divendres, 10 d’abril del 2009

Waterloo Bridge


L'altre dia estava a l'fnac a la recerca i captura de pel·lícules franceses subtitulades en francès que necessitava per a fer un treball de la universitat. Això, que sembla una obvietat no és tan fàcil. El cas és que duia una selecció digna de no ser recordada, a l'estil “les binguerois”, quan se m'adreçà un senyor gran que voltava per allí.

Estic acostumada a que m'abordin tot tipus de persones, els pigats ja ho tenim això. La gent, no se sap pas per quin mecanisme estrany, quan veu algú amb pigues acaba explicant-li la vida i, per tant, com a pigada professional, quan aquell senyor em va dirigir la paraula, vaig fer el que em sembla més natural: escoltar-lo.

  • Aquesta pel·lícula és excel·lent, feia molts anys que no l'editaven i ara acaba de sortir.

Em digué tot assenyalant-me El puente de Waterloo, amb la Vivien Leigh i en Robert Taylor, mentre feia una ullada estranyada a allò que jo duia a la mà.

  • Ui! No en faci cabal d'això que porto, estic buscant unes pel·lícules per a fer un treball.

Em vaig sentir en la necessitat de justificar-me pel “material” que duia, la veritat és que m'avergonyia una mica.

  • Ah! Bé, doncs si pots, agafa-la aquesta, és realment excel·lent, jo ja la tinc en vídeo de fa molts anys, per això no la compraré.

Vaig necessitar compensar tanta misèria amb l'adquisició de la que, segons el meu il·lustre desconegut, era una petita obra d'art. Refiant-me totalment del seu criteri. Això també ho solem fer els pigats: creure'ns gairebé qualsevol cosa que ens diguin. Li vaig donar les gràcies i vaig enfilar cap a la caixa, no fos cas que se li acudís recomanar-me'n alguna altra i em desequilibrés el pressupost.

Aquesta tarda, l'he vista. Primer tenia les meves reserves, en Robert Taylor i la Vivien Leigh no han estat mai els meus mites cinematogràfics i tenia por de què fos un “dramón” sobreactuat. En tot cas n'he gaudit molt i molt i la recomano amb gust. M'ha agradat la senzillesa de la història, com s'expressaven emocions i com ens les narrava el director. També com es tractava la qüestió de la prostitució en un moment on això no era gaire políticament correcte. En tot cas, com diu la Kitty, la companya de repartiment de la Leigh, la Virginia Field: “[...] en diuen el camí fàcil. Segur que això no ho va dir una dona”. Senzillament: genial.

Ah! i gràcies senyor desconegut, espero ensopegar-lo algun altre dia i que m'aconselli alguna nova pel·lícula.

1 comentari:

Ferran Porta ha dit...

De vegades passen coses com la que expliques: un desconegut, una conversa que no se sap ben bé perquè comença, un tema en comú i, voilà!, una agradable sorpresa.

Bò que l'hagis disfrutada, i merci per la recomanació.

À bientôt! :-)