Qui no hagi vist fins avui el vídeo d'aquí dalt, el més vist de la història d'Internet, que surti de la classe, després parlaré molt seriosament amb ell/a i escriuré una nota per casa seva. Bromes a banda, aquest vídeo del coreà Psy, m'ha recordat una pel·lícula, coreana també, de la que us n'havia parlat i que em va deixar fascinada, I'm a cyborg but thats ok, amb una estètica força similar, sobretot en vestits, colors i ... una realitat absolutament delirant per nosaltres. Una altra pel·lícula coreana que també em va agradar molt, d'en Bong Joon-Ho, Memories of murder, que us en parlava aquí, ens immergia en una realitat similar a la nostra però com si algú s'hagués entretingut en modificar-ne el substrat, ens trobem amb un món que no ens és estrany però en el qual som estrangers perpetus. Curiosament anar a Corea, del nord o del sud, no està de moda; els catalans viatgem al Vietnam, a Cambodja, a Tailàndia, a Myanmar, a la Xina, al Japó ... però Corea és com si només existís pel paral·lel 38, els servidors pirates dels vídeo jocs, les olimpíades de Seül i, al nord, el seu règim comunista hereditari. I, de ben segur, que deu tenir paisatges, monuments i cultura a desdir, amb l'afegitó de la història que l'ha convertit en una cultura híbrida. Tu suma orient, colonialisme, Guerra Freda i la Guerra de Corea (que és la Pac per la que ara he passat pocper aquí) i acabes ballant coses rares. Op, op, op!
Ah! si, diuen que hi ha hagut eleccions al país. Ves quina cosa! (diumenge de vocal en una taula = poques ganes de parlar de política)
El grup virtual Gorillaz (1998), 2D, Murdoc Niccals, Noodle i Russel Hobbs, sobretot de rock alternatiu, té aquesta WEB. No us n'esteu de visitar-la, pot fer-vos passar una bella -i estranya- estona en aquest dia tan xocant.
No, no és la cançó de The Clash. De New Orleans a London. Del jazz als Jocs Olímpics. En aquesta webde la BBC podrem passejar-nos pel Londres d'avui. Apte pels que aquest any ens mourem poc.
He d'anar a una de les puntes del país, prenc el cotxe del Factor X i engego el K-7 (si, ja té una edat, el cotxe). I em va bé, perquè condueixo dues hores cantant sense amoïnar-me gaire.
Baixo a la capital, aconsegueixo el meu cotxe (quan els fills es fan adults no els perds, perds el cotxe), al CD:
I em va bé, perquè vaig a veure qui estimo i desapareix, i canalitzo la ràbia, la impotència. No he de resignar-me, sinó acceptar, però tot passa pel seu procés.
Quan l'agafava el meu altre fill, el que ara ja no viu a casa, podia escoltar
Sort que el pare i la mare no saben fer anar ni el K-7 ni el CD, perquè encara hauria d'escoltar
o encara pitjor
que, a vegades, no hi ha qui els entengui, a cap! Per què no escolten coses "normals"?
No sempre passa que una novel·la guanya el Premi Joanot Martorell i que tinguis la fortuna de conèixer personalment l'autor. Això et permet el gran privilegi de poder-ne parlar mentre la llegeixes, i poder-ne cantar les lloances en viu i en directe, si s'escau, o veure com dissimules els penjaments, cosa que, sortosament, no és el cas.
En Xavier en sap de fer novel·les, s'hi mou de gust en el gènere i se li nota, i l'aposta per sortir d'una línia, en la que corria el risc de caure en l'estereotip, i demostrar-nos que sap fer de tot i ben fet, li ha sortit força bé, en qualitat i èxit. L'afegitó que, com a creador i persona amb una certa vis pública, es mou pel món 2.0 com peix en l'aigua, bloguer de pro amb Sota la Creueta, el fa "un dels nostres", i demostra que certs divismes d'alguns creadors literaris anti-tecnològics no són més que això: posses que solen amagar una certa incapacitat.
