dilluns, 30 de març de 2009

Ser o fer?

La gent diu “sóc arquitecte”, com també li sents dir “sóc mestre” o “sóc mestra”, “sóc advocada”, “sóc metge”. No deixa de ser curiós que ningú digui faig d’arquitecte, o de mestre, o d’advocat, o de metge. Una vegada, quan feia de secretària de direcció en una constructora va entrar un senyor molt ben vestit, a l’estil gauche, m’allargà la mà i em digué:

- Pere Puig ... Arquitecte

M’ho va dir així, amb paradinha. I jo, que no me’n vaig poder estar:

- Molt de gust senyor Puig, curiós el cognom de la seva mare no?

Recordo també, que les dues vegades que he tingut a bé de parir, m’han dit: “ha estat (o és) un nen i és ben morenet”, mai m’han dit: “acabes de parir un enginyer de ponts i camins”.

No deixa de ser curiós, també, quan algú em pregunta en què treballo. Jo contesto: “faig de comptable d’empreses” i aleshores em pregunten: “en fas? Ah! Aleshores no n’ets?”. I és clar que NO en sóc! Jo sóc moltes coses, sóc dona, sóc pigada, sóc de poble, sóc impertinent, sóc petulant, sóc poca solta, sóc impacient, sóc conyona, sóc vehement ... però per tots els déus de l’Olimp! No sóc comptable! Com no seria mai arquitecte, ni advocada, ni metgessa ... en tot cas en podria arribar a fer!

En el cas de ser o fer de mestre ho deixo per un altre dia, que això té més tall ... força més tall ;P


6 comentaris:

Mireia ha dit...

Ufff! El tema de ser-fer de mestre donaria per a més d'un post, em sembla!
En el meu blog vaig publicar fa poc un post sobre educació, per si vols fer-hi una ullada

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Estic molt d'acord amb tu. En general identificar el que fas o amb el que et guanyes les garrofes amb el que ets és força reduccionista. Sempre he cregut que sovint pot dir més de la persona l'últim llibre que ha llegit que li ha agradat, o l'última pel·lícula que no pas la seva feina, però poca gent pensa en aquests termes avui en dia en aquesta societat tan materialista i curta de mires on sovint a més et valoren pel que tens o pel que guanyes a finals de mes. Hi han activitats, però, que impliquen tot el teu ésser d'una manera bastant profunda, com podria ser la que deies de mestre (en el cas dels bons mestres), o la d'escriptor, encara que no t'hi puguis guanyar la vida... En aquests casos potser podria estar justificat el verb "ésser", no sé...

Molts bons els Python, com sempre, sobretot el Hamlet i els psiquiatres falsos, ha, ha!

Clidice ha dit...

Gràcies Mireia :) ho faré :)

Òscar, l'avantatge dels Python és que tenen un gag per a qualsevol cosa que se't pugui acudir :)

josep m. ha dit...

Ser o fer! aquesta és la diferència! I és que després de tres segles ben bé de convivència "imposada" els hi hem copiat l'expressió "ser" per a tot...A poc a poc estem deixant de "fer" per a "ser" què? el "ser" és intransferible, personal, s'hi naix i s'hi mor "essent"; no t'ho pots traure mai de damunt fins que deixes de "SER", I el "fer" ho pots deixar de "fer" Redéu quin cacau que m'he "fet" jo ara! Saluts Clidice"

pd- (ja m'he solucionat el servidor de correu, i també m'he instal.lat correctament l'UBUNTU...MÉS SALUTS)

Clidice ha dit...

Ei Josep Maria! quina alegria! Ben retornat! :) una abraçada xe, a vore si et fas un bloc i ens regales els teus textos!

Lluís Bosch ha dit...

Estic esperant un nou post teu on discutim i parlem d'això del "mestre". En el meu cas, "faig de mestre" perquè també "he fet" d'altres coses (unes quantes), però és cert que hi ha una divertida confusió al respecte. La majoria de les meves companyes (ho dic en femení, perquè és així), "són mestres".
Se suposa que és una feina vocacional, i d'aqui deu venir l'embolic, no? Però també és "vocacional" el polític, i mira: s'hi enquisten. En fi, espero el teu nou post.