divendres, 30 de desembre del 2011

L'art de la síntesi

Aquest és un art que no està a l'abast de tothom, per això, quan després de provar d'explicar, per activa i per passiva, el que passa amb els esquemes que regeixen la nostra societat -en els quals vivim immersos, vulguem o no-, trobar una gent, britànics, evidentment, que t'ho diuen en cinquanta-set segons, és més del que ningú pot demanar. Sinó, veieu:

També podem agrair-los retalls com aquest, d'excel·lent factura:

Com no podia ser d'una altra manera, treballar el políticament incorrecte amb tota la seriositat possible:

I el vídeo pel qual els vaig conèixer, una paròdia sobre l'homeopatia i les "ciències" alternatives:
That Mitchell and Webb Look, a la BBC Two, no us en perdeu ni un!

Ah! i feliç 2012, malgrat les terribles previsions del senyor Güindous (Luís de)!

dimecres, 28 de desembre del 2011

Se m'acut que ...

Maria Antonieta

en tantes ocasions la frivolitat no és un caprici, sinó una qúestió de pura higiene mental. El gest permanentment adust, del qui s'autoinvesteix d'autoritat moral, em repugna.

divendres, 23 de desembre del 2011

Web de la setmana: Natural Formosa

d'aquí

Què en sabem de Taiwan més enllà del "made in Taiwan"? Doncs mitjançant aquesta WEB podem fer-hi una ullada extensa. I què hi pot haver millor que passar aquestes festes en una illa llunyana, exòtica i paradisíaca ... bé, ni que sigui virtualment, així també hi podeu dur la família i el gos!

Que passeu un bon dia de Nadal i un Sant Esteve ple de canelons!

dimecres, 21 de desembre del 2011

Què faria sense veure-hi?

d'aquí

Hi ha ocasions que les iniciatives dels altres et forcen a pensar, gairebé monogràficament, sobre coses que, tantes vegades, no et toquen ni de resquilló. En aquest cas, ran del projecte Astronomia Tàctil d'en Toni Guntin, amb l'obra d'en Jordi Girbén, que malauradament no ha reeixit, m'he estat intentant figurar com deu ser el món d'una persona cega.

Fins on jo recordo, l'únic relat que he llegit on hi actuaven persones cegues, i no pas una, ni dues, sinó gairebé la totalitat de les illes Britàniques, i es tocava una mica el seu punt de vista, fou en El dia dels trífids. No es tracta de banalitzar, sobretot perquè, malgrat ser un relat de ficció científica, hi havia detalls de bona literatura i, el que quedava palès era la subordinació total i absoluta de les persones amb ceguesa a les persones vidents. (Me n'adono que em falta molt de Borges en la meva biblioteca i que no he llegit l'Assaig sobre la ceguesa, de Saramago, malgrat que em temo que, aquest últim, té més a veure amb els "experiments socials" que no pas amb la realitat física dels cecs)

Això em fa pensar com ens expressem, a diari, en aquests temps de crisi, sense tenir en compte tots aquells que depenen de la bona voluntat dels que no patim cap discapacitat, física o psíquica.

Em desperto al matí, amb el ràdio rellotge, les notícies, cada cop més negatives, em desvetllen de sobte, la situació comença a ser difícil per a moltes famílies. És fosc encara. Faig una ullada al rellotge i comprovo, en el telèfon mòbil, si hi tinc algun missatge, perquè sempre tinc en silenci la rebuda de missatges. Encara a les fosques, però amb la lluminositat verdosa del ràdio despertador, em calço i vaig al lavabo a fer pipí. En el lavabo encenc el llum, procuro no fixar-me gaire en el mirall, cada dia més cruel, i em preparo la dutxa. Després em vestiré, triaré la roba també pels colors i pensaré que és una sort de no ser daltònica. Encendré el llum de l'escala i baixaré a la cuina a preparar-me l'esmorzar, que em menjaré mentre llegeixo algun diari, o alguna revista endarrerits.

Només això, la primera mitja hora del matí.

Parlaré amb l'home, el pare, la mare, el nebot que porta ma mare a l'escola, aniré a cridar el fill, prepararé la documentació que em caldrà, consultaré diverses vegades el rellotge, el calendari de Google, el correu electrònic, saludaré pel facebook a l'altre fill que viu fora ... em rentaré les dents i potser faré un sudoku mentre ... bé, mentre. I, finalment, em posaré la jaqueta, prendré la bossa de mà i la bossa dels paperots i sortiré de casa, a pas viu, per anar allà on em calgui.

Passaré el dia al davant de pantalles d'ordinador, documents, telèfon, persones ... caminaré amb pressa amunt i avall, pujaré i baixaré escales, saludaré de lluny, dinaré, sobretot guiant-me pels ulls, perquè sóc capriciosa i els colors em fan decidir manta vegades, escoltaré els uns i els altres, però sobretot els miraré mentre els escolto, perquè les expressions ens diuen tantes coses ...

