com, ara, el meu cap barrina davant aquestes coses, els xiclets, les destrosses ... En un jo-abans ho veia, és clar, i feia la queixa clàssica sobre les autoritats o les persones. Ara em pregunto què cal fer perquè la gent actuï pensant en com afecta el que fa als altres? Fer pels demés no és fer, també, per un mateix? Com podem convèncer?

Penso què, en algun altre indret, ara mateix, algú altre està en una finestra fent-se preguntes sense resposta. Curiosament, si hi vaig, el lloc em semblarà més net, més alegre, més interessant que no pas el meu, quan la realitat és que serà exactament igual. Perquè qui haurà canviat seré jo, que estic de viatge i no seré, en aquell moment, la mateixa jo que sóc ara.

Un tro fa tremolar els vidres de la finestra i em fa estremir. El món és, i no deixarà de ser perquè ho demani. Ja falta menys, m'he tallat els cabells, és senyal de canvi i, entretant, jo aquí, escrivint la meva última finestra de la plaça.
A partir d'ara, la meva nova finestra ... fins no sé quan.

divendres, 26 d’octubre del 2012

Web de la setmana: ParaNorman

No m'agraden les pel·lícules de terror -em fan por- i les de zombis menys -em fan fàstic-, per tant, ja us podeu imaginar que no n'he vist cap, ni de pel·lícula ni de sèrie. Ara, les pel·lícules d'animació stop-motion em fascinen d'allò més, per això, aquesta setmana us proposo l'stop-motion zombie lab del film ParaNorman i que proveu de fer la vostra pròpia versió.


Bon cap de setmana!

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Evolució

de Paleorama en la Red
Diu que una colla de savis han descobert els orígens evolutius de la dentadura fa ... 380 milions d'anys! I jo, com sempre, fent tard. Tot just, ara estic aprenent com funciona això d'ensenyar els ullals quan pertoca.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Mirant per la finestra XI

Estic mirant per la finestra, i a la plaça de pedra, on hi ha l'església del meu poble, hi veig un dels homes més rucs que conec. I no és pas dèria meva, sinó que aquest personatge ha demostrat, ara i adés, que és ben ase. Una sola de sabata d'aquelles que, a més, se la passen fent-se el saberut arreu on cauen. L'home passeja una criatura en un cotxet, una nena de la que n'és avi, i s'asseu al pedrís assolellat amb la bebè encarat. La nena, que és una nena preciosa, juga amb els penjolls de joguina, els dóna a l'avi i, aquest, els li retorna tot fent-li moixaines.

Se'ls apropa un conegut, també jubilat, com l'home més enze del poble, s'asseu amb ell i tots dos comencen a parlar amb la bebè, d'aquella manera que es parla als bebès quan saps que no et mira ningú. Els dos homes es miren i se somriuen, no ho poden evitar, algun mecanisme biològic els obliga.

Aleshores penso que aquest home, tan beneït i agre, quan treu un biberó del cistell, comprova que estigui a la temperatura adequada, s'adreça a la criatura amb dolcesa, l'alimenta, i veient la felicitat de la nena, ja no em sembla gens menyspreable. Hi ha alguna cosa de redempció en les mans d'un infant, quelcom que transforma, o pot transformar les persones, o el pensament que en podem tenir d'elles. I ara, quan ensopegui amb l'home més ruc del poble, o hagi de suportar alguna de les seves ruqueries, no podré evitar sentir un respecte que, fins aleshores no havia estat capaç de sentir.

Els jubilats se'n van amb la nena i la plaça queda en mans de les dones magribines i les seves criatures. I entretant jo, aquí, escrivint.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Web de la setmana: Lliures o morts

"Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra ... Catalunya pot sortir-se'n sense comptar amb l'univers, però els seus veïns no se'n poden sortir sense Catalunya." Voltaire, escriptor i filòsof (1694-1778)

Lliures o morts és una novel·la històrica, escrita pels periodistes David de Montserrat i Jaume Clotet, amb un protagonista al més pur estil Braveheart: Ermengol Amill. Personatge històric, és per mitjà d'ell que podem conèixer la dimensió de país que va tenir la Guerra de Successió, de la qual, tantes vegades, només hem sentit a parlar del setge de Barcelona i para de comptar. La novel·la també compta amb una WEB, i, per una vegada, em permeto agradar-me d'una novel·la històrica, perquè en conec els autors i perquè sé que està molt ben fonamentada. Aprendre història també pot ser entretingut.

