dilluns, 22 d’octubre de 2012

Mirant per la finestra XI

Estic mirant per la finestra, i a la plaça de pedra, on hi ha l'església del meu poble, hi veig un dels homes més rucs que conec. I no és pas dèria meva, sinó que aquest personatge ha demostrat, ara i adés, que és ben ase. Una sola de sabata d'aquelles que, a més, se la passen fent-se el saberut arreu on cauen. L'home passeja una criatura en un cotxet, una nena de la que n'és avi, i s'asseu al pedrís assolellat amb la bebè encarat. La nena, que és una nena preciosa, juga amb els penjolls de joguina, els dóna a l'avi i, aquest, els li retorna tot fent-li moixaines.

Se'ls apropa un conegut, també jubilat, com l'home més enze del poble, s'asseu amb ell i tots dos comencen a parlar amb la bebè, d'aquella manera que es parla als bebès quan saps que no et mira ningú. Els dos homes es miren i se somriuen, no ho poden evitar, algun mecanisme biològic els obliga.

Aleshores penso que aquest home, tan beneït i agre, quan treu un biberó del cistell, comprova que estigui a la temperatura adequada, s'adreça a la criatura amb dolcesa, l'alimenta, i veient la felicitat de la nena, ja no em sembla gens menyspreable. Hi ha alguna cosa de redempció en les mans d'un infant, quelcom que transforma, o pot transformar les persones, o el pensament que en podem tenir d'elles. I ara, quan ensopegui amb l'home més ruc del poble, o hagi de suportar alguna de les seves ruqueries, no podré evitar sentir un respecte que, fins aleshores no havia estat capaç de sentir.

Els jubilats se'n van amb la nena i la plaça queda en mans de les dones magribines i les seves criatures. I entretant jo, aquí, escrivint.

17 comentaris:

El porquet ha dit...

Excepte casos molt comptats fins i tot els més beneits tenen una part humana, sensible i, fins i tot, instants de lucidesa. Llàstima que els acostumi a durar no pas massa estona.

joan gasull ha dit...

ves que la nena no sigui alliçonada més endavant amb el caràcter agre del yayu

Aris ha dit...

tothom pot ser pare o avi i fins els més rucs se'n surten...

Carme ha dit...

Diuen que tothom té alguna cosa de bo, fins i tot els més rucs i els més agres. De moment a l'home del teu poble, li has pogut trobar. No estic tant segura que es pugui trobar a tothom, o potser sí, qui sap?

Angel Corrochano ha dit...

Va a ser verdad que todo ser humano tiene su lado bueno (aunque sea en lo más profundo) ....
Me gusta la entrada Clidice, buena semana
Un abrazo

Tirant lo Bloc ha dit...

Sempre és bo poder trobar alguna cosa bona en els altres. Fins i tot aquells pels quals no sents cap afecte.

Lectora corrent ha dit...

Una imatge molt tendra...

XeXu ha dit...

Fins i tot els rucs han de poder i saber fer alguna cosa bé. Ara, potser tornaries a perdre el respecte que li has agafat si hi parlessis i veiessis que ara se les dóna de ser el millor avi del món, que no m'estranyaria gens.

pons007 ha dit...

doncs jo soc tot el contrari, per qualsevol cosa soc super hàbil (sí, qualsevol cosa!) tret de tractar amb nadons, no se que fer-ne... son avorrits!

Col·lectiu d'antiartistes ha dit...

Recordes aquella escena de "El tercer home" en què el perfid Orson Welles descriu al més aviat pàmfil Joseph Cotten a la gent que albiren des de dalt la nòria com formigues que no importa que hagin de ser esclafades?
La mitja distància, en canvi, ens humanitza, i té un avantatge sobre la curta:no ens humanitza tant com per mostrar-nos bé els defectes. Aquest joc de perspectives que va usar tan bé Jonathan Swift en els seus viatges de Gulliver, de Lilliput a la terra dels gegants, ens és molt útil quan volem ser equànimes amb aquesta complexa, complicada i complaent espècie, la nostra.

