Un tel als ulls: Varietés

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Varietés. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 de juliol del 2012

4

d'aquí

d'aqui

d'aquí

Doncs, per si encara no us n'havíeu adonat, avui Un tel als ulls compleix 4 anys. I, per una vegada, no estaré d'acord amb els japonesos. Espero que hagi quedat pal·lesa la indefinició d'aquest blog, o la seva varietat.

dimecres, 9 de maig del 2012

aPARAULA'm

d'aquí

Atzucac: vaig decidir que aquesta seria, per sempre, la meva paraula talismà. Perquè res hi ha millor, per conjurar el fat, que enfrontar-se a tot allò que temem.

Afegint-me als actes de commemoració del centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, gràcies a la crida d'en Víctor Pàmies.

dilluns, 13 de febrer del 2012

Festa Major d'hivern

Nau de l'església parroquial d'Esparreguera amb santa Eulàlia presidint-la, d'aquí

Al meu poble, la Festa Major d'hivern és el 12 de febrer, per la patrona, santa Eulàlia, la màrtir cristiana sarrianenca (si veieu el enllaç a la Viqui veureu, també, com funciona això de la creació de sants i màrtirs). Per això totes les nenes batejades aquí són, som, Laies o Laietes, a més del nom que els vulguin posar els pares. Aquest any s'esqueia en diumenge, ahir, i com què no es tracta d'anar perdent oportunitats de fer-nos creure lliures i feliços, vull dir festes, ho han passat avui.

O sigui que, avui, tenim tancat per Festa Major! Felicitats a les Eulàlies, Laies i Laietes!

dissabte, 4 de febrer del 2012

13.000

de la xarxa

Vols fer el comentari número 13.000 del blog? Doncs el primer serà aquest!

Doncs la guanyadora de ... de ... de ... bé, ja la convidaré a una cervesa si algun dia coincidim és .... la Lluïsa! del blog Per casualitat!
Gràcies!

dimecres, 11 de gener del 2012

Una mina

Pels que estem malalats de la cosa de saber sense cap objectiu marcat, i que patim la síndrome de Diògenes aplicada als aprenentatges, un diari com el que em vaig topar no fa massa, rel de la recerca de Don Justo Berzosa Arenas, "La Voz del Distrito. Semanario regional manchego", és una mina. I és que no em direu que al davant de tot això, no n'hi ha per perdre-hi una tarda sencera!

Et vols imaginar com, en un petit poblet d'Albacete, devia sonar el nom de "Sastreria Barcelonesa", què els evocava? quines relacions mantenien amb la nostra capital?

O bé, imaginar-nos quina era la reacció de les senyoretes que llegien el diari a l'hora del ... tè? cafè? formatge manxec? respecte a les noticies dels sorprenents fets de Tomelloso. I perquè m'és tan familiar Tomelloso? Santa Viquipèdia em dóna un cop de mà: és clar! la Mesta! I és que una ha estudiat en temps pretèrits, on no sabíem res del Besòs, però molt de l'Ancha Castilla (sona a la Gran Sèrbia, oi? [calfred per l'espinada])

Aquestes coses o que "las servilletas japonesas, para bodas y bautizos, se venden en la imprenta Martínez Lahiguera", o si voleu una crònica completa, amb llista de convidats inclosa, del casament de "la bellísima, gentil y distinguida señorita Asela Valiente con el acaudalado industrial de Valencia don Mariano Bou", només cal que feu clic aquí al damunt i se us obrirà tot un món de misteris i sorpreses infinites.

divendres, 30 de desembre del 2011

L'art de la síntesi

Aquest és un art que no està a l'abast de tothom, per això, quan després de provar d'explicar, per activa i per passiva, el que passa amb els esquemes que regeixen la nostra societat -en els quals vivim immersos, vulguem o no-, trobar una gent, britànics, evidentment, que t'ho diuen en cinquanta-set segons, és més del que ningú pot demanar. Sinó, veieu:

També podem agrair-los retalls com aquest, d'excel·lent factura:

Com no podia ser d'una altra manera, treballar el políticament incorrecte amb tota la seriositat possible:

I el vídeo pel qual els vaig conèixer, una paròdia sobre l'homeopatia i les "ciències" alternatives:

That Mitchell and Webb Look, a la BBC Two, no us en perdeu ni un!

