Hi ha ocasions que les iniciatives dels altres et forcen a pensar, gairebé monogràficament, sobre coses que, tantes vegades, no et toquen ni de resquilló. En aquest cas, ran del projecte
Astronomia Tàctil d'en Toni Guntin, amb l'obra d'en Jordi Girbén, que malauradament no ha reeixit, m'he estat intentant figurar com deu ser el món d'una persona cega.
Fins on jo recordo, l'únic relat que he llegit on hi actuaven persones cegues, i no pas una, ni dues, sinó gairebé la totalitat de les illes Britàniques, i es tocava una mica el seu punt de vista, fou en
El dia dels trífids. No es tracta de banalitzar, sobretot perquè, malgrat ser un relat de ficció científica, hi havia detalls de bona literatura i, el que quedava palès era la subordinació total i absoluta de les persones amb ceguesa a les persones vidents. (Me n'adono que em falta molt de
Borges en la meva biblioteca i que no he llegit l'
Assaig sobre la ceguesa, de Saramago, malgrat que em temo que, aquest últim, té més a veure amb els "experiments socials" que no pas amb la realitat física dels cecs)
Això em fa pensar com ens expressem, a diari, en aquests temps de crisi, sense tenir en compte tots aquells que depenen de la bona voluntat dels que no patim cap discapacitat, física o psíquica.
Em desperto al matí, amb el ràdio rellotge, les notícies, cada cop més negatives, em desvetllen de sobte, la situació comença a ser difícil per a moltes famílies. És fosc encara. Faig una ullada al rellotge i comprovo, en el telèfon mòbil, si hi tinc algun missatge, perquè sempre tinc en silenci la rebuda de missatges. Encara a les fosques, però amb la lluminositat verdosa del ràdio despertador, em calço i vaig al lavabo a fer pipí. En el lavabo encenc el llum, procuro no fixar-me gaire en el mirall, cada dia més cruel, i em preparo la dutxa. Després em vestiré, triaré la roba també pels colors i pensaré que és una sort de no ser daltònica. Encendré el llum de l'escala i baixaré a la cuina a preparar-me l'esmorzar, que em menjaré mentre llegeixo algun diari, o alguna revista endarrerits.
Només això, la primera mitja hora del matí.
Parlaré amb l'home, el pare, la mare, el nebot que porta ma mare a l'escola, aniré a cridar el fill, prepararé la documentació que em caldrà, consultaré diverses vegades el rellotge, el calendari de Google, el correu electrònic, saludaré pel facebook a l'altre fill que viu fora ... em rentaré les dents i potser faré un sudoku mentre ... bé, mentre. I, finalment, em posaré la jaqueta, prendré la bossa de mà i la bossa dels paperots i sortiré de casa, a pas viu, per anar allà on em calgui.
Passaré el dia al davant de pantalles d'ordinador, documents, telèfon, persones ... caminaré amb pressa amunt i avall, pujaré i baixaré escales, saludaré de lluny, dinaré, sobretot guiant-me pels ulls, perquè sóc capriciosa i els colors em fan decidir manta vegades, escoltaré els uns i els altres, però sobretot els miraré mentre els escolto, perquè les expressions ens diuen tantes coses ...
Si tinc temps, al vespre, aniré a córrer per la muntanya. M'agrada especialment aquest moment, en el qual no hi poso cap altre so que el que em proporciona el bosc, els ocells, les meves passes, la meva respiració. Correré sempre mirant la
muntanya, avui el sol la tenyeix de rosa, altres dies és grisa, d'altres blavosa. Finalment, quan s'acabi el dia, amb una tassa de te a la mà, potser pujaré al terrat de casa a veure les estrelles.
Vull provar d'imaginar-me tot això essent cega i no puc. M'imagino el terror que es pot sentir davant de l'allau de notícies, a quina més catastròfica, sobre la situació econòmica, quan ets d'un col·lectiu (al 2008 uns 60.000 a Espanya) que té una vida endreçada i honorable gràcies a la família, a la despesa pública, les institucions i la bona voluntat.
Si faig l'exercici de provar de viure un dels meus dies sense veure-hi no me'n sortiré, però, fent bones les paraules de Lluc (Lc 4,1-13): L'home no viu només de pa, penso en el moment quan, tassa de te en mà, pujo al terrat a contemplar el cel estrellat.
Sé ben poca cosa d'estrelles i constel·lacions, però el que si que sé és que l'univers existeix gràcies a què nosaltres el veiem. Em fa molta por que, en aquests temps que corren, malgrat les
maratons mediàtiques, que es nodreixen de molta part d'entitats i indústries, poguem arribar a ser incapaços de pensar en res més que el pa, el nostre pa, i no sapiguem imaginar-nos, per un instant, quina mena de cel poden veure els cecs. I, per què no? Per què no han de poder veure el cel els cecs? La crisi és suficient excusa per impedir-los-ho? És que potser ens hem de resignar a deixar de fer, només perquè de tant parlar-nos de la crisi ens hi hem acostumat i ens hem tornat tan insensibles i mansos que ni som capaços d'exigir solucions imaginatives als problemes?
Aquest cas, el del fracàs de la iniciativa de l'Astronomia Tàctil, sigui pel que sigui, em sembla l'exemple de totes aquelles coses a les que ens faran renunciar en nom de la beneïda crisi. Intento recordar la meva infantesa, els mobles de fòrmica a la cuina, la sopa de sobre, o més enrere, amb el
cupón ahorro del hogar, la roba heretada i apedaçada, les lletres de canvi, els cobradors del llum i aigua ...
No podem fer això, o allò, perquè hi ha crisi. Potser sí, però no estaria de més que els que l'han generada, i els seus còmplices, tots amb nom i cognoms, tornessin els calers. No puc evitar escoltar la veu del
Capità Enciam: "els petits canvis són poderosos". No renunciar a viure millor, entenent això no com a tenir més, sinó com a viure de forma més humanística, i tenir menys tolerància cap el frau, per part de tots, potser seria un bon punt de partida. Ves a saber!