diumenge, 8 de març de 2009

El (mal?) vici d'escriure



El peu dret tempteja la pedra a la recerca d'una presa, un centímetre serà suficient per a sentir-se segur i moure l'esquerre en un procés similar. Quan tens els peus assegurats mires enlaire i calcules cap on has de dirigir-te. Fas una ullada cap a avall per veure el tram que has avançat. Ara toca concentrar-te en cercar amb els capcirons dels dits, d'una mà primer i després l'altra, noves preses que et permetin començar el procés de nou.

Se sent una respiració agitada, és la teva. Pares un instant i intentes compassar-la. Notes com l'adrenalina circula pel teu cos, tots els sentits alerta. El sol ja comença a escalfar de debò, una gota de suor et llisca des del clatell, pots seguir tot el seu recorregut i com amb el seu pas es va eriçant el borrissol de l'esquena. Un abellot passa zumzejant a la recerca d'un romaní que floreix més enllà, a la teva esquerra. Recorda: el cos ben separat de la pedra, el contacte només el fan mans i peus, així tens més espai de maniobra.

Una altra presa amb el peu dret, una altra amb l'esquerre, mires amunt ... encara en tens ben bé per deu minuts en aquesta tirada, només és una grimpada tranquil·la. I rumies, com ho escriuràs? Per on començaràs? El cervell es divideix en dues tasques: l'una pujar sana i estalvia, això ja se n'encarrega l'experiència i l'adrenalina, l'altra compondre el text. Perquè és així, no ho pots evitar. No pots parar de pujar a la muntanya i no pots parar d'escriure allò que fas, ni que sigui en un petit fragment sense massa sentit, en un exercici infinit. Necessites explicar-ho o explicar-t'ho?


7 comentaris:

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Jo personalment gairebé mai penso com escriuria el que em passa en el moment que em passa. Si mai vull fer referència quan escric a un element autobiogràfic la manera de fer-ho sorgeix (o no) al moment de posar-se a escriure. Si que em passa de vegades que se m’acudeixen idees per escriure enmig d’una situació vital en què no estava pensant pas en escriure i llavors me les apunto mentalment, a una llibreteta o, senzillament, les oblido.

Sobre si escrivim per explicar-nos a nosaltres mateixos o per explicar als altres, segurament molts dels que ho fem potser és per la mateixa raó per la qual tu també fas escalada, principalment perquè en sents la necessitat interior, però també com una manera de posicionar la teva identitat davant dels altres (els teus companys d’escalada o els que et llegeixen i potser també escriuen) i la pròpia muntanya (que seria el fet d’escriure i la literatura en general).

Clidice ha dit...

Manta vegades penso que aquesta compulsió meva ve derivada de com tinc formatat el cervell. Quan una ha crescut entre llibres, tant física com metafòricament, crec que té una tendència irrefrenable a literaturitzar-ho tot. Aconseguir, per a mi mateixa, poder reflectir un instant, el més aproximat possible a la realitat, és no ja un exercici, és una necessitat.

No sé fins a quin punt hi ha la meva identitat en joc, perquè sempre he estat convençuda de la meva no-individualitat. El mal és que, des de petita, quan anava pel carrer i mirava la gent volia saber què pensaven. Però no que em diguessin el què pensaven, sinó saber-ho, ser-hi allí, en el moment de fabricar-se el pensament.

Això us passa als escriptors de veritat?

papallonesenlallum ha dit...

Donçs jo si, mentre visc vaig escribint mentalment.No importa l'hora que sigui, ni el que hagi de fer. Mentre faig alguna cosa extraordinaria en la meva monocromática vida, transcric mentalment.Si es un poema m'haig d'alçar del llit per a treballar-lo i si es un text no puc parar.
Definitivament es un vici per a mi ara, incontrolable.
Jo crec que necesito escriure-ho per tal de extreure-ho de mí, es a dir desfogar-me, ningú entendría les meves palles mentals i al final ni jo! :)

papallonesenlallum ha dit...

perdona? ets escriptora de veritat!
escriptor es aquell que fa l'acte d'escriure de forma quotidiana, no entro en si publica o no, o viu o no d'això.
Sandra

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Deixa’m que et contesti per mi un escriptor dels de veritat de la bona, Fernando Pessoa, tot i que en vida només va publicar un llibre:

“Oh, no poder ser tota la gent, a tot arreu!”, diu un vers seu.