Ah! i feliç 2012, malgrat les terribles previsions del senyor Güindous (Luís de)!

dilluns, 17 d’octubre del 2011

No sé jugar als escacs

En Felipe és el meu heroi particular. D'aquí

És veritat, no sé jugar als escacs. Bé, sé com es mouen les peces, en això no faré el ridícul, i he assajat, fins i tot, de fer veure que segueixo amb interès una partida. Però, no sé si és la meva hiperactivitat, que m'acompanya de la més tendra infantesa, o que, reconeixem-ho, és un joc avorrit de morir, que no sóc capaç d'enganxar-m'hi.

Tauler de senet, d'aquí

En canvi, durant una temporada, i per mitjà d'un joc sobre l'antic Egipte que tenia instal·lat en el meu i486 -prehistòria pura per ambdues bandes-, vaig jugar al senet, el joc de tauler més antic que és coneix. Malgrat tot, no n'he tingut mai cap de físic -que ja m'agradaria tenir-ne un com el de dalt-, finalment, i darrera d'una petició del meu fill gran, a casa ha entrat un backgammon.

d'aquí

No us podeu figurar com m'ha enganxat aquest joc, mescla d'atzar i estratègia, i tota la seva aura de viatge en el temps -diuen que hi jugava l'emperador Claudi, qui juntament amb el Felipe de la Mafalda, és un dels meus altres herois-, i, perquè no reconèixer-ho, el fet que sigui un dels jocs més apreciats en els territoris de Sa Graciosa Majestat, ja sabeu la meva flaca per la cosa britànica. Un joc ràpid, emocionant, i al damunt puc jugar-hi amb una copa de ruby o tawny, bé, depèn del dia, tant li fa. Perfecte!

dimecres, 21 de setembre del 2011

En justa correspondència

Tara blanca, d'aquí

La Montse, del Des del meu mar, s'atreveix a fer-se ressò d'un premi i respondre'n públicament el qüestionari. No ho he fet mai, ho agraeixo però no en tinc costum, i se'm faria molt estrany, ara, començar-ho a fer. Tanmateix és prou amable com per (in)citar-me a unir-m'hi, o sigui que aquí us deixo el seu apunt. Podeu prendre'n la part que em pertoca. Gràcies Montse, tu si que ets genial! "M'agrada la teva mentalitat".

dilluns, 19 de setembre del 2011

Fascinant

La majoria de nosaltres estem acostumats a cercar la meravella mirant enlaire, a admirar-nos d'allò gran, o d'allò inconegut, fins i tot n'hi ha, a betzef, que la cerquen en supòsits dificilment demostrables -llegiu Déu, Més Enllà, energia quàntica (a saber que caratsus vol dir), o l'abella Maya-. Servidora, continua cultivant el seu freakisme amb passió, i si em vols fer feliç posa'm una bèstia de sis potes. Que què vull dir? Doncs que a la propera vida (ehem) seré entomòloga, sense cap mena de dubte, i que un dels blogs que segueixo és l'Historias de hormigas de José María Gómez Duran, coautor del llibre Kingdom of ants, amb el prestigiós entomòleg (mirmecòleg) Edward O. Wilson, Premi Internacional Catalunya 2007. En aquest apunt, i els vídeos que l'acompanyen, podem veure com, a la menuda (3 mm!), la vida pot ser igual de meravellosa i fascinant, i que ves quines ganes d'imaginar-nos ves a saber què pour nous épater, quan la vida de bo de bo ens pot distreure una bella estona.

Senyores i senyors, amb tots vostès:Avispas parasitoides de hormigas

del blog Historias de Hormigas

Veus? a veure, que aixequi el ratolí el que sapigués que era la mirmecologia, va!

dimecres, 23 de març del 2011

La cosa que em fa més ràbia del món és ...

