diumenge, 6 de setembre de 2009

Tarda amb la tieta

Havíem posat les notícies de la televisió, per fer més passador el dinar. La meva tia menjava, ajupida al damunt del plat, agafant el mànec de la forquilla amb tota la mà i acompanyant-se d'un tros de pa a l'altra. Xarrupava i semblava com si, a cada mossegada, li hagués de caure la dentadura postissa dins els macarrons. Però què pretenia jo, si ella ja tenia noranta-cinc anys?

Va acabar el dinar i es va eixugar la boca amb el tovalló, després el va plegar a consciència. Vaig sentir el cloc de les dents en sortir del seu lloc. Vaig apagar el televisor, perquè aquest era el gest que indicava que ara voldria aixecar-se per anar al lavabo i netejar-se la dentadura. Ella no podia caminar sola i l'havia d'ajudar, però de forma que no ho semblés. No em deia res, però es feia entendre. Havia desenvolupat un llenguatge corporal clar i concís i jo, en aquests tres dies que feia que m'havia instal·lat, ja l'havia après.

La vaig acompanyar al lavabo i vaig tornar al menjador a desparar la taula. Ara que la televisió estava apagada se sentia el tic tac del rellotge de paret que havia comprat el meu oncle, quan s'havien casat. Havia de recordar-me de donar-li corda, d'ençà de la mort de l'oncle, el seu fill i cosí meu, se n'havia encarregat. Aquests dies ell estava de viatge a Dubrovnik i jo m'havia compromès a fer-me càrrec de sa mare, la meva tia, i tot allò que comportava.

Vaig posar els plats a la pica, però només amb aigua, no els rentaria fins al vespre, per aprofitar el sabó. Vaig fer una ullada a la insulina, la meva tia era diabètica, com jo mateix, i em calia tenir la seguretat que n'hi havia prou dosis per cadascun. Tot estava correcte. Vaig calcular que la tia ja hauria fet la seva higiene dental i el pipí de rigor i la vaig anar a buscar al lavabo. Havia dut, de la meva col·lecció, un munt de pel·lícules musicals antigues, per omplir els llargs i feixucs silencis.

La meva tia i jo no havíem creuat mai més de deu frases en els seixanta-cinc anys de la meva existència. Si més no aquesta era la sensació que tenia. No compartíem res, era una dona d'aquelles que en diuen normals, de les que només es fan amb dones. Havia de recordar-me de telefonar a la meva amiga Susanna, ella com a fèmina potser podria treure l'entrellat del que havia passat, avui feia tres dies, quan havia caigut del llit i l'havíem trobat tota macada a la cuina. A la dona que la cuidava de matins no li va voler dir res, la tia no la suportava i a mi tampoc, car sóc un home i ella en això era molt taxativa: els homes no n'han de fer res de les coses de les dones.

La vaig ajudar a seure al sofà, la televisió, ara girada cara a ella, seria la nostra taula de salvació per una hora i mitja. Estava encantada perquè deia que des de feia uns dies, a les cadenes, no hi feien anuncis. No me n'havia sortit d'explicar-li que el que ella veia eren pel·lícules de vídeo. Bé, no calia insistir-hi, si això la feia feliç, perquè havia de desenganyar-la.

El Fred Astaire i la Ginger Rogers dansaven a la pantalla a Sombrero de copa. Jo ni la mirava la pel·lícula, m'havia endut un munt de llibres amb l'esperança, ben fonamentada, que tindria moltes hores per llegir. Ara mateix m'ocupava de Claus y Lucas d'Agota Kristof, que m'havia regalat la Susanna, amb l'asseveració que s'avindria al meu tarannà, una mica pervers, segons ella. Només podia permetre-li a ella de dir-me aquestes coses, perquè jo ja era un vell i ella una dona vint anys més jove. Vaig somriure pensant en la nostra amistat estranya, en tot cas no m'ho qüestionava, existia i ja estava bé.

Un ronc barrejat amb el cloc-cloc de les dents postisses a l'entrexocar em van treure de la meva abstracció. Vaig tocar el braç de ma tia, tot dient-li que s'havia adormit. Es despertà i em mirà enutjada, un no taxatiu em va fer desistir de continuar la conversa. La veritat és que tant li feia el que fes, però reconec que el soroll de les dents postisses com unes castanyoles em posaven d'allò més nerviós.

Va passar l'estona i es va acabar la pel·lícula, demà li'n posaria la mateixa, perquè tampoc l'havia vista. Li vaig preparar el berenar, després vam tornar a viatjar al lavabo, després més televisió amb un d'aquests programes indecents de tarda, fins a arribar a l'hora de sopar. Tot sempre en un silenci anguniós, desesperant. Podia suportar-ho perquè sabia que això no duraria més de deu dies, però enyorava el silenci de casa meva, el meu silenci, únic i volgut.

Mentre parava taula, vaig veure que ma tia em mirava i somreia. Semblava com si volgués comunicar-se amb mi. Vaig imaginar-me un d'aquests moments estel·lars de les pel·lícules americanes, quan el parent més vell li fa una gran revelació al més jove, una revelació que li farà l'existència més passadora i el record més dolç. Ma tia, en l'únic instant d'empatia amb mi de tota la seva vida em va dir, literalment:

- Me voy a mirar el azúcar. Quieres que nos lo miremos juntos?

Sort que només eren uns pocs dies, al meu cosí li costarien ben bé quatre entrades pel teatre i molt ben situades.


10 comentaris:

Eumolp ha dit...

Interessant. I, sens cap mena de dubte, opto per la tia.

F.Puigcarbó ha dit...

aquest pla, el tinc cada dia des fa sis anys amb la sogra, només que ella no duu dentadura postissa, pero va caient pels "puestus". Com gairebé no es fa amb la filla, jo n'estic al mig, i malgrat ser un càrrec de consciència, francament en començo a estar fart i no tinc cap germa a Dubrovnick que em pugui substituir.

kweilan ha dit...

La tia, pobreta, molta feina no dóna. Per un moment, m'he imaginat amb els meus nebots que ara són petits, cuidant-me...

Galderich ha dit...

Ha, ha... n'he vistes unes quantes de tietes reflectides aquí.
El final magistral!

Anònim ha dit...

MOLT TRIST.....PERO, LO MILLOR LA RECREACIO D'AQUESTA SOLITUT,QUE SEMPRE ENVOLTA EL FINAL DE LA VIDA.
JUGANT AMB BCN.

Clidice ha dit...

Gràcies pels comentaris. El curiós és que l'anècdota és verídica, diguem que jo només hi he posat el farciment. I és que la realitat SEMPRE supera la ficció. :)

Lluís Bosch ha dit...

Molt bo i molt divertit. Passa que si és verídic ja no sé què dir...

Clidice ha dit...

Bé, a la vida tot és divertit i amarg alhora Lluís, res és suficientment dramàtic, per molt que ens ho sembli. Gràcies pel compliment.

- assumpta - ha dit...

Un somriure agredolç el que és dibuixa, tal com la vida mateixa una de freda i una de calenta.

Un relat/història que passa molt bé. Molt ben escrit! M'ha encantat!!!
;)

Clidice ha dit...

Gràcies ASSUMPTA :)