Web de la setmana: TCM d'agost

Si esteu llegint aquest apunt és que, d'entrada, per a vosaltres el món no s'ha acabat. O sigui que ni eix de la Terra a can pistraus, ni alineament de planetes, ni naus de Raticulín (xiu, xiu) que valguin. Vaja que potser sí que el món s'acaba, però ningú no diu que no s'acabi bé. I ves que no sigui que els maies van decidir acabar-lo avui perquè s'havien quedat sense pedra, que mai se sap, o és que era en alguna hora concreta? A més, què es pot esperar d'una gent que fa calendaris rodons i no coneix la roda? Així, doncs, seguim una mica la tònica del blog i ens deixem de bestieses.

El canal americà per cable d'en Ted Turner, Turner Classic Movies, a l'agost va programar una pila de clàssics. Encara que us sembli que vaig tard, l'interessant és poder-se passejar per la WEB de Summer under the stars 2012, per tant, poder portar una mica d'escalfor d'estiu al cor del Nadal

d'aquí

Que tingueu un molt bon Nadal, un millor (i canalònic) Sant Esteve i que entreu al Nou Any amb totes les benaurances possibles. I si no és amb caviar i xampany, que sigui amb pa amb oli i un got de vi, però, sobretot, que sigui amb la calidesa d'una abraçada. Afegiu-hi la meva si us plau.

Pura vida

"Me parece que ya se ha hecho tarde para cambiar de rumbo, y además no tengo ganas. Creo que somos tipos tercos, de esos que nunca aprenden aunque les muelan a palos. Sostengo que la escalada ha rescatado mi vida de las garras de una existencia burguesa, mediocre o insignificante, o todo ello a la vez. Aunque haya quien piense que sólo somos los niños malcriados de una sociedad decadente, yo no lo creo así, y sólo espero el momento de subir bien alto para mirar una vez más con infinita libertad dentro de mí, y para robarles energía a estas montañas sin par que me alimentan y enriquecen cada vez más. Esta vida, que yo mismo he elegido, me llena profundamente." Iñaki Ochoa

Al 2008, Iñaki Ochoa, fundador de la ONG SOS Himalaya, va morir a la cara sud de l'Annapurna, a 7.400 metres d'alçada, on roman el seu cos. En la seva agonia, la seva parella, la Nancy, al camp base, el seu company de cordada, Horia, que roman amb ell, i fins a una dotzena dels millors muntanyers del món, de més de deu països, proven de rescatar-lo.

"Hom ha d'ésser sincer amb un mateix. L'Iñaki estava malament. El més normal seria dir que li quedaven vint-i-quatre hores com a molt. Hom pot dir: "no hi ha manera d'ajudar-lo", i prendre's una altra cervesa. Però això no està bé. Has de pujar i veure que passa. Veure què hi pots fer. En un moment així, has de creure que pots ajudar-lo. Si no ho creus, no fas res. I és un error. Has de fer tot el que puguis fins que tot s'hagi acabat." Ueli.

"L'èxit i la glòria no signifiquen res per a un alpinista. El que anomenen glòria no aporta res a un alpinista. Això no és futbol ni tennis. Això no dóna diners. L'èxit, en el sentit que se li sol donar, no existeix per a l'alpinista. No anem a les muntanyes a la recerca de l'èxit. I menys de la glòria." Alexei

"No som herois, n'estic segur. No hi ha res heroic en tot això. És una necessitat humana. Ajudar-nos els uns als altres per a sobreviure junts. És això." Alexei

"No anem allí a morir, anem a assaborir el veritable sabor de la vida."

"La muerte no encaja por ningún lado ... es la vida." Iñaki

Moltes d'aquestes paraules ens són útils per a escalar muntanyes diàries, encara que no facin 8.000 metres, però en les quals les allaus, la manca d'oxigen, el perill, ens semblen, o son, tan reals com ho poden ser a l'Himalaya. Pura vida. Si en teniu l'ocasió, no deixeu de veure-la jo ho he fet a Filmin.es.