Anar a grapar un plec de papers

i que la grapadora estigui sense grapes.

Té, mira, ja ho he dit. I és que, tantes vegades, la cosa que ens fa més ràbia del món és una solemne bestiesa.

I a vosaltres? Quina és la cosa que us fa més ràbia del món, que us treu de polleguera?

(blog en mode saturació en la vida real)

dijous, 10 de març del 2011

Per fi!

Finalment, vaig haver de cridar a ma cosina. Sort de la família!

dimecres, 9 de març del 2011

PiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiXXXXXXXXXXXXX

He provat d'alliberar-me, ho sento ...

Diu la Cli que té el grip

Però en realitat és que, ara mateix, no pot accedir al blog, perquè li he robat les claus. Vaja que si voleu saber qui sóc, caldrà que ho endevineu pel conte que us explicaré.

En Pixàgores anava gairebé amb la pixa entre les mans buscant, desesperat, un pixador, mentre cridava:

- Ai que em pixo, ai que em pixo!

Que era molt pixaner i ara, amb l'edat, que gairebé és pixava a la sabata, la cosa anava a més. I és que l'home, quan baixava a ciutat patia molt, perquè ell, que no pixava alt, sempre acabava pixant fora de test i els demés, és clar, pixant-se de riure, sobretot aquell pixatinters del seu gendre, que era un pixaví insuportable.

Tot i que no pixava aigua beneita, sempre acabava encomanant-se a algun sant, per pura desesperació. I que consti que, com que no era cap pixavagant, també ajudava al mossèn i li portava la píxide en l'eucaristia.

L'home era feliç al mas, anat al bosc, on no li calia patir per on feia una pixarada. Sempre el podies veure remenant amb el bastó pels pixacans, o pixallits que en diuen més avall, a veure si trobava pixadines vermelles, però els pixacans barbuts, canyella, de garsa o verds i els pixaconills eren els que dominaven el paisatge aquest any. Algunes vegades, ja no pas gaires, baixava a mar, a casa de son cunyat a pescar, però ja s'havia atipat de treure pixotes vermelles, que feien ferum a pixum.

A més, avui feia pixotera, o sigui que no estava gens d'humor, es ficaria a casa, encendria la llar i tal dia farà un any.

Encara no, colla d'analògics? Estic ben amagat dins el text.
Muhahahahahahahaha!
Ves, Cli, ves a queixar-te a ca'n Riell, ves!

dilluns, 3 de gener del 2011

Propòsits del nou any (original, oi?)

2011-2011-2011-2011

Un amic un pèl pessimista em diu: "si és que fins i tot ens quitarán lo bailao". Jo no sóc pessimista, la vida, tota soleta, ja s'encarrega de portar-nos coses negatives, només em faltaria donar-li peixet. O sigui que, de moment, el propòsit és seguir xerrant amb vosaltres, aprenent molt, moltíssim, i prenent allò de bo que té qualsevol cosa que ens depari la vida. I que ens prenguin el que hem ballat si tenen pebrots!

"La felicitat no és un estat permanent, és un conjunt de moments puntuals, que sempre són relatius i breus, i compensa de la resta, dels instants estranys i dolorosos en els quals ens sentim arrossegats per la tragèdia o la tragicomèdia." (Costa, Júlia. La cendra dels anys. Barcelona, 2010. pàg. 250)

Ens llegim!

divendres, 24 de desembre del 2010

Bon solstici d'hivern!

Himba, Epupa falls, riu Cunene, Namíbia, 2008

Ni pessebres, ni establies,
ni santsjoseps, ni ases, ni bous,
al món continuen naixent criatures en una cabana.
Ni plors, ni pors,
ni cares balbes de fred,
la vida només creix com cal si hi ha somriures.

Bon solstici d'hivern!

