dimecres, 30 de setembre de 2009

Lo Bep de Balaguer


Lo Josep Mirada Camarasa, el meu besavi, pare de la iaia Antònia, la mare del meu pare, era fill de Balaguer i es va casar a Penelles.

Diuen que era un home petit i viu. La fotografia que en tinc fa aquest efecte.

Diuen, també, que era un gran ballador i que fins i tot va guanyar un concurs de jotes a Saragossa.

Era traginer lo Bep de Balaguer, per això la meva iaia es deia Antònia. Traginer i mal parlat perquè, com tothom sap, no hi ha cap altra manera de fer moure un tronc de mules si no és amb el so de la tralla i uns quants renecs dits amb molta energia.

Diuen, però, que els seus renecs solien ser força creatius. Em contaven que, una vegada, parlant amb algú a la plaça del poble, lo Bep va renegar. Prop d'ell hi havia l'agutzil i aleshores renegar estava penat per llei.

- Bep home! no renegos, ara t'hai d'imposar la multa. Són dos rals.
- una pesseta.
- Coi Bep, no tens los dos rals? és que no porto canvi.
- Cagon los esclopets del Sant Cristo quan ere pitit! Au! queda't lo canvi.

I és que, abans, les coses s'arreglaven així i les anècdotes s'heretaven.

23 comentaris:

Striper ha dit...

Un post precios abans els petits detalls la vida tenia un encant especial.

marta ha dit...

Amb la pesseta ja li va cobrar els dos renecs :)

Galderich ha dit...

Ha, ha... això em recorda el meu oncle que era renegaire de mena. Era picapedrer marbrista i de cada tres paraules una era un renec. Quan era petit al·lucinava perquè a casa això de renegar estava prohibit i quan veia el meu oncle i el que deia... ho trobava fantàstic! En fi, contradiccions familiars!

Carme ha dit...

M'agrada la frase que les anècdotes s'heretaven. És cert. Ara ja no s'hereten i és una llàstima. M'ha encantat aquesta anècdota, totalment d'un altre temps. Els renecs d'abans també eren molt més divertits que els d'ara hi posaven més imaginació.

F.Puigcarbó ha dit...

senzillament deliciós. De menut quan anava a l'Estany de vacances tenia uns esclopets i una falç per a mi que em va fer l'oncle que tambè renegava, només que ell no era traginer, anava al tros. I la tia, la seva dona que era una santa, tenia un mirada que il·luminava, d'aquelles que no s'obliden.

Francesc Mompó ha dit...

Felicitats per la nissaga; això són herències!
Salut i Terra

òscar ha dit...

les anècdotes i els malnoms s'hereten. tinc un conegut al que anomenen el bufa per un besavi una mica fanfa.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Una anècdota deliciosa Clídice.
Em quedo amb dues coses:
el valor del renec com a recurs en el llenguatge col·loquial, ja lluny de la voluntat d'ofensa, i
la llastimosa pèrdua del "lo" en comarques no ponentines.

garbi24 ha dit...

Bona la solució, ara o no et fan res o et monten un pollo de tres parells de collons....

Xavier Aliaga ha dit...

Coses que paga la pena recuperar. Espere que no siga l'última.

Carmen ha dit...

Molt emotiu...

kweilan ha dit...

Quin apunt més bonic. Aquests apunts de records d'altres temps, relativament propers en el temps i llunyans en els costums m'encanten.

LEBLANSKY ha dit...

Ha de ser un orgull tenir un besavi així!

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

M'encanten les anècdotes, i les curiositats i la teva manera d'explicar-les.

Clidice ha dit...

STRIPER gràcies, era una vida dura abans, potser per això les petites gràcies en feien més :)

Si MARTA es veu que els traginers no es guanyaven malament la vida :P

GALDERICH em fa gràcia això que dius, perquè a casa estava arxiprohibit renegar, però sempre explicaven això del besavi :)

CARME ve a ser una mica com les lletres de les cançons en temps de dictadura, els renecs estaven prohibits i es procurava que "ofenguessin" poc :)

Gràcies FRANCESC P, mirar enrere i trobar una mirada lluminosa és un gran privilegi :)

FRANCESC M tots tenim aquesta possibilitat, quan algú no sap res dels seus enrere li han fet un gran tort.

ÒSCAR això dels malnoms a casa encara en posem :P i al poble encar n'hi ha, no gaires és cert, però sobreviuen malgrat tot :) M'agrada quan algú em diu: "tu ets la jove jove de la fonda no?" per dir que sóc la dona del petit de la fonda del poble :)

Ai si XIRUQUERO quan parlo en barceloní (que ho vaig haver d'aprendre a fer perquè se'n reien de mi a l'escola) no el faig servir, però quan parlo amb mi mateixa o quan travesso la porta de casa "loejo" cosa mala :)

GARBI24 abans els pobles eren molt petits i era difícil que les autoritats no et coneguessin i fessin una mica els ulls grossos.

Si XAVIER :) gràcies pel comentari :)

Gràcies CARMEN :)

KWEILAN aquestes anècdotes, que t'expliquen els avis dels seus avis o dels seus pares te'ls apropen, escurcen les distàncies entre generacions i formes de vida diferents. Són una font d'aprenentatge molt important i de transmissió de cultura :)

LEBLANSKY mal m'està el dir-ho però jo n'estic molt dels meus :) no pas perquè fossin excepcionals, perquè ho són tots de tothom, sinó perquè són meus :) Gràcies per passar per aquí :)

Lluís Bosch ha dit...

Jo crec que t'hauries de començar a plantejar seriosament això de fer un recull amb aquesta mena de textos i agrupar-los d'alguna manera, sincerament. I per cert, felicitats i gràcies per transcriure la variant lingüística, que ja toca.

Clidice ha dit...

Ei SILVIA ens havíem creuat :) gràcies :)

Clidice ha dit...

Hola LLUÍS, no ho sé, m'ho plantejaré, de moment vaig desgranant cosetes. I si, m'agrada transcriure la meva variant lingüística, perquè em sembla molt necessari davant de tanta uniformització :)

Els del PiT ha dit...

Tendre i genial, boníssim diàleg!
:-D

pere ha dit...

Xeic, sempre arribo tard quan tothom ha dit la seva. Doncs com diu Lluís, és un plaer no només trobar la teva història sinó també la llengua.

Clidice ha dit...

Senyors ELS DEL PIT gràcies per passar per aquí :D i gràcies pel comentari :D

PERE mai fas tard tu :) als blogs no cal fer comentaris a l'actualitat :) gràcies, si m'agrada la meva llengua lleidatana, m'hi sento còmoda, no m'encorseta tan com l'accent barceloní, "em sinto mes desixida com si diguéssom, vaige, dixada anar" :P

Anònim ha dit...

Eiii tata, casum les espardenyes de Santa Jenovevaaaa, que lo Bep de Balaguer també era el meu besaviii.

Clidice ha dit...

Toti! xut! que aquí ningú sap que a casa em dieu tata :P