dimecres, 1 d’abril de 2009

Curiositat


Aquest text el vaig escriure fa més o menys un any, no hi havia "crisi" ni vagues encara, però continuo pensant d'una forma força similar (i naïf si a algú li abelleix).

Sabeu? tinc quaranta-cinc anys i encara no sé ben bé que volen dir moltes coses, això em fa pensar que, com que ara les meves facultats ja deuen anar de baixa, no ho sabré mai. M'encanta la gent que va contra el sistema, jo mateixa sóc força crítica amb el mateix, tot i que, com que em passo la vida entre llibrots vells, mirant enrere, veig que aquest és un sistema fabulós, per comparança és clar, comptant el volum de personal que hi ha. Només de pensar en viure a l'Edat Mitjana, o a l'Imperi Romà, als de debò, no als de les pel·lícules, m'esgarrifo. Perquè segurament hagués nascut plebea, als dotze anys ja hagués tingut fills i als vint ja m'hagués mort de sobrepart, amb les dents corcades i l'esquelet deformat per les carències alimentàries i l'excés de treball.

És clar que, com que hi ha gent que es pensa que tot el que hi ha ara és per generació espontània, no cal imaginar-se la vida del passat en referència al present, això doncs, ho deixarem pels malalts del meu estil, que existim i fins i tot tenim dret a ser respectats.

Tinc dos fills de divuit i vint anys que sempre em donen les pautes del món actual, perquè són diferents i, mal m'està el dir-ho, força espavilats. L'altre dia, parlava amb el meu fill petit (quina enveja que em fa, té els cabells més llargs i més bonics que jo) que m'alliçonava sobre com ser anti-sistema. Jo estava molt callada, perquè és clar, quan un xicot de divuit anys i de metre vuitanta s'exalta sol ser una mica eufòric i val més deixar-lo esbravar. Mentre ell m'explicava les terribles barbaritats que comet el sistema capitalista (de les quals ja n'estava informada, però no cal fotre-li l'auto-estima enlaire) i com hauria de ser el món i el que s'hauria de fer perquè fos així, jo pensava, digueu-me vana: "quina llàstima, un cabell tan bonic i es quedarà calb com son pare".

I és que després de la peroració que vaig escoltar disciplinadament, vaig dir-li: "bé, d'acord amb tu en tot, i ara, què fem?". I és que és veritat, estic d'acord en totes les misèries del nostre sistema, però, perquè ningú no em diu que coi hi podem fer? Potser és perquè estic acostumada a que quan s'ha de fer alguna cosa m'arremango les mànigues i començo a treballar, prefereixo fer a divagar. Però què? Quan li vaig plantejar al meu fill que què passaria si ara mateix s'enfonsés el sistema i vam estar especulant quines en serien les conseqüències, des del servei d'escombraries a qui controlaria a aquell veí que hi ha a prop de casa encausat d'assassinat, i vam arribar a la conclusió que l'ensulsiada ens costaria, pel cap baix, uns quants milers de milions d'humans morts.

Aleshores jo li vaig dir: "diga'm fatxa si tu vols però, vist que tu i els teus amics no l'ensorrareu i si ho aconseguiu diguem que els resultats no seran tan meravellosos, no seria millor que en comptes de seure a especular i criticar, comencessis a fer alguna cosa?". A mi em van ensenyar (si nois, ja hi tornem amb els d'abans) que jo no podria fer grans coses, ningú les pot fer, fins i tot els que conten que les han fet només han estat una baula més de la cadena, per tant més em valia arribar al final amb la sensació d'haver contribuït una miqueta a tot plegat que no pas passar-me-la tocant-me la punta del nas.

"Ai! mare, que n'ets de pesada! no entens res!". Em va dir amb cara de paciència infinita i se'n va anar a fumar porros amb els seus amics, i a arreglar el món, suposo. Però jo em quedo igual, ningú no em diu que cal fer a part d'estripar i trencar. Dec ser conservadora, tu.


6 comentaris:

Isabel De Yzaguirre. ha dit...

Només se m'acut que potser hauríem de començar a pensar seriosament Qque no tot es basa en tenir, i tenir més que el veí o que aquesta amic que s'ha comprat l'últim model. Tot està basat en innovar -en principi bé si és per millorar. Però és que aquesta innovació quasi sempre va a fer que tot se'ns quedi obsolet i ens en volguem desfer per tenir un, una del mateix però més nou. Comprar, usar i llençar. És el que volen els poders econòmics.I per això entrem en la cadena de "treballar molt, produir més, fer hores"... per poder tenir pis i casa, dos cotxes i cada any lluir de vacances estupendes.

No dic que abans fos millor, però en algunes coses sí. Érem pobres, però érem feliços fent surar una barqueta d'escorça en un estany d'un parc, a la Festa Major o anant-nos a banyar a la riera a l'estiu, quan no anàvem a berenar a una font dels afores del poble.

Ara, si per l'aniversari del teu fill no fas una festa en el Xiqui Park de torn sembles un desgraciat. I em guardo molt de dir que pocs diumenges surto, que quasi mai vaig al resaturant ni al cinema. Que si un diumenge de primavera se'ns presenta assolellat, al meu fill i a mi ens agrada anar caminant des de casa fins a l'embassament dels afores de la vila, i som feliços jugant i prenent l'aire i el sol.

Aquesta Societat de consum és la que ens ha dut a aquesta profunda crisi que vivim. Però som nosaltres els que l'alimentem. No haríem de qüestionar i resituar una mica els nostres valors personals? Jo crec que sí.