"En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra." Francisco de Quevedo, escriptor (1580-1645).

Bon cap de setmana!

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Sempre a la capçalera

d'aquí
De Montaigne us n'he parlat més d'una, i més de dues, vegades, i més que en parlaré. Perquè com més el llegeixo, i rellegeixo, més m'admira aquest home que em parla de fa 450 anys. I és que hi ha coses, com Montaigne (o la xocolata), de les quals no me'n puc estar. I com me n'alegro que existeixin!

"Les dones no en tenen en absolut la culpa quan rebutgen les regles de vida introduïdes al món, en la mesura en què són els homes qui les han fetes sense elles." (veure)

I reconec que m'ha fet manta gràcia aquest fragment:
"... i després que, a propòsit del conflicte esdevingut a Catalunya entre una dona que es queixava dels assalts massa assidus del seu marit, no tant, al meu parer, perquè n'estiguera molesta (perquè solament crec en els miracles en el cas de la religió), com per limitar sota aquest pretext i contenir, en allò mateix que és l'acte fonamental del matrimoni, l'autoritat dels marits envers les seues dones, i per mostrar que el seu humor esquerp i la seua malignitat no tenen gens en compte el llit nupcial i trepitgen les gràcies i les mateixes dolçors de Venus; queixa a la qual el marit va respondre, home realment brutal i desnaturalitzat, que ni tan sols els dies de dejú no sabia passar amb menys de deu; i després que intervingué aquell decret de la reina d'Aragó pel qual, després d'una madura deliberació del consell, aquesta bona reina, per donar regla i exemple per a qualsevol moment de la moderació i modèstia requerides en un just matrimoni, ordenà com a límit legítim i necessari el de sis per dia, rebaixant i llevant molt de la necessitat i del desig del seu sexe per establir, deia, una manera fàcil i en conseqüència permanent i immutable. Raó per la qual els doctors exclamen: quin deu ser l'apetit i la concupiscència femenina ja que la seua raó, la seua reforma i la seua virtut es mesuren a aquest preu, tenint en compte l'avaluació diferent que homes i dones fem dels nostres apetits, i que Soló, cap de l'escola jurídica, estima en tres vegades al mes per no faltar en la relació conjugal. Després d'haver cregut i predicat això, els hem atribuït la continència, i sota les penes darreres i extremes." (pgs. 115-116)

Montaigne, Michel de. Assaigs, llibre tercer. Barcelona, 2008. Proa. Traducció de Vicent Alonso.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

No t'estic amiga ...

De la Xarxa (que m'ha fet mandra fer el link.
I, que consti, que com aquesta, i de totes les ideologies,
n'hagués pogut triar vint-i-cinc mil)
Moltes vegades llegeixo -veig, escolto- sobre política i societat i em ve la cançoneta que cantàvem al pati de les monges quan algú ens feia la llesca: “no t'estic amiga, cap de formiga, no te n'estaré fins l'any que ve”.

No ho puc evitar, perquè només llegeixo i escolto opinadors l'únic propòsit que semblen perseguir és l'encalç del “rival”, d'aquell que no pensa, ni actua (o no), com ells.

Sempre he cregut que si la Humanitat havia de fer una passa de gegant era per canviar la màxima del vèncer per la de convèncer. Però continuem igual, aquesta majoria de persones que hi diuen la seva segueixen esgargamellant-se des dels seus pedestals dient-me, dient-nos: “que no ho veieu imbècils que només tinc raó jo i els altres són una colla de fills de la gran puta que se us estan rifant?”.

Ja em perdonareu però d'això, a ca meu, se'n diu ofendre la intel·ligència.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Web de la setmana: Gorillaz



El grup virtual Gorillaz (1998), 2D, Murdoc Niccals, Noodle i Russel Hobbs, sobretot de rock alternatiu, té aquesta WEB. No us n'esteu de visitar-la, pot fer-vos passar una bella -i estranya- estona en aquest dia tan xocant.

