dimarts, 28 de juny de 2011

El conte dels dos vellets

Dos viejos comiendo sopa. 1819-23. Goya

Una vegada hi havia dos vellets que eren amics d'ençà la seva remota joventut, per això s'odiaven fins al moll de l'òs. Els dos vellets havien viscut un món de peripècies i aventures plegats i, en els últims anys de la seva vida també ho acabaven fent tot junts. L'un es va enamorar d'una dona, no era especialment bella, ni especialment intel·ligent, ni especialment res, però tenia el punt de submissió que li era imprescidible a n'ell per a sobreviure. L'altre es va enamorar d'aquesta mateixa dona, ni especialment bella, ni especialment intel·ligent, ni especialment res, i va odiar amb totes les seves forces el seu amic per sotmetre-la i vexar-la, i a n'ella per permetre-ho. Quan la dona va morir, en una llarga agonia per una malaltia  especialment dolorosa, el qui s'hi havia casat va respirar feliç per haver estat alliberat de torturar-la i es va dedicar a desenvolupar la monomania de sentir-se'n culpable tothora; per això no es va separar del seu vell amic, que li recordava contínuament com de fill de puta havia estat, i de l'ampolla de whisky, que el fornia amb la il·lusió que així acabaria amb la seva vida més aviat. L'altre vell, que no s'havia casat amb la dona del seu amic i que l'odiava per haver-li donat tan mala vida, i l'odiava a n'ella encara més per haver-ho permès, malgrat que l'havia perdonada per haver-se mort i, així, haver donat motius a l'amic de sentir-se com el porc que era, no es va separar del seu vell amic i no va perdre l'oportunitat en cap instant de l'existència que van compartir -fins que l'un es va morir a causa d'una fallada general banyada en whisky-, de mirar-lo intensament i ferir-lo amb els comentaris més punyents per tal que consumís el destil·lat amb més generositat, si fóra possible. Quan va morir l'amic, finalment, se sentí reivindicat i feliç, li havia costat potser quaranta anys de la seva vida, però, per fi, havia aconseguit venjar-se veient la seva mort torturada. Fins i tot es va permetre l'impagable luxe de no assistir a la seva crida en el llit de mort i, després d'escoltar el seu prec en el contestador del telèfon mòbil, prémer la tecla d'esborrar en un gest dramàtic i definitiu.

I ja em direu que se'n pot treure de vides tan poc exemplars? Bé, vaig conèixer els dos vellets, i els vaig estimar tots dos, perquè a la gent, algunes vegades, te l'estimes sense saber ben bé perquè. L'un em va donar un bon consell i l'altre també, i només per això ja he justificat el meu amor. "No et refiïs de ningú que no hagi perdut mai el control; si vols refiar-te d'una persona, procura saber abans si mai s'ha emborratxat, o s'ha drogat, o ha perdut els papers i ho accepta amb esportivitat, és l'única forma de saber si és fiable, sempre i quant no s'hagi redimit, que aleshores aquella persona és doblement perillosa, perquè ha caigut en mans de la culpa i serà del tot incapaç de comprendre les febleses dels altres", això és el que em va dir l'un al davant d'un got de whisky excessivament buit i poca estona abans de caure en aquella son induïda per l'alcohol que el feia engolir litres de Vichy al desensonyar-se. "Pensa sempre que no hi ha culpa, que ningú no és culpable de res, això són coses d'esglésies, capellans i psicòlegs per manipular-te. Tu només ets responsable d'allò que fas, i com a responsable n'has d'assumir les conseqüències, i acceptar-ne els errors. Però no has de pagar res per la culpa, perquè la culpa és una paraula estúpida que utilitzen aquells que et volen vendre que la poden rentar. La responsabilitat et fa mestressa de tu mateixa, la culpa et fa esclava dels que la perdonen", em va dir l'altre mentre mirava de gairell al seu amic que ara roncava amb cara de patiment.

Vaig deixar ja fa temps els dos vells, odiant-se. Per a ells jo era "la nena". Ara, cada vegada menys sóc "la nena" per ningú, o sigui que vol dir que la cua avança i es fa més curta pel davant que pel darrera. Per sort, per a dur els pensaments no cal un mocador de fer farcell gaire gros i, per sort també, no he ensopegat amb ningú a qui estimés tant malament com per odiar-lo fins a la mort.

Ah! si, és que avui faig anys, quaranta-vuit, uns quants menys en base duodecimal, és clar.