Mira com ara s'estan abaixant els preus de tot, perquè la gent no pot comprar. Vol dir que fins ara s'han estat fent d'or a costelles nostres. I nosaltres, contents i enganyats, vinga anar empaitant la pastanaga...

Com em vas dir un dia, i pel que anuncien pels mitjans de comunicació, em temo que el pitjor encara està per venir.
Una abraçada!

papallonesenlallum ha dit...

tens tota la rao del mon, a casa he tingut grans exemples de sistemes "miséria", encara tinc el record trasmés i poc comparable amb l'esperiència pròpia, el meu germà es anti-sistema des de que es va fer home, jo crec, he aprés molt d'ell que sempre ha participat amb la lluita activa per millorar el sistema en tots els aspectes, però al final no hem efectuat grans canvis. Tampoc crec que sigui una generació perduda del tot, pero anem lents molt lents.
Eis que els homosexuals ja poden formar una familia, tot i que l'esglèsia per més llástima que en facin van inmobilitzar als ignorants, i aixi poc a poc, anirem fent coses.
:) una abraçada

Eulàlia Mesalles ha dit...

Estic d'acord amb moltes coses que dius :) De fet ja hem comentat algunes coses d'aquestes a Riell Bulevard,oi?
Jo penso que cal canviar les coses. Però alhora em passa una mica com tu: em sento impotent i de vegades em pregunto què puc fer jo i no trobo molt bé la resposta.
Això no vol dir que callar i no dir res sigui la solució. Potser, per poder canviar alguna cosa, cal començar per "denunciar-ho" per escridassar una mica que la cosa no t'agrada.

I d'altra banda potser fent petites coses es pot aconseguir molt... Com aquell capità enciam una mica "friki" que dèia allò de "els petits canvis... són poderosos!" el recordeu???? (Ara m'ha agafat el riure tonto...)

Clidice ha dit...

gràcies a les tres pels comentaris :) curiós això no? tres dones. Penso, sincerament, que per qüestions culturals estem més adaptades a l'acció que els homes, ells fan guerres i totes aquestes coses, però de la intendència, del dia a dia, de la realitat de la truita de patates, poc que en saben encara.

Tens raó Eulàlia en el frikisme del capità Enciam, jo també el veia :P però en això la tocava. Recordo quan al meu poble van posar els primers contenidors d'escombraries i jo, amb els meus fills encara menuts, anava amb el carro d'anar a comprar ple, religiosament, a dur les escombraries a reciclar.

Encara ara sento que algú diu: això no serveix per a res, després ho posen tot al mateix sac. Bé, no sé si serveix per a res, però caldria que algú fes que servís per a alguna cosa. Com, per exemple, intentar fiscalitzar els mètodes de control (d'això se'n diu política ;P), educant en la consciència de ciutadania, respecte i humanitat.

El mal és que sempre anem d'una banda a l'altra del pèndol i que només resulten atractius els moviments extrems, les sectes i els il·luminats (que sembla ben bé que en facin cursos al CEAC, n'hi ha a carretades). O sigui que, o bé pels uns, o bé pels altres, tenim mala peça al teler.

Manel Aljama ha dit...

Conservador no, adult potser sí. Vull dir que jo sóc també de 45 amb una filla de 17 que no és pas antisistema. Tot allò més crític amb l'ineptitud que és una cosa ben diferent. Ara bé, en el meu cas sóc militant de diverses causes. Només m'agradaria que un petit 5% o potser un 6% del total de gent que es queixa fes només això: acudir a les reunions de pares, de veïns d'escala, comité d'empresa, etc. Deixar-lo tot de banda i ja ens ho faran o queixar-se davant del televisor està demostrat que no serveix per res.

Ens han adormit. Al 1979 tot bullia, molts per no dir tothom hi participava, tant se val, el que fos. Esplai, Associació de Veïns, Col.lectiu per x o z. Tothom. Es van restablir les institucions. Ens vam anar confiant que els pol.lítics ja ho farien. I així vam canviar l'esplai per la videoconsola, el viatge per Europa per un augment de pit, la moto per un mòbil nou.

He senit parlar que ser gran és ser conservador i tampoc és així. Es pot ser progressista però tenir un mínim respecte per l'ordre, les llibertats i el sentit comú. Afortunadament no tothom està adormit. Tinc companyes de generacions en associacions de veïns, sindicats, agrupacions. Ja ens agradaria que s'hagués transmitit de pares a fills el mateix tarannà. Tot això no ho dic jo, ho diu Patricia Gabancho en el seu llibre: "Apàtrides, incultes i de vegades analfabets", que reflexa ben bé aquests últims 30 anys de la nostra història.

Manel

Clidice ha dit...

Crec que és un acte de mínima intel·ligència

1. Acceptar que moltes opinions en les que no hi estàs d'acord han de ser respectades i poden ser vàlides.
2. Entendre que si no fas res val més que no et queixis.
3. Donar una part del teu temps a la societat.

Això últim cada cop menys gent ho fa, no s'impliquen en l'escola dels seus fills, no són de cap associació de lleure, no militen políticament, no tenen opinió política, no voten ... això sí, es queixen que és un no parar.

Bé, per a fer servir un exemple senzill:
- El meu fill no llegeix, quin desastre de joventut!
- I tu? llegeixes?
- No
- Aleshores?

Gràcies pel comentari Manel :)