Si tinc temps, al vespre, aniré a córrer per la muntanya. M'agrada especialment aquest moment, en el qual no hi poso cap altre so que el que em proporciona el bosc, els ocells, les meves passes, la meva respiració. Correré sempre mirant la muntanya, avui el sol la tenyeix de rosa, altres dies és grisa, d'altres blavosa. Finalment, quan s'acabi el dia, amb una tassa de te a la mà, potser pujaré al terrat de casa a veure les estrelles.

Vull provar d'imaginar-me tot això essent cega i no puc. M'imagino el terror que es pot sentir davant de l'allau de notícies, a quina més catastròfica, sobre la situació econòmica, quan ets d'un col·lectiu (al 2008 uns 60.000 a Espanya) que té una vida endreçada i honorable gràcies a la família, a la despesa pública, les institucions i la bona voluntat.

Si faig l'exercici de provar de viure un dels meus dies sense veure-hi no me'n sortiré, però, fent bones les paraules de Lluc (Lc 4,1-13): L'home no viu només de pa, penso en el moment quan, tassa de te en mà, pujo al terrat a contemplar el cel estrellat.

Sé ben poca cosa d'estrelles i constel·lacions, però el que si que sé és que l'univers existeix gràcies a què nosaltres el veiem. Em fa molta por que, en aquests temps que corren, malgrat les maratons mediàtiques, que es nodreixen de molta part d'entitats i indústries, poguem arribar a ser incapaços de pensar en res més que el pa, el nostre pa, i no sapiguem imaginar-nos, per un instant, quina mena de cel poden veure els cecs. I, per què no? Per què no han de poder veure el cel els cecs? La crisi és suficient excusa per impedir-los-ho? És que potser ens hem de resignar a deixar de fer, només perquè de tant parlar-nos de la crisi ens hi hem acostumat i ens hem tornat tan insensibles i mansos que ni som capaços d'exigir solucions imaginatives als problemes?

Aquest cas, el del fracàs de la iniciativa de l'Astronomia Tàctil, sigui pel que sigui, em sembla l'exemple de totes aquelles coses a les que ens faran renunciar en nom de la beneïda crisi. Intento recordar la meva infantesa, els mobles de fòrmica a la cuina, la sopa de sobre, o més enrere, amb el cupón ahorro del hogar, la roba heretada i apedaçada, les lletres de canvi, els cobradors del llum i aigua ...

No podem fer això, o allò, perquè hi ha crisi. Potser sí, però no estaria de més que els que l'han generada, i els seus còmplices, tots amb nom i cognoms, tornessin els calers. No puc evitar escoltar la veu del Capità Enciam: "els petits canvis són poderosos". No renunciar a viure millor, entenent això no com a tenir més, sinó com a viure de forma més humanística, i tenir menys tolerància cap el frau, per part de tots, potser seria un bon punt de partida. Ves a saber!

dilluns, 19 de desembre del 2011

Llibre d'Aín

Em desperto i m'incorporo de bursada, com si acabés de sortir d'un malson, però no recordo haver somniat res. Miro la verda fluorescència del ràdio-despertador, són les sis del matí, encara no he dormit sis hores i tinc tanta feina per fer avui!

M'ajec de nou, procurant no despertar el company, que respira tranquil. M'agradaria tornar-me a adormir, ni que fos un quart, però ja no puc i començo a repassar tot el que hauré de fer avui, des d'aquesta hora fins la una o les dues de la matinada de demà, quan torni a jeure.

A les onze del matí he de ser a Barcelona, a cal metge. Què em devia passar pel cap en acceptar una hora tant desavinent? M'impedeix fer tota una feinada que encara em queda, perquè, a més, he d'anar-hi en transport públic, que avui no tinc cotxe.

Encara que, ben mirat, puc aprofitar el viatge per llegir tota la pila de documents i escriure tot allò que necessitaré per més endavant, amb un parell de pàgines n'hi haurà prou, crec.

Quan és l'hora, en sortir de casa allargo la mà per prendre els documents. Al seu costat hi ha el Llibre d'Aín i la meva mà no dubta. Prenc el llibre.

"Per tal d'esdevenir poeta, has de tenir paciència; tanta com deixar d'escriure un minut, una hora, un capvespre, una nit, un dia; potser, així i tot, miraràs la història oculta del castell de Benialí, necessitaràs tota la llum d'un mes i ocuparàs, aqueix temps, a adormir, als teus peus, la lluna." Del Llibre d'Ain.

Malgrat que presumeixo sempre de no agradar-me la poesia, reconec que, en aquest cas, menteixo malament i amb massa inconsciència. La realitat és que no m'agrada tota la poesia. Però el Príncep de les milotxes, el nostre Príncep, sempre ha provocat que hagi de renunciar al ferm propòsit de no agradar-me el gènere.