Bon cap de setmana!

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Cites: la ciència

d'aquí
"... la ciència ha estat produïda per un subconjunt particular de la raça humana -és a dir, gairebé totalment per homes blancs de classe mitjana- sinó que també ha evolucionat sota la influència formativa d'un ideal de masculinitat particular."

Evelyn Fox Keller, a Els llaços històrics entre ment i naturalesa

dilluns, 8 d’octubre del 2012

No es pot fugir, ni que ho provis

Adam i Eva, de Lucas Cranach el vell, d'aquí
Que consti que ho va provar. Va provar d'estimar un gos, però no la satisfeia l'adoració sense condicions de la bèstia. Va provar, també, d'estimar un gat, però no la va assaciar el desdeny suficient de l'animal. Va intentar-ho amb altres animals de companyia, per tal de comprovar, empíricament, la màxima de la Marquesa de Sevigné, "com més conec els homes, més admiro el meu gos", que era el leit motiv del seu entorn social, però no se'n va sortir.

Els ocells engabiats la deprimien i acabava alliberant-los, per no veure'ls entre reixes i, per ser honestes, no haver d'escoltar els seus refilets interminables. El mateix valia per les serps, hàmsters, aranyes i insectes bastó. En aquest cas els refilets eren irrellevants, però veure una bèstia engabiada i fora del seu context la sumia en tristos pensaments.

De les plantes no cal dir, ja feia temps que havia eliminat el cultiu de flors del seu jardí per no alimentar una indústria amb les premisses de la qual no combregava. A canvi, cultivava un petit hort domèstic, però més enllà de l'amor que sentia per les albergínies, imaginant-se-les fent xup-xup en una samfaina, era del tot incapaç de desenvolupar cap altre sentiment. Se sentia bé cultivant-les, però no es veia a ella mateixa fent-la petar amb les hortalisses, per molt que li diguessin que a les plantes cal parlar-les.

Era evident, doncs, que, malgrat que li agradaven els animals i les plantes, no la satisfeien gens ni mica a l'hora d'estimar. I, amb tota la franquesa, això la feia sentir rara en el seu entorn, de tal manera que no gosava dir-ho en veu alta per mor de ser exclosa del contacte amb aquells que ella verament estimava: els éssers humans.

Es meravellava, discretament i callada, en qualsevol reunió, ni que fos de l'associació de veïns. Anava, delerosa, a manifestacions, sense tenir massa present la pancarta de capçalera, a events esportius, marxes, assemblees, clubs ... allà on hi hagués humanitat concentrada la hi podies veure, en un racó, somrient amb timidesa i felicitat, mentre es deixava endur per la voràgine de l'espiral de sentiments que li provocava la seva pròpia espècie.

Després d'anys de passar per totes les provatures a què se sotmetien els que l'envoltaven, per tal d'odiar -o mostrar enuig- respecte els seus congèneres, ella havia descobert la seva veritable vocació: col·leccionar persones. I va emprendre estudis de biologia, de física, de geologia, de filosofia, de teologia per tal de comprendre, en qualsevol de les seves facetes, aquells a qui tan estimava, fins que va ensopegar amb una disciplina nova i diferent: l'antropologia. Finalment havia trobat el seu encaix, la seva vocació última, la ciència que li permetia combinar plaer, vocació, feina, estudis ... I, a la fi, pretenent el contrari, va acabar aïllant-se dels humans, estudiant-los. Perquè, en el fons, és molt difícil sortir-se'n del bucle infinit dels condicionants de la pròpia cultura.

divendres, 5 d’octubre del 2012

Web de la setmana: Century of the Child

Ens arribem al MOMA? Em sembla que, de tenir-ne l'oportunitat, em caldrien poques excuses per "escapar-me" a Nova York i, encara més, al Museu d'Art Modern. Aquesta vegada, entre altres, podem visitar l'exposició Century of the Child, cent anys del segle XX d'objectes dedicats als infants. La web, dissenyada pels de Hellow Monday -que han dissenyat, entre altres, la web de Sesame Street-, ens permet "anar-hi", ni que sigui una miqueta. Què hi farem!

d'aquí
 Que tingueu un molt bon cap de setmana!