(El relat és verídic al 99.99%, però me l'ha inspirat aquest llibre i aquest altre)

37 comentaris:

Vida ha dit...

Excel·lentment contat. Tristíssim, però...sobretot per ser verídic al 99'99%

Alberich ha dit...

Un excel•lent relat, de trista realitat i que ens apropa a la estranya dualitat orientalista de la maniquea convivència de la misèria i la saviesa humanes als essers humans.
I moltes felicitats pel teu aniversari, en el convenciment de que per molt que t’hi encaparris no atraparàs als més vells... com ara jo ;-)
Una abraçada.

Vicicle ha dit...

El teu primer aniversari: 4+8=12, en base duodecimal: 1 anyet. Ja saps soplar? L'espelma, no l'ampolla de whisky ;-) Per molts anys, Montse. Que passes un dia molt feliç. Un petó. Boníssim relat, m'ha fet memòria del que deia Buñuel: "el hombre que no fuma ni bebe es un cabrón", ho contava el Paco Rabal.

Paraula comprovació: Conan (?)

Miquel Saumell ha dit...

Sempre s’ha dit que les senyores no acostumen a dir l’edat que tenen, tot i que el que compta no és l’edat biològica sinó la mental. Sigui com sigui, moltes felicitats!

marta ha dit...

Q xulo el conte, m'és igual si és cert o no. Felicitats en base 15 ;)

Ángel ha dit...

Buen relato sobre la culpabilidad y la capacidad de perdonar. Por encima de todo la responsabilidad de nuestros actos.
Pero el responsabilizarnos de nuestros actos, sin más, como única manera de exculpación se me antoja insuficiente en demasiadas ocasiones, pues para ello también tiene receta la santa iglesia: el arrepentimiento y la confesión, y luego todo olvidado. Y no se trata de eso, al menos sólo de eso.
Nuestros actos van parejos a unas consecuencias y esas son las que deben ser tenidas en cuenta y según ellas exigir responsabilidades y rectificaciones. Autocrítica y enmienda de los errores cometidos. Cuanta autocrítica nos hace falta.
Muchas felicidades preciosa
Un abrazo

Allau ha dit...

Hi ha "amistats" que no tenen nom. Per molts anys i benvinguda a la crisi dels 40!

Carme ha dit...

Moltes felicitats, Cli!

I un molt bon conte... i jo em quedo amb un dels consells que el trobo imprescindible... el de la culpa... o millor dit, de la no-culpa. Imprescindible del tot. L'altre no em sembla tant definitiu, ni el control ni el descontrol no em semblen cap garantia de res, però segur que porta una saviesa amagada que jo no sé veure. Gràcies guapa!

Anys i anys... per molts anys!

Eduard Ariza ha dit...

És un realt excel·lent. L'il·lustració de Goya la veig molt ben escollida. Jo, no obstant, discrepo una mica amb l'alacohol. Vull dir que no crec que pel fet veure algú quan està begut aquest serà sempre sincer o que el coneixeràs tal com es de veritat. Però deixant el licor a una banda, el cert és que per conèixer algú necessites veure'l en el seu estat més primitiu.

Marc Àvila Català ha dit...

Felicitats Montserrat!!
Amb aquest quadre m'he situat molt mentre llegia, molt ben escollit. I enhorabona també per aquest petit relat!!

una abraçada fortíssima carregada de petons!

XeXu ha dit...

Pot ser una experiència viscuda, però està magníficament relatada. És una història colpidora, em genera una mena de sentiment que no sé mai definir, i que ja he tingut altres cops. Baixesa, foscor... no sé, no em surt una manera de dir-ho. Però remou per dins tanta rancúnia, unes ànimes tan negres.

I bé, felicitats, que no se'm passi! A gaudir-ne.

Gemma Sara ha dit...

Carai, quina història més crua. És ben bé que l'odi enganxa tant com l'amor. Estic d'acord amb la diferència entre responsabilitat i culpa. Quan un (per exemple jo) està deprimit sent una culpa terrible i de les coses més inversemblants. És una sensació-sentiment molt desagradable i negatiu. Però parlem de coses maques. Agafem un gin-tònic, que em sembla que t'agrada, i brindem: Felicitats!!! (només ens portem un lustre de res ;).

lolita lagarto ha dit...

un molt bon relat!
em quedo amb .. la culpa et fa esclau dels que la perdonen..., una frase molt sàvia que estaria bé que l'apliquéssim tots, ja que som víctimes d'una cultura cristiana que ens l'ha ficada fins el mol de l'os..

i com no... per moltíssims anys més!! en la base que tu vulguis...:)

lolita lagarto ha dit...

moll, moll... l'os té moll, a vegades molt..!

