dimarts, 10 de març de 2009

Victoria Falls


Quan arribes a la frontera entre Bostwana i Zimbabwe tens const

Quan arribes a la frontera de Bostwana anb Zimbabwe tens constància de les diferencies econòmiques entre un país i l’altre. Bostwana és un país gairebé modèlic, si ens referim al sud de l’Àfrica, en canvi Zimbabwe està governat pel dictador Mugawe, algú força, o del tot, impresentable. A la duana de Bostwana ens atenen funcionaris exemplars i, sense massa escarafalls, consignen el nostre pas a l’ordinador, ens segellen el passaport i ens donen els bons dies. Pugem al camió i fem uns cinc-cents metres. Tornem a baixar i ens trobem en un edifici petit i desbaratat, amb un ràdio casset a tota pastilla, un funcionari que camina amb molta calma cap a la finestreta i ni rastre d’ordinador. Les instal·lacions cauen de pur velles, el funcionari ens mira amb cara de diversió, els turistes sembla que som força divertits i, amb tota la parsimònia comença a posar papers de calca en un llibre del qual anirà arrencant etiquetes per a enganxar als nostres passaports, sempre i quan abonem els vint dòlars USA per cap, dels quals també ens en farà, a mà, un rebut.

Fora, mentre esperem els companys ja que la cosa va per llarg, veiem com un policia descalç, les seves sabates estan en una plataforma al seu costat, juntament amb un pot de betum i un raspall molt vell, registra minuciosament el vehicle i l’equipatge d’uns homes i dones zimbabwesos. No deixa racó per revisar, els fa desfer tot l’equipatge i el graponeja minuciosament a la recerca del contraban, que avui per avui és l’única forma d’obtenir qualsevol cosa a Zimbabwe. Evidentment no trobarà el televisor que passa el nostre xofer per a la seva família, els equipatges dels turistes blancs no es miren.

Finalment s’acaba la murga i podem marxar cap a Victòria Falls, l’última etapa del viatge. Si he de destacar quelcom del paisatge que ens anem trobant són els elefants, i la seva mania de creuar la carretera, i els arbres. Qui no els ha vist no es pot imaginar la meravella que són els arbres africans, la multitud de formes i grandàries, podríem fer un viatge exclusivament per a veure arbres, no en veuràs dos de semblants, capriciosos i recaragolats, en forma d’escombra, sempre altius i generosos retallats en la fantàstica llum del cel del vell continent.

L’arribada a les mítiques cascades Victòria no deixa de ser xocant. A la llunyania veiem un núvol que no és res més que els esquitxos dels salts d'aigua. La ciutat que ens acull, això de ciutat és una frase feta, és clar, és quelcom curiós, si més no per a uns ulls occidentals. No podem dir que et sacseja l’esperit, és massa petita per a poder sacsejar res, senzillament ens deixa en un estat d’estupor estrany. Al costat d’edificis absolutament luxosos, un hotel-casino tipus Las Vegas i el mític hotel colonial Victòria, hi trobem la pobresa més absoluta. Un supermercat Spar, de dimensions considerables, amb totes les prestatgeries buides i plenes de pols, excepte la zona de sabons i amb tots els empleats correctament uniformats al davant dels mostradors ... buits. El campament on plantarem les tendes està envoltat d’una tanca electrificada i ens caldrà un “passaport” per tal de poder entrar i sortir, que haurem d’ensenyar a un policia armat que està plantat a la porta.

La gent que trobes viuen en l'escassesa més absoluta, ja no sé si dir-ne pobresa, perquè potser per pobresa penso en els camps de refugiats. Aquí el mal és que ni amb diners pots comprar res, per tant la gent et canvia una samarreta vella de propaganda per qualsevol cosa. Ve un nen i em diu que li compri unes monedes del país, per “pula” o per dòlar americà: “I'm hungry”, “tinc gana”, em diu. I si, realment fa cara de gana, no d'una gana atroç però si d'aquella gana que es té quan només pots menjar un plat d'arròs bullit al dia.

Només sortir del campament una munió d'homes i nens t'envolten: “compra'm, compra'm, compra'm”, i tu mires enllà, agafes ben fort la cartera i ni tan sols contestes, perquè saps que ho has de fer així, encara que l'ànima la duguis arrossegant al darrera. Arribarà el moment en què t'hauràs de posar malcarada i fer-los fora de mala manera, perquè no pots comprar a tothom i ells no et deixen de petja.

A Victòria Falls fins i tot si ets ric ets pobre. El diner de plàstic no serveix, enlloc t'agafen targetes de crèdit. Anem als bancs, les cues són increïbles, i cap ens ven dòlars USA, només la moneda local te la canvien per dòlars, però qui vol un bitllet de cinquanta trilions del que sigui? Haurem de mirar molt i molt el que gastem, perquè els preus són com els de casa i els dòlars que ens queden són molt justos.

En Kosmos, el xofer del camió, és també guia de la zona, pel que ens acompanya a les cascades i ens fa les explicacions pertinents. Després és un campi qui pugui, perquè allò és molt gran i cadascú va a la seva. Bé, Victòria Falls és senzillament impressionant, no m'estranya gens ni mica que s'hagi convertit en un espai de peregrinació. Alguns ens fem la broma obligada: “El doctor Livingstone, suposo”, i ens fotografiem al davant de l'estàtua del mateix. El recorregut de les cascades per Zimbabwe és molt millor que per Zàmbia, perquè pots caminar per tot el frontal d'elles i admirar els salts d'aigua de més de cent metres, metre un facoquer pastura al teu costat, o un antílop o ... prefereixo no pensar en res més.

Veure la posta de sol, amb el tro de les cascades i el zumzeig dels núvols de mosquits al voltant, és d'aquelles coses que cal fer a l'Àfrica, després d'haver vist la posta de sol al Chobe, amb els elefants retallant-se a l'horitzó. De retorn, ningú parla massa, tots anem rumiant les nostres coses o gaudint d'allò viscut. Passa un tren i et transporta al període colonial i la imaginació torna a córrer: el tren, l'estació, les vies plenes de gent amb fardells al cap, cistells, una munió de persones perdent el temps entre les vies, xerrotejant ... Res és per sempre, doncs.

4 comentaris:

papallonesenlallum ha dit...

Tens un poder descriptiu absolutament fascinant. Ha estat per mi com veure un reportatge del Nathional, millora't perque ho expliques tu.
viatjo mitjançant les teves paraules, gracies per guiar-me a Victoria Falls.

saltenc ha dit...

Aixì ets a Zimbabwe en aquests moments, carai! explica, explica( com diu papallonesenlallum) que torno aviat.
Salut i bon viatge

Clidice ha dit...

Ups no pas saltenc, ja no sóc a Zimbabwe, la meva vida ara és molt menys glamourosa. Donaria el que fos per ser una altra vegada a l'Àfrica, però a Zimbabwe segur que no. Tinc el mal vici de menjar cada dia i de que no em matin, ni em violin, ni em segrestin, ni em tallin trossos de mi mateixa, diga'm maniàtica ...

De tota manera només puc dir-te una cosa: ves-hi, perquè el món es torna molt diferent després :)

saltenc ha dit...

Bé, que hi farem, de tota manera ho escrius de manera tan excel-lent que sembla que i siguis en aquest moment per part meva lleginte,també, així que de moment em comformo que no és poca cosa