Històries que s'entrecreuen amb banda sonora, perquè aquesta és una obra amb música de fons, la que ens diu l'autor en el seu blog en distints apunts -tot i que m'he permès fer-ne una llista d'Spotify, aquesta-, de manera que no calgui anar prement ara l'una ara l'altra. És una llàstima que no hagi pogut localitzarDrift off to sleep, de Micah P. Hinson, ni Par l'ouest, de Dominique A, llista amb la que no està de més llegir-ne el llibre. Històries d'aquells qui cerquen la felicitat on ens diuen que rau, fent-nos com més mal millor, i del desamor produït per les esperances frustrades. Diuen que els humans sobrevivim gràcies a la negació que en fem de la realitat, bastim castells en l'aire i quan aquests cauen, invariablement, girem la mirada arreu, cercant un culpable que no hi és, però que sempre acabem trobant, perquè ens exonera de la nostra pròpia responsabilitat. Si li trobo alguna pega, que n'hi ha, és com m'hauria agradat una novel·la de més de 252 pàgines, amb els mateixos personatges, però amb unes 400. De ben segur que, el narrador excel·lent que duu l'autor al dedins, ens hagués dibuixat unes vides paral·leles, i desafinades, difícilment destriables entre la realitat i la ficció.
Podria dir-vos més coses, però millor que quan el veieu a la pila de novetats, que hi és, feu el gest i, sinó, a esperar a la biblioteca. De ben segur que ja no li calia demostrar res, però amb el Joanot Martorell, i Vides desafinades, en Xavier Aliaga, definitivament, passa a jugar a primera. L'enhorabona!
"... I quan dic "mortalment enamorat" -va continuar en Qfwfq- vull dir una cosa de la qual vosaltres no en teniu ni idea, vosaltres que penseu que enamorar-se vol dir per força enamorar-se d'una altra persona, o cosa, o el que caram sigui, en resum: jo sóc aquí i això de què estic enamorat és allà, és a dir una relació vinculada amb la vida de relació, en canvi jo parlo d'abans de posar-me en relació amb res, hi havia una cèl·lula i aquesta cèl·lula era jo, i prou, ara no cal mirar si per allí al voltant també n'hi havia d'altres, no importa, hi havia aquella cèl·lula que era jo i ja era molt, amb una cosa així n'hi ha prou i massa per omplir-te la vida, precisament volia parlar d'aquest sentiment de plenitud, plenitud no pas a causa del protoplasma que tenia, que tot i haver crescut en proporcions notables no era, ben mirat, res d'excepcional, ja se sap que les cèl·lules estan plenes de protoplasma, si no de què voleu que estiguin plenes, jo parlo d'un sentiment de plenitud diguem-ne, si em permeteu la paraula, obrim cometes, espiritual, tanquem cometes, o sigui el fet de tenir consciència que aquella cèl·lula era jo, era aquesta consciència la plenitud, era aquesta plenitud la consciència, una cosa que no et deixa dormir a la nit, una cosa que no et deixa cabre a la pell, o sigui precisament la situació que deia abans d'estar "mortalment enamorat"." (pàg. 185)
Les veig en el catàleg i no me'n puc estar. Tot allò que duu el nom de Calvino ha de ser meu, per la meva adoració incondicional a l'autor, del qual sóc ben capaç de perdonar-li el que convingui. A Totes les cosmicòmiques hi trobarem, a més dels dotze contes editats anteriorment, la resta de contes "cosmicòmics" creats pel genial autor.
I com em suggereix l'autor, en el conte "Els cristalls", els he llegit escoltant Thelonius Monk.
Una milonga vol dir una mentida en argentí, i també és un tipus de cançó que va fer molt popular en Carlos Gardel. La cosa gardeliana em ve de la meva iaia Antònia, a la que li agradava molt cantar i sempre m'explicava la història que se l'havien volgut endur al Paralelo a cantar cuplets, però que el seu pare, loBep de Balaguer, traginer de pro i gran ballador de jotes, no ho va permetre, que ja se sap que'ls passe a les xiquetes que canten al Paralelo. Vaja, que en Gardel, per a la iaia Antònia, era un ídol que sempre taral·lejava amb la seva veu de soprano. Veu que, malauradament, jo no he heretat, què hi farem. Ah! doncs, bé, que d'això, que el pare -el meu, és clar-, que ahir va fer 76 anys, fill de la iaia Antònia, també sigui amant d'en Gardel i les milongues. Per molts anys!
Me gusta lo desparejo Y no voy por la vereda; Uso fungi a lo Massera, Calzo bota militar.