Galderich ha dit...

Moltes felicitats!

I per celebrar-ho et donaré un consell: no facis mai cas dels consells!

Manel Aljama ha dit...

És un tòpic sí però cert: la realitat supera la ficció i mires i remires en els records segur que ens trobem situacions divertides, tristes, alegres o patètiques. Has fet una bona foto dels dos personatges que s'odien. I són versemblants, sí. Sembla poc real que deixin una filla sense herència per casar-se amb qui vol? I que no la perdoni ni en el moment de morir? Doncs ho vaig escoltar com una noia (la néta) o explicava al conductor de l'autobús mentre jo estava amb el meu quadern en blanc a l'espera d'idees...
M'agradat molt aquest conte i et felicito de nou pels teus 30 anys hexadecimals.

petons.

Aris ha dit...

per molts anys!
La meva àvia deia nenes a les de seixanta, o sigui que encara te'n queden...Vaja història la dels dos vellets! a mi em recorda al Mozart i al Salieri

Lluís Bosch ha dit...

Un relat sense novetats en la línia habitual de qualitat literària. Per cert: els teus lectors i lectores encara no sabem perquè els representants de l'ERC local heu pactat amb CiU per proclamar un alcalde de la dreta. Suposo que no és perquè CiU sigui d'esquerra ni republicana. Potser és per allò que deies: que les ideologies són un problema a l'hora de prendre decisions. Perfecte, doncs. Només esperem saber els els teus arguments.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Desgràciadament, la vida està plena de paraules estúpides que ens fan nosa. Lliurar-se d'elles no és tan fàcil. D'altra banda, d'elles viuen molts escriptors i periodistes...
Per molts anys!

Lluís Bosch ha dit...

Potser no caldria, però quan parlo que "qualitat literària" em refereixo a l'absència de qualsevol valor literari en els teus relats, digui el què digui la teva claca.

#M# ha dit...

Per molts anys en base "duodenal", i sempre que siguen banyats en whisky.

Clidice ha dit...

Vida moltes gràcies i si, hi ha vides molt tristes en aquest món

Alberich espero, de tot cor, no atrapar-te, que sempre siguis més gran que jo :)

Vicicle ui, de whisky no en gasto, si fos tequila ... ^^ I potser en Buñuel tenia raó, però en conec que fumen i beuen i també en són :P ... el barbaro? :O

Miquel Saumell mai he tingut cap problema amb l'edat, el cas és fer-ne :) Moltes gràcies!

Moltes gràcies ! :)

Clidice ha dit...

Ángel la autocrítica és un valor a la baja, parece. En todos los ámbitos. De todos modos muchisimas gracias :) Un abrazo :)

Allau crisis? what crisis? ;P

Carme moltes gràcies :) tots provem de passar per la vida justificant-nos. Alguns en som conscients d'altres no, va com va.

Eduard Ariza tothom es creu les veritats que vol creure's, l'alcohol només ho fa més patètic en alguns casos.

Marc Àvila Català hola guapíssim! moltes gràcies i molts petons :)

Clidice ha dit...

XeXu la baixesa i la foscor formen part del nostre interior, alguns en saben molt d'això d'exercir-les i gràcies!

Gemma Sara ens han ensinistrat per sentir culpa, així som més manipulables. Però el gintònic cal que sigui sense culpa :) Moltes gràcies! )

lolita lagarto gràcies guapa. Dos mil anys de culpa costen molt d'esborrar, potser properes generacions ...

Galderich moltes gràcies! m'agrada aquest consell ;P

Clidice ha dit...

Manel Aljama moltes gràcies per la felicitació i per l'anècdota :) Petons :)

Aris m'hagués agradat la teva àvia :) Sempre hi ha amors basats en l'odi, és un tema ben real.

Òscar Roig i Carrera moltes gràcies maco! Si, paraules estúpides, actituds estúpides, ganes de fer-se mal, què hi farem!

#M# hahahaha molt divertida la base :) moltes gràcies!

Boni ha dit...