(el pessebre complet al Factor X)

dimecres, 15 de desembre del 2010

De músiques, anglesos i bufons

Hi ha coses que són una temptació, com aquelles capses de bombons dels aparadors de les pastisseries. Un vídeo així, tan tronat, em sembla impagable, sobretot perquè hi trobo alguns personatges dels meus preferits i perquè que aixequi el blog aquell qui, de la meva generació, no hagi fet, ni que sigui una mica, el que fan els personatges del vídeo.

I ja sabeu que passa al Youtube, que d'una cosa te'n vas a l'altra i

de la sèrie de la BBC A bit of Fryan and Laurie, una sèrie molt més que interessant, sobretot per allò de: on són els límits? i, si a dos bons bufons els inserim en el políticament correcte, què ens queda: dos actors que representen el que se'ls escriu i prou?

divendres, 3 de desembre del 2010

Tancat fins el 13

Doncs si, seré fora uns dies per resoldre uns assumptes i, tot i que potser m'enduré el portàtil, no sé pas si podré estar pendent de res que afecti a la blogosfera. Per això us deixo les claus de casa, regueu-me les plantes i vigileu que no se'n vagi el llum i se'm descongeli la nevera. Gràcies!

Sigueu carinyosos que és molt sensible!

divendres, 19 de novembre del 2010

And the winner is ...

(ficció?)

- Què dius nena?

- Que el guanyador és, pare.

- Doncs digues-ho normal, dona!

- D'acooooord, però ara veuràs quin pitafi! I el guanyador o la guanyadora és ... Ho veus? En anglès no em veig obligada a ser políticament correcta.

- Doncs no en siguis, que ho siguin els anglesos de políticament correctes, amb el seu Parlament i el rellotge aquell tan horrorós. Naltros som de l'Urgell.

- Ei ei, això ho seràs tu guapo, jo sóc del Segrià.

- Coi mare, i jo del Baix Llobregat Nord*, no et fot!

- Tieta, tieta, jo d'on sóc?

- Tu, fill meu, també ets del Baix Llobregat Nord*.

- Que bé, guanyem nosaltres!

- Ho veieu avis? Guanyem els baixllobregatins.

- Però al final, qui ha guanyat el llibre doncs? Ha de ser baixllobregatí?

- I ca! pare, que encara no l'hem rifat.

- Vaja! Quines ganes de fer el ronso. Au va, espavil que en Joan ha d'anar a l'escola.

- Ja va, ja va!

[* falca de propaganda per reivindicar comarca pròpia, el Montserratí o el Pla de Montserrat, bé més aviat hauria de ser el "costerut" de Montserrat. Fi de la falca.]

I és que, amb aquesta família, no sé que hi fem vivint aquí, Vigata seria més versemblant. El cas és que abans d'ahir vaig pensar: "i com faràs la rifa del llibre?". Una opció era posar el nom de tothom en paperets, però ves quina mandra. L'altra era posar-hi números, i aleshores vaig pensar que era una vulgaritat. Segurament que per casa devia rondar algun bingo dels meus fills quan eren petits, d'aquests que a tothom han acabat regalant pels reis. A les golfes hi havia joguines, però els jocs em semblava que els havia desat en l'armari de l'estudi dels xicots. Hauria d'anar a veure si no se n'havien desfet.

Ai, el meu vell puzzle de 5.000 peces! Quines bones estones! Fins i tot les somniava i, al matí, em llevava i sense ni pensar-m'ho prenia una peça i la ficava just al seu lloc ... i les pel·lícules i el projector de super 8! eren aquí! segurament hi ha la del casament i tot, potser que n'acabi fent alguna cosa ... de les pel·lícules vull dir, no pas del casament.

Bingo! mai més ben dit, si ja ho sabia jo que n'havíem de tenir un!

Casumlapunyeta! és amb piles de les grosses! I jo ara no surto a comprar dues piles només per fer-lo servir una vegada. Bé, en tot cas ja tenim les boles, només caldrà un recipient.

Aquí teniu les boles, 24, i les mans innocents que n'extrauran una. Són les mans del meu nebot Joan, de cinc anys, que passa per casa cada dia perquè els avis el portin a l'escola.