La guerra de Corea

Qui no hagi vist fins avui el vídeo d'aquí dalt, el més vist de la història d'Internet, que surti de la classe, després parlaré molt seriosament amb ell/a i escriuré una nota per casa seva. Bromes a banda, aquest vídeo del coreà Psy, m'ha recordat una pel·lícula, coreana també, de la que us n'havia parlat i que em va deixar fascinada, I'm a cyborg but thats ok, amb una estètica força similar, sobretot en vestits, colors i ... una realitat absolutament delirant per nosaltres. Una altra pel·lícula coreana que també em va agradar molt, d'en Bong Joon-Ho, Memories of murder, que us en parlava aquí, ens immergia en una realitat similar a la nostra però com si algú s'hagués entretingut en modificar-ne el substrat, ens trobem amb un món que no ens és estrany però en el qual som estrangers perpetus. Curiosament anar a Corea, del nord o del sud, no està de moda; els catalans viatgem al Vietnam, a Cambodja, a Tailàndia, a Myanmar, a la Xina, al Japó ... però Corea és com si només existís pel paral·lel 38, els servidors pirates dels vídeo jocs, les olimpíades de Seül i, al nord, el seu règim comunista hereditari. I, de ben segur, que deu tenir paisatges, monuments i cultura a desdir, amb l'afegitó de la història que l'ha convertit en una cultura híbrida. Tu suma orient, colonialisme,  Guerra Freda i la Guerra de Corea (que és la Pac per la que ara he passat poc per aquí) i acabes ballant coses rares. Op, op, op!

Ah! si, diuen que hi ha hagut eleccions al país. Ves quina cosa! (diumenge de vocal en una taula = poques ganes de parlar de política)

Web de la setmana: ParaNorman

No m'agraden les pel·lícules de terror -em fan por- i les de zombis menys -em fan fàstic-, per tant, ja us podeu imaginar que no n'he vist cap, ni de pel·lícula ni de sèrie. Ara, les pel·lícules d'animació stop-motion em fascinen d'allò més, per això, aquesta setmana us proposo l'stop-motion zombie lab del film ParaNorman i que proveu de fer la vostra pròpia versió.

Bon cap de setmana!

Web de la setmana: Pa negre

Sense cap avenç ni cap meravella a destacar en la WEB, que es mou en el camp de la correcció més absoluta, valgui aquest apunt en homenatge a l'autor de la novel·la Pa negre, Emili Teixidor, que va morir dimarts passat.

Emili Teixidor

Bon cap de setmana i bona revetlla! Felicitats Joans i Joanes

Una dona, una pistola ...

Finalment la tan esperada Setmana Santa, amb els seus quatre dies sencers plens de ... no fer res! Al final, el dissabte caiem en la temptació -quina setmana pot ser la millor per fer-ho?- i aconseguim tres pel·lícules: Gomorra, L'illusioniste -per fí en vídeo!- i Una dona, una pistola i una botiga de fideus xinesos. La primera encara no l'he vist, la segona ja l'havia vist al cinema però no m'ha sapigut gens de greu de reveure-la i la tercera, basada en la pel·lícula dels germans Coen, Sang fàcil, em sembla talment un Shakespeare traslladat als paisatges més bells i més desolats -el pas de Jiayu- del desert del Gobi, a tocar de la Gran Muralla-, on els personatges es mouen sempre pel tall de les muntanyes, sense massa opcions per triar, sempre a la vora del precipici, sense saber mai massa quin serà el proper aconteixement que els menarà l'existència. Paisatges bellíssims, acció sota la lluna plena, personatges arquetípics, pocs i ben cuidats, i una història on no hi ha bons ni dolents, o potser és que només hi ha humans, o només dolents, i les seves passions dutes a la caricatura.

Atenció als detalls divertits com la "sirena" de la policia (guàrdia imperial). I és que són aquests els detalls que m'enamoren!

Bonus track:

Web de la setmana: 3x1 més bonus

Les webs de les pel·lícules no solen ser d'una gran complexitat tècnica, diguem que es fan, més aviat, pour épater,  com si fossin uns flayers sofisticats. Tanmateix, una no pot evitar tenir-les en compte, sobretot si parlen dels teus "amors" cinematogràfics com aquesta

d'aquí

Del mateix Chomet, un "incunable" com aquest

de la web

París, sempre ens quedarà París. Sembla que la ciutat és una icona per l'evocació, que és el que solen ser la majoria de pel·lícules d'animació que es fan, si més no en la franja d'adults. Per això us adreço a aquesta, encara que sigui una pel·lícula pel públic infantil i que, per cert, encara no he vist. Imagino que no compta amb la subtilesa del dibuix de Chomet, però la crítica no n'ha malparlat.

d'aquí

I, de regal, el curt de Chomet (1998) La vieille dame et les pigeons, el vídeo. Bon cap de setmana!

