dimarts, 21 d’abril de 2009

Regal de Sant Jordi

“Ja fa anys que sóc aquí reclòs, rumiant milers d'excuses per no treure el nas fora, i sense trobar-ne ni una que retorni la pau a la meva ànima. Potser em dóna per enyorar maneres més extravertides d'expressar-me? També hi va haver una època que mentre passejava pels museus m'aturava a confrontar i a interrogar els santjordis i els seus dracs. Els quadres de Sant Jordi tenen aquesta virtut: fan comprendre que el pintor estava content d'haver de pintar un Sant Jordi. Per què a Sant Jordi se'l pinta sense creure-hi massa, creient només en la pintura i no en el tema? De la condició voluble de Sant Jordi (com a sant de llegenda, massa semblant al Perseu del mite; com a heroi del mite, massa semblant al germà petit del conte), sembla que els pintors n'hagin tingut sempre consciència, com si se'l miressin sempre com una cosa «antiga». Però, al mateix temps, creient-hi: de la manera que els pintors i escriptors creuen en una història que ha passat per tants canvis, i pel fet de pintar-la i repintar-la, d'escriure-la i tornar-la a escriure, si no era autèntica, s'hi torna.
També en els quadres dels pintors, Sant Jordi sempre té una cara impersonal, no gaire diferent de la del Cavall d'Espases de les cartes, i la seva lluita amb el drac és una figura sobre un escut situada fora del temps, tant si se'l veu al galop, amb la llança al rest, com en Carpaccio,
carregar des de la meitat de la tela contra el drac que s'hi abraona des de l'altra meitat, i arremetre amb una expressió concentrada, cap cot, com un ciclista (pels voltants hi ha el detall d'un calendari de cadàvers les fases de descomposició dels quals recomponen el desenvolupament temporal de la història), ja sigui que cavall i drac se sobreposin com en un monograma, com en el Rafael del Louvre,
i Sant Jordi clavi la llança de dalt a baix de la gola del monstre, operant amb angèlica cirurgia (aquí la resta del relat es condensa en una llança esmicolada per terra i en una verge blanament aterrida); o també que en la seqüència: princesa, drac, Sant Jordi, la bèstia (un dinosaure!) es presenti com l'element central (Paolo Uccello, a Londres i a París),
o que, en comptes d'això, Sant Jordi separi el drac al fons de la princesa en primer pla (Tintoretto, a Londres).
En cada cas Sant Jordi realitza la seva empresa davant els nostres ulls, sempre reclòs en la seva cuirassa, sense revelar-nos res d'ell mateix: la psicologia no fa per a l'home d'acció. Si de cas podríem dir que la psicologia està de part del drac, amb les seves rabioses contorsions: l'enemic el monstre el vençut tenen un pathos que l'heroi vencedor no pot ni somiar de tenir (o se'n guarda bé prou de demostrar-ho). D'aquí a dir que el drac és la psicologia, hi ha només un pas: més ben dit, és la psique, és el fons obscur de si mateix allò a què Sant Jordi s'enfronta, un enemic que ja ha fet estralls en molts nois i noies, un enemic intern que esdevé objecte d'alienació execrable. És la història d'una energia projectada al món o és el diari d'una introversió?
Altres pintures representen la fase següent (el drac estès per terra és una taca sobre el terra, un embolcall desinflat) i s'hi celebra la reconciliació amb la natura, que fa créixer arbres i roques que ocupen tot el quadre, relegant en un racó les figuretes del guerrer i del monstre (Altdorfer, a Munic; Giorgione, a Londres);
o potser és la festa de la societat regenerada, a l'entorn de l'heroi i de la princesa (Pisanello, a Verona, i Carpaccio en les teles següents del cicle, als Schiavoni).
(Sobreentès patètic: com que l'heroi és un sant, no hi haurà noces sinó bateig.) Sant Jordi porta a la plaça el drac lligat amb una corda per a executar-lo en cerimònia pública. Però en tota aquesta festa de la ciutat alliberada de l'íncub, no hi ha ningú que somrigui: tots els rostres són greus. Toquen les trompetes i els timbals, és una execució cabdal la que hem vingut a veure, l'espasa de Sant Jordi està suspesa enlaire, tots contenim la respiració, perquè aleshores comprenem que el drac no és solament l'enemic, el diferent, l'altre, sinó que també és nosaltres, és una part de nosaltres mateixos que hem de jutjar.
Al llarg de les parets dels Schiavoni, a Venècia, les històries de Sant Jordi i de Sant Jeroni estan l'una al darrera de l'altra com si fossin una sola història. I potser són en realitat una sola història, la vida d'un mateix home, joventut maduresa vellesa i mort. L'únic que hagi de fer és trobar la pista que uneixi l'empresa cavalleresca amb la conquesta de la saviesa. I si resultés que ara mateix hagués aconseguit empènyer el Sant Jeroni cap enfora i el Sant Jordi cap endins?”
Calvino, Italo. El castell dels destins encreuats. Barcelona, 1998 (2). Editorial Columna.

2 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

una bona feinada i un bon regal de Sant Jordi, em quedo amb el drac vert bípede de Tintoretto...

Sani Girona Roig ha dit...

Sí, una feina important que t'apreciem. Gràcies.
A mi m'agrada molt el de P. Ucello.

Caldria saber quins quadres haurien pintat si s'hi haguessin dedicat els Picasso , Dali, Miró o Barceló.

Bon 1er de Maig també.

_________