La quise porque la quise Y por eso ando penando; Se me fue ya ni se cuando, Ni se cuando volverá.
Me la nombran las guitarras Cuando dicen su canción, Las callecitas del barrio Y el filo de mi facón.
Me la nombran las estrellas Y el viento del arrabal; No se pa' que me la nombran Si no la puedo olvidar.
Soy desconfiao en amores, Y soy confiao en el juego; Donde me invitan me quedo Y donde sobro también.
Soy del partido de todos Y con todos me la entiendo Pero vayanlo sabiendo: Soy hombre de Leandro Alem.
No me gusta el empedrao Ni me doy con lo moderno; Descanso cuando ando enfermo, Y dispues que me he sanao.
La quiero porque la quiero Y por eso la perdono; No hay cosa peor que un encono Para vivir amargao...
No us perdeu la història de Leandro Alem, "el hijo del ahorcado". Fascinant on podem arribar amb això de l'hipertext.
Els americans són els dolents de la pel·lícula en el nostre món i la realitat ens ensenya que res és bo o dolent del tot. No sóc gens antiamericana, més aviat, he fet saber alguna vegada la meva admiració per aquella nació de nacions, origen dels grans canvis socials que ens han configurat. Amb tots els seus defectes i mancances, meravella i misèria es mesclen com arreu i, per això, em nego a tractar aquelles terres i aquelles gents com un únic poble i un únic caràcter al qual em diu la premsa, o alguns líders, que toca odiar. Els seus defectes, dels quals abominem, són els nostres, que ocultem pertinentment.
de la web
I una cosa que els admiro, també, és que no s'avergonyeixen del seu passat. Si mirem enrere i llegim la realitat amb els ulls d'ara, caldria que tothom es passés el dia entonant el mea culpa amb el cap ple de cendra i les vestidures estripades; però el passat és quelcom que cal conèixer, per entendre el present i programar un nou futur si s'escau. Em sap greu, però no em sento gens culpable del que van fer els almogàvers, de fet no em sento ni culpable de les taronges que va furtar el meu avi quan era menut.
En aquest context, si fem un tomb per les noves tendències museístiques i de gestió del patrimoni cultural, ens costarà d'entendre com, encara ara, donem més valor a un magatzem d'objectes descontextualitzats anomenat museu, al qual hi accedim amb la mateixa unció amb que abans anàvem al temple, i menystenim el món digital i la Xarxa, que ens permeten exposar de forma didàctica, atractiva i amb alts nivells de qualitat científica i d'exposició, objectes, arxius de so i textos, els quals poden mantenir-se ben guardats en els seus arxius, mentre nosaltres els usem i en gaudim quan ens sembla. Només cal fer un tomb pel Museu da Pessoa, per copsar totes les possibilitats del medi.
de la web
Ancestry.com és un fitxer de les làpides dels cementiris nacionals dels militars morts en la Guerra Civil americana. M'ha fet pensar en algunes de les entrades del blog Imatges de pedra i silenci. Els d'Ancestry.com, en aquesta Web ens situen, mitjançant textos, mapes, so i fotografies, en aquells 1861-65 i, potser, hi podrem trobar, previ pas per caixa, algun parent que se'ns va perdre per Dixie.
Que tingueu un bon cap de setmana!
Ah, si! i respecte a la política exterior nord-americana no em posiciono, perquè prou pena passo en intentar comprendre la política exterior espanyola. Això no vol dir que em puguin repugnar moltes coses de les que ens assabentem, per suposat.
Venint del Louvre, per l'Avenue de l'Opéra la veus, allà, al final, talment una mona de Pasqua magnífica. I, és clar, hi entres, puges les escales imaginant-te que duus un mirinyac, o un vestit imperi, i surts a una de les dues llotges que ja tenen habilitades per tal d'admirar-ne la sala i fer les fotografies de rigor. Ara que, si et ve de gust assistir a alguna representació et caldrà saber-ne la programació. Això ho podem veure en aquesta Web, àgil i elegant, com no podia ser d'una altra manera, oi? I pels que preferiu l'altre continent, aquesta és la Web de la Royal Opera House de Londres.
Bon, i primaveral, cap de setmana. Atxís! Perdó, és l'al·lèrgia.