Web de la setmana: Tintín

Original, oi? Sí, ja ho sé que no en sóc, però què voleu, m'ho he passat la mar de bé amb la pel·lícula i la web és prou distreta, o sigui que ja ho sabeu, cliqueu

AQUÍ

I que els reis, els màgics, us portin força coses, els de la Zarzuela no, que aquests tenen gendres. Bon cap de setmana!

Web de la setmana: We miss you

We miss you, et trobem a faltar, nature misses you, la natura t'enyora. Que passaria si enmig d'un embús a la ciutat veiessis matar la mare de Bambi? Et recordaries d'alguna cosa que has oblidat? Pot semblar obvi, fins i tot un recurs fàcil, però resulta terriblement efectiu (jo m'he fet un tip de plorar).

En aquesta WEB  hi trobareu el curt dirigit per Hanna Maria Heidrich (Freiburg, Alemania, 1984) i que ha estat premiat aquest any a Cannes amb diversos guardons. No us el perdeu i que passeu un bon cap de setmana!

Filagarses: quietud per força

I si, una mica més de filagarses, que porto uns dies una mica alterada i els pensaments se m'atropellen dins el magí, malgrat que ara ja no m'he d'estar quieta, o a causa d'això, ves a saber. Bé, doncs, la cosa és que estava intentant reposar el genoll, aquell dissabte a la tarda, perquè al dia abans havia ensopegat i la sentida havia estat èpica i l'endemà tenia la marxa del Montserratí, que ja em diràs tu si no em prenc els anti-inflamatoris i no faig servir la bossa dels pèsols congelats com me n'hagués sortit, i tot això estirada al damunt del llit, mirant totes les Matrix al devedé, perquè si, que de tant en tant em torno a mirar moltes pel·lícules, i sobretot les Matrix que em fascinen, i serà perquè de petita feia ballet -i música també, solfeig, piano i guitarra- i no vaig persistir perquè no era gaire bona -o potser no vaig ser gaire bona perquè no vaig persistir, ves a saber, malgrat que la professora de guitarra sempre em deia que havia de fer percussió jo, però no n'hi havia aleshores al poble i feia tan poc fi això d'una nena de monges tocant la bateria que ...- en fi, al final no vaig acabar res, però sempre m'ha quedat aquesta afecció a les coreografies i els ritmes, i és que em tenen fascinada, i Matrix, com moltes pel·lícules de xinus, són un meravellós exemple de la feina dels coreògrafs i m'hi estaria hores i hores veient en Neo, en càmera zenital, com dispersa els ramats d'Smith's, i els seus moviments aparentment impecables, talment l'Esther Williams, que m'agradaven molt les pel·lícules de l'Esther Williams -dolentes com eren-, també potser perquè no sé nedar i, sobretot, per la sincronització absoluta, com les rodes dentades dels rellotges que arreglava el meu avi, i és que una ja ho té això, la dèria per la reiteració infinita, per la composició regular i mesurada, per la sincronia absoluta, si fins i tot sóc capaç de passar-me hores sumant u més u i més u en una calculadora, només per veure els números que van sorgint de la suma i fent un saltiró d'alegria quan m'apareix un capicua, o un nombre només amb uns i zeros, ja veus quines manies que té una, i tot això a què venia? ah, si, que realment estic com una cabra i veient en Neo he pensat en l'Esther Williams, que ja em diràs tu ... el que fa l'haver de passar un dia immobilitzada.

