dijous, 30 d’abril del 2009

Mirant per la finestra VI


Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, veig com un parell de nenes magribines, d’uns dotze anys estan escrivint alguna cosa al pedrís de la font. M’hi fixo millor i descobreixo que el que estan fent és esborrar amb tipp-ex un dels dos noms que hi ha dins d’un cor pintat amb retolador.


Una d’elles mira al seu voltant, sabedora que això que estan fent no està bé i l’altra s’esmerça en tapar completament el nom d’una d’elles, segurament, que algun enamorat o algun bromista ha tingut la idea d’escriure. Finalment ho aconsegueixen, tot escurant el pot de tipp-ex líquid.


Les noies seuen al pedrís de l’església i apareixen un parell de nois de la mateixa edat, magribins també. Un d’ells comprova que el nom d’una de les noies ha estat esborrat i treu de la butxaca un d’aquells retoladors definitius tan gruixuts. Comprova si el tipp-ex està sec i torna a escriure-hi al damunt.


Això deu ser allò que en diuen vandalisme, suposo. Després la brigada haurà de netejar tot el xafarranxo renegant de la canalla. Però jo no els critico, han escrit (i esborrat), un tros de la seva història. Mentre s’executa aquest ballet, les noies pendents d’allò que fan els nois i ells exactament igual, passa en Joan de cal frare, el pintor. Avui va molt mudat, amb la seva mare, cap a cal metge. S’ha fet velleta i corbada la seva mare, la pobra. Es veu tan fràgil i ell, al seu costat, sembla una bestiola rebeca, que segueix l’amo de mala gana, odiant i estimant alhora. Què farà que tants fills tinguin aquesta relació amb tantes mares?


Finalment nois i noies s’han atipat del joc i marxen per camins distints. Apareix tota una classe d’una de les escoles, alumnes de deu anys més o menys. Fan cua a la font per omplir les cantimplores i les ampolles i n’hi ha una que s’ha assegut just al damunt del retolador i el tipp-ex. S’enduu, enganxat al cul, el record d’uns amors i desamors pre-adolescents. Un noi fa el balancí amb un io-io i em fa recordar la meva malaptesa amb aquest aparell. Li tinc enveja, com també envejo els que saben xiular amb els dits a la boca, els que saben jugar a boles, els que saben saltar el poltre i els que saben nedar. Hi ha coses que es van quedant enrere, per moltes raons, et fas gran i les consideres nímies i, ara mateix, donaria el que fos per saber-les fer.


Hi ha dos professors, són homes. Estan tranquils i la canalla també, criden, salten, juguen, però estan tranquils. Els mestres, per això, semblen impassibles. Ho estan? O només en fan cara? Sempre he tingut la sensació que els homes que feien de professors solien controlar més els infants perquè es controlaven més ells mateixos. Tot i que en tinc un parell d’excepcions força remarcables.


Picament de mans i tots van desapareixent carrer enllà. Fa mal oratge avui, encara que és bo que surtin malgrat el mal temps. Tornen els nois magribins, ara en són tres i li ensenyen al nouvingut tota l’aventura del cor i els noms ratllats. Riuen, es donen un parell de cops i marxen, i entretant jo aquí, escrivint ...

6 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

Que animada, la plaça del teu poble... Un conte molt maco.

Galderich ha dit...

Com m'agrada tafanejar pel balcó de casa... llàstima que no tinc gaire temps però m'agrada observar la gent amunt i avall.
Malgrat tot, no tinc una plaça com la teva per observar com tu.

Francesc Puigcarbó ha dit...

en un poble poden passar moltes coses, quan a les nenes magribines, qui més qui menys ha passat per aixó, més que incivisme podriem considerar-ho poèsia amorosa plàstica.. Al meu net petit li encanta que l'agafi en braços i tafanejar per la finestra que dona a la Carretera de Prats, aixo com diu molt clarament "Moto" ha desenvolupat una curiosa manera de definir vehicles un "bu" es on cotxe, un "bubu" seria una furgoneta o camió petit, "BuBuBu" serien autobusos i camions grans i si diu "BuBuBuBuBu" es que es tracte d'una formigonera que el porten boig. D'aci a uns anys en Roberto també pintarà algun cor en alguna paret i possiblement una nena esborrarà o no el nom, i es que no se ja si es que la vida continua o es repeteix constantment.

mina. ha dit...

Per etapes, es repeteix.
Y si te vuelvo a ver pintar un corazón de tiza en la pared...
Fantàstic.

Marta Contreras ha dit...

M'encanten aquest tipus de relats.

Clidice ha dit...

gràcies a les dues :) i gràcies per la cançó mina :)