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Mètode

d'aquí
Llegir matemàtiques és una d'aquelles excentricitats que cometo de tant en tant -a vegades ho faig encara pitjor i llegeixo sobre física, però no m'ho tingueu en compte, només ho faig per pura tafaneria, com qui llegeix l'Hola en la perruqueria-. Si m'arriba a les mans el Mètode d'Arquimedes, és evident que primer caic en la temptació de treure-li el plàstic -fins aquí encara només m'ha interessat l'objecte-, després fullejar-lo pel damunt -m'interessa la plàstica dels textos grecs-, un cop fer això em fixo en els dibuixos geomètrics -el que en diríem els "sants"-, i, finalment, no me'n puc estar i penso, encertadament, que, ni que sigui en la introducció, podré comprendre alguna cosa.

Resulta que els savis grecs no solien explicar massa de quina manera arribaven a les seves teories científiques i és per això l'enorme valor d'aquesta obra, de l'obra i l'autor:
En tota la seva ingent obra matemàtica, Arquimedes respecta l'estàndard geomètric euclidià d'exposició, que oculta el camí seguit en el descobriment. Només en el "Mètode sobre els teoremes mecànics dedicat a Eratòstenes" (que d'ara endavant anomenarem "Mètode"), Arquimedes fa palesa la via heurística dels procediments mecànics per mitjà dels quals donava a llum els seus sorprenents resultats geomètrics, i que havia omès en tota la resta dels escrits científics. Per això el valor d'aquesta obra és incommensurable, no solament des del punt de vista científic o com a document històric, sinó sobretot des del punt de vista del procés heurístic, que li confereix un caràcter radicalment singular en tot l'àmbit de la geometria grega.
Cargols, palanques, urpes, rajos de calor, el nombre Pi (o gairebé), quadratures de cercles i banyeres amb aigua que puja i baixa (principi d'Arquimedes), i d'altres reals o falsament atribuïts, formen part de la vida d'aquest savi, fill de la Magna Grècia (Sicília), que es cartejava amb els savis d'Alexandria -on havia estudiat-, i que no va ser descobert "del tot" -el seu Mètode, en un palimpsest- fins a principis del segle XX (1906).

No cal dir que quan he arribat a la cosa aquella de "Tot segment d'un conoide rectangle, determinat pel tall d'un pla perpendicular a l'eix, és una vegada i mitja el con que té la mateixa base i el mateix eix que el segment ...", m'he començat a perdre de mala manera, però ja havia passat de més enllà la meitat del llibre i m'havia empapat de totes les tafaneries, hagudes i per haver, de mestre Arquimedes i el seu temps.
Arquimedes saluda Eratòstenes.

Fa temps vaig enviar-te alguns teoremes que havia descobert; te n'exposava els enunciats i t'invitava a trobar-ne les demostracions que aleshores no vaig indicar-te; els enunciats dels teoremes eren els següents: ...
Qualificació: només apte per a ments matemàtiques, i privilegiades, i per freaks que ens llegim fins la composició del gel de bany encara que no hi entenguem un borrall.

Arquimedes. Mètode. Barcelona, 2012. Edicions 62-Fundació Bernat Metge.

dilluns, 1 d’octubre del 2012

Totes ... Budes? (Digressions d'una avorrida tarda de diumenge al davant de la Viquipèdia)

d'aquí. Per prendre mal!
(ja em perdonareu, però fa cara d'estar encantat d'haver-se conegut, ves)
"Ets molt budista, tu!"

