diumenge, 13 de setembre de 2009

Dia tercer


Sallent de Gállego - Refugi de Respomuso

Sortim a les 9 (mal fet) i arribem quan passen 5 minuts de la una, a dinar.

Hem sortit tard perquè sabíem que avui no faríem gaires hores. El que sí que no fa tard és el sol, que no perdona.

No tinc quilometratge, que dins el bosc el gps s'ha tornat idiota i no me'n refio del mapa. No deu arribar a 7 quilòmetres, calculant el temps.
Temps en moviment 2 hores 53 minuts.
Alçada del refugi 2.200 metres.

El refugi és ple de gent, és un circ amb cims molt apreciats. El camí s'ha fet feixuc perquè és tota l'estona de pujada i molt pedregós. El pes tampoc hi ajudava gaire.

Des del refugi veiem, a la llunyania, com s'enfila la tartera que haurem de pujar demà.

Dormim en una habitació petita per a vuit persones, en lliteres. Ens han assignat les de dalt, odio les lliteres de dalt, la veritat és que també odio les de baix, diguem que odio les lliteres, en general. A la nit, amb la tempesta, una francesa s'aixeca a tancar la finestra. La porta també està tancada. Em sento empresonada i dormo malament. Quan ens llevem l'habitació fa una forta olor a "humanitat". Algú s'ha passat la nit fen emissions incontrolades de metà. Què hi farem!

A Respomuso penso en començar el llibre d'en Salvador Macip, El rei del món, però entre una cosa i l'altra no puc llegir. El meu company duu El roig i el negre, d'Stendhal, en una edició de butxaca. Ell fa trampes, s'ha endut la millor novel·la mai escrita i a sobre aquesta edició pesa poc!

Passo la tarda envoltada de xivarri en català, castella, euzkera, francès i alemany, menjant blat de moro torrat i bevent Pepsi Light, fins a l'hora de sopar. Quan estàs de travessa fas quatre coses essencials: caminar, menjar, dormir i llegir, o rellegir si la travessa és molt llarga. També converses amb la gent que vas ensopegant, però els temes són limitats: el camí, la seva dificultat, les possibilitats de trobar lloc per dormir i menjar i s'hi s'han fet moltes rutes comunes.

En algun refugi, no pas gaires, he trobat sala de mapes i biblioteca. La biblioteca ni la toco, fa molta ràbia trobar i encetar un llibre del qual no en podràs llegir més enllà d'un parell o tres de capítols. En canvi els mapes ja són una altra cosa.

Sempre m'han entusiasmat els mapes, diu que les dones no els sabem llegir, això ho deu haver dit algun home intentant pujar la venda de gps entre la població femenina. Jo els adoro, m'hi passo hores mirant-los i en tinc alguns penjats a les parets de casa. Si tens la gran sort de trobar un d'aquests refugis ja tens la tarda garantida. Comences pel mapa de la zona, especulant amb la ruta del dia següent, després et distreus mirant els camins adjacents i les possibles variants, familiaritzant-te al màxim amb el territori: cruïlles, corbes de nivell (que t'ajuden a saber els pendissos que has de superar), fonts (essencials), refugis, pics, llacs ... Després surten els mapes d'altres llocs, només per diversió o potser per veure la possibilitat d'altres rutes, altres travesses.

Cada any, però, quan et carregues la motxilla tan pesada, et dius que ja tens un any més i que aquest és l'últim. Després arribes als refugis, veritables punts de trobada, on sempre hi ha persones més grans que tu i que fan el mateix i penses que potser si que l'any que ve hi tornaràs.

L'endemà, quan se't torna a clavar la motxilla a les espatlles, et preguntes qui coi t'ha enredat per a fer el sherpa, carregada com un ruc, tot enfilant-te per una tartera per assolir un coll amb un desnivell de 600 metres!

En tot cas no ho pots evitar, aquest és el teu món, pel que et prepares tot l'any. El món que t'ha fet, que t'ha donat el millor, que ha tret de tu el millor i el pitjor, ensems. Un món que t'ha fet ruboritzar, que t'ha pres alguns amics, que t'ha donat moltes de les pautes de la teva existència, i saps que hi tornaràs, que és una droga dura, en la que et van iniciar d'infant i per la qual no vénen pegats a la farmàcia.

(ja em disculpareu la desbarrada filosòfico-afectiva)

14 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Compartim aquest amor pel mapes.
I no t'has de disculpar per la suposada desbarrada filosòfico-afectiva, ans al contrari, no és pensable -al menys per a mí- muntanya sense sentiments.

Striper ha dit...

Jo crec que amb aquestes vcaminatetes teves jo també faiog exercici. Continua amb les cromiques.

garbi24 ha dit...

L'edad està en la ment , tot i que les cames ho noten , sempre endevant.
Tot i fer us del gps....sempre porto un mapa on dibuixar les rutes marcar llocs i fer-la petar una estona. Aquestes marques no s'esborren , les del gps si .Bona marxa

kweilan ha dit...