MARTELL DE REUS ha dit...

A Reus tenim una bona col·lecció d'enzes com el que descrius, amb l'agreujant que encara no ens han demostrat cap destresa amb la puericultura.

lolita lagarto ha dit...

és difícil que dues persones en un tête a tête no trobin alguna afinitat o si més no un punt de comprensió mútua..

Olga Xirinacs ha dit...

Almenys els iaios serveixen per alguna cosa més que per ser escarnits.

Eduard Ariza Ugalde ha dit...

¡Quina bona vista la de la teva finestra! Jo per veure coses tan dolces com les que tu veus, me n'he d'anar a una terrassa al carrer.

Gemma Sara ha dit...

A mi no m'estranya tant que un enze pugui mostrar tendresa cap a una criatura, el que sí que m'estranya més és que algú directament infame (un assassí) pugui mostrar aquesta tendresa. M'he recordat de "La caja de música", amb aquell pare i avi tan amorós i a la vegada amb un passat nazi. Bona pel·lícula, per cert!

miquel ha dit...

Potser només els nens petits petits sòn capaços de redimir, ni que sigui per un moemnt :-)

Clidice ha dit...

El porquet la veritat és que si, que la resta del temps costa molt suportar l'interfecte :P

joan gasull ens farem els optimistes :)

Aris si has d'adoptar tot són pegues, però qualsevol indocumentat es pot reproduir a la brava ;)

Carme costa trobar-ho a tothom, però fer l'exercici no és pas dolent. D'altres, de ben segur, ens troben les agrors a nosaltres :)

Ángel Corrochano como dice Capri en un monólogo "en el fons ... la meva sogra era una bona dona", claro que la mujer se estaba ahogando y estaba en el fondo del mar :P Un abrazo :)

Tirant lo Bloc ho trobo necessari, per no perdre la perspectiva. Mig món se'n fot de l'altre mig, no?

Lectora corrent si, ho vaig trobar així.

XeXu evidentment que segueixo pensant el que penso d'ell, més que res perquè es dedica a corroborar-ho vulguis no vulguis, però la seva néta m'ha ensenyat a tenir-li respecte.

pons007 avorrits? naaaaa, tu procura-te'n un i dedica't a canviar-li bolquers i coses i et pot passar de tot, però avorrir-te ni de conya! :)

Col·lectiu d'antiartistes un dels meus llibres de capçalera, els Viatges de Gulliver, llibre adult i de ferotge crítica social on els hagin. Tens raó, la mitja distància, com la neu en el paisatge, ens ajuda a apreciar millor les persones :)

MARTELL DE REUS i és que a Reus no us esteu de res! :) Dóna'ls una oportunitat home! al cap i a la fi tot passa :)

lolita lagarto com diu el Col·lectiu, en la mitja distància potser sí, en un tête a tête ja és més difícil. Sóc de no barallar-me per defecte, em fa molta mandra, però ja tinc edat de saber el que vull i, sobretot, el que no vull.

Olga Xirinacs els iaios, si més no per a mi, són ... tot. I no ho dic pas per dir, m'he criat amb avis a casa i els meus fills s'han criat amb avis a casa, i encara hi són. Formo part d'una família que creu que conviure més de dues generacions sota un mateix sostre és imprescindible, malgrat la modernitat suficient que ens envolta.

Eduard Ariza ugalde se m'acaba, se m'acaba ... una nova finestra o un nou paisatge ...

Gemma Sara he de tenir tractes amb homes condemnats per violència masclista i, sorprenentment, amb mi són terriblement respectuosos. No acostumo a jutjar a l'avançada. Revisitaré la pel·lícula :)

miquel els cadells tenen aquesta virtut, que suposo és un mecanisme de defensa, però no podem evitar caure-hi, són els nostres cadells, no? :)