Em miro qui m'ha engegat aquesta frase amb un cert estupor, budista jo? -no és la primera vegada que m'ho diuen-, però, per a mi, el budisme té més a veure amb artistes de Hollywood, neorurals vegetarians despentinats i senyors orientals vestits de color carbassa i granat (safrà, en diuen), cantant coses i anant amunt i avall dins unes sandàlies balderes (que sempre que se'm fan presents me'ls faig caminant a grans gambades com si es calés foc en alguna banda, i em recorden la hermana Rosario, que també duia hàbit i sandàlies i caminava a grans gambades, encara que ella fos dominica i no budista, gens budista, que ens requisava els cromos dels Bonys -llegiu bonis, i no bonys- i se'ls quedava ella perquè en feia col·lecció, que encara recordo que eren unes fitxes de "los grandes descubrimientos de la humanidad", que es posaven en un fitxeret molt bonic i que em costava tant d'aconseguir, perquè a casa no eren de comprar gaire porqueries, deien, i la hermana et preguntava amb el seu mal humor: tienes repetidos? i quan, tímida i esporuguida, els ensenyaves et sortia amb què a classe no es podia jugar amb cromos i et desapareixien ... la molt ... ommmmm!).

Sembla que la cosa budista ve d'en Siddharta Gautama, que es va dedicar a establir una sèrie de regles espirituals per allà als Nepals fa dos mil sis-cents anys. (I de sobte me n'adono que havia llegit el Siddharta de Hermann Hesse, fa mil anys o més, sense pensar, gens ni mica, en el budisme). Segons la Viqui (-pèdia, no pas la Viqui, la cunyada de la cosina de la veïna del davant de casa), els budistes segueixen vuit passes per arribar al Nirvana, que és el que ens diuen les Quatre veritats on s'ha d'arribar. (Això m'ha fet pensar en ma padrina que deia sempre: "si ve fulaneta, li diré quatre veritats!", però em sembla que no parlava del budisme ella, que la padrina era molt de missa).

Anem a mirar-nos-les, amb tots els respectes (els budistes de bo de bo solen tenir sentit de l'humor, que ho he comprovat, pel que no pateixo gaire)
Primera Noble Veritat: tota existència està impregnada de patiment, de pena, de frustració per la caducitat d'un món en constant canvi. Tot és essencialment fugisser.
(ara vas tu i descobreixes Amèrica! que ja està descoberta! -cita de Les Luthiers, a la Cantanta del Adelantado Don Rodrigo Díaz de Carreras, de sus Hazañas en Tierras de Indias, de los Singulares Acontecimientos en que se vió Envuelto, y de cómo se Desenvolvió
Segona Noble Veritat: l'origen del patiment es troba en l'afany de viure, el desig d'actuació, de plaer, de possessió.
(doncs ... ídem)
Tercera Noble Veritat: el patiment se suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d'actuar. L'extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.
(doncs no sé pas si jo, d'això, en voldria tres unces!)
Quarta Noble Veritat: el camí que condueix al nirvana és el noble camí de les vuit passes. Qui el segueix s'acosta a la il·luminació.
(i a l'avorriment infinit?)

Les vuit passes són:
1. Coneixement recte de les Quatre Veritats. (D'acord, ja les he estudiades)
2. Actitud recta: allunyar-se d'odis, enveges. (Cap problema, és que fa tanta mandra odiar i envejar! Cansa!)
3. Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment. (Amb el mentir d'acord, amb el parlar ... uf! jo que em parlo al damunt!)
4. Acció recta: bona conducta moral. (Cap problema! ... uhmmm ... això de moral, qui és qui ens diu el que és? que segons qui ens ho digui fa més por que goig)
5. Ocupació recta: guanyar-se la vida sense fer mal. (Toooootalmentedeacuerrrrdojosemariaaaa)
6. Esforç recte: fomentar tendències bones. (Pas de probléme)
7. Pensament recte: no cedir als desigs. (Eiiiiii, depèn de quins eh! no fotem! ni a la xocolata?)
8. Concentració recta: meditació. (Això, meditem, germanes i germans: xocolataoooommmmm)
Vistes les Veritats i les passes i tot plegat, tot molt recte, i considerant que tampoc es diu cap gran bestiesa, que això, essencialment, és el que he escoltat a casa tota la vida (fins i tot en el control del consum de la xocolata), em costa més entendre la necessitat d'anar vestida com si em vessés la bilirubina o estripar-me les costures intentant fer la postura del lotus.