En Gadaffi sembla que marxa cap a Veneçuela, la població de Líbia resta amenaçada per les autoritats, hi haurà guerra civil? En FX es lleva i no es posa el vestit d'anar a treballar, es vesteix amb texans i calçat esportiu. Com cada matí em besa el front i va cap al garatge, però avui carrega el cotxe d'armes. M'he llevat i l'he seguit, 'no pateixis -m'ha dit-, no passarà res, no em ficaré en embolics', i ha marxat. No tinc cap dels dos fills a casa, just aleshores arriba el gran, d'on deu venir tan tard? Li dic que vagi a buscar a son pare, que ens en passarà alguna de grossa. En FX no tornarà mai més i jo he d'arrossegar-me i humiliar-me per aconseguir una feina que em permeti mantenir els meus fills, una altra vegada petits, en una casa totalment desmantellada, que ja no s'assembla gens a casa meva i hi fa molt de fred...
Sona el telèfon i em desperto sobresaltada, i gairebé m'empasso el protector dental. Si, ja ho sé, el recurs del somni no és gens original, però poc hi puc fer si ho he somniat. I tot perquè en FX s'ha descuidat la ràdio engegada i jo he anat incorporant el devessall de notícies al meu son. Perquè vivim enmig del soroll constant, i no pas el soroll de les màquines, que també, sinó el soroll informatiu, que no ens permet fer l'exercici de reflexionar, d'assimilar la realitat. I perquè si, d'acord, cada dia sembla que sigui imprescindible que sapiguem que passa al món àrab, sobretot entre Israel i Palestina, i ara, amb totes aquestes revolucions (?), tant li fa d'on surten, per què surten, i cap on van, i què passa a a la Xina, o a Oceania. Hem de saber el que fan els nostres arxi-enemics americans, o era els nostres super-amics?, el que passa al Parlament Europeu i si els mestres d'Islàndia són millors que els nostres. I l'Àfrica, no podem passar sense tenir un record de commiseració per l'Àfrica, i parlar, ni que sigui de resquitllada de les seves guerres. I no podem oblidar els valencians, i TV3, i els bascos i el terrorisme que si és o no, i, no cal dir, els càntabres i el seu president, que ha omplert Cantàbria d'urbanitzacions buides, però que ens cau de puta mare perquè és campetxano, com aquell altre, i li porta anxoves al Zp. I que si els catalans som bons o dolents, pels de dins i pels de fora, que resulta esgotador. I quan, després de tota la repassada diària, i ja convenientment plens de sentiments de culpa -que fins i tot quan vas al supermercat a comprar et sents culpable d'afegir ni que sigui una llauna d'olives al cistell, no fos cas que vingués algú a criticar-te per consumista-, ens cal anar a la feina i donar gràcies per tenir-ne, encara que sigui merdosa, i és que ja se sap hi ha crisi i queixar-se de la feina és ofendre els que no en tenen, que sona a missatge inoculat pels que ens han ficat en aquest embolic, perquè no se'ns passi pel barret muntar-los un pollastre i desempolvem les guillotines, que en algun lloc n'hi haurà plenes de rovell. I el Barça, sobretot el Barça, que mira que en sóc de culé, però ara ja em començo a empipar de trobar-me'l a la sopa. I també vigilar que els fills no se'ns esgarriïn, que ja t'ho van dir els mestres a la reunió, que sempre és cosa d'algun trauma familiar. I els avis, no ens oblidem dels avis, que cal dur el pare al cardiòleg, i la mare t'atabala només arribar a casa amb la veïna aquella que ni saps la cara que fa. I ara resulta que t'has de matricular a la universitat i no funciona l'aplicatiu de la web i, és clar, no hi ha ni un telèfon on adreçar-te per recordar-te de la mare que va parir a qui sigui, que t'està passant la data i no podràs matricular-te. I al vespre, veus venir la parella amb intencions, i penses que hauries de posar-li un somnífer al sopar, que estàs cansada, molt cansada i tens el cap ple de soroll, i ben poc que podràs concentrar-te en res, perquè, és clar, no t'has depilat, ni pentinat, ni perfumat, per semblar ves a saber què, perquè si ets tu sembla que no n'hi ha mai prou i ell també sembla cansat, que dotze hores fora de casa cada dia no pot ser bo i ...