Entenc el que et passa... Suposo que per escriure amb algun sentit s’ha de sentir sobretot una curiositat fonamental per l’experiència humana (no confondre amb ser humanista). Fa anys que em llegeixo un llibre que es diu “Por qué escribe usted?” on tota una llarga sèrie d’escriptors ordenats alfabèticament responen a aquesta pregunta de manera sovint molt diferent entre ells. No és que sigui un llibre molt gruixut, però me’l llegeixo a pas de tortuga, una o dues respostes al mes, o així. Igual t’interessaria llegir-lo, no sé... Molts autors no responen obertament, fan literatura amb la resposta. Normal: són escriptors. Tal vegada la literatura només sigui una mentida dita amb encant. O tal vegada sigui l’única veritat, no ho sé... Sempre m’ha agradat molt aquella frase de Picasso: “L’art és la mentida que ens ajuda a trobar la veritat”. És clar que també sempre m’ha agradat molt aquella frase d’Oscar Wilde que deia: “No utilitzis grans paraules, signifiquen tan poc!”
Jo també tendeixo a literaturitzar l’existència, però igual ho fem tots una mica això, en major o menor mesura. Aquella necessitat primordial tan humana d’intentar trobar un sentit a allò que ens va passant tot i que creiem fermament que no en té cap. En tot cas llegir i escriure fonamentalment ens agrada, diverteix i enriqueix a tots els que hi tenim tirada, i amb això ja n’hi ha ben bé prou. De vegades, també fa patir tot plegat, però ja m’he embolicat prou...

Un dia d’aquest m’expliques més detalladament aquesta sensació teva de no-individualitat que és un tema que m’interessa molt últimament....

Eduard ha dit...

No sé si sóc un escriptor de veritat o només fingeixo. igual el que fingeixo és viure per poder escriure. Però, seriosament, poques vegades sento que em veig a mi mateix actuant des de fora amb l'ànim d'escriure després. Crec que sóc més donat a viure una vida fingida mitjançant l'escriptura. A saber per què.
M'interessa molt més, però, el comentari que fas sobre el desig de ficar-te en la ment dels altres -i gràcies, Òscar, per la citació de Pessoa que no coneixia-. Una vegada vaig intentar fer un conte sobre una experiència pròpia real (real?, què no és real?... en fi, seria molt llarg...). En aquella experiència jo em sentia profundament necessitat de ser en la ment dels altres, però de TOTS, com Pessoa.No cal dir que no vaig reeixir, va ser un conte frustrat. Potser algun dia hi torni.

Clidice ha dit...

Hola Eduard :)

no és exactament veure'm des de fora, podríem dir que és més com fer realitat la dita: "repicar i anar a la processó". Els que estem ensinistrats en la literatura des de ben petits: som literatura.

Ara desbarraré, però tinc la sensació de què si bé som literatura, com altres generacions prèvies al llibre i les properes eren i seran una altra cosa, aquesta necessitat de "ser tots alhora" potser és el menys literari de tot, d'aquí el desassossec. Potser perquè ser literatura és "antinatural" imposat per un medi tècnic sacralitzat.

Ho faríem molt llarg però fa molt temps que hi rumio, des del neguit per atrapar la realitat en una ampolla de vidre (el llibre), passant pel gran fracàs escolar basat en un sistema d'ensenyament mediatitzat pel llibre ... aquí ja paro perquè m'estic ficant en embolics, no en sé prou :)