Vaja, que no, que no sóc budista, que els budistes ens han copiat a nosaltres i que, per tant, amb ser de per aquí en tinc ben bé prou. I que si ens hem d'il·luminar, allò de la llum i el túnel, ves que no sigui un tren que ve de cara.

Nota: En aquest apunt no es pretén fer mofa, ni befa, de cap religió, que, com se sol dir, per tot es fan bolets, quan plou. Namasté.

divendres, 28 de setembre del 2012

Web de la setmana: Els mercenaris 2 (The Expendables 2)


Ara que estic fent un seminari sobre gènere, una pel·lícula com aquesta, em sembla gairebé un esquema per a segons quines teories. Reconec, però, que tinc un problema: en la seva WEB hi ha un mini-joc al qual no m'he pogut resistir. Si hi hagués algun tipus de temple feminista i/o intel·lectual em temo que m'hauria d'anar a confessar. El més curiós és que sóc una anti-bel·licista convençuda! No acabem mai de conèixer-nos.

Bon cap de setmana!

dimecres, 26 de setembre del 2012

Le rouge et le noir

Hi ha amigues que, quan viatgen i veuen coses que saben que molt normals no són, pensen en mi i aleshores em trobo amb aquests detalls que em distreuen una bella estona.

L'À. sap que considero El roig i el negre d'Stendhal una de les millors obres mai escrites, d'aquelles que han de formar part, sí o sí, de la col·lecció mínima de qualsevol. Sortosament, la meva no és una opinió única -ni tan sols autoritzada- i, per això, per les opinions autoritzades, la vida de Julien Sorel té una gran tirada.
d'Amazon
En aquest cas l'À. va viatjar a Brussel·les, d'on em va dur aquest manga de l'obra stendhaliana i un petit extra: Enfilez vous! de Rafaël Borgia - Luz, "une ode a la fornication", la versió satírica de l'obra d'Stephane Hessel, Indignez vous!. No sé pas que creure del que pensa l'À. de mi, en base als seus regals, però que ens ha servit per fer més d'una riallada, de ben segur.
d'aquí
Mon dieu! Le rouge et le noir en manga? Quelle absurdité! Mais, pourquoi pas? Dans le style des livres "Colección de Historias" de Bruguera. Ah! et Enfilez vous! est impropre à la pensée fondamentaliste des bobos et les imitateurs. J'ai notifié.

dilluns, 24 de setembre del 2012

Se m'acut que ...

... aquells homes que pretenen conquistar una dona intel·ligent mai han d'afalagar la seva capacitat, perquè ella, com què és intel·ligent, ja ho sap. I aquells que pretenen conquistar una dona bella tampoc cal que li afalaguin la bellesa, perquè ella ja ho sap, és dona.

Els homes que pretenguin una dona intel·ligent val més que li afalaguin la cosa física, i els que es deleixin pels favors d'una dona bella val més que apreciïn la seva intel·ligència, perquè és en aquests camps on cadascuna d'elles se sent més insegura.

Si la dona és intel·ligent i bella, ja cal que sigueu realment especials.
de Maitena

divendres, 21 de setembre del 2012

Web de la setmana: el bosc exquisit




Produït per Google i Tate, aquest Bosc Exquisit és un projecte d'art col·laboratiu concebut per Chris Milk & Aaron Koblin que permet als usuaris crear animacions dels uns als altres, donant com a resultat una col·lecció d'històries evolutives.

Bon, i lliure, cap de setmana!

dimecres, 19 de setembre del 2012

Tàcitament

"D'una manera tàcita. Que no s'oposa, que consent passivament a alguna cosa"*

És clar, amb aquest antecedent, i considerant que la nostra cultura fa de la rebel·lió una religió, proposar-se llegir els Diàlegs dels oradors, l'Agrícola i la Germània de Publi Corneli Tàcit, sembla, ben bé, voler remar contra corrent. Alguns, fins i tot, dirien a la recerca d'arguments per justificar algunes maldats. Que ja sabem com funciona això de l'integrisme, del color que vulgueu.
de la Viquipèdia
El cas és que era l'estiu, el temps de les lectures més denses (contràriament al que se sol pensar, a l'estiu és quan més temps tinc per passar-me hores desgranant les idees que hi puguin haver en els llibres, això sí, sempre sàviament combinades amb el Camilleri de torn), i Tàcit "passava per allí". No em vaig poder resistir a un autor al que, alguns professors de la cosa romana, m'havien fet mirar amb mals ulls a causa de l'adverbi derivat d'aquest romà.