I de sobte t'assalta un record, de quan la mare et va explicar un costum que tenien al poble per Setmana Santa, si, aquella setmana que ara no sé si es diu així o no. El dijous sant s'anava a missa amb un carrau, sabeu que és un carrau? aquell instrument que en castellà en diuen carraca, i que fa tant de xivarri, i segons diuen es feia servir per escenificar el terratrèmol al final de les tenebres, però que en deien "matar jueus". Feien la fosca dins l'església i amb els carraus "mataven jueus", per després recuperar la llum. I m'he imaginat la fosca i el silenci, després del gran xivarri, i he pensat que no hi ha res millor per apreciar el silenci que l'excés de soroll, que fins i tot he oblidat el rubor obligat pel fet de no haver-me escandalitzat per "matar jueus", i em pregunto quin efecte devien perseguir els qui patrocinaven tal posada en escena ... Silenci, i callo els pensaments, ni una filagarsa més ... si més no una estona.
Hi ha coses que són una temptació, com aquelles capses de bombons dels aparadors de les pastisseries. Un vídeo així, tan tronat, em sembla impagable, sobretot perquè hi trobo alguns personatges dels meus preferits i perquè que aixequi el blog aquell qui, de la meva generació, no hagi fet, ni que sigui una mica, el que fan els personatges del vídeo.
I ja sabeu que passa al Youtube, que d'una cosa te'n vas a l'altra i
de la sèrie de la BBC A bit of Fryan and Laurie, una sèrie molt més que interessant, sobretot per allò de: on són els límits? i, si a dos bons bufons els inserim en el políticament correcte, què ens queda: dos actors que representen el que se'ls escriu i prou?
El cel és del color del plom i el món s'encomana. Per què tanta tristesa?
Enemigo de la guerra
y su reverso, la medalla
no propuse otra batalla
que librar al corazón
de ponerse cuerpo a tierra
bajo el paso de una historia
que iba a alzar hasta la gloria
el poder de la razón
y ahora que ya no hay trincheras
el combate es la escalera
y el que trepe a lo mas alto
pondrá a salvo su cabeza
Aunque se hunda en el asfalto
la belleza...
Míralos, como reptiles,
al acecho de la presa,
negociando en cada mesa
maquillajes de ocasión;
siguen todos los raíles
que conduzcan a la cumbre,
locos por que nos deslumbre
su parásita ambición.
Antes iban de profetas
y ahora el éxito es su meta;
mercaderes, traficantes,
mas que nausea dan tristeza,
no rozaron ni un instante
la belleza...
Y me hablaron de futuros
fraternales, solidarios,
donde todo lo falsario
acabaría en el pilón.
Y ahora que se cae el muro
ya no somos tan iguales,
tanto vendes, tanto vales,
¡viva la revolución!
Reivindico el espejismo
de intentar ser uno mismo,
ese viaje hacia la nada
que consiste en la certeza
de encontrar en tu mirada
la belleza…
... i passen els anys, i cada dia amb més força, agraeixes que et tractin amb una mica d'elegància, perquè ja duus l'ànima prou baquetejada i estàs tipa de lluitar, inútilment, contra allò que ni goses anomenar. Una mica de guant blanc és el millor remei per considerar, seriosament, que encara hi ha motius per a seguir endavant.
Si, ja ho sé, música dos dies seguits? Però les espelmes a Sant Hegel i a Sant Goethe no han funcionat, ja sabia jo que era atea per alguna cosa! Ens entenem alguns, oi? Bé, en tot cas aquesta és d'aquelles que m'agrada escoltar-les una vegada i una altra, amb els auriculars posats. Downtown train. Tom Waits
Vaig estar dubtant entre posar-vos "lunodenerodosdefebrero...", però vaig pensar que ja ho faria algú altre.
Hocus Pocus és una banda de hip-hop francesa, però també és una paraula màgica que ens uneix a un passat àgraf, una paraula inventada per la població illetrada intentant emular els llatinismesque escoltava i que també es fa servir com a sortilegi, com l'abracadabra nostre.
Hi ha moments a la vida que cal prendre la decisió de perdre per guanyar. Per guanyar tranquil·litat d'esperit, respecte i orgull. I quan has pres la decisió t'escoltes taral·lejant aquesta cançó:
és clar que és natural estant criada com estic en el punk més estricte.