Podia haver pres la feina, per "aprofitar" el viatge, però, de ben segur, que amb el Llibre d'Aín l'he aprofitat molt més. Perquè s'ha calmat el meu esperit, m'he endinsat en l'univers d'en Josep Lluís Abad i Bueno, i he gaudit de tot allò que ell m'ha volgut oferir, com aquell qui entra en una botiga de troballes, noves i velles, però totes precioses.

De ben segur que, després de deixar-me acompanyar pel Príncep, la resta serà molt més reeixida. Perquè res millor que un esperit seré, i ben alimentat, per afrontar la realitat de cada dia. Gràcies Josep Lluís.

Abad i Bueno, Josep Lluís. Llibre d'Aín. Premi Vila de Nules 2010. Nules, 2011. Edita l'Ajuntament de Nules.

divendres, 16 de desembre del 2011

Web de la setmana: Create a State of Chaos

d'aquí
State Farm, companyia d'assegurances, americans. Mitjançant l'Street view de Google ens proporciona aquest mini-film de ciència ficció amb el que podem veure com un enorme robot destrueix casa nostra. Cliqueu aquí, poseu el nom i l'adreça, o la d'aquell veí que no us cau gaire bé.

I que passeu un bon cap de setmana!

dimecres, 14 de desembre del 2011

Se m'acut que ...

La venjança és un plat ... de gaspatxo.
d'aquí
 Bé, d'acord, se'n surt millor l'Eulàlia de l'Irònicament, però tot és posar-s'hi.

dilluns, 12 de desembre del 2011

El gat amb botes

Aquest mai ha estat el meu conte preferit, m'agraden els gats, els de debò, els que fan coses de gats i no de persones. Per això, l'anunci d'una pel·lícula del tot prescindible, no em va fer ni fred ni calor. Fou aleshores que el pare va dir:

- El gat amb botes, el primer llibre que em van regalar.
- Ah, si? Quan? - li vaig dir animant-lo a parlar, tot i que no calia, perquè el pare sempre està prest a relatar l'anècdota sencera.
- Doncs quan tenia cinc o sis anys, a l'any quaranta, o al quaranta-ú. Aleshores havíem anat a viure a Claravalls, i el pare encara no havia tornat del camp de concentració a França. Va venir un mestre murcià, castigat per roig, Don Justo Berzosa Arenas, sempre més m'he recordat del nom, i em va regalar el llibre. Devia ser comunista, perquè no en van tenir prou de castigar-lo a Claravalls i se'l van tornar a endur, a Gòsol em temo. Aleshores, a Gòsol no s'hi podia arribar ni en cotxe, ni en carro, suposo. No en vam saber res més, però sempre he recordat el seu nom, i el meu primer llibre: El gato con botas.

M'anoto el nom i, com no pot ser d'una altra manera, googlejo: Justo Berzosa Arenas

No hi ha gran cosa, una esquela de l'any 1929 a "La voz del distrito. Semanario regional manchego", on un Don Justo Berzosa Arenas consta com a oncle del finat Don Ernesto Castilla Berzosa, fill de Don Gregorio i Doña Cleofé (quin nom més fantàstic!), mort a Casas Ibáñez (Albacete) als vint-i-dos anys, l'onze de juliol del 1929. D'ell, d'en Don Justo, en la crònica de l'enterrament, en diuen que era "Maestro Nacional de Albatana", un poblet deu vegades més petit que no pas Casas Ibañez.
Què se'n devia fer de Don Justo? No n'ha quedat cap més rastre?

Em miro el mapa de Casas Ibáñez, un petit poble d'Albacete, i provo d'imaginar-me si queda algun parent de Don Justo i si encara en conserven el record.

Malgrat no agradar-me El gat amb botes, a partir d'ara, li hauré d'agrair l'haver sabut una mínima part de la vida d'aquest home, que no és pas poca cosa, per tot allò que comporta de la història d'aquesta terra. Una trista història de vencedors i vençuts.

dissabte, 3 de desembre del 2011

------------------>>>>>>

I no us oblideu de clicar aquí al costat, al projecte d'Astronomia Tàctil, que els queden pocs dies!

Penseu que, malgrat la crisi: "L'home no viu només de pa"  (Lc 4,1-13)

divendres, 2 de desembre del 2011

Web de la setmana: Clement Morin



Clement Morin, que segons la seva WEB, viu i treballa a París, és un dissenyador gràfic que ens fascina amb els seus treballs. Us recomano "Paradis perdu". No us el perdeu!

Bon cap de setmana!

Ens veiem d'aquí uns dies, que tinc pendent un xucrut amb frau Merkel. Auf Wiedersehen!