dissabte, 21 de març de 2009

Compartint Calvino

"...

El gran secret de la senyora Ph(i)Nk0 és que mai no ha provocat gelosia entre nosaltres. I ni tan sols tafaneries. Que se n'anava al llit amb el seu amic, el senyor De XuaeauX, se sabia. Però en un punt, si hi ha un llit, ocupa tot el punt; per tant, no es tracta d'anar-se'n al llit, sinó d'ésser-hi, perquè qui és al punt també és al llit. Per consegüent, era inevitable que ella fos al llit també amb tots nosaltres. Si hagués estat una altra persona, qui sap quantes coses no s'haurien dit d'ella. La dona de fer feines sempre era la primera a esplaiar-se en les enraonies, i els altres no es feien pregar per imitar-la. Dels Z'zu, baldament fos per canviar, les coses horribles que havíem de sentir: pares, fills, germans, germanes, ties, no s'aturaven davant de cap insinuació equívoca. Amb ella, en canvi, era diferent: la felicitat que em venia d'ella era a la vegada la d'amagar-me jo puntiforme en ella i la de protegir-la a ella puntiforme en mi, era contemplació viciosa (donada la promiscuïtat de la convergència puntiforme de tots en ella) i a la vegada casta (donada la impenetrabilitat puntiforme d'ella). En fi, què més podia demanar?

I tot això, de la mateixa manera que era cert per a mi, també valia per a cada un dels altres. I per a ella: contenia i era continguda amb la mateixa joia, i ens acollia, estimava i habitava tots igualment.

S'hi estava tan bé tots junts, tan bé, que alguna cosa extraordinària havia de succeir. N'hi hagué prou que en un moment determinat ella digués:

-Nois, si tingués una mica d'espai, com m'agradaria fer-vos unes tallarines!

I en aquell moment tots vam pensar en l'espai que ocuparien els braços rodons d'ella movent-se endavant i endarrera amb el rodet sobre la massa aplanada, el pit d'ella caient sobre el gran munt de farina i ous que atapeïa l'ampla post mentre els seus braços pastaven i pastaven, blancs i untats d'oli fins més amunt del colze; vam pensar en l'espai que ocuparien la farina, i el gra per a fer la farina, i els camps per a conrear el gra, i les muntanyes des d'on baixava l'aigua per a regar els camps, i les pastures per als ramats de vedelles que donarien la carn per a la salsa; en l'espai que caldria perquè el Sol arribés amb els seus raigs a madurar el gra; en l'espai perquè des dels núvols de gas estel·lars el Sol es condensés i cremés; en les quantitats d'estrelles, galàxies i masses galàctiques fugint per l'espai que caldrien per a mantenir suspesa cada galàxia, cada nebulosa, cada sol, cada planeta, i al mateix temps de pensar-lo aquest espai es formava imparablement, al mateix temps en què la senyora Ph(i)Nk0 pronunciava aquelles paraules:

- ...Unes tallarines, eh, nois! -el punt que contenia ella i tots nosaltres s'expandia en una aurèola de distàncies d'anys llum, segles i milions de mil·lennis llum, i nosaltres llançats per tots els racons de l'univers (el senyor Pbert Pberd fins a Pavia), i ella dissolta en no sé quina mena d'energia, llum, calor, ella, la senyora Ph(i)Nk0, la qui enmig del tancat i mesquí món nostre havia estat capaç d'un impuls generós, el primer "Nois, quines tallarines us faria menjar", un veritable impuls d'amor general, originant al mateix moment el concepte d'espai, i l'espai pròpiament dit, i el temps, i la gravitació universal, i l'univers que gravita, fent possibles milions de milions de sols, i de planetes, i de camps de blat i de senyores Ph(i)Nk0 escampades pels continents dels planetes que pasten amb els braços olioses i generoses pasterades, i ella des d'aquell moment perduda, i nosaltres enyorant-la."

CALVINO, Italo. Les cosmicòmiques. Barcelona, 1999. Edicions 62. Biblioteca Calvino nº 28