M'ha encantat tot aquest apunt!!!

kika ha dit...

maco! cada cop mes interesant! i la filosofada s'ho val! :-)

GAIA ha dit...

M'he llegit la teva ruta pel Pirineu aragonès des del primer dia. Quants dies esteu fent ruta? No ho poses, no?
A mi també m'agrada molt la muntanya i m'apunto aquesta excursió potser per Setmana Santa que tinc uns quants dies.
Les fotos molt boniques

- assumpta - ha dit...

Uuuaaaauuu! Bona caminada i bona filosofada.
Tot plegat (fotografies incloses), ho he trobat fantàstic!!!

En parlar dels "pegats", m'has fet venir al cap el meu avi i els seus pegats foradats "sor virginia". Crec que fins i tot em poden donar per a un post.
Petons i bona setmana!
;)

Galderich ha dit...

Un fantàstic resum, felicitats!

Clidice ha dit...

XIRUQUERO, hi ha poques coses millors que perdre el temps amb els mapes o conversar amb amics :)

STRIPER, això no és com el gimnàs, que només per pagar la quota ja t'aprimes eeee ^^ que sinó ho patentaria :P

Gràcies GARBI24, però el gps que no me'l prenguin, que ens ha tret de més d'un atzucac! :)

Merci KWEILAN :)

Senquiu KIKA, quan te les planteges et ruboritzes una mica, perquè has de dir coses que tens molt interioritzades i penses: "ai, ves! que en pensaran la gent d'aquestes desbarrades teves!"

GAIA, per la Setmana Santa no sé pas com estarà això per a fer-la, estem parlant de zones de tres mils, o sigui que caldrà raquetes, o esquís. En tot cas, és una ruta perfecta pel Juliol, per exemple.

Ei ASSUMPTA! els pegats Sor Virginia! els recordo, de color burdeus, amb aquells foradets. El pare se'n posava quan es llomava! :) quina gràcia, m'hi has fet pensar, recordo mirar com la mare els hi posava, jo era petiteta :)

Gràcies GALDERICH :)

F.Puigcarbó ha dit...

AI CONY! pensava t'havia deixa't un comentari sobre els pals aquests que es porten d'esquiar per caminar. Bé, aixó, anant amb la bici m'en trobo i no se ben bé perquè serveix. Tu ho deus saber. Oi?

Allau ha dit...

Me n'alegro que t'agradin els mapes (vés, que he de dir?). No aguanto els que posen com a excusa una avaria del GPS. El GPS es va inventar per espatllar-se!

en Girbén ha dit...

Si tenia uns tretze anys em veig incapaç de vantar-me'n, però mantinc el record nítid de la meva descoberta de Piedrafita (ara obligada a dir-se Respumoso). Rera els meus pares i d'una colla del CEC (i, també, de la rècula de muls que traginaven tot el necessari per a una quinzena d'estada), vaig viure-hi la darrera hora del vell Pirineu; la d'un Pirineu -gran de debò- que, no sols no tenia res a envejar als "trikins" que les agències ara col·loquen als turistes,
sinó que mantenia el seu perdut aire antic i legítim.

Shandy ha dit...

Si he entendido bien, a pesar de todos los incovenientes, tú recuncas. Vamos, que merece la pena.
Soy un desatre para los mapas. Tengo un pésimo sentido de la orientación. Pero eso no me impide hacer caminatas. Siempre hay alguien que tiene paciencia conmigo.

Clidice ha dit...

FRANCESC, no són ben bé com els d'esquí, són més curts i telescòpics. La idea és que tinguin la mesura des del terra a la teva mà estant el braç en angle recte. A mi, si més no, em serveixen per mantenir el ritme, repartir millor el pes, baixar amb més seguretat, pujar amb més força i evitar que se m'inflin les mans. Ara, per exemple, per Montserrat no en porto mai. Bé, si, però plegats.

ALLAU he desenvolupat una teoria: els mapes ens agraden als qui tenim sentit de l'orientació, pels que no en tenen és com donar-li la Commedia a un analfabet. Per a aquests els gps, que són del tot útils. El meu parello va ser un discapacitat urbà fins que va tenir un gps, ara és feliç i no depèn de ningú per anar amunt i avall. I a la muntaya, també, va molt bé, la veritat :)

Si, GIRBÉN, he viscut aquests Pirineus mítics, de la mà dels meus pares. Quants dels presents poden explicar haver anat a veure com donaven la sal al bestiar al pla de Beret, i haver-se aixoplugat al refugi, on vivia un pastor, que ens va convidar a cafè i figues seques mentre passava una tempesta terrible ... hi havíem pujat en un 1.500 per una pista infecta :)

Hola SHANDY wapa :) debe ser que recunco, que jamás lo había oido, pero suena bien :P recuncar. Si, vale la pena y mucho, y el dia que no pueda hacerlo lloraré, y mucho. Bueno, quien me acompaña se pierde hasta por casa, pero bueno, eso no tiene que ser jamás un impedimento para disfrutar de la belleza :)