A mode de carta d'ajust

In memoriam

To live (1994)

Basada en la novel·la de Yu Hua: To live, aquesta pel·lícula de Zhang Yimou (d'ell ja en vaig parlar aquí) és d'aquelles que revisiono amb una certa periodicitat. No amago la meva debilitat per tot allò oriental, i no pas per la passió per l'exotisme, sinó més aviat per la comprovació que a tot arreu passa exactament el mateix, que la gent normal fa les mateixes coses aquí i allí, si sabem abstreure'ns de l'anècdota. En aquest cas podem veure el pas d'una Xina pre-Mao fins als anys 70 del segle XX, centrat en la història d'una família.

Protagonitzada per la musa aleshores del director Gong Li i You Ge que guanyà, amb aquesta pel·lícula, el Premi al Millor Actor al Festival del Cinema de Cannes 1994.

Una mica d'elegància

... i passen els anys, i cada dia amb més força, agraeixes que et tractin amb una mica d'elegància, perquè ja duus l'ànima prou baquetejada i estàs tipa de lluitar, inútilment, contra allò que ni goses anomenar. Una mica de guant blanc és el millor remei per considerar, seriosament, que encara hi ha motius per a seguir endavant.

Illa de Xàtiva, el documental

De Terradelfoc

Illa de Xàtiva, un documental sobre les Comarques Centrals del País Valencià from Terradelfoc on Vimeo.

La nit que va morir Elvis

Avui, a Málaga, un grup de persones, entre elles algunes que tinc per amigues, estaran protagonitzant l'estrena de la seva primera pel·lícula: La nit que va morir Elvis, filmada al meu poble.

Nois i noies: molta merda i a gaudir de la catifa vermella! (Jaume, envía'm un SMS quan respiris al costat d'algun famoset, adoro el petardeiu!)

Web de la setmana: ets un cyborg?

Avui la d'una pel·lícula coreana, I'm a Cyborg. La seva web és aquesta. Té un disseny molt bonic, en forma de llibre. Passegeu-vos-hi amb el so posat, si us plau.

El tràiler:

Amon Tobin

Una mica de música d'Amon Tobin i la seva web que, per cert, m'agradava més abans.

La música d'aquesta pel·lícula

La millor ...

... persecució del cinema mai filmada. I és que no me'n canso mai!




Si voleu veure una escena memorable d'una altra pel·lícula de Totó, aquí us deixo l'hipervincle al blog Kleine Schriften, un blog força recomanable, altrament.

Tron

M'hagués encantat poder ser protagonista d'aquesta pel·lícula, però a la realitat no a la ficció

què passa? mai he amagat que era una freak professional!

Per fí!

Després de tres anys de la seva estrena, per fi he pogut tenir a les meves mans la pel·lícula de Pascale Ferran, Lady Chatterley. Me l'ha hagut de dur un amic de Londres en V.O. en francès, subtitulada en anglès, perquè he estat incapaç de trobar-la aquí. Potser no s'ha editat, i no ho entenc considerant la quantitat de porqueries que s'editen i que és una pel·lícula amb 5 Cesars.

L'amant de Lady Chatterley, de D.H. Lawrence, és un dels llibres que tinc a la prestatgeria "per a la casa de la muntanya" (quan em toqui la rifa i en tingui, és clar), i em feia una certa basarda la pel·lícula. Bé, en tot cas no és la novel·la, ni falta que li fa, perquè és una novel·la molt complicada de dur al cinema, sense caure en l'erotisme més barroer o en la pornografia.

M'ha agradat el detall de la importància que dóna el director a les mans, com a eina per expressar els sentiments. De fet sempre em fixo en les mans de les persones. És un goig veure que més persones ho fan, i ho fan amb intenció. He apreciat molt les mans d'un actor com en Jean-Louis Coulloc'h, amples, fortes, expressives i delicades alhora.

No cal dir que si no s'ha llegit el llibre, la pel·lícula és força més incomprensible. Molts gests i silencis són derivats dels pensaments dels protagonistes de la novel·la i es veuen molt clars si l'has llegida. Aleshores és un gaudi veure la precisió i la delicadesa amb què Pascal Ferran els ha relatat.

Diuen que l'autor de la novel·la, D.H. Lawrence, inicialment volia titular-la Tenderness, Tendresa. Potser cal reivindicar-la en aquest nostre temps, on sembla que cal ser campions del sexe i dels sentiments. No calen tantes coses i tan arrauxades, senzillament, una mica de tendresa ...