dijous, 16 d’abril del 2009

El delta de l'Okavango III (i últim)

Per fi enfilem cap a l'interior del delta, cap el campament on hem de fer nit. Ens envolten enormes esteses de nenúfars, és l'estació seca. Cal que anem en compte amb els cocodrils ens diuen i amb els hipopòtams sobretot. Ens costa molt de conjugar la imatge plàcida dels hipopòtams amb la real, unes bèsties molt susceptibles i agressives. Donem per suposat que els conductors ja saben on anem, perquè al cap d'una mica ja estem ben perduts per la gran quantitats de braços en què es va dividint el riu. De sobte, al girar en un meandre, i en una illeta veiem dos elefants mascles, enormes. Vistos ran d'aigua semblen un miratge. Se'ns queden observant, amb les orelles ben esteses i nosaltres aprofitem per a fer fotografies.

Quan els elefants s'atipen de nosaltres giren cua i se'n van. Aquí manen ells i ens ho fan saber amb el seu menyspreu. Seguim riu endins fins que arribem a una petita llacuna. Els conductors es posen nerviosos, se sent com una bèstia expulsa aire i el xap de l'aigua: els hipopòtams! Tots estem alerta, els negres vigilant amb angúnia i nosaltres com criatures amb les càmeres a punt. Passem tan de pressa que amb prou feines podem veure'n un parell i jo fer-los-hi una foto amb l'automàtica. Es fa tard, ens diuen. Bé esperem que a la tornada tinguem més sort.

Arribem on hem de plantar tendes i ens trobem l'espai ocupat per un altre elefant mascle. Al costat d'aquestes bèsties, els elefants del zoo del Barcelona semblen nans. Cal fer-lo fora, però sembla ser que no serà una tasca fàcil. Els negres piquen les perxes a l'aigua i comencen a fer xivarri per a espantar-lo. Però això té un efecte contrari, l'elefant s'enfurisma i dóna un cop de cap a una palmera que té a l'aprop. El cop ressona sec i tots quedem parats. L'elefant brama i no fa gens de gràcia. Els conductors més vells xerren ràpidament entre ells i decideixen que acamparem en una altra banda. Realment sembla el més aconsellable, perquè el nostre amic no sembla tenir gaire ganes de marxar, ni tampoc sembla tenir el seu millor dia.

Finalment arribem a una platja d'uns dos metres d'amplada, uns metres més endins s'eixampla una mica més, el suficient per plantar les tendes i para de comptar. Per baixar dels mokoros cal anar fent equilibris saltant de l'un a l'altre. Una enorme tifa d'elefant ens dóna la benvinguda i ens fa posar la pell de gallina, tenim al cap la imatge de l'elefant anterior. De tota manera està caient el dia, cal parar les tendes i encendre el foc per a fer el sopar. Dos dels homes més forts marxen per un caminoi amb una eina, van a “fer el lavabo”. El lavabo en els campaments és un forat quadrat a terra en el que cal fer-hi punteria i, quan has acabat, tapar-ho amb una mica de la terra del munt del costat i ja queda “net” per al proper usuari.

Els negres fan el foc i el nostre guia comença els preparatius per cuinar el nostre menjar. Després cuinaran el d'ells i menjaran seguin un ordre estricte: primer els homes grans, després les dones i, finalment, les restes, se les menjaran els més joves. El nostre conductor, en Sam, menjarà ben poca cosa, perquè els homes grans tenen molta gana. Després els hi passarem algunes galetes d'amagat, perquè sinó els les prendrien. Jo no tinc gana, estic molt cansada, i penso que el millor que puc fer és anar-me'n a dormir. Em fico al sac, al damunt de terra, sense màrfega i el meu últim pensament és que si se'm vol menjar un elefant que se'm mengi, però que no em desperti.

L'endemà ens la passarem de safari, caminant amunt i avall per les illes del delta, on veurem poc més que antílops i búfals. Curiosament serà un safari d'excrements, els guies aniran seguin les pistes de tot d'animals mitjançant el sistema de seguir-ne els excrements frescos, però les bèsties, per sort o per desgràcia, no les veurem. Això si, caminar junts, en silenci. Que ningú se separi del grup perquè podria ser presa d'un depredador, que aquests no es veuen i no se sap mai.

A la tornada llogarem una avioneta a l'aeroport de Maun i, per fi, veurem tots els animals que se'ns amagaven a peu pla. El delta és grandiós i entenem el perquè és tan difícil poder-los veure. Ells no s'estan pas quiets i tenen un espai enorme per recórrer. Veurem ramats de búfals, d'antílops, elefants, girafes, facoceros, zebres ... des de l'aire. Bé, en tot cas l'experiència ha estat força instructiva i molt recomanable. Si es pot, cal anar-hi al bon temps, al febrer. Aleshores el delta és ple de vida i de verd.