M'ha agrdrat.
...mmmmm...per molts anys,no és per desanimar però t'acostes als 50,eh? òstia és que el temps vola,però tranqui Cldice no ho sembles gens ni mica.

salut i cuida't molt

María ha dit...

o t'enganyo si et dic CLI,

que això, és del mejorcito que t'he llegit, de debò, en el fons i en la forma... ( i això que algunes paraules ni ha estat capaç el traductor d'entendre;))

És més, m'ha semblat fins a biogràfic, per l'exacte de les teves paraules en redactar-ho... no vol dir que el sigui, he vist per damunt la font de la teva inspiració...però m'és molt difícil entendre o creure que la gent és capaç d'escriure o parlar de coses intensament i en profunditat si no les ha viscut, si no des de dins des d'a prop... clar que de vegades, es viu només de cap o en el cap d'uns altres, això és cert.

Veuràs, pel meu la gent que és capaç de desembarassar-se de la pesada càrrega de la culpa és admirable, la majoria de les vegades jo no sóc capaç...però tot i que és cert que l'església s'ha esforçat molt a ficar-nos-la dins...jo crec que va amb la forma de ser de cadascun...hi ha algunes persones, que senten a l'excés culpa per tot, sent incapaces de perdonar-se gens i uns altres que van per la vida aixafant a la resta i tan felices... existirà el just mitjà??

M'ha encantat de debò... aquesta vegada, Aristòtil al teu costat, s'ha quedat petitó.


Un petonet cel... ¡¡Feliç día, CLI!!

Clidice ha dit...

Boni jo també t'estimo maco. Tu et sembla que m'has de dir això?!?!?! hahahahaha és broma :) moltes gràcies :) no m'importa fer anys, em sabria més no fer-ne :)

María si, lo es, cinco años observando a dos personas hacerse todo el daño posible condensados en un apunte corto, como un extracto en un botecito, esta era la idea. Gracias por apreciarlo, al final no es tanto la forma como el fondo, el rumiar los orígenes del odio, del auto-odio y de la necesidad de infringir daño. No se sale indemne de tamaña aventura, te lo aseguro. Las relaciones con las personas son los pequeños secuestros de cada dia, y los pequeños síndromes de Estocolmo, que terminan modificándote como persona de forma azarosa. Nunca se es la misma persona después de cosas así. La justícia, tu lo sabes bien, és algo impreciso, delicado y muy susceptible de desaparecer a la más mínima. En cualquier caso llega un punto donde decides que cada uno tiene derecho a (mal)vivir como guste y que a ti no tiene porqué afectarte más allá de lo imprescindible. En mi caso largándome, claro, que las cosas del querer también pueden tener fecha de caducidad. Un beso guapa.

María ha dit...

gracias a ti, CLI,

de corazón por contarme esto...lo siento ( por el pasado) y me alegro que te hayas largado...es verdad que las cicatrices no las quita nadie, ni siquiera el tiempo, pero se aprende mucho de ellas y sí... muchos sentimos ese síndrome de Estocolmo, más de lo deseable... te lo aseguro...

Otro beso muuy grande para ti, campeona:))

en Girbén ha dit...

Felicitats, Clidi!
El relat i els comentaris m'han fet pensar en totes les ulleres amb què podem arribar veure el món: de prop, de lluny, de sol, allargavistes..., alegres de busseig, tristes de soldador...

Clidice ha dit...

María las cicatrices on batallas ganadas, sinó contra los elementos si con una misma. Un beso :)

Girbén gràcies! :) si, ja ho saps ulleres distintes i Jauss en totes elles.

La meva maleta ha dit...

Tres coses Clidi:

Un rel.lat excel.lent.
Dos consells impagables.
I Moltíssimes felicitats, encara que arribi tard!

Una abraçada :-)

Clidice ha dit...

La meva maleta moltes gràcies per tot guapa. Una abraçada :)

einestzara ha dit...

"La responsabilitat et fa mestressa de tu mateixa, la culpa et fa esclava dels que la perdonen" Magnífic!

Per molts anys!

Clidice ha dit...

einestzara gràcies, per la felicitació i per passar per aquí :)

La Gata Sueca ha dit...

redimir-se i perdonar-se, molt bon consell del vellet. I per molts anys que ho puguis i ho poguem fer
:)

Clidice ha dit...

Hola Gata Sueca :) la veritat és que són exercicis molt saludables, mirar-te i veure't, acceptar-te, acceptar :)