D'entrada, no m'estranya gens que, en els temps que els tocava viure, els romans, haguéssin de passar fent la viu-viu, perquè si bé els últims anys, en aquesta península on ens ha tocat viure, s'ha posat de moda allò que va dir un il·lustre (ehem) líder polític: el que se mueve, no sale en la foto, a part d'altres perles de les quals, l'hemmano, no se'n pot estar, en la Roma dels Cèsars, el que es movia, no és que no sortís a la foto, és que anava de pet a la roca Tarpeia, pel cap baix. I, tots ho sabem, d'herois n'hi ha pocs, i si ens posem a investigar, la majoria ho són malgré lui. O sigui que acabem sabent els fets pel testimoni dels covards, gairebé sempre.

Tàcit, a més, es considerat un pessimista "complagut a pintar amb negres colors la seva època" i, no em direu que això no el fa d'allò més actual.
En la seixantena d'anys de la seva vida, Tàcit ha vist el pas de nou emperadors i els temps pitjors i els temps millors que hagi conegut Roma després de la mort d'August. La seva naixença coincideix amb l'adveniment de Neró, i la primera idea que ell hagi pogut tenir directament de la màxima magistratura de l'Imperi, és la que li haurà donat el jove Aenobarbus, tràgic i grotesc, tacat de tanta sang innocent ...
No em puc imaginar quins traumes estan causant als nostres infants, ara mateix, alguns líders polítics que ens ha tocat arrossegar.
No hi haurà qui cregui que emperadors com Neró, Vitel·li o Domicià hagin pogut ésser figures isolades, monstres d'una baixesa excepcional, vivint en mig d'una societat exemplar. Posats més enlaire que els altres, amb més mitjans pel bé, amb més mitjans pel mal, són, encara avui, a través de tants d'anys, més albiradors; però no és generalment gaire millor la massa de gents que els volta ... (de la introducció d'F. Martorell).
Tanmateix, el que ens trobem a Dels oradors és un discurs vell i un discurs nou, un discurs que es repeteix, potser, des de la segona o tercera generació dels éssers humans que hagin existit mai.
Les causes de la decadència de l'oratòria i de totes les arts són prou conegudes: "la desídia de la joventut, la negligència dels pares, la ignorància dels mestres i l'oblit dels costums antics".
De les virtuts i defectes de l'oratòria, de l'enyor d'uns temps pretèrits pretesament més purs, mes elevats, més nobles, n'extrec algunes lliçons i no puc deixar de pensar en alguns personatges que conec i que ja van ser retratats durant el primer segle de la nostra era.
Això és el que negligeixen els oradors dels nostres temps, fins al punt que en llurs al·legacions trobem els mateixos vicis vergonyosos i lamentables del nostre parlar ordinari, i encara ignoren les lleis, desconeixen els senat-consults, ridiculitzen el dret civil i eviten amb horror l'estudi de la saviesa i els preceptes dels filosofs. En poquíssimes idees i en curtes sentències tanquen l'eloqüència, com a exclosa del seu regne, i així, la que, senyora altre temps de totes les ciències, amb magnífic seguici omplia els esperits, reduïda avui i amputada, sense honor i sense pompa, quasi diria sense llibertat, és ensenyada com qualsevol dels més baixos oficis.
I així, anant i venint en el temps, passí les hores de canícula, de l'única forma que en sóc capaç, refrescant-me amb el vòrtex que provoca el viatge en el temps i que em fa oblidar, per una bona, i bella, estona, el so de les cigales i la suor que em xopa de cap a peus.
d'aquí
Tàcit, P. Corneli. Diàlegs dels oradors. Agrícola. Germània. Barcelona, 2012. Fundació Bernat Metge / Edicions 62 i Alpha.


*d'aquí