diumenge, 26 d’abril de 2009

Les sabates


Avui he rebut un correu de http://www.elaleph.com on m'informaven que tenien quatre llibres a la meva disposició en format .pdf i, com és natural, m'ho he estat mirant. No solc fer-ho gaire, perquè els llibres d'aquesta web són en castellà i, ho reconec, cada dia em fa més mandra llegir en aquesta llengua llibres que no en siguin originaris. Si és una traducció prefereixo esperar-me una mica més i, si convé, pagar una mica més i llegir-los en català.
Entre tots m'ha cridat l'atenció un llibre, La miseria de los zapatos, d'H.G. Wells, i me l'he descarregat. Em sembla que també el tenen a http://www.quedelibros.com. L'he començat a fullejar? Paginar? Bé, l'he començat a llegir i, després del primer déuvosguard: “Queda rigurosamente prohibida, sin la autorización escrita de los titulares del copyright, bajo las sanciones establecidas por las leyes, la reproducción total o parcial de esta obra por cualquier medio o procedimiento, comprendidos la fotocopia y eltratamiento informático.”, ja m'han vingut ganes de plegar. Cada dia tinc més al·lèrgia a aquestes paraules.
De tota manera he seguit una mica més, un parell de fulls (o pantalles?) fins que me n'he adonat que llegia però el meu esperit era lluny, molt lluny d'allí. En realitat quan he començat a llegir sobre les sabates i en com les veia l'autor, o el protagonista, que no ho he escatit, he recordat una imatge de la meva infantesa. Recordo que solia mirar les sabates des del llit, estirada bocaterrosa.
Jo devia tenir sis o set anys, perquè per a mi el llit era alt. Recordo els meus peus descalços picant el matalàs mentre, amb les mans sota la barbeta, mirava les sabates que hi havia al costat del llit. Estaven perfectament alineades, la mare les hi havia deixat per què me les posés al llevar-me. Aquesta era una lluita diària, jo solia anar descalça sempre que podia. I un cop sortia de casa per anar a jugar el primer que feia era treure'm les sabates i caminar descalça per l'herba o la terra.
M'agradava anar a l'hort amb l'avi, descalçar-me quan ell regava i esperar que l'aigua “m'atrapés” els peus. I m'agradava, també, travessar bassals descalça, sentint el fang com s'escolava entremig dels dits dels peus i el “plop” que feia quan aixecaves la cama. Ara, estirada al llit les mirava ... i elles em miraven a mi. D'una forma curiosa, cal dir-ho, perquè les sabates són cegues, no tenen ulls, però tenen boca. Una gran i terrible boca oberta per on la meva mare pretenia que hi fiqués els peus. Una boca somrient i fosca, enorme i goluda, que s'empassa els peus de les nenes. I després s'estranyaven a casa que preferís anar descalça!

3 comentaris:

Montse/Arare ha dit...

jo havia arribat a tenir la planta dels peus com una sola de sabata... de caminar descalça tot l'estiu... quan em vagava ser mig hippie...

bon post!!!

F.Puigcarbó ha dit...

ho havia oblidat, les sabates exerceixen una estranya fascinació quan ets menut. Per quan plovia tenia unes katiuskes vermelles que m'agradaven molt...

papallonesenlallum ha dit...

La Dickinson també te un poema preciós per les sabates.
Per mi anar descalça es la veritable sensació de llibertat.
Jo posava els peus al reguer!
tenies raò, (com sempre) ja estic parlant més de mi...
un petò enorme!